Barcelona, abril de 1914, Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. (Imatge: www.flickr.com).

Alguns estudiosos han considerat la mort de la Mancomunitat de Catalunya com una manifestació més de l’anticatalanisme espanyol. I caldria matisar aquesta opinió. La mort de la Mancomunitat va ésser una conseqüència lògica del cop d’estat del general Primo de Rivera, un home essencialment ultraconservador, antidemocràtic i espanyolista. Que un sector dels que havien propugnat la urgència d’un directori se sorprengués, tot seguit, per l’anticatalanisme militant del nou poder no deixa d’ésser una trista ironia política. Caldria recordar que el pronunciament fou preparat a Barcelona, amb aquiescència de bona part de l’alta burgesia. La <<guerra social>> que colpia Barcelona i les ciutats industrials del Principat, d’ençà del 1919, tenia atemorides les classes benestants i accentuava el conservadorisme de la Lliga. En cercles de l’alta societat barcelonina, el capità general Primo de Rivera era encoratjat perquè << posés ordre>> a la situació social. A partir de mitjan 1923, Primo de Rivera no s’estava de comunicar propòsits sediciosos a personalitats del món econòmic i polític català. Els dirigents del Foment del Treball Nacional i el propi Francesc Cambó n’eren tots sabedors.

Mancomunitat de Catalunya. Sala de lectura de la Biblioteca Popular de Pineda

 

Hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals de 1924, declarava a la revista ‘Blanco y Negro’ que la Mancomunitat de Catalunya havia estat “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

El cop militar del 13 de setembre de 1923 no constituí, doncs, cap sorpresa desagradable per a la burgesia conservadora. En tenim prova en la significativa simpatia amb què fou rebut, l’endemà mateix, pels editorialistes dels principals diaris barcelonins; en l’entusiasme i els missatges d’ahesió que suscità en les principals associacions econòmiques i cíviques de Barcelona: Foment del Treball Nacional, Cambra de Comerç, Cambra Oficial d’Indústria, Societat d’Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Sometent de Barcelona, etc.

El nou dictador, pel seu compte, des del primer dia, donà a conèixer les seves opinions sobre el catalanisme. En unes declaracions a ‘Diario Gráfico’, del mateix dia 13, cridava l’atenció sobre el perill del morboso sentimiento catalán de hostilidad a España. L’actitud dels dirigents de la Mancomunitat, especialment del president, Josep Puig i Cadafalch, davant la nova situació política ha estat objecte de polèmica. El 14 de setembre, el president visità el dictador i li lliurà un missatge de la Mancomunitat que equivalia a una cautelosa adhesió. Els historiadors <<oficials>> de la Lliga neguen qualsevulla adhesió del seu partit a la Dictadura i consideren de poc relleu l’acció de Puig i Cadafalch. Contràriament, d’altres estudiosos han denunciat la col.laboració de dirigents importants de la Lliga amb el nou règim. Anys a venir, el propi  Puig i Cadafalch diria, en explicar els fets: <<nosaltres creguérem que el capità general resoldria el fenomen d’ordre públic i l’ajudàrem>>.

Mancomunitat de Catalunya. Escola superior de bells oficis. Aula de tapisseria. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat)

Segons declaracions del capità general del Principat, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista,… verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado espanyol”.

Qui expressà, enllà de tota prudent comprensió, una incondicional i joiosa adhesió a la Dictadura fou la ‘Unión Monárquica Nacional’, grup monàrquic i anticatalanista dirigit per Alfons Sala i Argemí (1863-1945). 

Cinc dies després del pronunciament, el 18 de setembre, un reial decret sotmetia a la jurisdicció militar els delictes contra la seguridad y la unidad de la patria, cosa que implicava sancionar l’exhibició de banderes que no fossin l’espanyola, imposar l’ús del castellà en els actes oficials i en els documents de totes les corporacions, prohibir l’ensenyament en llengües altres que el castellà a tots els centres dependents de les províncies i els municipis -i, per tant, de la Mancomunitat mateixa. Les tímides protestes que hi féu Puig i Cadafalch de poc serviren.

Mancomunitat de Catalunya. Assistents al curs de vacunació antituberculosa, centrat en la Calmette Guerín, B.C.G,.organitzat al Servei d’Assistència Social als Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya pel seu director, Lluís Sayé, a Barcelona en 1927. (Imatge: www.metgesalexili.cat).

