Una reforma tributaria per posar fi als abusos del capitalisme salvatge (II)
13 agost 2011 per Enric Figueras
El president Kennedy va comprovar que els impostos no eren els mateixos per a tothom. Va quedar astorat -estem parlant de l’any 1963-, quan va saber que dels 19 americans els quals ingressos eren superiors dels 5 milions de dòlars anuals, 5 no vàren pagar cap impost sobre la renda l’any 1959 i cap dels 14 restants havia estat gravat per els tipus corresponent a la base de 5 milions, i que, el 1954, un americà amb una renda anyal de 2 milions no havia pagat ni un cèntim d’impostos. Exemples com aquests abundaven. En la majoria dels casos, aquestes excepcions d’escàndol eren resultat de les múltiples deduccions i escapatòries que oferia el sistema tributari a determinades companyies, especialment de la indústria del petroli. Després de 47 anys de l’assassinat del president Kennedy, els gànsters de les altes finances del capitalisme salvatge, han esfonsat l’economia dels EUA i el somni americà. El poble treballador i les famílies més modestes i els més necessitats, paguen les conseqüències d’aquests lladres i manipuladors de les grans companyies financeres americanes. Encara no els ha fet tancar a la presó, president Obama? Què espera?
El president Kennedy estava disposat a posar fi a semblants abusos. Ja l’abril de 1961, va declarar davant el Congrés: <<Un sistema federal d’impostos fort i sa és essencial per l’Amèrica del futur… -ja hi han arribat- L’eliminació de certes desigualtats com proposem tot seguit proporcionarà ingressos per a anivellar les reduccions d’impostos ofertes per a estimular l’economia…S’han elaborat disposicions especials per donar un tractament preferencial a varis grups. Sempre que a un contribuent li sigui permès pagar menys, a un altre se li farà pagar més. D’aquesta manera volem evitar la distribució uniforme de la càrrega de l’impost, i es fa necessàri anar cap a tipus elevats per causa de l’estretament de la base imposable. De totes maneres, és necessàri cert abandonament de la uniformitat per a promoure objectius socials o econòmics desitjables. Però moltes de les preferències que s’han desenvolupat no topen amb dita prova i necessiten ser revaloritzades en el nostre programa de reforma tributaria>>.
I afegia: <<La guerra contra la pobresa no ha acabat. Acaba de començar>>.
La reforma tributaria de 1963 anava dirigida a: 1) Alleugerir les dificultats dels contribuents de rendes baixes i de la població més gran i estimular el creixement econòmic. 2) Revisar el tractament impositiu de les rendes de capital per a proporcionar una corrent més lliure i abundant de fons de capital. 3) Ampliar la base dels impostos sobre la renda per evitar privilegis especials, esmenar defectes en la llei impositiva i proporcionar un tractament més igual als contribuents.
Però l’aspecte més important d’aquesta reforma es centrava en les disposicions fiscals << que falsejen de forma artificial l’ús dels recursos>>. El president va declarar: <<No es pot permetre a cap indústria que obtingui una avantatge indeguda dels impostos per sobre de les altres>> i va demanar la correcció dels defectes en els privilegis impositius atorgats a les indústries mineres i, en primer lloc, a la indústria petroliera.
El president Ronald Reagan va continuar la seva carrera d’actor a la Casa Blanca. A favor dels malvats, és clar. El capitalisme salvatge sense fre i escrúpols va trobar les portes obertes de bat a bat amb lleis aprovades pel Congrés, introduïdes per congressistes republicans a les ordres dels “lobbys” industrials i financers. Sota la presidència dels dos Bush, principalment de George W. Bush, l’orgia de la perversió financera ha esfonsat els Estats Units de Nord-Amèrica que ja han perdut tota la seva credibilitat com a gran nació. El president Obama, oblidant que un bon i gran president és el qui defensa a la gent del carrer, calla i atorga. Pel que fa a les eleccions presidencials del 2013 sort en té, per ara, que els republicans els defensors de les grans corporacions financeres, dels rics i dels poderosos i del centenar de famílies multimilionàries que són les que posen i treuen els presidents a la seva conveniència, no tenen cap candidat. Des d’els boigs anys del Watergate del republicà Nixon, que va tenir que dimitir com a president del EUA, mai la presidència americana havia estat tant degradada com en l’actualitat.
————————————————————————————-
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça següent: BWeB7VEnK90
————————————————————————————-
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pintura de Ramon Tusquets (1885) que representa el moment en què l’almirall català Roger de Lloria rep presoner, a la seva galera, el príncep de Salern, fill de Carles I de Nàpols, després de derrotar els angevins en el golf de Nàpols (1284). (Ulisses-11).
LA PREGUNTA de la setmana.- Quina categoria estratègica tenia Mallorca, en les rutes comercials catalanes?
EL LEMA de la setmana.- “Existir és insistir”. Ben Salem Himmich.
————————————————————————————-