<<Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrera. Voldria, voldria… Voldria què? Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida? ¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

-¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Donc aral’hi diré: me’n vaig a dormir…>>. (Josep Pla, El quadern gris, Un dietari, Editorial Destino, Mas Pla (Palafrugell), octubre 1965). 

(Imatge: borraelhumodetufrente.blogspot.com)

El periodista i escriptor Josep Pla amb el president Josep Tarradellas

(Imatge: benvinguts.wordpress.com)

“15 de novembre.- Plou. Vaig a l’enterrament de la senyora G. Amb l’aigua, els vidres, els arbres, els teulats, els carrers tenen lluïssors vives. Se senten caure les grosses gotes de pluja, suspeses als branquillons sobre els paraigües de la comitiva. Els capellans tenen una veu enrogallada i trèmula. La senyora G. ha mort de càncer. Tenia les galtes fresques i rosades, com pomes del ciri, estava grassoneta. Al costat meu, un senyor diu a un altre: “Era una senyora tan enraonada, feia tan bona vida…!”

El poeta italià Gabriele D’Anunzio s’ha convertit en la gran ‘vedette’ de la política internacional. S’ha instal.lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitats: ‘La fiamma è bella…la fiamma è bella…Perfectament.

Tinc una escassa capacitat per a comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel.ligible excepte per als qui la fan- i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament, hi ha gent de més valor. Les reunions públiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació col.lectius m’exasperen.

La cosa més fina que he llegit sobre política es troba en les “Converses” de Goethe i Eckermann. Eckermann: “Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes se li col.locaven immediatament al costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell”. Goethe: “Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. Per això se li adherien, com s’adhereixen a tot aquell que els infon una creença anàloga. Els actors s’adhereixen a un director nou quan creuen que els donarà bons papers. És una història vella, que es repeteix perennement: la naturalesa humana és així. Ningú no serveix a un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo es serveix a si mateix, llavors ho fa de gust. Napoleó coneixia perfectament els homes i sabia treure de llurs febleses el partit convenient”.

(Imatge: blocs.lescorts.cc)

Ara, tornant als udols telegràfics de D’Annunzio, penso en una frase de Goethe sobre la religió que diu: “Religió que raona, religió morta”. Política de crits, política morta. La darrera il.lustració escandalosa de la frase de Goethe en el camp de la religió és Renan. L’última il.lustració de la frase aplicada a la política és aquest poeta. Aquests crits un dia o l’altre es pagaran.

A mitjanit vaig, amb uns quants amics, a menjar botifarra de perol a l’horta d’Enric Frigola. Vénen Octavi, germà d’Enric, Gori, etc.

Els carrers són plens de fang. Fa lluna. Fa vent. Del porxo de l’horta es veuen, tocades per la llum de la lluna, les geomètriques feixes de conreu. Ordre de la terra. Les capces de bròquil tenen un color rosat exquisit. A l’entrada, les eines de pagès, molt ben posades: els mànecs de les aixades tenen una lluentor brunyida. La llum elèctrica toca els forcs d’alls i cebes penjats del sostre i n’irisa els tels. A tot arreu es nota una descuidada netedat perfecta, agradabilíssima.

Enric Frigola sap fer torrades. Diu que n’aprengué a Nova York, en els fogons de gas. Després de les botifarres ens ofereix unes peres d’hivern, uns raïms fresquíssims- com la neu. No hi ha res més agradable que menjar fred tenint l’esquena tocada per la llar, calenta. Gori menja i beu amb la seva solemnitat habitual i després es nega a discutir qualsevol aspecte de les coses del moment.

-Ja està bé- diu -. Tot el que existeix està bé. No tinc absolutament res a dir. Fumem!

Frigola, amb la seva monòtona ironia freda, parla una hora seguida, fumant nerviosament cigarrets, de l’Antic Testament. Sempre necessitat de la compensació ideal, Gori entra en un procés d’enervament i acaba per declarar que l’Antic Testament és sobretot un llibre per a cavalls, mules i muls. Jo no diria tant. A mi em sembla una imatge terrible, permanentment viva, de la vida.