El 24 d’agost de 1924, el general Primo de Rivera comunicava per escrit que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: “tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes”.

El nou règim tenia endegada una política de profunda depuració: el primer d’octubre foren destituïts els regidors de tots els ajuntaments i substituïts per gent <<addicta>>.

El gener de 1924, Primo de Rivera, després d’un viatge amb el rei Alfonso XIII a Itàlia en què aquest l’havia presentat amb els mots éste es mi Mussolini, visità Barcelona, on convocà una representació de forces dretanes del Principat -reunida el 9 de gener i formada per dirigents de la Lliga, la’Unión Monárquica Nacional’ i la Federació Monàrquica Autonomista-, per demanar-los de cooperar amb el seu directorio. Els anuncià la seva decisió d’acabar con el exclusivismo malsano de què gaudia el Principat -òbvia al.lusió a la Mancomunitat. Sols la ‘Unión Monárquica’ hi accedí. Quatre dies després, el 13 de gener, eren cessats tots els diputats provincials -alhora membres de l’assemblea mancomunitària- i llurs càrrecs conferits a militants de la ‘Unión Monárquica’, el cap màxim dels quals, Alfons Sala, ocupà la presidència de la diputació barcelonina (28 de gener) i rebé el càrrec, l’endemà, de president de la Mancomunitat de Catalunya.

Mancomunitat de Catalunya. Institut d’orientació professional. Laboratori mèdico-antropomètric. (Imatge: mancomunitatdecatalunya.cat).

Segons va declarar el capità general del Principat, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

La gestió d’Alfons Sala començà amb una dura crítica contra l’obra dels anteriors equips de govern mancomunitari, acusant-los de malversadors i d’haver endeutat la institució. Féu aprovar un pla d’austeritat que implicà una reducció de les partides de caire cultural i docent de la Mancomunitat. Així, l’acció de Sala i del seu conseller de cultura, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver, se centrà en els organismes mancomunitaris considerats prescindibles o perillosos. Es tractava, com diria Aureli Joaniquet, biògraf oficial d’Alfons Sala, de hispanizar la Mancomunidad. En pocs mesos, foren suprimits el Negociat d’Orientació Municipal, la Mutualitat de Secretaris i Funcionaris Municipals de Catalunya, l’Escola de Funcionaris d’Administració Local, l’Escola d’Alts Estudis Comercials; foren depurats el Consell de Pedagogia de Catalunya, el patronat de la Universitat Industrial, etc.

La dèria persecutòria del baró de Viver arribà també a l’Institut d’Estudis Catalans, l’activitat del qual sotmeté a la fiscalització d’una comissió de catedràtics castellans. A desgrat de tota protesta, l’Institut fou intervingut i els seus comptes escorcollats amb cura. Pere Coromines, com a membre de l’Institut, adreçà, el 4 de maig de 1924, una queixa a Sala en què deia: <<Com ha pogut prendre l’acord de sotmetre a investigació el treball científic de l’Institut?…¿Què ho ha sentit a dir mai, que la universitat de Madrid visuri l’Acadèmia de la Llengua, o que la Sorbona examini l’Institut de França? L’Institut es deshonraria si, voluntàriament, acceptava una intromissió aliena en la seva obra científica…>>

Però els conflictes continuaren. Poc més endavant, el baró de Viver propicià la destitució de Georges Dwelshauvers -professor belga establert a Barcelona i director del Laboratori de Psicologia Experimental, dependent de la Mancomunitat- i d’un centenar de professors que s’hi solidaritzaren (maig del 1924). Altres personalitats dimitiren de llurs càrrecs en solidaritat amb els acomiadats i, així, gran part dels homes que durant deu anys havien forjat les institucions mancomunitàries foren marginats, gent com Pere Corominas, Rafael Campalans, Alexandre Galí, Carles Pi i Sunyer i tants d’altres.

Mancomunitat de Catalunya. Pont dels Bruchs

Segons que va declarar el capità general de Catalunya, Emilio Barrera, la Mancomunitat de Catalunya era “baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español”.

El 24 d’agost de 1924, Primo de Rivera comunicava per escrit a Sala que no confiava gens en la utilitat de la institució catalana: <<tengo un poco de miedo a la Mancomunidad, más ahora que antes>>. Aquesta malfiança esdevenia hostilitat en paraules d’Emilio Barrera, nou capità general del Principat (1924-1930), el qual, a finals de 1924, declarava a la revista ‘Blanco y Negro’ que la Mancomunitat de Catalunya havia estat <<baluarte de política separatista, … verdadero círculo político, donde con capa oficial se labora contra el Estado español>>.

