La nova frontera

   Hi han efemèrides que mai podem oblidar. L’Orfeó Català va ser fundat el 8 de Setembre de 1891 per Lluís Millet i Pagès (El Masnou, Maresme 1867-Barcelona 1941), secundat per Amadeu Vives. Tenia 24 anys. Estava composat per setanta cantaires i el seu objectiu era el de ser una societat coral i centre de cultura musical, amb biblioteca especialitzada i revista musical, al voltant d’aquesta, intentà organitzar la vida musical a Catalunya i crear una música catalana. En aquest aspecte, Enric Morera, (Barcelona 1865-1942), fundador del cor Catalunya Nova realitzà una obra esplèndida. L’Orfeó Català arrelà immediatament i va encapçalar el moviment orfeonista català, gràcies al talent i a la dedicació de Millet, en qui concorrien excepcionals dots de músic i de director, artístiques i humanes. Cadascún d’ells -em refereixo a personatges d’aquells anys- dintre les seves vocacions i especialitats de treball, varen ser forjadors de la nació catalana.———————————————————————-La col.locació de la primera pedra del nou estatge social de l’Orfeó Català, el Palau de la Música Catalana, tingué lloc el 23 d’Abril de 1905. Dintre seu, en una capsa metàl.lica, hom diposità unes medalles de la Unió Catalanista, uns exemplars de “La Renaixensa”, “La Veu de Catalunya” i “Revista Musical” així com l’acta fundacional firmada pels directius de la societat. L’acta diu: <<En la ciutat de Barcelona, avui, diada de Pasqua Florida i del gloriós Sant Jordi, patró de la nostra estimada Catalunya, constituïda en aquest lloc la Junta Directiva de l’Orfeó Català, institució coral fundada l’any 1891, composta al present de 85 socis coristes i de 1.358 socis protectors, ha dipositat aquesta pedra -un cop beneïda- en els fonaments de l’edifici, per arxivar-hi junt amb altres records, aquesta acta en la que es consignen les dates memorables del dia 13 d’octubre de 1904, data en què fou adquirida per l’Orfeó Català la propietat d’aquest terreny, el dia 13 de febrer d’enguany en què començaren les excavacions per a sentar-hi els fonaments, i la del dia 10 d’abril, també d’enguany, en què s’inauguraren les obres d’aquest edifici que, ajudant Déu, i per enaltiment de l’Art i de Catalunya, s’ha de veure coronat per la gloriosa bandera de la terra. Barcelona 23 d’abril de l’any 1905.>> El Palau de la Música Catalana, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser inaugurat el 15 de febrer del 1908. Per costejar les obres va ser emessa una emissió de d’obligacions que va ser coberta de seguida, i amb escreix, pels amics de l’Orfeó.—————————–Allò que les bombes del feixisme no van aconseguir, ho està fent aquesta espècie de “Watergate” a la catalana que, al voltant del Palau de la Música, s’ha anat telant com en la penombra d’una gran teranyina. L’altre Millet i tothom qui, d’una manera o una altra – la justícia ho haurà d’aclarir, esperem que aviat- ha remat en direcció oposada a la que desitja la majoria del poble de la nació catalana. Una gran nació forjada per homes i dones que, en el transcórrer de la història, han treballat i patit considerablement perquè totes les institucions socials i polítiques catalanes funcionin amb claretat, sense màcula. Exigència del pudor, la decència, les bones costums i l’integritat. Més que més, de la veritable democràcia. I és precisament aquesta que té que funcionar com una màquina aplanadora per a defensar un poble enganyat, estafat i que, de cap manera, pot tolerar que s’en facin mofa. Resulta difícil d’acceptar que, en qüestió tant greu com la del Palau, el Parlament no hagi encara format comissió parlamentària -amb elecció dels seus components- per tal d’iniciar audiències públiques televisades i radiades, en col.laboració amb la justícia, perquè al poble commocionat no se li amagui res.————Escoltin, els mitjans d’informació no paren d’expressar i fer-ne ressó que l’actual manera de portar el cas per part del jutge encarregat, és molt criticat per l’opinió pública. Hi ha un descontent generalizat cap a la justícia. I això no és gens bo tant per la democràcia com per a la mateixa justícia. Potser ens hauria de portar cap a un canvi radical en la manera de portar aquest cas. Això, ens recorda també, la situació de la primera llei de Catalunya: L’Estatut de la nació catalana llançat al TC per el PP i set “regiones” espanyoles més, desprès de ser refrendat per el poble català. Desde l’any 2006 que Catalunya és martiritzada amb l’amenaça d’una sentència que anul.larà la ja escasa fortalesa d’una autonomia que no permet que el poble català es governi segons les seves pròpies lleis, és a dir, una autonomia de pandereta; una autonomia de per riure. Com tot el que Espanya és capaç de fer davant d’Europa: fer riure desde la triste i penosa cua. Els darrers, els últims. Per això no poden tolerar l’Estatut, perquè és europeu. Pel que fa a la Justícia d’aquesta nació de nacions, potser ha arribat el moment de que els fiscals i els jutges siguin elegits per el poble. 

 Lluís Millet i Pagès, fundador de l’Orfeó Català

—————————————————————————-

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Com a resultat de l’accident Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Lawrence d’Arabia, va romandre sis dies en coma i va morir el 19 de Maig del 1935. D’aquesta manera es va apagar una de les figures militars més controvertides, complexes i interessants que han aparegut a la història anglesa. Va rebre sepultura en el cementiri de Moreton, i a la Església de St. Martin, a Wareham, va ser erigida una estàtua, obra d’Eric Kennington, en la que Lawrence està representat amb robes àrabs. En el lloc on va patir l’accident si va posar una placa commemorativa.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Lluís Millet i Pagès (1867-1941) l’any 1890, quan tenia vint-i-dos o vint-i-tres anys, tocava el piano en un quartet. Quin era el nom d’aquest grup?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “El que estima massa és més ric del que es pensa.” Camille Goemans.

—————————————————————————-