Un aspecte especialment brusc i significatiu de la dictadura espanyola -Espanya és un país de dictadures- del jerarca d’un Directori militar nomenat pel rei Alfons XIII, Miguel Primo de Rivera, ‘capitán general de Catalunya’ (13 setembre 1923-28 de gener de 1930), fou la repressió contra el catalanisme polític i cultural. La seva política anticatalana restà ben definida en la nota feta pública per Emilio Barrera, el 1924, en ésser nomenat capità general interí del Principat de Catalunya: <<es perseguirà i castigarà d’una manera rígida i sense contemplacions ‘todas las manifestaciones más o menos disimuladas de antiespañolismo’ dissolent i condemnant fulminantment tota persona o entitat que atempti contra la unitat de la pàtria>>. Si les destitucions, empresonaments o deportacions de personalitats catalanes foren notòries, probablement encara es veurien superades per la clausura de les més importants institucions representatives del país. Fer una llista exhaustiva d’aquests fets seria inacabable. Citem només alguns casos ben populars i diferents: destitució de Georges Dwelshauvers (1867-1937) i de molts altres professors de la Universitat Nova de Barcelona que s’hi van solidaritzar, exili dels membres de la junta del Col.legi d’Advocats per haver-se negat a publicar la ‘Guia judicial’ en castellà, empresonament del president i secretari del CADCI, destitucions i multes a nombrosos alcaldes, etc… 

   Foren dissoltes organitzacions i entitats, com ara els Pomells de Joventut, l’Ateneu Popular d’Estudis Socials; tancat l’Orfeó Català i la Biblioteca Popular de la Dona, de Girona; clausurat el camp de joc del primer club futbolista barceloní, travada i fiscalitzada l’obra de l’Institut d’Estudis Catalans, etc.

   Primo de Rivera no s’aturà davant la Mancomunitat -la qual buidà de sentit i finalment dissolgué-, ni davant l’Església catalana: sacerdots distingits o humils foren empresonats o exiliats pel simple fet d’haver predicat o escrit en català. I tot això dins un marc de mesures generals que comprenien el total bandejament de la llengua catalana de les escoles, de tot acte públic, de la retolació dels carrers, així com també de la senyera, dels vestits i cants patriòtics, la suspensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre, la constant censura en les publicacions, etc.

   Als ulls del general, la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans eren perilloses, els intel.lectuals catalans eren sediciosos, el poble català era tenia una tendència innata a deixar-se emmetzimar per ideees antipatriòtiques, separatistes. I tot això que Primo de Rivera no havia sabut veure quan feia de capità general a Catalunya, ho descobrí en arribar a Madrid. De tota manera, una simple llista enumerativa no és suficient per fer una exacta valoració dels fets. Apropant-nos-hi més, es pot observar que l’objectiu primordial fou la neutralització del catalanisme popular, alternant, però, amb una certa tolerància -fruit probablement del menyspreu, de la ignorància o de la feblesa- envers les manifestacions de caire més intel.lectual o culte. No hi hagué, doncs, una estricta i pura arbitrarietat o gratuïtat, com es podria deduir d’una primera impressió. Així, mentre es prohibien ballades de sardanes o cursets de català, es permetia la publicació de tota mena de llibres en català; al costat d’una censura -certament aclaparadora, però no pas anul.ladora- sobre la premsa de Barcelona, hi hagué innombrables suspensions i tancaments de publicacions comarcals; posar propaganda en català en capses de llumins o en rètols de botigues era delictiu, però no així fundar editorials o revistes exclusivament catalanes. I mentre la llengua esdevenia el problema central en la qüestió de la guia del Col.legi d’Advocats, ni la llengua ni els continguts ho foren en la publicació de la ‘Història Nacional de Catalunya’, de Rovira i Virgili. Es va suprimir ‘La Mainada’, publicació periòdica jovenívola i va autoritzar-se la ‘Revista de Catalunya’. La llista, anecdòdita o categòrica, es podria allargar. També podien adduir-se exemples contraris, però no desmentirien del tot aquest caràcter tolerant per a les activitats culturals minoritàries i l’actitud molt més severa envers les manifestacions populars i divulgadores.

