El rotatiu francès de centre dreta ‘LE FIGARO’, fundat l’any 1826, és el diari més antic de França que encara està en circulació i que té la seva seu a París. Deu el seu nom al cèlebre personatge creat per Beaumarchais i per això, el lema del diari diu així: <<Sans la liberté de blâmer, il n’est point d’éloge flatteur>>. (Beaumarchais).

A ‘LE FIGARO’ del dilluns dia 18/02/13, el periodista francès i corresponsal a Espanya de Le Figaro i de Ràdio France, Mathieu de Taillac, escriu a primera plana del diari sota el títol <<La Couronne d’Espagne éclaboussée par un scandale>>:

MATHIEU DE TAILLAC

Madrid

ESPAGNE Cela faisait un an qu’il menaçait de lancer des ‘bombes atomiques’ contre la famille royale. Samedi, Diego Torres, l’ex-associé du gendre du roi, Inaki Urdangarin, est passé de la bravade aux actes. Convoqué par le juge qui l’a inculpé pour détournement de fonds aux còtés d’Urdangarin, Torres a visé plus haut: l’épouse de son associé, l’infante Cristina, mais aussi celle que la presse espagnole appelle pudiquement <<l’amie personelle>> du roi et jusqu’à…Juan Carlos lui-même!

Torres a dégainé les noms pour mieux ouvrir le parapluie. Selon ce professeur d’économie, la maison d’Espagne connaissait parfaitement la nature des affaires de l’institut Noos, la societé qu’il a dirigée avec le <<gendrissime>>. Vraies ou fausses, ces accusations jettent le trouble sur la couronne dont la stratégie, depuis le début de l’affaire, a consisté à prendre ses distances vis-à-vis d’Urdangarin.

<<Chaque opération de Noos était supervisée, chapeautée et contrôlée par le Palais de la Zarzuela>>. Diego Torres. (Fotografia: http://www.blogseitb.com)

De Cristina de Borbon, Torres fait une dirigeante active de Noos. <<Nous étions cinq à siéger au conseil d’administration>>, a-t-il déclaré au tribunal de Palma de Majorque. Cinq, autrement dit Torres, Urdangarin, leurs épouses respectives et le secrétaire personnel des infantes. Tous ont été inculpés par le juge…Tous, sauf la fille du roi, rappelle en creux l’ancien ami personnel d’Urdangarin.

Jusqu’à présent, le juge et le procureur ont considéré ne pas disposer d'<<éléments incriminant>> suffisamment Cristina. Toutefois, selon une source anonyme <<haut placée>> citée par le journal El Mundo, <<il serait logique d’inculper la fille du roi ou de la convoquer comme témoin, mais cela ne se fera pas car on risquerait de dynamiter le système>>. Un sondage du même quotidien fait apparaître qu’avant même de connaitre les dernières accusations de Torres, 84% des Espagnols souhaitaient que l’infante soit inculpée. <<Inaki me rapportait continuellement que l’infante était au courant et qu’elle lui avait fait tel ou tel commentaire>>, a insisté l’économiste. La stratégie d’Urdangarin était déjà d’accabler son ancien associé pour mieux se défendre, protéger son épouse et sa belle-famille: Torres répond par un retour à l’envoyeur.(Fotografia: http://www.europapress.es)

Le feu vert de la maison royale et ses <<bombes>> atteignent également le chef de l’État. Chaque opération de Noos était <<supervisée, chapeautée et contrôlée>> par le Palais de la Zarzuela, avance Torres. Plus précisément, il brandit un sponsor qu’aurait aidé à obtenir le roi Juan Carlos. Il cite également une réunion à la Zarzuela entre le maire de Valence, la présidente de la région, Urdangarin et lui-même, au cours de laquelle les associés auraient convaincu les élus de subventionner leur projet Valencia Summit, un forum sportif dans la ville méditerranéenne. <<Nous n’avons commis aucun délit, la preuve, tout ce que nous faisions recevait le feu vert de la maison royale>>, a-t-il ironisé.

Torres n’a pas résisté aux coups bas. Celui de mentionner Corinna zu Sayn-Wittgenstein, une quadragénaire allemande à laquelle la presse attribue une relation extraconjugale avec le roi. Ou celui de choisir, parmi les 200 e-mails présentés au tribunal, ceux où Urdangarin se livre à des plaisanteries grivoises sur sa virilité. Le duc de Palma -titre qu’a reçu Urdangarin lors de son mariage- sera écouté à son tour par le juge le 23 fébrier. Accablé et ridiculisé par Torres, il a déjà perdu le procès médiatique et populaire. (Mathieu de Taillac, Periodista corresponsal a Espanya de ‘LE FIGARO’ i de Ràdio France, Madrid, 18 de febrer 2013).

