La nova frontera

   En el “post” anterior titulat “El discurs del president, la veritat, 50 anys després”, vàrem explicar la manera en que JFK, en quan president electe dels EUA, va preparar el discurs per la seva presa de possessió que va tenir lloc el 20 de gener de 1961. Va ser i és una al.locució considerada com el millor missatge presidencial del segle XX. Tant per els seus continguts polítics i socials, generadors d’esperança, justícia, pau i llibertat, com per el  seu compliment per part de l’home que, malalt i ferit de guerra, va salvar els seus companys durant la Segona Guerra Mundial i que, com a polític, va donar la seva vida quan més aferrissadament lluitava per millorar la vida dels seus compatriotes i ciutadans del món. S’han dit moltes coses sobre l’elaboració del discurs de la presa de possessió de JFK,  nosaltres hem pogut explicar-lis la veritat en el “post” anterior i, com no podia ser d’una altra manera, mostrar-lis en la seva totalitat i traduït a la llengua de la nació catalana el discurs del president John F. Kennedy pronunciat a Washington D.C., el 20 de gener de 1961 i sota una temperatura de set graus sota zero. Mai per mai un president dels Estats Units ha tornat a dir i complir aquest missatge. És tal com segueix:

   <<No commemorem avui la victòria d’un partit, sinó una festa de la llibertat, que simbolitza conjuntament un final i un inici, una renovació i un canvi. Perquè acabo de pronunciar davant vosaltres, davant Déu Totpoderós, el mateix jurament solemne que els nostres avantpassats vàren prescriure fa un segle i tres quarts d’un altre.

   El món és avui molt diferent, doncs l’home té a les seves mans mortals poder per abolir qualsevol tipus de pobresa entre els humans, així com les distintes formes de vida. I no obstant, la mateixa revolucionària creença per la qual els nostres majors vàren lluitar, es discuteix ara per tot el planeta: la idea de que els drets de l’home no tenen el seu origen en la generositat de l’estat, sinó a la mà de Déu. 

   No hem d’oblidar avui que som els hereus legítims d’aquella primera revolució. Sàpiguen tots d’ençà aquest punt i hora, amics i adversaris, que s’ha entregat la torxa a una nova generació de nord-americans, nascuts en aquest segle, endurits per la guerra, disciplinats per una amarga i precària pau, plens d’orgull de les nostres tradicions, i gens disposats a ser testimonis, a permetre el lent desfer d’aquests drets de l’home davant els quals aquest país sempre ha estat compromès, i ens hi comprometem en el temps present, a la pàtria i a la resta del món.

   Sàpiguen les nacions, aquelles que ens volen bé com les que ens desitjen mals, que estem disposats a pagar qualsevol preu, suportar tota dificultat, resistir qualsevol càrrega, donar suport a qualsevol amic o enfrontar-nos a tot enemic, a fi d’assegurar la supervivència i el triomf de la llibertat.

   A això ens comprometem. I a més encara.

   A aquells vells aliats els quals orígens espirituals i culturals compartim, oferim la llealtat d’uns fidels amics. Units, poc és allò que no podrem fer en una multitud d’empreses comunes. Dividits, amb prou feines serem capaços de fer res, perquè no gosarem a enfrontar-nos, separats i en dubte, a un potent desafiament.

   A aquests nous estats als quals donem la benvinguda a les files de la llibertat, oferim la nostra paraula de que no ha desaparegut la forma colonial de control per donar pas, simplement, a una més opressiva tirania. No esperem que sempre compartiran els nostres punts de vista, però si que aconsegueixin defensar la seva pròpia independència. Volem que recordin com en altres èpoques, a aquells que de manera estúpida vàren cercar el poder sota els més forts, vàren acabar siguent engolits per aquests. 

   A aquests pobles de la meitat de la Terra que viuen en barraques i llogarrets, lluiten per rompre les lligadures de la misèria massiva, els oferim els nostres millors esforços per ajudar-los i ajudar-se ells mateixos, durant el temps que sigui necessari, no perquè d’una altra manera els podrien ajudar els comunistes, no per cercar vots, sinó perquè és just. Si una societat lliure no pot ajudar als molts que són pobres, malament podrà salvar als pocs que viuen en la riquesa.