Sembla, doncs, evident que els dirigents espanyols no tenien intencions de concedir una continuïtat gaire llarga a la Mancomunitat. El 24 de gener de 1925, en l’assemblea de diputacions provincials celebrada a Madrid, hom acordà de donar suport a un projecte d’estatus provincials elaborat per José Calvo Sotelo. El projecte significava la desaparició de les mancomunitats de diputacions, és a dir, la liquidació definitiva de l’única mancomunitat existent a l’Estat espanyol, la del Principat de Catalunya. El projecte esdevingué decret el 12 de març de 1925>>.

Alfons Sala intentà aleshores de crear un organisme coordinador de serveis de les diputacions del Principat, una mena de mancomunitat encara més degradada i esmicolada, però no va aconseguir-ho, per tal com, per pressió del governador civil de Girona, la diputació gironina va fer-hi una oposició sistemàtica. El 27 d’abril, Alfons Sala dimití de la presidència de la diputació barcelonina, en la qual fou substituït per Josep M. Milà i Camps. Aquest presidiria la comissió liquidadora dels serveis de l’antiga Mancomunitat de Catalunya. Al cap d’un any, en maig de 1926, el rei Alfonso XIII honorava els dos homes que havien signat la liquidació de la Mancomunitat amb sengles títols nobiliaris: Alfons Sala era fet comte d’Egara i Josep M. Milà, comte de Montseny.

Mancomunitat de Catalunya. Un menjador de la Casa Provincial de Caritat, fotografiat per Josep Brangolí. Arxiu Nacional de Catalunya. (www.ara.cat). 

Fóra erroni de centrar en aquests dos personatges la total responsabilitat d’una tal liquidació. Ells foren només els executors, els agents d’una política de defensa social que comportava deixar de banda totes les vel.leïtats autonomistes i cercar suport en el govern espanyol. La mort de la Mancomunitat fou el preu que acceptaren de pagar tots aquells que anteposaven la defensa de llurs interessos particulars a la defensa de llur país i de les llibertats. (Ulisses, 11 – Enciclopèdia de la Recerca i la Descoberta).

 

Per Llei de l’Estat espanyol, totes les diputacions de les nacions d’Espanya, podien fer el mateix que va fer Catalunya. No ho vàren fer. La Mancomunitat va ser l’única existent a l’Estat espanyol. El projecte d’estatus provincials elaborat per José Calvo Sotelo, va significar la desaparició de les mancomunitats de diputacions. Sempre contra Catalunya.

Enric Prat de la Riba va impulsar la creació, el 6 d’abril de 1914, de la Mancomunitat de Catalunya de la qual en va ser el primer president fins a la seva mort. (Imatge: www.artehistoria.jcyl.es).

Sempre contra Catalunya -Espanya contra Catalunya- després i ara, o com ho anomenarien això? Els ciutadans de la nació catalana ja no poden esperar més. Per aquest motiu proclamen la seva aspiració democràtica de fer ús del sagrat dret a decidir i poder anar a votar el 9 de novembre de 2014. És una aspiració de llibertat i democràcia que expressen 7.563.603 ciutadans de Catalunya. En una societat lliure, aquells que posseeixen el poder de governar, forçosament han de respondre a aquells que posseeixen el dret a votar. 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de video següent:http://youtu.be/oEhhpOVt_44

*************************************************************************

 

El Deure i la

Glòria

 

<<Els instituts de formació de professorat finançats per la llei d’educació per la Defensa Nacional ja no funcionen en els col.legis que es neguen a acceptar estudiants de color, i això ha dut com a resultat el que cert nombre d’institucions obrin les seves portes de forma voluntària als sol.licitants negres. Per tant, recomano un programa d’ajuda federal tècnica i financera per ajudar als districtes escolars en el procés d’integració d’acord amb la Constitució>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrès, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

 

Little Rock, Any 1959

Manifestació a favor de la segregació racial a les escoles

(Imatge: es.wikipedia.org)

28 Agost 1963

Marxa per la llibertat. Memorial Lincoln a Washington, D.C.