Ens separem tardíssim, irreconciliats fatalment”.

(Josep Pla, El quadern gris, Un dietari, Editorial Destino, Mas Pla (Palafrugell), octubre 1965).

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: http://youtu.be/RKb2pweA-js

********************************************************************************** 

El Deure i la Glòria

<<Han transcorregut cent anys des que el president Lincoln va alliberar els esclaus, i, tanmateix, els seus descendents, els seus néts i besnéts encara no són homes lliures; encara no s’han alliberat de les lligadures de la injustícia; encara no s’han alliberat de l’opressió social i econòmica, i aquesta nació, amb totes les seves esperances i fanfarronades, no serà enterament lliure fins que tots els seus ciutadans siguin lliures…>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

(Imatge: www.theatlantic.com)

<<Prediquem la llibertat per tot el món perquè en realitat estimem la llibertat, i estimem la llibertat aquí a casa nostra; però, serem capaços de dir al món o dir-nos els uns als altres que aquesta és una terra d’homes lliures excepte pels negres?, serem capaços de dir al món que manquem de ciutadans de segona classe excepte els negres?, podrem fer ostentació de que aquí no existeixen sistemes de castes o classes, que no tenim ‘ghettos’, ni raça dominant amb relació als negres?>>.

<<No és suficient donar  la culpa a altres i dir sempre que aquest és un problema d’un sector del país, o simplement deplorar el fets que succeeixen. S’acosta un gran canvi, i la nostra tasca, la nostra obligació consisteix en aconseguir que aquest canvi o revolució sigui pacífic i constructiu per a tots>>. 

<<Aquells que no fan res conviden tant a la violència com a la vergonya. Aquells que actuen amb valentia són els que reconeixen la realitat d’uns drets>>. (President John F. Kennedy, Discurs televisat a tota la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 11 juny 1963).

 (Imatge: revcom.us)

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/WIgUaYGTjYk

*****************************************************************************************

 El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Si prenem l’humanisme com una constant cultural, la seva descripció pot començar amb els orígens mateixos de la cultura a les terres de parla catalana i acabar als nostres dies. Antoni Rubió i Lluch, (Valladolid, 1856-Barcelona, 1937) ja parlava, en efecte, de ‘la sombra augusta de Roma’ i de ‘l’espíritu latino’ en terra catalana, des de sant Pacià a Jaume I passant per l’abat Oliba. I, saltant els segles XIV-XVII, que són els que pròpiament hom descriu en parlar d’humanisme, també, també podríem descobrir-ne indicis darrera l’erudició dels il.lustrats del segle XVIII o dels neoclàssics i encara més d’alguns sectors de la Renaixensa. De la Reinaxença, s’enllaçaria amb els precursors dels noucentistes i per aquest camí arribaríem fins abans d’ahir. I és que l’estudi de l’humanisme també pot portar com a títol <<la permanència dels clàssics de la cultura catalana>>. (Ulisses, 11).

* LA PREGUNTA.- Un altre dels grans problemes de l’humanisme és que una definició del terme tampoc no ens ajuda a centrar-nos històricament, per què?

* LA CITACIÓ.- “Tot és droga per a qui escull viure a l’altre costat”. Henri Michaux. 

(imatge: schabrieres.wordpress.com)

*****************************************************************************************

Els colors del món

 (Imatge: www.teinteresa.es)

 La devastació i crucifixió humana -la naturalesa contra la humanitat- causada pel tifó de Filipines, posa en evidència la descaradura i la roïndad dels grans poders governamentals que amb vergoyant submissió als faraònics poders econòmics, fan cas omís de les actuals conseqüències del canvi climàtic, permanent destructor de la Terra i dels seus habitants. Molta verborrea i compromisos sense complir, mentre milers d’éssers humans i les seves famílies són esborrats de la capa de la Terra a causa de les terribles envestides del canvi climàtic. Ja no fa falta que vinguin malvats i cruels extraterrestres a envair i destruir la Terra, la seva aniquilació la fem possible i la consentim tots plegats. Avui, Filipines, demà…

El vídeo

 Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:http://youtu.be/nbX-0-LQrrk

***********************************************