La nova frontera

   Vaig néixer el 1949 a Sant Joan de Palamós, municipi independent fins poc desprès d’acabada la guerra incivil espanyola. Amb la victòria del cop d’estat feixista contra la República lliure i democràtica, esdevinguéren quaranta anys de barbaritats dictatorials que encara avui paguem i ens arraconen als darrers llocs d’una Europa progressista i democràtica. Encara avui sentim les veus del Pamano, perquè, el jou i les fletxes del nacionalisme espanyol segueixen menyspreant i esclavitzant Catalunya. Sí, vaig viure vint-i-cinc anys al barri de Sant Joan de Palamós; a l’Avenida de la Victoria, anomenada així per imposició franquista i, avui, afortunadament, Avinguda de la Llibertat. Entre les hòsties dels mestres nacionales del Movimiento -alguns forçats a ser-ho-; les de les forçes de seguretat franquistes i, més tard, els tractats de submissió de la Formación del Espíritu Nacional per ser, per damunt de tot, buenos patriotas. La manca de llibertat d’expressió de la dictadura franquista, va fomentar la corrupció en tots els camps a extrems inusitats i que encara avui patim, no em vàren permetre diferenciar entre la victòria -Avenida de la Victoria- de només uns -els nacionales- sobre els republicans –rojillos- i el que significa la llibertat -Avinguda de la Llibertat- fins molts anys desprès.————————————La sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, sobre l’Estatut de Catalunya, ja retallat, és, una altra vegada, la miserable victòria d’un nacionalisme espanyol –Avenida de la Victoria- sobre Catalunya i les aspiracions del seu poble. No es tracta de que surti una sentència, sinó, de fer sortir, com a joc de daus, la que més perjudiqui i humiliï al poble català que ja va referendar l’Estatut. I mai en una veritable democràcia i en un règim monàrquic parlamentari, sigui el tribunal que sigui, pot canviar allò que el poble ha referendat. També, de passada, fer palès el menyspreu cap a el Congrés, el Parlament, el Senat i l’Estat de les Autonomies que vàren aprovar aquesta Llei Orgànica. Difícilment el poble sobirà acceptarà aquesta classe d’automonia, així, com una democràcia espanyola de baixa qualitat que limita les aspiracions dels pobles que actualment configuren l’Estat espanyol. Espanya és i sempre ha estat una nació de nacions.————-Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès de la seva extraordinària contribució al desenvolupament econòmic i social d’Espanya. Aquesta mal anomenada solidaritat sense límit que fa que els recursos econòmics que genera Catalunya, siguin administrats des de Madrid. Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès del seu acolliment a milions de ciutadans espanyols, considerats catalans en tots els aspectes i tractats com a tals. Aquest és el tracte que rep Catalunya per el seu exemple de coratge i valor democràtics en dos fets claus: que un emigrant andalús sigui l’actual i Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya -veuríem que passaria si ni tant sols un català intentés optar a la presidència d’una comunitat espanyola- i que l’actual Govern de Catalunya sigui de coalició com passa, per exemple, als més progressistes i democràtics països europeus. Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès de les hòsties rebudes per part de les maleïdes dictadures espanyoles i, del desde el recuerdo a Franco, amb el atado y bien atado que impedeix encara avui, el ple desenvolupament de les aspiracions del poble català.———————————Aquest és el tracte que rep Catalunya desprès d’haver patit les cruels conseqüències i repressió per part de les dictadures espanyoles. Desprès de ser nomenat jerarca d’un Directori militar pel rei Alfons XIII, Miquel Primo de Rivera, capitán general de Cataluña prohibeix la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques, decret de Repressió del Separatisme, tribunals militars, prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, substitució de Josep Puig i Cadafalch per Alfons Sala i Argemí, de la Unión Monárquica Nacional, en la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, que fou definitivament dissolta el juliol de 1925, tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona -xiulada, juny de 1925, que rebé l’himne reial en un partit contra un equip anglès-, negació de la junta del Col.legi d’Advocats de Barcelona a redactar el seu anuari en castellà (març de 1926) i el desterrament del degà, Ramon d’Abadal, i dels altres membres. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Heus ací alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s´hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.————————————————————————–Amb l’actual situació de la nació catalana davant els fets de l’Estatut de Catalunya, llançat al TC espanyol per part del Partido Popular, cal que el president Montilla seguit per tot el poble català que estima la nostra gran nació, no accepti de cap manera una altra agressió contra l’autonomia, la llibertat i la democràcia representats per la primera llei de Catalunya referendada per el poble català. Mai cap tribunal pot retallar ni modificar allò que els ciutadans han votat i referendat. (Continuarà en un següent capítol ).—————————–

   L’avi apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana. Francesc Macià i Lluçà (1859-1933), esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit. La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava. L’Esquerra Republicana de Catalunya, que obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans -en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931-, quan encara no tenia un mes d’existència. (Ulisses-Els Països Catalans).

   Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el president Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa. Van ser detinguts Companys, Comorera, Martí Esteva, Ventura Gassol, Barrera, Mestres i Lluhí Vallescà. El 15 d’octubre de 1940, el president Lluis Companys va ser afusellat en el castell de Montjuïc, després d’un consell de guerra sumaríssim.(Ulisses-Els Països Catalans).

————————————————————————————-

   LA RESPOSTA  a la pregunta de la setmana.- La lluita de guerrilles aparegué de manera espontània en el decurs de la Guerra d’Espanya. L’avançada de les tropes franquistes comportà, arreu dels territoris sotmesos, la fugida de persones compromeses amb el règim republicà. Eren coneguts amb el nom de maquis.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Amb l’entrada a València, el 30 de març de 1939, de les tropes franquistes, dirigides per el general Aranda, s’iniciava també al País Valencià una etapa de forta repressió, amb milers d’empresonats i àdhuc condemnats a mort, com fou el cas del rector de la universitat de València, afusellat el 1941. Quin era el seu nom?

   EL LEMA de la setmana.- “Prefereixo fer cues a Moscou que ser un aturat a Amèrica”. Rafael Albertí.

  ————————————————————————————————————————————————————————-