Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: UWtAZwxK5H0

És una manera de pensar en la subtracció de diners dels estalvis dels treballadors, pensionistes, famílies i tota la bona gent que ja paga moltíssims imposts i a més a més ajuden als seus familiars a l’atur -més de 5 milions a Espanya-, que els dirigents polítics i econòmics europeus han anunciat, amenaçat, espantat i indignat als ciutadans i contribuents de països europeus, entre ells Espanya. Però, és que, a més a més, amb les seves paraules irresponsables esfondren la borsa i els plans de pensions. Les garrotades sempre contra la classe treballadora, la gent estalviadora que passen sacrificis per poguer estalviar. És que l’estalvi ha deixat de ser una virtut? Han de pagar justs per pecadors?

I mentre això passa, mirin que llegim en el ‘The New York Times’: <<El frau fiscal a Espanya, en els sectors de les grans famílies, les grans empreses i la gran banca, és una pràctica molt comú. El frau fiscal en aquests sectors és enorme. Segons la pròpia Agència Tributària, el 74% del frau fiscal es centra en aquests grups, amb un total de 44.000 milions d’euros que l’Estat espanyol -central i autonomies- no ingressa. Aquesta quantitat, per cert, gairebé assoleig la xifra del dèficit de despesa pública social d’Espanya amb relació a la mitjana de la Unió Europea -66.000 milions d’euros-, és a dir, la despesa que Espanya deuria de finançar en la justícia social del seu Estat del Benestar: sanitat, educació, instrucció, escoles per la infància, serveis a persones amb dependència i altres, amb relació al nivell del seu desenvolupament econòmic i que no pot gastar perquè l’Estat no recull els fons esmentats. I una de les causes d’això és precisament degut al frau fiscal realitzat per aquests col.lectius esmentats pel ‘The New York Times’. El resultat de la seva influència és que l’Estat no s’atreveix a recaptar-los. En realitat, la gran majoria d’investigacions de frau fiscal de l’Agència Tributària es centra en els autònoms i professions liberals, el qual frau fiscal representa -segons els tècnics de l’Agència Tributària de l’Estat espanyol- només el 8% del frau fiscal total…>>. Només afegir que el frau fiscal a Espanya és del 23% del PIB, mentre que la mitjana europea és del 13%. L’article és de Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Ha exercit durant 35 anys com a Professor de Polítiques Públiques en el John Hopkins University i ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada de la UB. El seu article -que tothom hauria de llegir- és més extens i clarificador i demanen la seva divulgació tant com es pugui. “De ahí -escriu Vicenç Navarro- que tenga que agradecer al diario que se atreve a publicarlo, porque hoy, artículos como los que publica ‘The New York Times’ i el mío propio, no tienen fàcil publicación en nuestro país. Es lo que se llama “libertad de prensa”.

No només es tracta de la llibertat de premsa, sinó del desenvolupament social, econòmic i de justícia social d’Espanya, nació de nacions, i dels roïns que ho impedeixen, amb un menyspreu tant gran cap a milions dels seus compatriotes.

Això sí, la xerrameca és tant abundant com els oceans -s’han de justificar sous enormes- i, sota les seves aigües, hi van a parar els anhels i aspiracions dels més de 5 milions de treballadors a l’atur que, en aquests moments, deambulen pels territoris nacionals. O, que com en els anys 60, a les postades de les estacions de ferrocarril ja no hi cabien persones i maletes.

Immensa fuga de capitals i ciutadans. Els més ben preparats, els millors se’n van. El país queda sense vestir, despullat com un esquelet. Només queda la xerrera i un article de la Constitució, el 35, que roman enllosat sota lletres de plom. Com la dignitat de persones i famílies soterrades sota la vessant riquesa provinent de l’engany, la trampa, la corruptela, la corrupció, el frau…i, per aquest motiu, el poder i l’abús de poder tremolen només d’escoltar la paraula ‘revolució’. El papa Francesc tindrà una tasca faraònica per a cristianitzar el món cristià.

Molta xerrameca però cap solució, davant l’espoli fiscal que pateix Catalunya. La xifra de 16.000 milions d’euros que surten cada any dels imposts dels ciutadans de la nació catalana -un 8% del PIB català- i no tenen retorn des del govern de l’Estat. Això ja està provocant a Catalunya un desolador retard social i econòmic que empeny a molts ciutadans i a les seves famílies cap a la indigència, cap a la fam. És el desànim total d’una societat que vol ser lliure, perquè no accepta una farsa com autonomia ni un Estatut ‘referendat’ i després, sentenciat, retallat, censurat…

És la causa de que, en aquests moments, un 57% dels ciutadans de Catalunya votarien la seva conformitat a la independència. Quan els estudis universitaris i els grans coneixements humanístics, socials i econòmics dels grans manegadors del poder, deriven la intel.ligència cap a nivell zero, resulta que la Terra no és un planeta de forma rodona, sinó que és una superfície plana sense fi. Així, l’enteniment i la solució poden romandre emparedats fins que l’infern es congeli.

Vergonya, senyors, vergonya! El govern central, centralista i nacionalista espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, no s’atreveix a publicar les balances fiscals actuals. Es tracta d’ofegar Catalunya que ja ha dit i diu, prou!

Llegeixo en el rotatiu ‘El Punt Avui’ -23/3/13- allò que destaca Germà Capdevila a prop de la reflexió, feta en el Cercle d’Economia, dels acadèmics del Col.lectiu Wilson: <<Un nou estat català ens costaria uns 400 euros cada any per habitant. Romandre a Espanya ens costa més de 2.000 euros per any i per habitant. La independència significaria la desaparició automàtica de totes les retallades, i encara hi hauria marge per augmentar les inversions en educació -per exemple- i saltar del lloc 29è al 6è en el ranquing europeu, i encara ens restaria marge per abaixar els imposts i així reactivar l’economia productiva>>. En l’espai, ‘La frase del dia’, llegim en el mateix diari i dia: <<Si totes dues parts tenen voluntat de diàleg, tot el que en sorgeixi i sigui positiu per als ciutadans catalans serà benvingut>>. Ho diu Soraya Sáenz de Santamaria, vicepresidenta del Govern espanyol.

