(Imatge: imaginarlaciencia.wordpress.com)

No sé si correspon al títol més apropiat, però, avui dia, gairebé tot funciona al revés. Anar cap per avall, per això anem com anem, és a dir, no anar enlloc. Això sí, la xerrameca és tant abundant com els oceans i, sota les seves aigües, hi van a parar els anhels i aspiracions dels més de 5 milions de treballadors a l’atur que, en aquests moments, deambulen pels territoris de les nacions d’Espanya. O, que com en els anys 60, a les postades de les estacions de ferrocarril ja no hi cabien persones ni maletes.

Immensa fuga de capitals i de ciutadans. Els més ben preparats, els millors se’n van. El país queda sense vestir, despullat com un esquelet. Només queda la xerrera i un article de la Constitució, el 35, que roman enllosat sota lletres de plom. Com la dignitat de persones i famílies soterrades sota la vessant riquesa de l’engany, la trampa, la corruptela, la corrupció, el frau…i, per aquest motiu, el poder i l’abús de poder tremolen només d’escoltar la paraula ‘revolució’. El papa Francesc tindrà una tasca faraònica per a cristianitzar el món cristià.

Molta xerrameca però cap solució, davant l’espoli fiscal que pateix Catalunya. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de la nació catalana -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern de l’Estat. Això ja està provocant a Catalunya un desolador retard social i econòmic que empeny a molts ciutadans i a les seves famílies cap a la indigència, cap a la fam. És el desànim total d’una societat que vol ser lliure, perquè no accepta una farsa com autonomia ni un Estatut referendat i després, sentenciat, retallat, censurat…

És la causa de que, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien la seva conformitat a la independència. Quan els estudis univesitaris i els grans coneixements humanístics, socials i econòmics dels grans manegadors del poder, deriven la intel.ligència cap a nivell de zero, resulta que la Terra no és un planeta de forma rodona, sinó que és una superfície plana sense fi. Així, l’enteniment i la solució poden romandre emparedats fins que l’infern es congeli.

Llegeixo en el rotatiu ‘El Punt Avui’ -23/3/13- allò que destaca Germà Capdevila a prop de la reflexió, feta en el Cercle d’Economia, dels acadèmics del Col.lectiu Wilson: <<Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació -per exemple- i saltar del lloc 29è al 6è en el ranquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els imposts i així reactivar l’economia productiva>>. En l’espai, ‘La frase del dia”, llegim en el mateix diari i dia: <<Si totes dues parts tenen voluntat de diàleg, tot el que en sorgeixi i sigui positiu per als ciutadans catalans serà benvingut>>. Ho diu Soraya Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol.

(Imatge: blocfpr.blogspot.com)

Soraya Sáenz de Santamaria

Cal diàleg, és veritat, però aquest ha d’anar acompanyat del sentit de la llibertat, democràcia, intel.ligència, un nivell polític molt alt, progressisme, consens i, per damunt de tot, estimació cap a Catalunya per comprendre i saber acceptar els anhels i aspiracions dels seus ciutadans. Com a nació ha contribuït i contribueix fins a l’extenuació a la prosperitat d’Espanya. Ara, Catalunya, vol volar d’acord amb la seva força i les seves possibilitats. S’ha de trobar la manera de que ho pugui fer. Amb normalitat i seny.

I tot fent esment del títol ‘d’àngels a dimonis, de dimonis a àngels’, només un apunt tret del nord-americà ‘The New York Times’. És una manera de pensar en la subtracció de diners dels estalvis dels treballadors, pensionistes, famílies i tota la bona gent que ja paga moltíssims imposts i a més a més ajuden als seus familiars a l’atur -més de 5 milions a Espanya-, que els dirigents polítics i econòmics europeus han anunciat, amenaçat, espantat i indignat als ciutadans i contribuents de països europeus, entre ells Espanya. Les garrotades sempre contra la classe treballadora, la gent estalviadora que passen sacrificis per poguer fer-ho. Però, és que, a més a més, amb les seves paraules irresponsables esfondren la borsa i els plans de pensions.

I mentre això passa, mirin que llegim en el ‘The New York Times’: <<El frau fiscal a Espanya, en els sectors de les grans famílies, les grans empreses i la gran banca, és una pràctica molt comú. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol -central i autonomies- no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleig la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya amb relació a la mitjana de la Unió Europea -66.000 milions d’euros-, és a dir, la despesa que Espanya deuria de finançar en la justícia social del seu Estat del Benestar: sanitat, educació, instrucció, escoles per la infància, serveis a persones amb dependència i altres, amb relació al nivell del seu desenvolupament econòmic i que no pot gastar perquè l’Estat no recull els fons esmentats. I una de les causes d’això és precisament degut al frau fiscal realizat per aquests col.lectius esmentats pel ‘The New York Times’. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recaptar-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària es centra en els autònoms i professions liberals, el qual frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total…>>. Només afegir que el frau fiscal a Espanya és del 23% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 13%. L’article és de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Durant 35 anys ha exercit com a Professor de Polítiques Públiques en el John Hopkins University i ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. El seu article és més extens i clarificador i demanen la seva divulgació tant com es pugui. “De ahí -escriu Vicenç Navarro- que tenga que agradecer al diario que se atreve a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica ‘The New York Times’ i el mío propio, no tienen fácil publicación en nuestro país. Es lo que llaman “libertad de prensa”.

