El silenci de TV3, el silenci de les dictadures, el silenci de la llibertat (I)
26 febrer 2011 per Enric Figueras
Com la de Primo de Rivera (setembre de 1923 al gener de 1930). Tant punt nomenat jerarca d’un Directori militar pel rei Alfons XIII, Miquel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, és lliurà a la “reconstitució” de l’ordre político-social. De dret contra Catalunya i el català. Com ara. Espanya és un país de dictadors que l’han portada a la cua d’Europa. Així va començar la repressió de la dictadura de Primo de Rivera: prohibició de la bandera i la llengua catalanes en les corporacions públiques i remissió dels atacs a la unitat de la pàtria als tribunals militars (decret de Repressió del Separatisme), prohibició de l’ensenyament del català, clausura del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, tancament temporal de l’estadi del Club de Futbol Barcelona, destitució i desterrament de Ramon d’Abadal, degà del Col.legi d’Advocats de Barcelona, davant la negació de la junta a redactar el seu anuari en castellà.
I seguim amb la dictadura. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions “todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo”, dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Segueix la dictadura del nacionalisme espanyol contra el poble català: destitució de Georges Dwelshauvers i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc…
Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc. Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.
Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català tenia una tendència innata a deixar-se emmetzinar per idees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. L’objectiu primordial de la dictadura fou la neutralització del catalanisme popular. D’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tant radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’esser i d’expressar-se. (Ulisses)
El valencianisme, perseguit especialment a partir de 1925, i el mallorquinisme hagueren de refugiar-se en els cenacles intel.lectuals i literaris. Al País Valencià, hom prohibí els cursos de llengua autòctona a la universitat i a diverses institucions culturals: Nostra Parla, Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, etc.
En els països civilitzats la democràcia, és a dir, la sobirania del poble és per sempre. És una manera de viure, de progressar i, fins i tot, de respirar. Les dictadures són la desesperació dels éssers humans que estimen la pau, la justícia i la llibertat. A Espanya, una dictadura rere l’altra. Les anteriors, provinents d’un règim la carcassa del qual s’originà l’any 1874. La del general Primo de Rivera. La del general Dàmaso Berenguer. La del general Franco, la més terrible i com a conseqüència d’un cop d’Estat que provocà una guerra “incivil” durant tres anys, amb més d’un milió de morts i una repressió durant 40 anys de règim franquista. I sempre contra Catalunya, la llengua catalana i els catalans. (Continuarà en una segona part). 
Tancs de la III Regió Militar amb seu a València, al carrer, sota el comandament del tinent general Jaime Milans del Bosch, el 23-F de 1981. 
———————————————————————————————————
Què és Catalunya
LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Durant el domini dels gots (segles V, VI, i VII) el país -que encara no podem anomenar pròpiament Catalunya- tingué un paper secundari malgrat la revolta i proclamació reial del comte Paulus (673). La població hispanoromana acceptà els dominadors militars, els afers dels quals es coïen lluny d’aquí.
LA PREGUNTA de la setmana.- Què entenem per l’empenta sarraïna?
EL LEMA de la setmana.- “La música va ser inventada per confirmar la soledat humana”. Lawrence George Durrell.
———————————————————————————————————-
El Països Catalans
La democràcia no és només anar a votar, és defensar la llibertat de la sobirania del poble en contra del totalitarisme i la dictadura.
———————————————————————————————————-
El vídeo
Si els plau poden puntejar l’adreça de vídeo següent: watch?v=oPr60rc0FOE