Narcís-Jordi Aragó

(Fotografia: www.elpuntavui.cat)

El periodista i escriptor gironí, Narcís-Jordi Aragó, acaba de publicar el llibre ‘Periodisme sota sospita’. Sis-centes-cinquanta nou pàgines -afortunadament de caràcters gegantins- que escampen una corrent d’aire sa de vivències del quefer periodístic, des de l’any 1967 cap a endavant. Des de la Girona que en deien “grisa i negre”, fins aquells dies en els que ja es començava a entreveure des de les reixes de l’opressió, la llum de la llibertat. Però no, el resplandor, que molts i molts ciutadans desitjaríem veure. Per testimoni, els dies d’avui.

No puc parlar més d’aquest llibre titulat, ‘Periodisme sota sospita’, -Sant Jordi, la rosa i el llibre-, perquè tot just vaig per la pàgina 52. El que sí voldria ressaltar és de que una columna vertebral del llibre esmentat, la forma la revista ‘Presència’ de la qual un dels seus fundadors i director (1967-1979), en va ser Narcís-Jordi Aragó. Etapa dificilíssima. Precisament, ‘Presència’, que apareix cada setmana junt amb el diari ‘El Punt Avui’, acaba d’estrenar nou format. Que jo recordi, n’he conegut quatre: un més petit, en el que Narcís-Jordi Aragó hi escrivia la seva crònica titulada ‘Papers de butxaca’; un de format més gros semblant a un diari -principis dels anys 2000-; el darrer, imprès sobre un format de tamany mitjà i en paper de més qualitat i, finalment, el d’ara que ha tornat a un format més propi d’un diari de paper, però, no tant gros.(Fotografia: www.elpuntavui.cat)

Explicat això i repassant alguns exemplars de ‘Presència’, n’he trobat un -el del 19 al 25 de setembre del 2008- en la portada del qual i a tota plana, destaca la reproducció del document que el 1924 els escriptors castellans van fer arribar al general i dictador Miguel Primo de Rivera en defensa de l’idioma català, cedit per Carles Pla, de Torroella de Montgrí i fotografia de Lluís Serrat. Diu així:

<<Excmo. Sr. Presidente del Directorio Militar:>>

<<Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sentimos profundamente los merecimientos històricos de nuestro idioma y que apreciamos en todo su valor como insuperable vehiculo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizado, nos dirigimos respetuosamente a V.E. para expresarle nuestro sentir con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana>>.(Fotografia: www.penclub.es)

<<És el idioma la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haver herido la sensibilidad del pueblo catalán, creando para lo futuro un abismo de rencores imposible de salvar, queremos, con un gesto fraternal, ofrecer a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto para el idioma hermano>>.

<<El simple hecho biológico de la existència d’una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados>>.

<<Nosotros debemos, además, pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y que los títulos históricos más altos que podemos presentar para ser considerados como potencia mediterránea se lo debemos, en gran parte, al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas, que creó una cultura admirable, que supo dar leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó entre el fragor de las batallas ante las ruinas sagradas del Partenón, y sirvió para que en ella hablara por vez primera la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio, y fuesen cantadas las efusiones místicas del amor humano en los versos imperecederos de Ausias March>>.

<<El renacer de las literaturas regionales, que se produce como una de las consecuencias de la ideologia romántica, hizo florecer en Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que son primeras figuras de la literatura española del siglo XIX>>.

<<Y nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de la tradición española, el gran Milá y Fontanals, abrió con llave de oro el obscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y características del pueblo castellano>>.

<<Creemos cumplir un deber de patriotismo diciéndole a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y que serán eternas mientras exista en España el culto del amor desinteresado a la belleza>>.

<<Madrid, marzo de 1924>>.

Els intel.lectuals espanyols han defensat el català durant les dictadures, però en democràcia semblen desapareguts. Mai com ara i amb 36 anys de democràcia s’havia atacat i menyspreat tant a la llengua catalana. El testimoni a les Comunitats Autònomes -Països Catalans per raó d’idioma, institucions, història i cultura- que es persegueix l’immersió lingüística i la normativa institucional de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya -fins i tot de la mateixa Constitució- pel que fa al respecte i protecció de la llengua catalana, parlada per 10 milions de persones enfront de la fortalesa de la llengua castellana parlada per 500 milions de persones  i que, a les nacions d’Espanya, gaudeix de tota la protecció social i econòmica per part del govern central i centralista del ‘Partido Popular’, amb poder absolut.