Vergonya, senyors, vergonya! Això no pot continuar d’aquesta manera.

Cal diàleg, és veritat, però aquest ha d’anar acompanyat del sentit de la llibertat, democràcia, intel.ligència, un nivell polític molt alt, progressisme, consens i, per damunt de tot, estimació  cap a Catalunya per comprendre i saber acceptar els anhels i aspiracions dels seus ciutadans. Com a nació ha contribuït i contribueix fins a l’extenuació a la prosperitat d’Espanya. Ara, Catalunya, vol volar d’acord amb la seva força, responsabilitat i les seves possibilitats. S’ha de trobar la manera de que ho pugui fer. Amb normalitat, seny i, per damunt de tot, democràcia i llibertat.

Catalunya ha dit, prou!

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Allò que en realitat va distingir aquest document d’altres semblants va ser la final i irrevocable decisió que en el qual es va prendre d’assegurar la independència d’Estats lliures a allò que fins aquells moments havien estat colònies i dedicar a l’assoliment d’aquest objectiu les seves vides, fortunes i el seu honor>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962.

(Imatge: realityreviewed.com)

<<A causa de que el nostre sistema està dissenyat per esperonar les diferències i la dissensió; a causa de que les seves verificacions i comparacions estan disenyats per preservar els drets de l’individu i de la localitat contra una autoritat central preeminent, vostès i jo reconeixem la mesura en que depenem els uns dels altres per aconseguir realitzar l’operació, sempre plena de promeses d’èxit, de la nostra única i feliç forma de govern. El nostre sistema i la nostra llibertat permeten en ocasions que el legislador s’enfronti a l’executiu; l’Estat al Govern federal; la ciutat contra el camp; partit contra partit; interessos contra altres interessos, tots en competició o en lluita els uns contra els altres. La nostra tasca -la tasca de vostès a la Cambra i la meva a la Casa Blanca- és arribar a teixir amb tots aquests fils una textura de llei i de progrés. Altres poden dedicar-se al debat, a la discussió, i a aquest darrer luxe, al del lliure consell. La nostra responsabilitat és la de la decisió, doncs governar és elegir>>.

<<Així, doncs, de fet, vostès i jo som els executors del testament subscrit per aquells que es vàren reunir en aquest històric saló es compleixen avui cent vuitanta sis anys. Doncs es vàren reunir per estampar els seus noms en un document que va ser, per damunt de tot, un document de valent decisió i no de pura retòrica. Va ser, també és cert, un document de protesta, però les protestes ja havien estat fetes abans. Va ser un document en el qual van exposar les seves queixesn amb eloqüència; però tal eloqüència no era la primera vegada que s’escoltava. Allò que en realitat va distingir aquest document d’altres semblants va ser la final i irrevocable decisió que en el qual es va prendre d’assegurar la independència d’Estats lliures a allò que fins aquells moments havien estat colònies i dedicar l’assoliment d’aquest objectiu les seves vides, les seves fortunes i el seu honor>>. (President John F. Kennedy, Independence Hall, Filadelfia (Pensilvania), 4 juliol 1962).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:bgWRxNUR494

———————————————————————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- En definitiva, el rei catalano-aragonès Alfons IV només tenia, segons Vicens Vives, la intenció de <<defensar les rutes comercials devers Rodes i Alexandria>> en la millor tradició de la Catalunya amb pretensions hegemòniques en el comerç marítim; el monarca mateix, com a important navilier participava d’aquests interessos. Tanmateix, aquesta política expansiva coincidí amb la davallada del gran comerç i amb l’esclat definitiu de la crisi de 1440-1445. Els Països Catalans, que maldaven per convertir-se en un estat modern, no comprenien les necessitats imperials de la corona i constantment enviaven ambaixadors a Nàpols que pregaven al rei que tornés. P.Vilar observa ací una <<sobrevaloració de les possibilitats del moment>> i la manca de coincidència entre una classe mercantil catalana que veia disminuir els seus guanys i un rei expansionista. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Per quin motiu el camp català va deixar enrera les seves èpoques de prosperitat per entrar en una conjutura difícil?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “No existeix passió més poderosa que la peresa”. Samuel Beckett.

(Imatge: estanislao 1975.blogspot.com)

Samuel Barclay Beckett (Dublín, 13 d’abril de 1906 – París, 22 de desembre de 1989) fou un escriptor d’obres teatrals, novel.lista i poeta irlandès. Les obres de Beckett són fonamentalment minimalistes, i profundament pessimistes quant a la naturalesa i condició humanes, tot i que el pessimisme es veu compensat amb un gran sentit de l’humor.

Beckett va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1969. Se’l considera un dels representants més destacats de l’experimentalisme literari del segle XX i del teatre de l’absurd. Amic i col.laborador de James Joyce, és conegut universalment per obres com la trilogia de novel.les ‘Molloy’ (1951), ‘Malone mor’ (1951), i ‘L’innombrable’ (1953) i pel text teatral ‘Tot esperant Godot’ (1952). Bona part de la seva producció literària posterior al 1945 va ser escrita en francès. El 1969 va rebre el Premi Nobel de Literatura. D’aleshores ençà va reduir la producció literària i va experimentar amb nous mitjans visuals, com ara la televisió i el cinema. (De Viquipèdia).

———————————————————————————————————–