(Una versió)

<<Tots els catalans són una merda>> El director de ‘La Vanguardia’ imposat l’any 1939, Luis de Galinsoga, va interrompre el juny de 1959 un sermó en català en una església de Barcelona, cridant “¡Todos los catalanes son una mierda!” Aviat es va escampar una campanya de boicot contra el diari, amb una disminució de vendes, baixada de suscripcions i retirada de publicitat, així com unes accions al carrer, que vàren acabar amb la destitució de l’esmentat director.

Uns mesos més tard, el públic assistent a un recital de l’Orfeó Català, en el que hi eren presents alguns ministres, es va posar a cantar el ‘Cant de la senyera’ -que havia estat censurat del programa-, en senyal d’afirmació catalanista. Amb relació a aquests fets, Jordi Pujol i altres personalitats van ser sotmesos a un consell de guerra i comdemnats a varis anys de presó.

(Imatge: lordismo.blogspot.com)

(Versió actualitzada)

L’afer Galinsoga foren una sèrie d’esdeveniments que van tenir lloc a Barcelona entre el juny de 1959 i febrer de 1960, provocats pel director del diari ‘La Vanguardia’, Luis Martínez de Galinsoga, en proclamar en públic la frase <<tots els catalans són una merda>>. Galinsoga ja havia escrit en temps de la guerra un ‘Delenda est Cataluña’ (<<Catalunya ha de ser destruïda, anihilada>>) i havia publicat en ‘l’Heraldo de Aragón’ un al.legat contra el separatisme per falsejar el fet diferencial construint una cultura, tradició i llengua segons el patró fanfarró francès esqueixat de la tradició hispànica. El 1939 va ser nomenat director de ‘La Vanguardia Española’ pel Consell de Ministres.

(Imatge: www.fnff.es)

El 21 de juny de 1959, Galinsoga va assistir a una missa a l’església de Sant Ildefons de Barcelona. Durant el sermó predicat en català (la missa era en llatí) es va aixecar ostensiblement per dirigir-se a la sagristia. Davant d’un sacerdot que es trobava a la sagristia va protestar que el sermó es fes en català. El sacerdot li va explicar que els diumenges es feien sis misses en castellà i dues en català, tot i que la majoria de feligresos són de parla catalana. Galinsoga va respondre “pues diga al señor cura que él y todos sus feligreses son una mierda, i li va allargar una targeta de visita. Sortint de l’església va deixar anar todos los catalanes son una mierda.

L’endemà, el rector de Sant Ildefons, Narcís Saguer, va escriure a Galinsoga tornat-li la targeta i advertint-lo que probablement algú l’havia suplantat atacant la seva honorabilitat amb unes formes incorrectes i frases grolleres. Galinsoga va respondre confirmant que havia estat ell mateix i que trobava indignant i sorneguer que es prediqués en català.

Mossèn Narcís Saguer i Vilar, rector de la parròquia de Sant Ildefons, de Barcelona, des de l’any 1948 al 1968. (Imatge: comunitatdesantildefons.blogspot.com).

Carta que, l’endemà dels fets, mossèn Narcís Saguer va escriure a Luis Martínez de Galinsoga, director de ‘La Vanguardia Española’. (Imatge: comunitatdesantildefons.blogspot.com).

Un grup de joves catòlics, Cristians Catalans, liderats per Jordi Pujol i Soley, va organitzar al costat d’altres grups de similar ideologia una campanya contra ‘La Vanguardia Española’. Durant l’estiu es van donar a conèixer els fets repartint manifests clandestins sota el lema <<Dignitat contra xuleria>>. Alguns dels actes realitzats durant aquesta campanya van consistir en trencar exemplars del diari al carrer. Cap a final d’any la campanya havia provocat baixes de subscriptors i un descens de la publicitat. El comte de Godó, Carlos Godó Valls, va demanar la destitució de Galinsoga, però el Consell de Ministres no es va pronunciar.

Cap dels partits polítics, llavors a la clandestinitat, es va unir a la campanya, encara que sí que ho van fer a títol personal alguns dels seus militants. El gener de 1960 es van trencar els vidres de la seu de ‘La Vanguardia’ al carrer Pelai. El 19 de gener, intentant posar fi a les protestes, Galinsoga va escriure un editorial en el que negava que hagués pronunciat aquella frase i es definia com “amic de Cambó”. Els organitzadors de la campanya van contestar amb un text imprès que van llançar espectacularment des del quart pis del Liceu. La resposta popular no va ser l’esperada per Galinsoga i es van intensificar les protestes que van provocar que el diari perdés p

Pel diumenge 7 de febrer es va organitzar una manifestació de clàxons a la sortida del camp del Barça. Dies abans, el 5 de febrer, Galinsoga va ser destituït pel Consell de Ministres, sent substituït en la direcció de ‘La Vanguardia” per Manuel Aznar Zubigaray, avi del futur president del Govern pel Partido Popular, José María Aznar.

