‘Que verda era la meva vall’, ‘How Green Was My Valley’, és una pel.lícula de 1941 dirigida per John Ford i protagonitzada per Walter Pidgeon i Maureen O’Hara. Basada en el best seller homònim de Richard Llewellyn. Va ser nominada a 10 oscars dels quals en van obtenir 5: millor pel.lícula (vencent a la mítica ‘Ciutadà Kane’), director, actor secundari (Donald Crisp), fotografia i decoració. Guió: Philip Dunne. Repartiment: Irving Pichel, Walter Pidgeon, Maureen O’Hara, Anna Lee, Donald Crisp, Roddy McDowall, John Loder, Sara Allgood.  Ha estat doblada a la llengua catalana. (Imatge: ungeniodelmonton.blogspot.com).

Si la senyora María Dolores Cospedal García, de Madrid, 50 anys, del ‘Partido Popular’, de professió advocada de l’Estat, en lloc d’ostentar tants i tants càrrecs polítics -presidenta de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, secretària general del Partit Popular, presidenta del Partit Popular de Castella-la Manxa, senadora a Corts Generals d’Espanya, Diputada a les Corts de Castella-la Manxa…, no sé si n’hi han més, es dediqués, per posar un exemple, a l’art de l’agricultura, a la pagesia -tant maltractada a Espanya, nació de nacions-, vaja, si fós pagesa com ho diem a Catalunya, hauria d’anar a vendre, ella mateixa, pels mercats de Castella-la Manxa. El que no podria fer és com fa ara com a política. Vendre fum. Si et demanen carabassons no vulguis vendre albergínies o, si el client vol albergínies no li vulguis vendre carabassons.

Tot i que Cospedal forma part d’un partit amb majoria absoluta i poder absolut, no és bo ni útil pel servei públic fomentar la cerimònia de la confusió. No és gens bo pel desenvolupament i progrés d’un país, realitzar una tasca política només de cara a la galeria en una permanent campanya electoral. El ‘Partido Popular’ no governarà pas sempre.

Paisatge de la Manxa

(Imatge: www.flickr.com)

Segons que informa el rotatiu ‘El Punt Avui’, la secretària general del ‘Partido Popular’ i presidenta de Castella-la Manxa, considera que possiblement el president de la Generalitat, Artur Mas, estigui en aquesta via de trobar una sortida després de la situació en la qual s’ha col.locat ell mateix i el seu partit. “Jo crec que és bo, -diu Cospedal- perquè quan un té la responsabilitat de dirigir un govern té l’obligació d’oferir respostes i no de crear problemes. És l’hora de donar alternatives a una situació que ell mateix ha creat”.

Donc, no, no i no. A la Castella “rebedora” -reben més diners dels que aporten- sí que els hi expliquen d’aquesta manera, però a la Catalunya ‘pagadora’ -rep molts menys diners dels que aporta i degut a aquesta situació pateix ofec econòmic i social- les coses no van d’aquesta manera. El president Mas no ha creat cap problema. És el representant de les aspiracions democràtiques de 7.600.000 ciutadans de la nació catalana. Aquests ciutadans que, mitjançant els seus imposts, aporten cada any entre 10 i 15 mil milions d’euros -un 7,5% del PIB català- que no tenen retorn per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’. Aquests ciutadans ‘pagadors’ no creen problemes, suporten els problemes creats per l’Administració super-intervencionista del ‘Partido Popular’. Hi han molts ciutadans espanyols que són conscients dels problemes que el ‘Partido Popular’, ja a l’oposició, va començar a crear a Catalunya i molts més ara des del govern de Madrid. Per què creuen sinó que 7.600.000 ciutadans de Catalunya demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar a la consulta del 9-N? Per què creuen que tants milions de ciutadans es manifesten continuament al carrer?

