Els responsables del Partit Popular a Catalunya han demanat a CiU i PSC, que deixin d’excluir a aquest a partit conservador dels assumptes polítics i pactes per a governar la nació catalana. Bé, des del moment que el PPC té representació en el Parlament de Catalunya, no veix que pateixi exclusió. La senyora Alicia Sánchez-Camacho, presidenta del Partit Popular a Catalunya, ha dit que “prenguin nota del pacte de govern entre el PP i PSE en el País Basc i posin fi al discurs d’exclusió que han practicat en els últims anys contra el PPC”. En el cas de Catalunya i a diferència d’Euskadi, el PSC no té res a veure amb el PSOE. Tot i les seves afinitats i relacions de govern el PSC té els seus propis estatuts i és un partit totalment independent del PSOE. Si fos el cas, podrien rompre relacions -ja sigui amb els dirigents actuals o amb altres- davant qualsevol perjudici contumaç contra la nació catalana. Per l’altre costat les coses serien molt diferents a Euskadi si els 100.000 ciutadans que varen votar en blanc, haguéssin pogut votar als seus representants polítics. La representant del PPC insisteix quan afirma que “s’ha de pactar sempre amb qualsevol representant democràtic dels ciutadans. No es pot excloure mai ningú”.
Aquesta “exclusió” de que parlen els representants del PPC i a qualsevol significat que li vulguin donar, és aliena a la nació catalana. El poble de Catalunya i la Generalitat com a màxima representació política i d’autogovern, han demostrat al llarg de la història el seu tarannà respectuós de profunda estimació per la llibertat, la democràcia i la tolerància. Esclafades tantes vegades per les dictadures del violent i intolerant nacionalisme espanyol. No és pas de practicar cap exclusió de que es pugui acusar a Catalunya i als seus governs quan, en aquests moments, el president de la Generalitat és un ciutadà nascut a Andalusia i català perquè viu i treballa a Catalunya. No es pot acusar d’exclusió a un Govern de la Generalitat format per tres formacions polítiques. Un govern de coalició és un valor representatiu de les grans nacions democràtiques. Catalunya ho és. No es pot acusar d’exclusió a un país que ha donat acolliment a milions d’emigrants procedents d’Espanya i del món i que té com a tasca prioritària la seva integració. Com es pot acusar d’exclusivista a un país en el que el president de la Generalitat és emigrant? Catalunya no és país d’exclusions.
Escoltin, parlem clar, l’exclusió se la pot fer un mateix. I aquest és el cas del Partit Popular a Catalunya que s’ha deixat marcar el rumb per el PP de Madrid. Un rumb, com veiem, que no porta a cap lloc. El PPC es va excloure ell mateix quan consentí i consenteix les campanyes contra Catalunya i la seva autonomia: recollida de signatures contra l’Estatut -inoblidable la imatge televisiva d’aquella dona, en terres castellanes, que quan el periodista li pregunta per el que signava, ella contestà “para ir contra Catalunya”-. Algú de la taula va intentar arranjar-ho, però, el mal ja estava fet. Les manifestacions, boicots contra productes catalans, els atacs constants contra l’Estatut fins a llançar-lo al Tribunal Constitucional, desprès de la seva aprovació per el Parlament de Catalunya -sota revisió del Consell Consultiu-, per el Congrés espanyol, ratificat per el rei i refrendat per el poble català. També van instigar a set autonomies espanyoles a llançar l’Estatut de Catalunya al TC. Fet més propi d’una dictadura bananera que no pas d’un país europeu. No hi pot haber-hi més gran despreci cap a els ciutadans de Catalunya i a una Llei Orgànica de la qual emanen les bases per a l’autogovern. La persecució contra la llengua catalana mitjançant torpedinar constantment el model d’immersió linguística que ja en el seu dia va rebre l’aval del Tribunal Constitucional i que ha estat elogiat i posat com exemple per part del Parlament Europeu. Sempre contra el Govern de Catalunya -sigui quin sigui- i contra les aspiracions del poble català. No entenen res. Mai ho han volgut entendre.
Mirin, els agradi o no, el PP té que acceptar que Espanya és una nació de nacions. Si el nacionalisme espanyol -autoritàri, intolerant i, fins i tot, violent- hagués volgut entendre i acceptar, des de bon principi, aquesta premisa tant important, els ciutadans d’Espanya i de Catalunya s’haguéssin evitat molts disgusts, penes i tragèdies. Pensin que portem més de mig segle d’endarreriment respecte a Europa. La presidenta dels populars catalans ha dit, també, que: “el PP té que ser determinant en un futur ejecutiu a Catalunya” i ha demanat a CiU que abandoni el missatge “d’independència i autodeterminació i que s’acosti a la centralitat”. Que el PP pugui ser determinant només ho pot decidir el poble català i, avui per avui, es veu molt difícil. Aquesta “independència i autodeterminació” forma part dels arrels del catalanisme de tota la vida, però, és l’intolerant i poc democràtic nacionalisme espanyol; la constant espoliació econòmica de Catalunya; el despreci rebut per part d’Espanya i el constant martelleig de partits polítics com el PP -centralistes radicals i oposats acèrrims a les autonomies i, per damunt de tot, de la catalana que no vol rebre “gat per llebre”-, lo que provoca que aquest anhel d’independència i autodeterminació sigui cada cop més fort. Espanya -no em cansaré de repertir-ho- és una nació de nacions i l’actual Estat de les autonomies és un engany i una quimera. La Generalitat de Catalunya i el poble català ho saben i és, precisament, la seva lluita, fermesa i coratge polític en la defensa d’una autonomia veritable i forta el que exaspera al Partit Popular, fervent partidari de l’antigalla de les “regiones” franquistes que no tenen res a veure amb la nació catalana. Vagin, d’una vegada, cap a un Estat federal europeu, modern, fort, progressista i més democràtic. El model d’Estat espanyol actual és com un vaixell de la Guerra de Cuba que fa aigua pels quatre costats. Catalunya vol anar -malgrat les contínues encamellades del nacionalisme espanyol- cap a un altre rumb de progrés social i econòmic i en el que convida a Espanya a viatjar junts, amb tota llibertat. La ceguesa i obstinació arcaica del PP i partits afins, fa que no veigin els arbres ni el bosc. Potser per allò de que n’han arrasat tants milers per omplir de totxanes les “regiones” governades per ells.
Com ha dit recentment el senyor Aleix Vidal-Quadras, “les arrels doctrinals i conceptuals populars són totalment incompatibles amb el nacionalisme d’identitat”. Doncs, sí. Catalunya és una nació, és a dir, un conjunt de persones que tenen una comunitat d’història, de costums, d’institucions, d’estructura econòmica, de cultura i de llengua, un sentit d’homogeneïtat i de diferència, i una voluntat d’organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l’autogovern i a la independència política. Així és Catalunya, i aquest llegat sagrat que hem rebut dels nostres avantpassats i per el qual, milers de catalans han donat la seva vida, ha sigut, és i serà sempre. Mal pesi al Partit Popular i, encara que l’infern es congeli.
————————————————————————————-
El lema del dia: “El gran enemic de la democràcia és la militarització del pensament polític”. Fernando Morán.
————————————————————————————-