   A les nostres repúbliques germanes del sud de la frontera els oferim quelcom especial: transformar les nostres bones paraules en realitats plenes, en una nova aliança per el progrés, per ajudar als homes i als governs lliures en els seus intents de treure’s de sobre les cadenes de la pobresa. Ara bé, aquesta pacífica revolució caracteritzada per l’esperança no podrà ser presa de les potències hostils. Sàpiguen tots els nostres veïns que ens afegirem a ells per oposar-nos a l’agressió o a la subversió a qualsevol lloc que aparegui a les Amèriques. I sàpiguen tots els altres països que aquest hemisferi vol seguir sent amo dels seus propis destins.

   A aquesta assemblea mundial d’estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra darrera i millor esperança en una era en la qual els instruments bèl.lics han superat els de la pau, els hi renovem el nostre compromís de suport: per impedir que es converteixi en una àgora de mútues injúries, per a reforçar la seva protecció cap a els novells i els dèbils, per ampliar l’àrea en la que el seu mandat té influència.

   Finalment, a aquestes nacions que es constitueixen per pròpia voluntat en adversaris, a elles no oferim sinó una petició: que ambdós bàndols puguin començar novament la recerca de la pau, abans de que les obscures forçes de la destrucció, desencadenades per la ciència, facin desaparèixer a tota la humanitat en una autodestrucció planejada o accidental.

   No els temptem oferint-lis la debilitat, perquè només quan les nostres armes siguin suficients més enllà de qualsevol dubte podrem romandre segurs, sense gènere de disputes, de que mai per mai serà precís utilitzar-les. A més, no podran dos grans i poderosos grups de nacions experimentar alleujament davant el present rumb, trobant-se ambdós bàndols sobrecarregats per el cost de l’armament modern, justament espantats per la contínua expansió de l’àtom mortífer, tot i així competint per canviar l’incert equilibri del terror que governa la possibilitat d’una guerra última per la humanitat.

   Comencem, doncs, novament recordant uns i altres que cortesia no és sinònim de debilitat, i la sinceritat sempre es té que provar. Negociem; no moguts per la por, però mai sense por de negociar.

   Explorem ambdós bàndols quins són els temes que ens uneixen, en lloc d’obsessionar-nos pels problemes que ens divideixen.

   Formulem els d’aquí i els d’allà, per primera vegada, propostes serioses i precises per la inspecció i control d’armaments, i posem aquest poder absolut per destruir als altres sota el control de totes les nacions.

   Invoquem ambdós costats les maravelles de la ciència en lloc dels seus horrors. Anem junts a explorar les estrelles, a conquerir els deserts, a destruir les malalties, a aprofitar les profunditats marines, a estimular les arts i el comerç.

   Fem pinya per encapçalar en tots els racons de la Terra el compliment del mandat d’Isaíes de “desfer-nos de les càrregues pesades i alliberar els oprimits”.

   I si un principi de col.laboració pot fer retrocedir aquest món de sospites, aconseguim que ambdós bàndols s’uneixin per un nou esforç; no un nou equilibri de poder, sinó una nova llei per a tots, al qual abric els forts resultin justs, rebin seguretat els dèbils, i sigui preservada la pau. 

   Tot això no s’acabarà en els primers cent dies. No s’aconseguirà en els primers mil; ni tant sols s’aconseguirà durant la vida pública d’aquesta administració. Potser tampoc en la nostra existència humana, o en la del planeta sobre el qual vivim. Però, al menys, ho hem d’intentar.

   En les vostres mans, conciutadans meus, més que en les meves, residirà l’èxit o el fracàs del nostre futur. Des de la fundació de la nostra pàtria, cada generació d’americans ha estat cridada a donar testimoni de la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que vàren respondre a aquesta crida jalonen el Globus. 

   Ara les trompetes ens criden novament. No és una invocació per portar armes, tot i que, certament les necessitem; no és una crida al combat, si bé ja estem en la batalla. És una crida a compartir la càrrega d’una lluita llarga, que no acaba, més gran en un any, més petita en un altre, mentre <<ens alegrem en l’esperança, mantenim la nostra paciència en les tribulacions>>. Un combat contra els enemics comuns del gènere humà: la tirania, la pobresa, la malaltia, la guerra mateixa.

   ¿No podem forjar contra ells una aliança gran i extensa units en el Nord i el Sud, a l’Est i a l’Oest, susceptible d’assegurar una vida més plena per tota la humanitat? ¿Voleu fer-nos costat en aquest històric entestament?