   Remarquem, finalment, que la repressió, en la majoria dels casos, no fou massa violenta, però sí activa i contundent. I aquesta persecució cultural fou doblement enutjosa, perquè, en produir-se, els Països Catalans vivien un procés de personalització i recuperació d’uns trets propis força esperançador. I dèiem doblement enutjosa, perquè cal afergir-hi que d’ençà de temps els catalans no contemplaven unes prohibicions tan radicals i sistemàtiques entorn de la seva forma d’ésser i d’expressar-se.

   Paral.lela a aquest intent de desnacionalització, hi hagué una reacció activa que constantement trobà nous camins i noves alternatives. De fet, molts dels actes que hem esmentat com a repressius venien es resposta d’actituds catalanes insubornables. (Ulisses, 11).

   Actituds catalanes insubornables!

  Encara faltava per arribar el cop d’estat del general Franco contra la llibertat, la democràcia,  el govern legal i votat a les urnes de la República i, com a conseqüència d’aquest acte bàrbar de sedició, la guerra ‘incivil’ espanyola, la cruel dictadura (1936-1975) del general Franco i del franquisme i un milió de morts i els perseguits.

Catalunya, la nació catalana ha dit, prou!!! 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: iq0OZ2HvGHE, sUu_7zqjBV8

————————————————————————————–

   El Deure i la Glòria

   <<¿Quina classe de pau busquem? No una ‘Pax Americana’ imposada en el món per les armes d’Amèrica…>>(President John F. Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

Nens morts a Gaza. Una guerra salvatge, inhumana i d’extermini de la raça humana. No li cau la cara de vergonya president Obama? Nobel de la Pau? De quina classe de pau?(Image source page: http://www.taringa.net).  

   <<Quina classe de pau busquem? No una ‘Pax Americana’ imposada al món per les armes d’Amèrica. No la pau de la tomba ni la seguretat de l’esclau. Estic parlant de la pau veritable, la classe de pau que fa que valgui la pena viure a la Terra; la pau que permet als homes i dones i a les nacions creure i confiar i construir una vida millor per els seus fills; no simplement pau pels americans, sinó pau per a tots els homes i dones; no simplement pau en els nostres dies, sinó la pau per a tots els temps… 

 <<Quan els camins de l’home agraden al Senyor -dieun les Escriptures- Ell fa que fins i tot els nostres enemics estiguin en pau amb ell>>… Els Estats Units, com el món sap, no començaran mai una guerra. No volem la guerra. No esperem ara una guerra. Aquesta generació d’americans ha tingut ja suficient -més que suficient- de guerra, d’odi i d’opressió. Romandrem preparats si altres la desitjen. Romandrem alerta per tractar d’evitar-la. Però també contribuirem per construir un món en pau on els dèbils estiguin segurs i els forts siguin justs. No estem sols davant d’aquesta tasca ni desesperançats del seu èxit. Confiats i sense por, continuem treballant, no cap a una estratègia d’anihilació sinó cap a una estratègia de pau>>. (President John F. Kennedy, Universitat Americana, Washington D.C., 10 juny 1963>>.

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:UUjJa9jnynA

————————————————————————————-   El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Sovint, els astròlegs i astrònoms eren alhora metges, dits físics atrament. La medicina, de bella tradició enaltida per figures com Arnau de Vilanova, fou objecte, sota Pere III, d’una intensa i àmplia dedicació, sempre dins un galerisme de connotació aràbiga, glossat i enriquit per conceptes i pràctiques autòctones. (Ulisses).

   * LA PREGUNTA de la setmana.- Qui va ser l’autor d’un ‘Regiment de preservació a epidèmia e pestilència e mortaldats’, escrit arran de la ‘Pesta Negra’ del 1349?

   * LA CITACIÓ de la setmana.- “Hi han dos tipus de vianants: els ràpids i els morts“. Thomas Robert Dewar.

————————————————————————————-