22 octubre 2011 per Enric Figueras
Amb referència al segrest de les dues cooperants de Metges Sense Fronteres (MSF), la madrilenya Blanca Thiebaut i la catalana, de Palafrugell, Montserrat ‘Mone’ Serra, s’ha demanat prudència i discreció. També, que cal anar amb peus de plom. Perfecte. Expliquen que la discreció va ser una de les claus de l’alliberament dels tres cooperants catalans de Barcelona Acció Solidària segrestats a Mauritània i tant la Generalitat com l’Estat estan decidits a seguir el mateix protocol. Perfecte. Però, els segrestadors ho han tornat a fer-ho. Ningú sap qui són, però hi han tornat. I, aquesta vegada, dues noies. Així han tingut menys risc i l’impacte és més gran. Aquesta és l’altra cara de la recompensa que reben els cooperants per entregar part de la seva vida als qui necessiten, de manera desesperada, ajuda per sobreviure. De fet, en aquest cas, les organitzacions no governamentals que treballen a la zona ja fa temps que es queixen de l’empitjorament de la seguretat en aquest camp, que aquest any ja ha acollit més de 460.000 refugiats que “fugen de la fam, la sed i dels conflictes armats de la regió”.
La consigna que circula entre els governs català i espanyol i entre tots els actors implicats en la resolució del segrest de dijous (13-10-11) al camp de refugiats de Dadaab, a l’est de Kenya, -el més gran del món-, és de que” cal anar amb peus de plom”. La pregunta que em faig i també als governs africans, europeus i dels EUA i als del maleït complexe militar- industrial, és de quí proporciona el ‘plom’ a tots aquests milers de grups de “guerrers” escampats arreu del continent africà? Un exemple: el 17 de gener de 1961, uns dies abans de la presa de possessió de John F.Kennedy, el president Eisenhower va pronunciar la seva alocució final del seu mandat en la qual avissava de la perillosa influència del complexe militar-industrial dels Estats Units. Va dir Eisenhower que l’existència de l’esmentat complexe hauria de compartir una profunda vigilància i tutela activa per part de la ciutadania, per tal de que la finalitat del complexe militar-industrial romani d’acord amb els principis de llibertat i democràcia als quals necessàriament han de servir. Això ho deia un president republicà. El poden veure i escoltar les seves pròpies paraules: IHnq4zvvSe4.
L’any 1962, el president Kennedy, va decretar un embargament d’armes a Sudàfrica, per què no ho fan els flamants i comediants presidents d’avui? Es malgasten milions de dòlars en tota classe d’armament sofisticat i milers de persones de la seva pròpia raça es moren de gana. I els infants i els nens? Són preguntes que per a la seva pròpia ingenuïtat no tenen resposta, o per el reflex persistent de la cara més inhumana, cruel i satànica del capitalisme salvatge. Ja n’hi ha prou, home! És clar que és just, raonable i necessàri que la indignació exploti cada vegada amb més força arreu del món. I hem de tenir molt clar que, ademés d’exigir, també hem de ser responsables.
Blanca i Montserrat, gràcies per la vostra tasca a favor de la Família de la Dona i de l’Home. Gràcies per la vostra tasca humanitària a favor d’una veritable pau. Desitjem i demanem la vostra ràpida alliberació.
Tantmateix fem extensiu tot el que hem dit als tres cooperants segrestats la matinada de dissabte, quan un grup armat va irrompre al camp de refugiats de Tindouf (Sàhara). Els espanyols Ainhoa Fernández, Enric Gonyalons i la italiana Rossella Urru. President Obama, president Sarkozy, primer ministre britànic David Cameron, cancillera Angela Merkel, president Putin…moguin el cul dels seus flamants i milionaris despatxos i facin quelcom útil perquè aquests cooperants segrestats siguin alliberasts immediatament.
————————————————————————————-
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: nzvpnsHjA1A
————————————————————————————
Dures realitats de pobresa i injustícia social
<<Basem la nostra comuna esperança en un millor futur sobre l’Aliança per el Progrés. Aquesta esperança vol aconseguir un hemisferi on cada dona i home tingui suficient per a menjar i oportunitat de treballar; on cada nen pugui estudiar i cada família trobar una llar decent. Tenim esperança d’aconseguir un hemisferi en el qual totes les dones i homes, des del negre americà fins l’indi de la planura, es pugui alliberar dels lligams de la injustícia social, lliures de seguir el camí que ells mateixos hagin elegit, lliures per participar en els fruits del progrés…>> (President John F. Kennedy, davant l’Associació Inter-Americana de Premsa, Miami Beach, Florida, 18 de novembre de 1963, quatre dies abans de ser assassinat a Dallas (Texas).
————————————————————————————-
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Malgrat la intervenció de l’Església romana -que no veia amb bons ulls el comerç amb els musulmans i condemnava expressament el tràfic de diversos productes: esclaus cristians, vaixells i material nàutic, aliments de primera necessitat-, les relacions comercials amb el nord d’Àfrica no cessaren, mal fossin encobertes per una important i complexa xarxa de contraban. (Ulisses).
LA PREGUNTA de la setmana.- La presència catalana a l’illa de Sardenya, quan va començar?
EL LEMA de la setmana.- “El secret de l’èxit als negocis consisteix a saber alguna cosa que ningú més coneix“. Aristotélis Onassis.
————————————————————————————-
Relacionats
Afegit a General | Etiquetes cooperants, discreció, dòlars, embargament, fam, indignació, inhumana, l'impacte, MSF, plom, refugiats, responsables, seguretat, sobreviure | No hi ha comentaris
Amb referència al segrest de les dues cooperants de Metges Sense Fronteres (MSF), la madrilenya Blanca Thiebaut i la catalana, de Palafrugell, Montserrat ‘Mone’ Serra, s’ha demanat prudència i discreció. També, que cal anar amb peus de plom. Perfecte. Expliquen que la discreció va ser una de les claus de l’alliberament dels tres cooperants catalans de Barcelona Acció Solidària segrestats a Mauritània i tant la Generalitat com l’Estat estan decidits a seguir el mateix protocol. Perfecte. Però, els segrestadors ho han tornat a fer-ho. Ningú sap qui són, però hi han tornat. I, aquesta vegada, dues noies. Així han tingut menys risc i l’impacte és més gran. Aquesta és l’altra cara de la recompensa que reben els cooperants per entregar part de la seva vida als qui necessiten, de manera desesperada, ajuda per sobreviure. De fet, en aquest cas, les organitzacions no governamentals que treballen a la zona ja fa temps que es queixen de l’empitjorament de la seguretat en aquest camp, que aquest any ja ha acollit més de 460.000 refugiats que “fugen de la fam, la sed i dels conflictes armats de la regió”.