Aquesta “victòria” popular va enfortir l’oposició catalana al franquisme i va obligar a una visita de Franco a Barcelona, en el marc de l’anomenada <<Operación Cataluña” per mostrar una cara amable del règim als catalans. Tanmateix, la repressió existent va dur poc després a actes com els fets del Palau de la Música que ja al principi hem comentat. (De Viquipèdia).

El dictador Franco a Barcelona, amb comandaments militars i de Falange

En uns moments difícils i tràgics per la democràcia i la llibertat a Catalunya i a Espanya -nació de nacions-, molts ciutadans de la nació catalana vàren tenir el coratge suficient per lluitar mesos i mesos, fins a aconseguir la destitució del director de ‘La Vanguardia Española’, Luis Martínez de Galinsoga. Ciutadans que, en una vasta dictadura, tenien a la seva contra tots els aparells de l’Estat controlats i amb submissió absoluta al govern dictatorial del general Franco. Per Europa, Espanya no existia o, només, pels seus propis interessos. Però ja ho va pagar prou car amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial provocada pel feixisme. Entre el juny de 1959 i febrer de 1960 -afer Galinsoga-, el poble català de Barcelona va aconseguir saltar el mur del poder absolut i dictatorial sota el lema <<Dignitat contra xuleria>>. Però va voler enviar al franquisme un missatge inequívoc: <<No n’hi ha prou amb la destitució de Galinsoga. Volem que el Govern sàpiga que tots els catalans estem disposats a lluitar pel total restabliment d’una vida normal a Catalunya, i que la vida normal vol dir, entre altres coses, escoles catalanes, premsa catalana i ús públic de l’idioma català. Sense tot això a Catalunya no hi ha normalitat sinó tirania>>.

I a fe de Déu que ho vàren aconseguir. Eren dones i homes valents, molt valents. I a fe de Déu que, avui més que mai, ho hem de defensar.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: pU92-WYdpA0

———————————————————————————————————

El Deure i la Glòria

<<No conec la raó de que només  el 6 o el 7% de tota la costa atlàntica sigui de domini públic i la resta propietat de ciutadans privats i estigui prohibit el seu accés a molts milions dels nostres compatriotes>>. (President John F. Kennedy, 24 setembre 1963, discurs a Ohio (Oest).

El 24 de setembre de 1963 el president Kennedy va sortir per realitzar un viatge cap a l’Oest. <<Estem assolint els límits de les nostres necessitats fonamentals, d’aigua per beure, d’aire pur per a respirar, d’espais oberts per a disfrutar, de fonts d’energia abundant per fer la vida més fàcil… Hem pensat alguna vegada per què és tant petita la proporció de les nostres platjes que es troba disponible per l’ús públic, per què tantes de les nostres grans ciutats s’han desenvolupat sense parcs ni terrenys de joc, per què, tants dels nostres rius estàn contaminats, per què l’aire que respirem és tant impur, o per què s’ha permès avançar en l’erosió de la terra en una escala tant gran com en aquest estat de Pensilvania, i a Ohio, i així fins la costa oest?… No conec la raó de que només el 6 o el 7% de tota la costa atlàntica sigui de domini públic i la resta propietat de ciutadans privats i sigui prohibit el seu accés a molts milions dels nostres compatriotes>>. (President John F. Kennedy, 24 setembre 1963, discurs a Ohio (Oest).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:ftUwOFRrDz4

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cort de Nàpols esdevingué ràpidament un focus de cultura humanista i s’imbuí ràpidament de l’esperit del ‘quatrocento’ itàlic. La seva fastuositat i volada cultural tenien expressió en les persones que envoltaven el monarca: el Panormita, Lorenzo Valla, Giovanni Pontaro, Bartolomeo Facio, Gianozzo Manetti; la cultura catalana es beneficià d’aquest patrocini reial: Andreu Febrer tingué càrrecs a Sicília; Joan Olzina, Arnau Fenolleda, Francesc Martorell, Jordi Català, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, i altres van sojornar-hi. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Des de Nàpols, Alfons IV ‘el Magnànim’, de quina manera realitzà la seva política itàlica?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “Cada poema constitueix un fracàs i, per això mateix, és un estímul per seguir escrivint.” José Hierro.

(Imatge: www.laalcazaba.org)

José Hierro del Real (Madrid, 3 d’abril 1922 – Madrid, 21 desembre 2002), conegut com José Hierro o Pepe Hierro, va ser un poeta espanyol. Pertany a l’anomenada primera generació de després de la guerra dins de l’anomenada poesia existencial.

***********************************************************************************