 

Paisatge de Catalunya. Diada Nacional de Catalunya

(Imatge: www.ara.cat – Cristina Calderer)

Doncs, perquè aquesta situació no l’ha va pas crear ni l’ha creada, Jordi Pujol, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, durant 23 anys, que ha fet molt per l’enfortiment de la nació catalana i el progrés de Catalunya i Espanya. No s’ha volgut entendre, no es vol comprendre, no es vol acceptar que si Catalunya va bé, també va bé Espanya. Però aviat ja serà massa tard per a posar-hi remei a aquesta manca d’incomprensió i, fins i tot, de menyspreu. Tampoc no l’ha pas creada Artur Mas. No, no. Utilitzant el símil agrícola, la secretària general del ‘Partido Popular’, ens vol fer confondre entre naps i cols. Els ciutadans contribuents i votants, saben molt bé distingir entre una col i un nap, per posar un exemple. 

Utilitzar les explicacions de l’expresident Pujol amb referència a un cas personal i familiar -ell ja ha reiterat que roman a disposició dels responsables tributaris, judicials i de la premsa- com a ariet contra tota la institució d’un partit polític i de carregar-hi la responsabilitat davant la situació actual entre Catalunya i l’Administració intervencionista del ‘Partido Popular’ -gens favorable al desenvolupament i grandesa d’un veritable autonomisme, sinó, més bé, a la mediocritat del centralisme de l’any de la Mariacastanya- no és un bon servei a la política com a servei públic ni a la convivència entre les nacions constretes i amargades d’Espanya que, més aviat o més tard, hauran de ser reconegudes i acceptades.

  Pujol i Aznar

(Imatge:www.abc.es)

“Per tant, -considera Cospedal- dir que Catalunya es veu desposseïda de tot per part de l’Estat, és una fal.làcia que s’està començant a desmuntar i evidentment la confessió de Pujol, ajuda”. No, no i no. Tornem a la cerimònia de la confusió. Sí, sí i sí que Catalunya es veu desposseïda de l’Estatut d’Autonomia -la seva primera Llei- quan els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren organitzar per tot Espanya -any 2006-, una campanya de recollida de signatures contra el projecte de Reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’Estatut no és ni vol ser una llosa petrificada, sinó una eina al servei de l’interès públic dels ciutadans, del desenvolupament d’una veritable autonomia i de l’enteniment amb Espanya. En molts llocs la campanya va ser entesa com “para ir contra Catalunya”. És una manera molt penosa i irresponsable de treballar en política a favor de la democràcia i el progrés. És posar una part del territori en contra de l’altre i obrir una senda tortuosa que la gran majoria de ciutadans espanyols i catalans ja donava per tancada.

Però a la gran campanya de recollida de signatures contra la Reforma de l’Estatut, va seguir la gran equivocació, el gran error i el fet totalment innecessari de portar al Tribunal Constitucional no renovat, la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ‘referendat’ pels ciutadans. Un projecte de llei revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, retallat i aprovat pel Congrés i el Senat, ratificat pel rei i ‘referendat’ pel poble. Cras error. No crec que la gran majoria d’aquests ciutadans -catalans i espanyols- amb aquesta constant, pesant, injusta, intervencionista, angoixant i poc democràtica pressió sobre l’autonomia de Catalunya que rebutja de ple que sigui una autonomia de pantomima.

No és el president Mas qui ha d’estar en la via de trobar una sortida a la situació que ell no ha pas creat, és el president Rajoy i els dirigents del ‘Partido Popular’ els qui han d’estar en la via de trobar una sortida a la situació que, des de l’any 2006, ells han creat.

El president espanyol Felipe González, rep a Jordi Pujol al palau de la Moncloa el 12 de desembre de 1994. (Imatge: www.elperiodico.com).

El vídeo

 Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següent:

 

 BYN1FeGxrI8

 URS9t3sDFuk

***********************************************************************************************

El Deure i la Glòria

 

<<…govern, del poble, pel poble, i per el poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

“Parlo de pau per tant com el fi racional que ha de perseguir tot home racional”

<<…Els nostres problemes han estat creats per l’home i, per tant, han de ser resolts per l’home. I l’home pot ser tant lo gran que desitji. Cap problema de destí humà està més enllà dels mateixos éssers humans. La raó i l’esperit de l’home sovint han resolt allò que semblava insoluble, i creiem que això ho podem fer una vegada més…>>.

