Verba docent

La Xina és la tercera economia mundial. La seva exposició a la crisi financera mundial és relativa, gràcies a unes immenses reserves monetàries i a la creixent demanda interna que ha anat construïnt durant els darrers anys, la qual cosa ha reduit la seva dependència de les exportacions. Enmig de la tremenda crisi mundial, el país asiàtic creixerà enguany un impressionant 7 per cent.

Quan els EUA estan lluitant per salvar les joies de la corona, com ara la General Motors o els grans bancs, la Xina aprofita l’avinentesa per moure fitxa. Ahir va prestar a l’Argentina 10.000 milions de dòlars, mitjançant un acord anomenat currency swap (intercanvi de monedes). És quelcom semblant a una pòlissa de crèdit gegantina en iuans, respaldada per l’equivalent en pesos. El detall significatiu és que amb aquest acord (un veritable salvavides per a l’Argentina, que no pot accedir al crèdit internacional des del default del 2002), tots dos països prescindeixen del dòlar com a moneda de referència de les seves relacions comercials.

La Xina ja havia signat acords similars amb països asiàtics com ara Indonesia, Corea del Sud, Hong Kong i Malàisia. Ara ho fa per primera vegada amb un país d’Amèrica. Sigilosament, la Xina d’ha ficat al pati del darrere dels EUA i ha esdevingut el segon soci comercial de l’Argentina. I per a més inri, a partir d’ara el comerç entre els dos països, i els altres estats de l’Àsia esmentats, es faran sense que el dòlar no hi pinti res.

Tot plegat vol dir que el sistema de Bretton Woods que va establir el dòlar com a moneda de referència per al comerç internacional té els dies comptats. La Xina ha passat a l’acció, i els EUA no poden fer gaire res per evitar-ho, per moltes raons, entre les quals cal destacar el fet que la Xina és qui ha sustentat durant els darrers anys el gegantí dèficit nordamericà. La Xina té més de 700.000 milions de dòlars en bons del Tresor americà, la qual cosa la converteix en el principal acreedor dels EUA.

Val la pena fer una ullada a la notícia explicada per aquesta web oficial xinesa. De fet és molt recomanable visitar de tant en tant Pueblo en línea (quin gran nom!) per entendre com es veu el món a través del prisma xinès. Més val que ens hi anem acostumant…

La comunicació és una activitat fascinant. Sempre he admirat a aquells que saben connectar i transmetre una idea, un concepte, de manera efectiva. Admiro especialment els professionals del món de la publicitat que poden condensar un missatge en un eslògan o en una imatge.

De vegades, però, hi ha circumstàncies que transformen una gran idea en quelcom que provoca l’efecte contrari, o senzillament fa riure. Son mostres de la màgia que envolta els processos comunicatius.

Fa cinc mesos, l’esclat de la crisi financera mundial em va sorprendre a Brussel·les. El mateix dia que el banc belga Fortis feia un pet com una gla, vaig trobar aquest retol a l’aeroport:

El text diu quelcom semblant a “La vida és una línia corba. En quina part t’hi trobes?”. No vaig poder evitar pensar que Fortis havia descendit a la part més baixa de la corba, tan ràpid que havia descarrilat…

El cap de setmana proppassat vam saber que la Caja Castilla-La Mancha (CCM) havia estat intervinguda pel Banc d’Espanya. Vaig imaginar-me la reacció de la gent que hi té els estalvis depositats, en conèixer la notícia. I alhora vaig veure per la tele unes imatges d’una sucursal barcelonina de la CCM, i vaig trobar-ho genial:

Una campanya pensada per reflectir la suposada reacció dels clients en conèixer els avantatges d’un dipòsit de CCM, es va transformar automàticament en la reacció dels estalviadors en conèixer la notícia: “Han intervingut CCM? Ahhhh!!”