Ni un sol estudiant de la nació catalana acaba els seus estudis sense el domini de les dues llengües: català i castellà. És més, en les proves de selectivitat per accedir a la universitat, es sol treure millor nota en llengua castellana. No trobaran ni un sol ciutadà català que no sàpiga castellà. Diem la veritat: la llengua catalana fa nosa perquè és la fortalesa i columna vertebral de la nació catalana. Sense idioma no hi ha nació.

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 31AUnwRzA4M

**********************************************************************************

El Deure i la Glòria

<<Veig poques coses de més importància per el futur del nostre país i la nostra civilització que el reconeixement complet del lloc que correspon a l’artista. Si l’art alimenta les arrels de la nostra cultura, la societat deu deixar a l’artista lliure per seguir la seva visió onsevulga que el porti. No devem oblidar mai que l’art no és una forma de propaganda; és una forma de la veritat… Robert Frost va ser amb freqüència escèptic a prop dels projectes per el millorament humà, però no crec que menyspreés aquesta esperança americana i mundial>>. (President John F. Kennedy, Acte d’Homenatge al poeta Robert Frost, Universitat Amherst, Massachusetts, 26 octubre 1963).

El president John F. Kennedy i la seva esposa Jackie, amb el poeta Robert Frost, a la Casa Blanca. (Imatge: realeza.foros.ws).

<<A Amèrica acostumàvem honorar a dones i homes de grans realitzacions. Però avui aquesta Universitat i aquest país honoren a un home la qual contribució no es va dirigir cap a la nostra grandesa sinó cap a el nostre esperit; no cap a les nostres creences polítiques sinó cap a la nostra perspicàcia, no cap a la nostra pròpia estimació, sinó cap a la nostra pròpia comprensió. A l’honorar Robert Frost honorem a les més profundes fonts de la nostra fortalesa nacional. Aquesta fortalesa té diverses formes i les més evidents no són sempre les més significatives. Els homes que creen poder contribueixen de manera indispensable a la grandesa de la nació, però els homes que interroguen al poder realitzen la mateixa contribució, especialment quan aquest interrogant és desinteressat, perquè ells determinen si nosaltres fem ús del poder o el poder ens utilitza a nosaltres…Mentre el poder estrèny l’àrea de l’interès humà, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de la seva existència. Mentre el poder corromp, la poesia neteja…>>. (President John F. Kennedy, Acte d’Homenatge al poeta Robert Frost, Universitat Amherst, Massachusetts, 26 octubre 1963).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: NazDc5T2yLE

*********************************************************************************************

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Tot i que no cercaven de perjudicar la noblesa, els reis – des de Joan I fins a Ferran II ‘el Catòlic- es mostraren amatents envers la reivindicació dels pagesos de remença: en benveiren la formació d’un <<gran sindicat>>, constituït per més de 20.000 camperols (1448) -estudiat per Jaume Vicens Vives-, i promogueren un projecte de resolució del conflicte basat en la conversió dels mals usos en rendes o censals perpètues a pagar pels pagesos a llurs senyors. Aquest havia d’ésser, precisament, el principi  en què Ferran II basà la ‘sentència arbitral de Guadalupe’, el 1486, al cap d’un segle de lluites. (Ulisses 11).

* LA PREGUNTA de la setmana.- Quina va ser la reacció contra el sindicat remença?

* LA CITACIÓ de la setmana.- “És molt perillós viure. El que viu mor”. Stanislaw Jercy Lec.Stanislaw Jercy Lec (Imatge: rosenpaostemal…)

——————————————————————————————————–

Colors del món

Cirerers a la primavera.

Mas Ponsjoan, Calonge, Baix Empordà, Catalan Nation

(Fotografia: Joana Vidal)

********************************************************************************************