• Vaig escoltar, per la ràdio, al senyor Sandro Rosell i Feliu, empresari, i vaig quedar estorat per tot el que explicava. Semblava trobar-me en un altre segle, envoltat de penombres, foscor i teranyines. Por, molta por. Un món a part.

   Conegut, de gran manera, per haver estat president del Club de Futbol Barcelona, però, a més a més, el candidat que va obtenir el major nombre de vots de la història del club. Cosa important, fins i tot, per aquells ciutadans que el futbol tant els fa. Vet aquí, doncs, que en el seu relat obert per una entrevista de Mònica Terribas, va posar de manifest i a pit descobert tot el patiment viscut.

   

   Un any i nou mesos en presó provisional t’esborren la pròpia condició humana, l’amargura per veure’t apartat de la teva família que et necessita i, a vegades, molt. La societat a la qual serveixes ja sigui com empresari o en el cas present, com a president d’un dels millors clubs de futbol del món. El planeta et cau a sobre, empresonat durant un any i nou mesos darrere barrots. L’amargura i el patiment et poden deixar paralitzat i més quan, un cop i un altre, el teu cervell treballador incansable et transmet el missatge de la teva innocència. Sóc innocent, innocent, innocent…què faig aquí?

   I arriba un moment, després d’un any i nou mesos de presó, que cau l’asteroide sobre el seient buit de la palanca on, a l’altre costat, hi ha assegut Sandro Rosell a l’hora del pati a la presó. El salt cap a l’Univers de la llibertat és descomunal. La posta de sol torna a tenir un sentit meravellós. Sandro és absolt, innocent i lliure. Darrera hi ha la marca inesborrable d’un any i nou mesos de presó. Temps robat. Podem dir: mirant cap enrere amb ira?

   Això ho explica Sandro Rosell en el seu llibre: ‘Una forta abraçada’: <<Després de passar 645 dies tancat he decidit compartir el meu dia a dia a la presó, on m’he adonat de l’enorme valor d’una forta abraçada>>. És d’esperar i desitjar que sigui un dels llibres més llegits arreu de les nacions que formen Espanya, i que Sandro Rosell pugui desenvolupar, amb èxit, la seva important tasca d’empresari. Avui més que mai proporcionar una ocupació digna, és com una de les benaurances del Sermó de la muntanya de Jesús de Natzaret.

   N’hi ha dues que, en el cas de Sandro Rosell, hauríem de tenir ben presents:

   <<Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats>>.

<<Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d’ells és el Regne del Cel>>.

   Hi ha fets que en una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, en un Estat que hauria de ser federal per la seva condició de bressol del federalisme, en un Estat que s’autoproclama de dret, democràtic i de monarquia parlamentaria, hi ha fets que en una nació de nacions amb arrels profundament cristianes i catòliques, mai no haurien de succeir. 

———————————————————

EL DEURE I LA GLÒRIA

 

James Meredith i la Universitat de Mississipi

<< En aquest cas, en el que fins fa poc el Govern dels Estats Units no es va veure implicat, el senyor Meredith va presentar personalment una denúncia particular davant del tribunal federal contra aquells que tractaven de negar-li l’ingrés a la Universitat. Quan van ser desafiades les ordres judicials, i aquells que intentaven seu compliment ser amenaçats amb l’arrest i la violència, el tribunal federal d’Apel·lacions dels Estats Units, format pel jutge–president Tuttle, de Geòrgia; jutge Hutcheson, de Texas; jutge Rives, d’Alabama; jutge Jones, de Florida; jutge Brown, de Texas; jutge Wisdom, de Lousiana; jutge Girwin, d’Alabama; i jutge Bell, de Geòrgia, va establir amb absoluta claredat que el compliment de les seves ordres era obligació que havia de complir el Govern dels Estats Units >>.

(President John F. Kennedy, Discurs televisat a la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 30 de setembre de 1962).

<< In this case, in which until recently the United States Government was not involved, Mr. Meredith personally filed a private complaint in federal court against those who tried to deny him admission to the University. When the court orders were challenged, and those seeking to enforce them, were threatened with arrest and violence, the United States Federal Court of Appeals, consisting of Judge-President Tuttle of Georgia; Judge Hutcheson of Texas; Alabama Judge Rives; Judge Jones of Florida; Judge Brown of Texas; Judge Wisdom of Louisiana; Judge Girwin of Alabama; and Judge Bell, of Georgia, established with absolute clarity that the fulfillment of his orders was an obligation that the United States Government should fulfill >>.

(President John F. Kennedy, Televised Address to the Nation, The White House, Washington, D.C., September 30, 1962).

<< Tot i que aquest Govern no havia estat originalment part en el cas, la meva responsabilitat com a president era ineludible. I la vaig acceptar. La meva obligació, sota la Constitució i estatuts dels Estats Units, era i és executar les ordres de tribunal amb qualssevol mitjans que siguin necessaris, i amb la mínima força i desordre civil que permetin les circumstàncies >>.

(President John F. Kennedy, Discurs televisat a la nació, La Casa Blanca, Washington, D.C., 30 de setembre de 1962).

 

<< Even though this Government had not originally been a party to the case, my responsibility as president was inescapable. And I accepted it. My obligation, under the Constitution and statutes of the United States, was and is to execute the orders of the court with whatever means are necessary, and with the minimum force and civil disorder that circumstances allow >>.

(President John F. Kennedy, Televised Address to the Nation, The White House, Washington, D.C., September 30, 1962).

———————————————————

LA FRASE

 

“Estats Units, en particular, no ha tingut els missatges de lideratge o coordinació que un hagués esperat“

 

“Estados Unidos, en particular, no ha tenido Los mensajes de liderazgo o coordinaciones que uno hubiera esperado“

 

“The United States, in particular, has not had the leadership or coordination messages one would have expected.”

Bill Gates

 

el Periódico de Guatemala

———————————————————

 

LA MÚSICA MÀGICA QUE MAI NO MORIRÀ

Llegenda del piano, Ivo Pogorelich

 

———————————————————

L’APOCALIPSI

 

Més de 20 milions de persones van morir a causa de la pandèmia de grup en 1918, i les diferents reaccions de Filadefia i St. Louis van demostrar l’efectivitat de l’distanciament social per evitar la seva propagació.

Más de 20 millones de personas murieron a causa de la pandemia de grupo en 1918, y las distintas reacciones de Filadefia y St. Louis demostraron la efectividad del distanciamiento social para evitar su propagación.

 

More than 20 million people died from the group pandemic in 1918, and the different reactions of Filadefia and St. Louis demonstrated the effectiveness of social distancing to prevent its spread.

 

———————————————————