Tres dies de març, 44 tones de bombes
8 juny 2013 per Enric Figueras
<<El gener d’aquest any l’Audiència de Barcelona va admetre a tràmit la querella criminal presentada per dues víctimes dels bombardeigs de Barcelona i per l’associació d’italians residents a Barcelona ‘AltraItalia’, contra 21 aviadors de ‘l’Aviazione Legionaria’, tot i que no es coneix si algun d’ells encara és viu -Paolo Moci, que també va prendre part en el bombardeig de Guernica, i Alberto Lauchard, que van arribar a generals, està confirmat que ja han mort. Entre els denunciats s’hi troba el major Quattrociocchi que més tard seria el cap de l’aviació de la República de Saló, l’Aeronautica Nazionale Repubblicana>>. (De Viquipèdia).
Es van utilitzar aviadors italians i alemanys, i avions Savoia-Marchetti, Junker alemanys i hidroavions Heinkel. (Imatge: noticias.es.msn.com).
No només van ser tres dies de març. Barcelona havia sofert bombardejos aeris el 13 de febrer i el 29 de maig de 1937, i el 7, 19 i 30 de gener de 1938, i fins al final de la guerra sofriria diversos més, fins a un total de 51, però cap d’aquesta intensitat i intencionalitat. Des de gener fins a març d’aquest any, Barcelona havia suportat 16 incursions aèries que havien atacat i destruït instal.lacions en el port i enfonsat vaixells; les bombes que havien caigut sobre la part més habitada de la ciutat havien estat molt escasses, fruit de la fallada en els objectius. En les comunicacions de les autoritats italianes sobre els bombardejos de març se citaven referències directes al “centre geogràfic”.
La majoria de les bombes, 44 tones, van caure en el centre de la ciutat. Se’n van llançar d’experimentals d’entre 50 i 100 quilos. (Imatge: www.elperiodicoextremadura.com).
Els bombardejos es van produir els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 -el més sagnant va ser el del dia 17-, per part de l’aviació legionària italiana i alemanya des de les seves tres bases a Mallorca (Illes Balears), causant entre 880 i 1.300 morts i entre 1.500 i 2.000 ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l’Ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts -d’ells, 118 nens-, més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats. És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica.
El bombardeig fou ordenat per Benito Mussolini. Itàlia tenia autonomia en l’ús de les seves tres bases aèries a Mallorca (Comando Aviazione Legionaria delle Baleari) i havia efectuat bombardejos al llarg de la costa mediterrània espanyola en diverses ocasions sense comptar amb una autorització expressa dels militars revoltats espanyols. Les primeres bombes sobre la ciutat van caure sobre les deu de la nit del 16 de març i l’acció va finalitzar sobre les tres de la tarda del dia 18. En total es van fer en una mica menys de dos dies 17 incursions, la majoria d’elles en intervals de tres hores. Es van utilitzar aviadors italians i alemanys, i avions Savoia-Marchetti S.M.79 i S.M. 81 i hidroavions Heinkel He 51 C-1. La majoria de bombes (44 tones) van caure en el centre de la ciutat, sent zones molt afectades les Rambles, la Diagonal i la Plaça de Catalunya. El dia més sagnant va ser el 17 de març, quan la majoria de les accions es van succeir a la nit i van intervenir també avions Junker alemanys. Es van llançar bombes experimentals d’entre 50 i 100 kilos amb poca capacitat de penetració però una gran força expansiva. A més d’edificis, les característiques de les bombes més petites van provocar molts morts i ferits entre els qui es trobaven en les vies públiques, els restaurants, les places o els tramvies.
Bombardeigs de Barcelona. El telegrama ordenant l’atac el va rebre el general Vincenzo Velardi, cap de l’Aviació Legionària a les Balears, durant la nit del 16 de març, i estava signat pel general Valle, subsecretari de l’aviació italiana a Roma: <<Iniziare da stanotte azione violenta su Barcelona con martellamento diluito nel tempo>>. Començar des d’aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb un martelleig pausat en el temps.
(Imatge: vistoynovisto.wordpress.com)
El moment més terrible es va viure a les dues de la tarda del dijous 17 de març quan una bomba va caure a la cruïlla del carrer Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, sobre un camió militar que transportava dinamita i anava ocupat per 23 soldats republicans. L’explosió va ser tremenda. Van morir tots els soldats i els vianants que transitaven pels voltants. El fet va ser portada en els diaris francesos, britànics i nord-americans, que van parlar de que els italians havien llançat sobre Barcelona una “superbomba” degut a la gran destrossa i al nombre de víctimes que es van produir.