(Imatge: www.lefigaro.fr)

 

<<La Comissió de Drets Civils, establerta per la llei de Drets Civils del 1957, porta treballant més de cinc anys, i les seves activitats acabaran, d’acord amb la llei, el dia 30 de novembre de 1963. Durant aquest temps ha complert perfectament amb el seu mandat…Els informes de la Comissió i altres recomanacions han proporcionat la base per dur a terme una acció reparadora tant per part del Congrés com pel poder executiu…Però la Comissió es troba en aquests moments en condicions de proporcionar a la nació serveis fins i tot més útils. Puix que més comunitats mostren el seu desig de fer front amb absoluta sinceritat als seus problemes de discriminació racial, existeix encara la necessitat d’una ajuda experta i guia en el disseny de programes relacionats amb el progrés dels drets civils…>>.

<<Per tant, recomano que el Congrés autoritzi a la Comissió de Drets Civils a servir en funció de Comunió de Drets Civils, per proporcionar informació, consell i ajuda tècnica a qualsevol organisme que així ho sol.liciti, ja siguin organismes privats o públics; que amb l’objecte de complir amb aquestes noves responsabilitats, sigui autoritzada la Comissió per concentrar les seves activitats sobre aquells problemes que necessiten més atenció en tal terreny; i que la vida de la Comissió es prolongui durant un període de, al menys, quatre anys més>>. (President John F.Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 28 febrer 1963).

Vuit dies abans de finalitzar el plaç de les activitats de la Comissió de Drets Civils dels Estats Units, el 22 novembre 1963, el President John F.Kennedy va ser assassinat a Dallas (Texas) en un complot organitzat dintre les operacions encobertes de la CIA, amb la col.laboració d’un grup de la Màfia i de part de la policia de Dallas, així com amb l’encobriment i el silenci còmplice del director de l’FBI. Cinquanta anys després, els assassins del covard i repugnant magnicidi, encara no han estat jutjats i comdemnats.

En l’actualitat, la Comissió de Drets Civils segueix desenvolupant les seves activitats. 

 

(Imatge: www.ebay.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/nxBFR6ifb7s

 

*****************************************************************************

 

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

 

* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- I això ens hauria de servir -dit sigui de passada- per veure com és d’improductiva a la llarga la pretensió d’estructurar unes històries nacionals de les cultures d’èpoques anteriors a la formació de les nacions modernes o com és de fonamental una visió nacionalista en tota especulació sobre el concepte d’humanisme, començant naturalment pels mateixos senyors savis filòlegs del segle XV. Ulisses 11.

Pàgina de ‘Tirant lo Blanc’, novel.la escrita pel valencià Joanot Martorell i editada per primera vegada a València l’any 1490. (Imatge: www.xtec.cat).

 

* LA PREGUNTA.- Des de quines tres fases es pot abordar l’humanisme català?

* LA CITACIÓ.- “El poble és com l’aigua; l’exèrcit, com el verí”. Mao Zedong.

(Imatge: www.karismedia.com)

*****************************************************************************

 

Els colors del món

(Imatge: abcnews.go.com)

A few questions for Edward Snowden, WikiLeaks and ‘The Washignton Post’

 

* Aproximadamente una hora antes de la llegada de la comitiva del presidente Kennedy, Jack Ruby, el hombre que después mató a Lee Oswald, fue visto en el montículo de hierba dejando a un hombre que llevaba un rifle en una maleta. La declaración de Julia Ann Mercer, testigo de estos hechos, fue alterada por el FBI para que pareciera que ella no pudo identificar a Ruby como el hombre en cuestión. La manipulación fraudulenta no ha sido jamás corraborada o desmentida por el Gobierno federal. ( Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

* Durante más de cinco años, la película del asesinato filmada por el testigo presencial Abraham Zapruder fue ocultada al público y guardada bajo llave en un baúl de la revista ‘Life’. Esta imagen en un movimiento muestra como Kennedy sufre un violento impacto que lo lanza hacia atrás, prueba evidente de que fue atacado por un rifle disparado desde delante. (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

* En el día de su detención, Lee Oswald fue sometido a la prueba del nitrato, cuyo resultado indicó que no había disparado un rifle en las veinticuatro horas anteriores. Este hecho fue mantenido en secreto por el Gobierno federal y por la policía de Dallas durante diez meses. (Jim Garrison, Fiscal de Distrito de Nueva Orleans).

Thank you very much in name freedom, democracy and justice.

(Imatge: www.siberstudios.tv – Photographer Mary Moorman)

*****************************************