La nova frontera

El cardenal Spellman, republicà i director espiritual del catolicisme americà, amb John F. Kennedy i Richard Nixon.

   Les Esglésies protestants estaven furioses pel fet d’haver estat elegit un candidat catòlic. El reverend W. A. Criswell, pastor de la Primera Església Baptiste de Dallas (el qual pressupost anual era de 195.000 dòlars) va declarar l’any 1960: <<L’elecció de Kennedy seria la mort d’una Església lliure en un Estat lliure>>. Més tard hauria d’afegir: <<L’abolició de la segregació resulta tan absurda com temerària>> i <<el judici de Déu destruirà als qui festejin l’escàndol>>. Fanatisme i odi contra Kennedy per ser catòlic. El primer president dels Estats Units, d’aquesta religió.  El reverend W.A. Criswell, pastor de la Primera Església Baptista de Dallas (Any 1960). 

   També van atacar Kennedy per no haver posat la mà sobre la Biblia quan va jurar el seu càrrec. En realitat ho va fer (la Constitució no ho exigeix), però no ho van captar les càmeres de televisió. En qualsevol cas, a ningú li hagués estranyat que no ho hagués fet. El reverend Norman Vincent Peale va parlar per boca de molts protestants quan va afirmar: <<Kennedy no està capacitat pel càrrec presidencial. Es troba en perill la nostra civilització americana. No dic que no poguem sobreviu-re a l’elecció de Kennedy, però afirmo que ja mai més serem els mateixos>>. Fanatisme i odi contra el president Kennedy, per ser catòlic.El reverend Norman Vincent Peale

   Els catòlics condemnaven que els consellers del president fossin ‘d’esquerres’. És més, el president Kennedy tenia la barra de vanagloriar-se de que havia assistit a escoles públiques! El cardenal Spellman, director espiritual del catolicisme americà, actiu i còmode republicà i anticomunista, va perdre la seva influència que durant els temps de John Foster Dulles, secretari d’Estat sota el mandat del president Dwight D. Eisenhower i germà d’Allen Dulles, primer director civil de la CIA, havia gaudit a la Casa Blanca.

El Papa Pau VI i el President John F. Kennedy

       Els dirigents del catolicisme americà van criticar Kennedy per no voler anomenar un ambaixador al Vaticà, per no acceptar l’idea d’una ‘guerra santa’ contra l’Unió Soviètica i per afavorir el control de la natalitat. El van criticar, fins i tot, per no deixar que es celebrés la santa Misa a la Casa Blanca. L’única que es va celebrar, va tenir lloc el 23 de novembre de 1963, un dia després de la mort del President. Quan Kennedy, el 1961, va sotmetre al Congrés un projecte de llei autoritzant l’ajuda federal a les escoles primàries i secundàries, però suprimint aquesta ajuda a les escoles parroquials i demés col.legis controlats per les diferents Esglésies, en contra d’allò que diu la Constitució, van ploure les protestes, no només dels jueus, sinó també dels protestants i els catòlics. Va ser tan forta la reacció combinada de l’Església que el projecte de llei tingué que ser retirat.    Totes les Esglésies van condemnar la ‘diabòlica’ vida privada del president i de la primera dama. Les Esglésies protestants estaven furioses per haver-se elegit a un candidat catòlic.

   L’any 1962, els eclesiàstics van tornar a la càrrega quan Kennedy, com a part del seu projecte de Llei de reforma tributària va proposar la modificació del sistema de desgravacions de les aportacions per a finalitats de caritat, <<que havia arribat a la xifra realment ‘divina’ de 7.500 milions de dòlars, els anys 60>>.

   També els poderosos, els magnats del petroli, de l’acer i de les altes finances, es trobaven en el bàndol de l’odi. Tenien por de perdre els seus privilegis. Un catòlic era acceptat per combatre contra els alemanys i els japonesos; per anar ‘forçat’ a la guerra injusta i criminal del Vietnam; per consumir productes americans i gastar més i més petroli; per vestir texans i pagar impostos; per pagar assegurances…,però, no pot ser escollit com a candidat a la presidència dels Estats Units. El fanatisme nord-americà. Tot i que John F. Kennedy, ho va aconseguir. Però, per ell, sempre va ser primer l’interès públic per sobre dels interessos privats i de les religions que, segons s’ha dit sempre, un veritable país democràtic és aquell en el que romani ben clara i existeixi una veritable separació de poders i la religió no interfereixi en la política.

   A Espanya, nació de nacions constretes i amargades, tan lluny de les avantatges i el progrés d’un Estat federal i amb una democràcia de molt baixa qualitat, cal molt per aprendre respecte a les interferències de la religió amb la política. Portem un endarreriment considerable. Ara, amb el govern del ‘Partido Popular’, -amb poder ansolut-, ho anem veient cada dia, Espanya va enrere. Quedarem a la cua d’Europa. Cada vegada que governa la dreta conservadora i l’ultradetra, el nacionalisme espanyol porta a Espanya un segle enrere.

   (pàgina origen imatge: http://www.redasturias.com/política) (peu de foto: Rafa Fariña/Diario de Pontevedra).

   A la nació catalana, que quedi ben clar, el ‘Partido Popular’ no governa. Els ciutadans de Catalunya no han volgut que governin. Aquest és un país d’esperit federal i progressista. L’espoli el passat any 2011, per part de l’Estat espanyol, de més de 16 mil milions d’euros en impostos dels ciutadans de Catalunya que han sortir per a no tornar, un 9 per cent del PIB català, és la causa que la nació catalana no pugui avançar i romani cada vegada més enrere. Tantes, tantes i tantes retallades -les úniques retallades veritables d’Espanya-, fan que cada vegada més ciutadans de Catalunya vulguin l’independència i sortir d’una Espanya que ens ofega i no accepta la lliure iniciativa.     

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreçes de vídeo següents:  _K1iYEobR6I, 3p0OMJbia4s

—————————————————————————————————————–

   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Les assemblees de pau i treva foren uns primers antecedents de les corts catalanes. La veritable fesomia de corts es formà a l’assemblea de Lleida de l’any 1214 i començaren a prendre una importància considerable en 1283, sota el govern de Pere ‘el Gran’, que en decretà una periodicitat anual. D’aquesta època data la constitució ‘Una vegada l’any’, on les corts eren definides com una reunió del rei amb els seus <<prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i homes de viles, per tractar de l’estat i reformació de la terra>>. Cada regne de la corona catalano-aragonesa tenia les seves pròpies corts. A la mort de Jaume I, el regne de Mallorca, esdevingut feudatari del cap i casal, sota Jaume II ‘el Just’, fou sotmès al règim de corts del Principat. (Ulisses). 

   LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera estaven formades les corts dels Països Catalans?

   EL LEMA de la setmana.- “L’honor que es ven sempre és pagat més car del que val”. Jacques Duclos.

———————————————————————————————————————–