(Imatge: www.abc.es).
Els bombardejos sobre Barcelona van cessar la resta del mes de març, però es van traslladar a altres poblacions catalanes i de la costa del País Valencià, com el realitzat sobre Alacant el 25 de maig. En total, de gener a juny de 1938, l’aviació legionària italiana va realitzar 782 atacs aeris en la costa mediterrània espanyola controlada pels republicans, llançant 16.558 bombes. ( De Viquipèdia).
Una guerra ‘incivil’ que va durar 3 anys i amb més d’un milió de morts, un país comdemnat a l’exili i a la repressió i a una dictadura militar que va durar 40 anys, motivat per el cop d’estat del general Franco contra la República Espanyola. Una gran corrupció, una democràcia de baixa qualitat i unes nacions constretes i amargades, són la causa de l’endarreriment i la greu situació social i econòmica d’aquests moments. Com a Grècia i a Portugal els anys de dictadures han deixat un camí embrollat, i encara pitjor quan és la dreta radical, centralista i nacionalista espanyola la que governa. A Catalunya -nació catalana- més d’un 60 per cent dels seus ciutadans, demanen poder anar a les urnes per exercir el seu democràtic dret a decidir.
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents: http://youtu.be/ExvgQDIn5AU, http://youtu.be/rIcuKKiSKzo
*******************************************************************************************
El Deure i la Glòria
<<La nostra Constitució no distingueix colors -va escriure el president del Tribunal Suprem, jutge Harlan, a finals de segle-, i no coneix ni tolera classes entre ciutadans>>. Però les pràctiques del país no sempre es cenyeixen amb els principis de la Constitució. I aquest missatge tracta d’examinar lo lluny que hem aconseguit arribar per aquest camí d’assolir una primera classe de ciutadans per a tots els ciutadans nord-americans fent cas omís del color de la seva pell, i quan ens queda encara per recórrer, i quines són les tascas que resten per portar-les a terme…, per les branques executives i legislatives del Govern federal, així com per els governs estatals i locals, ciutadans privats i organitzacions>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).
(Imatge: christianlook.blogspot.com)
<<Fa cent anys, la Proclama d’Emancipació va ser signada per un president que creia que els éssers humans tenien perfecte dret a disfrutar de les mateixes oportunitats i de les mateixes riqueses. Aquesta Proclama va ser només un primer pas; un pas que el seu autor, malauradament, no va poguer veure progressar durant molt temps; un pas que alguns dels seus crítics van considerar com una acció que <<allibera a l’esclau però ignora al negre>>. Al llarg d’aquests cent anys, mentre l’esclavitud ha desaparegut, s’ha bloquejat i demorat deliberadament i, amb freqüència, de manera excessiva, el progrés del negre. La igualtat davant la llei no sempre ha significat igual tracte i oportunitat. I els calamitosos resultats de la discriminació racial encara fan la seva aparició en, virtualment, tots els aspectes de la vida nacional i, virtualment també, a cada racó del país…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents: 1qYFG8NdPr0, nu7fYWXJVv0
********************************************************************************************
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
**********
* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Posada la qüestió a mans de Ferran II, els síndics dels pagesos i dels senyors i els representants reials elaboraren la ‘sentència arbitral de Guadalupe’, el 1486, que era una fórmula de compromís: l’abolició de la remença i dels mals usos, del dret de maltractar i d’altres ben especificats, així com l’obtenció de llibertat personal , esdevenguiren objecte de compensació econòmica; a més, com a reparació de les violències de guerra, hom establia la devolució dels béns robats als senyors i el pagament d’una indemnització. També eren comdemnats a mort els caps de la segona revolta i tots els pagesos a pagar una multa de 50.000 lliures, en 10 anys, sota la vigilància del gran sindicat de remença. Així hom aconseguia una reglamentació de base jurídica nova sobre què organitzar la relació entre senyor i pagès, mes a un preu molt elevat: la mort de 12 cabdills i el pagament d’una suma enorme, els censals de la qual van perllongar-se fins a l’any 1501. (Ulisses, 11).
* LA PREGUNTA de la setmana.- El 1315, a la ruralia mallorquina, aparegué la primera manifestació d’un antic enfrontament, amb quin nom s’el coneix?
* LA CITACIÓ de la setmana.- “A força de buscar, es perd un mateix”. Vasko Popa.
*************************************************
Els colors del món