No només es tracta de la llibertat de premsa, sinó del desenvolupament social, econòmic i de justícia social d’Espanya, nació de nacions, i dels roïns que ho impedeixen, amb un menyspreu tant gran cap a milions dels seus compatriotes.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeo següents: 9oWYSZNnMHg,

3IDN4b58pTU Estimació al seu país, al poble, a la democràcia i la llibertat. Tota una vida política com a servidor públic fins el darrer dia de la seva vida i el seu últim discurs.

———————————————————————————————————–

El Deure i la Glòria

<<Tota nació té les seves pròpies tradicions, els seus propis valors, les seves aspiracions. La nostra ajuda contribuirà a que altres nacions puguin preservar la seva independència i prossegueixin en el seu desenvolupament, però no podem refer-les segons la nostra pròpia imatge. No podem redactar les seves lleis, ni podem dirigir els seus governs o dictar la seva política>>. (President John F. Kennedy, Tabernacle Mormón de Salt Lake City, 26 setembre 1963).

De dreta a esquerra, Konrad Adenauer, canciller de la R.F.A., Willy Brandt, alcalde de Berlín Oest i el president dels EUA, John F. Kennedy, en la seva visita a Berlín.

(Imatge: http://dw.de/p/3brY)

<<Si aquesta nació ha de sobreviure i assolir l’èxit en el món actual, devem tenir ben present les realitats del món; i és a aquestes realitats a qual ara em refereixo>>.

<<En primer lloc, devem reconèixer que no podem refer el món simplement amb una ordre nostre. Quan ni tan sols podem aconseguir que tot el nostre poble assoleixi la seva ciutadania completa sense actes de violència, puguem comprendre quan més difícil resulta controlar els aconteixements més enllà de les nostres fronteres. Tota nació té les seves pròpies tradicions, els seus propis valors, les seves pròpies aspiracions. La nostra ajuda contribuirà a que altres nacions puguin preservar la seva independència i prossegueixin el seu desenvolupament, però no podem refer-les segons la nostra pròpia imatge. No podem redactar les seves lleis, ni podem dirigir els seus governs o dictar la seva política>>.

<<En segon lloc, devem reconèixer que tota nació determina la seva política en relació amb els seus propis interessos. <<No es pot confiar en cap nació -va escriure George Washington- excepte en allò que roman d’acord amb els seus propis interessos; i cap home d’estat o polític prudent oblidarà aquest principi>>. L’interès nacional és més poderós que la ideologia, i els recents aconteixements dintre l’imperi comunista ens ho demostran amb tota claritat. L’amistat, com digué Palmerston, pot estretir-se o esvair-se, però els interessos romanen>>. (President John F. Kennedy, Tabernacle Mormón de Salt Lake City, 26 setembre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 37Hzaywi-Jw

Salutacions entre JFK i el mestre Pau Casals.

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- L’amenaça turca féu que els regnes balcànics demanessin l’ajut i la protecció del rei català, el nom del qual es veié així lligat al de territoris com Bòsnia, Árta, Sèrbia, Albània. Això no obstant, la participació d’Alfons IV en els afers balcànics fou més aviat formal i mai excessivament compromesa. En definitiva, el rei catalano-aragonès només tenia, segons Vicens Vives, la intenció de <<defensar les rutes comercials devers Rodes i Alexandria>> en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d’aquests interessos. (Ulisses).

* LA PREGUNTA de la setmana.- De quina manera aquesta política expansiva coincidí amb la devallada del gran comerç?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “La ment pot senzillament no ser prou gran per comprendre la ment”. Colin MacGinn.

Colin McGinn was born (10 March 1950) in West Hartlepool, County Durham, England. Is a British philosopher, currently Professor of Philosophy and Cooper Fellow at the University of Miami. He previously held teaching positions at the University of Oxford and Rutgers University.

McGinn is best known for his work in the philosophy of mind, and is the author of over 20 books on this and other areas of philosophy, including ‘The Character of Mind’ (1982), ‘The Problem of Consciousness’ (1991), ‘Consciousness and Its Objects’ (2004), and ‘The Meaning of Disgust’, (2011).

(Imatge: www.atheistmissiohary.com)

**********************************************************************************************