Aquest escrit periodístic  és en versió original no subtitulada i obre la seva entrada a tots els lectors coneixedors de l’idioma francès. Des dels anys cinquanta fins a finals dels seixanta -faix referència a un temps viscut- recordo que era aquesta llengua estrangera la que s’ensenyava a les acadèmies i centres docents. Molts ensenyants donaven classes a les seves cases amb caràcter particular. El francès era, en aquells anys, la llengua estrangera imperant o oficial. El castellà era la grandiosa, l’oficial, la imposada. Imposició i obligació. L’idioma català provinent de la mil.lenària història de la nació catalana i del conjunt dels Països Catalans -la Catalunya Nord, tant estimada pel poble català-, parlat per més de deu milions de persones, ni s’ensenyava ni existia per part de la dictadura militar del general Franco. Encara, avui dia, la llengua catalana és maltractada i menyspreada a les denominades Comunitats Autònomes governades pel ‘Partido Popular’ i que per raons d’història, llengua i cultura formen part dels Països Catalans. En l’actualitat, a la nació catalana s’ensenya el català i el castellà.

Pel que fa a l’actual situació política, social, del dificultós desenvolupament de la democràcia, de la confiança i prestigi internacional d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades-, cal plantejar-se de manera seriosa i eficaç tres qüestions fonamentals: la consulta popular a 7,2 milions de catalans perquè la nació catalana pugui desenvolupar el seu propi Estat, la dimissió del president del govern central, centralista i nacionalista espanyol, Mariano Rajoy i l’abdicació del rei. No hi ha cap dubte que la gran majoria de ciutadans de les nacions d’Espanya, volen un canvi net i pelat. Prou, prou i prou de conceptes històrics. Més, més i més de realitat del present i de la vida actual i més, més, i més respecte per la democràcia i la dignitat de la família de l’home i la dona. Més, més i més respecte per la democràcia i la dignitat de la família de la dona i l’home. Prou paràlisi i vagabunderia històrica; més i millor eficàcia en la resolució de les exigències humanes del present.

———————————————————————————————————-

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:1RRwRSGI79M

———————————————————————————————————-

El Deure i la Glòria

<<L’ànima de la presidència és, per tant, l’elecció informada, prudent i resolta i el secret de l’empresa presidencial s’ha de buscar en l’examen de la forma en que es prenen les decisions presidencials…>>. (President John F.Kennedy, La Casa Blanca, Washington, D.C., 23 setembre 1963).

(Imatge: http://jorgeamarante.obolog.com)

<<La Presidència és el centre del joc de pressions, interessos i idees de la nació, i el despatx presidencial és el vèrtex al que tots els elements de decisió nacional són atrets de manera irresistible. I és misteriosa perquè l’esència de la decisió roman en última instància impenetable per el observador, i sovint, per suposat, per el mateix que decideix>>.

<<Però encara que el procés de la decisió presidencial sigui obscur, la seva necessitat és absolutament evident. Governar, com els savis vàren dir, és elegir. Lincoln va fer notar que no podem escapar a la història. És igualment cert que no podem evitar elegir. I per un president americà, l’elecció està replena de responsabilitats peculiars i intimidants per la seguretat i el benestar de la nació. Un President deu elegir entre persones, entre mesures, entre mètodes. La seva elecció ajuda a determinar les decisions de la seva presidència, la seva prioritat en la vida nacional, i la manera i èxit de la seva execució. L’ànima de la presidència és, per tant, l’elecció informada, prudent i resolta i el secret de l’empresa presidencial s’ha de buscar en l’examen de la manera en que es prenen les decisions presidencials…>>. (President John F. Kennedy, La Casa Blanca, Washington, D.C., 23 setembre 1963).

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: 2B5WmdWGJco

———————————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Pacificada Sardenya, l’objectiu del monarca Alfons IV ‘el Magnànim’, fou el regne de Nàpols. Ja en els anys 1421-23, el rei català intentà d’apoderar-se’n, però fracassà i no fou fins a la mort de la reina Joana II (1435) que es desfermà la lluita de les potències mediterrànies per empararse del tron napolità. Els catalans, els angevins, el regne de França i els estats itàlics -Santa Seu, Milà, Florència, Venècia, Gènova- intervingueren en la llarga lluita militar i diplomàtica que, finalment, dugué Alfons IV a la corona de Nàpols, l’any 1442. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- A partir d’aquell moment, on es situà la cort reial catalano-aragonesa?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “La història és un desplegament d’equivocacions”. Barbara Tuchman. Barbara Wertheim Tuchman (Nova York, 30 de gener de 1912 – 6 de febrer de 1989), va ser una historiadora estadounidenca, periodista i escriptora.

———————————————————————————————————–

Nota.- Els lectors dels BLOGS del rotatiu EL PUNT AVUI que tinguin a bé  participar en ‘la pregunta de la setmana’, ens plaurà fer-lis a les mans uns bolígrafas de ‘LA CAIXA’.

———————————————————————————————————–