   (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

El president Kennedy reunit a la Casa Blanca, amb el general Curtis LeMay i pilots d’aviació. JFK: no a la guerra!

(Imatge: juninhistoria.blogspot.com)

 

Pau, Paz, Peace

 

<<…Avui dia la despesa de milers de milions de dòlars cada any en armes adquirides amb el propòsit de romandre segurs de que mai les haurem de fer servir és essencial per el manteniment de la pau. Però, amb tota seguretat, l’adquisició de tals armes que van apilonant-se inútilment en els dipòsits, i que només poden destruir i no crear no és el mitjà més idoni d’assegurar la pau i moltíssim menys el més eficient>>.

<<Parlo de pau per tant com el fi racional que ha de perseguir tot home racional. Em dono perfecta compte de que els esforçs per aconseguir la pau no són tant espectaculars com ho és la guerra, i de que freqüentment les paraules de qui això persegueix acostumen a fer el desentès. Però el cert és que no tenim entre mans una altra tasca que sigui més urgent que aquesta>>.  (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

 

El vídeo

Si tenen a bé, poden puntejar l’adreces de vídeos següent:

http://youtu.be/veWrTr3Qv9c

 rtaqw1XQZ_M

 

—————————————————–

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

* LA RESPOSTA a la pregunta anterior.- La repressió, immediata, iniciada quan encara no havien caigut tots els focus rebels, tingué el doble caràcter de càstig personal -sentències de mort, condemnes a galeres, exili, etc.- i de càstig econòmic, consistent sobretot en composicions o multes pecuniàries a persones individuals i col.lectives. El segon, però, tendí a substituir el primer. La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle XVI. Mallorca, abans de la rendició de la ciutat, sofrí més de 200 execucions i, un cop ocupada, hom procedí, més sistemàticament que no pas a València, per mitjà dels oficis, a les composicions indiscriminades a totes les viles i a Ciutat, el pagament de les quals perdurà també fins a mitjan segle. La conseqüència més feixuga del fracàs de les Germanies fou la pèrdua de la força política dels oficis, l’enfortiment aristocràtic de les ciutats, la intensificació del feudalisme rural. La menestralia, protagonista principal de la revolta, restà marginada dels estatges de decisió i govern dels municipis. 

La reina Germana de Foix, lloctinent general de València, decretà més de cent execucions, i la satisfacció de les multes, en terres valencianes, es prolongà fins a mitjan segle XVI. (Imatge: laalacenadelasideas.blogspot.com). 

 

* LA PREGUNTA.- Fonament de les Germanies.- Per què clamaven els agermanats?

* LA CITACIÓ.- “L’originalitat no pot ser mai un propòsit”. Andreu Alfaro.

 

Andreu Alfaro

(Imatge: multimedia.levante-emv.com)

 

***********************************************************************************************

Els colors del món

 

Cristià, de la religió de Jesucrist en un país que es diu i que es creu immensament catòlic. (Imatge: es.wikipedia.org – Brueghel).

 

“Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”

 

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig i li digueren:

Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordena d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?

 Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:

Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.

Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús es posà dret i li digué:

Dona, on són? ¿Ningú no t’ha condemnat?

Ella va respondre:

Ningú, Senyor.

Jesús digué:

Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.

(Jn 1-18- La Bíblia)

 

 (Imatge: www.elconfidencial.com)

A l’expresident de la Generalitat de Catalunya -nació històrica i mil.lenària-, durant 23 anys elegit en el càrrec, li quedarà temps per a defensar-se? Podrà, el 9 de novembre, Sant Teodor, fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar com ho volen fer i ho faran 7.600.000 ciutadans de la Catalunya ‘pagadora’ i amb el seu Estatut d’Autonomia, retallat, aprovat, ratificat, referendat i ‘sentenciat’ per un Tribunal Constitucional no renovat? Algú es creu que 7.600.000 ciutadans de Catalunya -contribuents amb escreix- accepten una autonomia de “pantomima”?

 (Imatge: blogueresdesantmarti.net)

 

***************************************************************