   En la llarga història del món amb prou feines un grapat de generacions ha obtingut el privilegi de defensar la llibertat en la seva hora de més gran perill. No pretenc esquivar aquesta responsabilitat, és més, li dono la benvinguda. I no crec que ningú entre nosaltres es vulgui canviar amb qualsevol altre poble, amb generacions anteriors. L’energia, la fe, la devoció que portem a aquesta tasca, il.luminarà el nostre país i al qui el serveixen, i tant de bo! que el resplandor d’aquest foc interior il.lumini veritablement el Globus.

   I així, compatriotes meus, no pregunteu allò que el vostre país pot fer per vosaltres; digueu més bé tot allò que vosaltres podeu fer per la pàtria. 

   Col.legues meus, ciutadans del món, no pregunteu que pot fer Amèrica per vosaltres, sinó que podem fer junts per la llibertat de l’home.

   Per acabar, ja sigueu ciutadans d’Amèrica o del món, exigiu-nos el mateix nivell de fortalesa i sacrifici que vos demanem. Amb una consciència tranquila per tota recompensa, amb la Història com a darrer jutge dels nostres actes, avancem al capdavant de la terra que estimem, demanant-li la seva ajuda i benedicció, però sabent que en aquest món l’obra de Déu té que ser, autènticament la nostra pròpia>>.

   Aquest és el discurs enter pronunciat per el president John F. Kennedy el 20 de Gener de 1961, dia de la seva presa de possessió, i traduït a la llengua de la nació catalana. És un fort atac als governs imperialistes; als miserables dictadors; als governs que fomenten els cop d’Estat i la guerra; a les grans companyies que exploten als treballadors i a les seves famílies; a l’abús dels armaments per sobre de guarir la fam, les malalties i l’educació;  és un atac a la guerra nuclear ; és una coratjosa defensa del diàleg, la pau i la llibertat dels pobles del món; és un atac als miserables polítics i caps d’estat que permeten la injustícia social i la pobresa…

   Va dedicat als polítics i governants inútils de tot el món. 

   ——————————————————————————————————–

  

Diàleg per la pau i en contra de les bombes nuclears i la guerra. Desprès de cinquanta anys en el poder, ara  els aliats ataquen Gaddafi. D’ençà avui  i durant mig segle no hi ha hagut cap preocupació per el poble de Líbia ni per els altres pobles del món? O és que això es valora segons el valor dels seus recursos naturals i tot allò que s’els hi pot treure esprement-los com a llimones? La CIA, els generals del Pentàgon, el complexe militar industrial i de guerra, les cent famílies multimilionàries dels EUA -el govern paral.lel- aconsegueixen sempre el que volen. Tres milions de vietnamites vàren morir a la maleïda guerra del Vietnam i cinquanta cinc mil nord-americans van perdre la seva vida. Els fabricants d’helicòpters i d’altres materials de guerra, vàren signar contractes milionaris amb el Departament de Defensa i el Pentàgon. El president Kennedy va ser apartat a trets de la Casa Blanca.

——————————————————————————————————

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar el vídeo següent:watch?v=AG2PwhT0TDc

Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Per tal de fer estables les conquestes organitzaren uns comtats al front dels quals col.locaren uns comtes amb funcions polítiques i militars. Els comtes manaven sobre uns vescomtes i aquests, al seu torn,  sobre uns veguers, senyors d’un territori més reduït, al voltant d’un castell. És l’estructura del feudalisme, en un territori fronterer o “marca”, que a poc a poc anirà lligant amb funcions de dependència econòmica, política i militar, tots els habitants d’un territori.

   LA PREGUNTA de la setmana.- Què vàren ser els comtats de la Catalunya Vella?

   EL LEMA de la setmana.- “Odiar és un malbaratament del cor, i el cor és el nostre tresor més gran”. Noel Clarasó.

———————————————————————————————————-

Els Països Catalans

  

   Igualada.- Edifici de l’any 1922 destinat a ser la primera sucursal de la Caixa de Pensions. La porta principal està situada just al xamfrà, el qual adopta una forma arrodonida que, amb el coronament emmerletat, li atorga un aire de torre castellera. L’acabat amb carreus de pedra i maó vist contribueix a afirmar aquest aspecte medieval, reforçat també pels ràfecs de les cornises. L’obra correspon a la darrera etapa d’Enric Sagnier, caracteritzada per la sobrietat i el classicisme. (pobles de Catalunya – Foto: Albert Esteves, 2009).

   Salutacions als lectors dels Blogs del diari El Punt digital, d’Igualada.

———————————————————————————————————-