Mireu a l’esquerra, la foto talla una mica el rètol, però es pot llegir un gran “Quéééé?“, segurament una altra reacció de qui tenia els seus diners dipositats a CCM. A banda i banda de la porta de CCM, uns grans cartells exclamen “Quéééé?, Aahhh!!“.

La comunicació és quelcom màgic, apassionant. De vegades escapa del control dels emissors i els receptors, i cobra vida pròpia.

El Punt d’ahir publicava una entrevista al portaveu de CiU al Parlament, l’Oriol Pujol. Em consta que és un polític molt preparat que porta amb solvència la càrrega que representa el seu cognom. Malauradament, el final de l’entrevista reflexa en poques línies el que representa la seva força política per al nostre país.

Val la pena transcriure’n el fragment, perquè no calen gaires explicacions addicionals. L’Odei A.Etxearte ha de repreguntar per aconseguir un posicionament clar, quelcom que fins i tot molesta el diputat Pujol:

Aquesta cobardia és la que no ens permet aconseguir la plenitud nacional que Catalunya necessita. Aquest “independentisme-però-tocant-de-peus-a-terra” és el fa que a Madrid se’ns rifen dia si, dia també.

“Així, doncs, perquè ets tebi, ni calent ni fred, t’hauré de vomitar de la meva boca” (Apocalipsi, 3,16)

Ahir es van jugar un munt de partits classificatoris per al Mundial de futbol de 2010. Un d’ells, però, em va cridar particularment l’atenció.

Alemanya va guanyar 4 a 0 Liechtenstein. Catalunya fa anys que lluita pel reconeixement oficial de la seva selecció. Catalunya, amb una tradició futbolística centenària i 7,5 milions d’habitants, no pot competir. Liechtenstein, amb 32.500 habitants (és a dir, menys que Olot), juga contra Alemanya la prèvia del Campionat del Món.

Com és que encara no entenem que politicament, esportivament, culturalment, econòmicament, a nivell internacional si no ets un Estat no ets ningú, no existeixes? Si volem competir oficialment amb la nostra selecció, no calen plataformes ni campanyes. El que cal és la independència.

Desprès dels resultats del País Basc, CiU, per boca de l’Artur Mas i de Duran i Lleida, van afanyar-se a declarar que no donarien suport a Zapatero, ara que es quedava sense cap soci parlamentari, desprès que tots els que hi van tenir tracte sortissin escaldats.

Tanmateix, un cop més, a la primera ocasió ja s’han tornat a baixar els pantalons. Davant la primera necessitat de suport del PSOE per a tirar endavant una llei al Congrès, endivineu qui va donar suport per obtenir els vots necessaris? Bingo: CiU. Els mateixos que van blindar amb tanta eficàcia el finançament a l’Estatut, amb el pacte Mas-Zapatero. Ja ho sabem prou bé: el “sano regionalismo” és així, sempre disposat a “ajudar a la governabilitat de l’Estat”. Abans, amb el peix al cove, com a mínim rebiem de tant en tant un plat de llenties. Ara ni això.

Ens passem el dia parlant de la crisi dels mitjans de comunicació tradicionals. Busquem culpables en les noves tecnologies, en el jovent que no llegeix, o en la fragmentació de les audiències.

També podria ser que de tant mirar-nos el melic no ens adonem que no estem oferint els continguts que vol el consumidor dels nostres productes periodístics, sigui el diari, la tele, la ràdio, o aquest bloc. Podem discutir si tenim la missió d’elevar el nivell intelectual dels lectors i oferir-los només continguts de qualitat. O si tenim el deure de donar-los el que volen, sigui successos i més succesos, o el reality més infecte.

Segurament la resposta la trobarem en el famós terme mitjà, però des que vaig descobir la plana web mostemailednews n’he esdevingut un addicte. Recull en temps real les notícies més compartides pels lectors mitjançant el correu electrònic. És un exercici molt útil comparar cada dia les notícies que els diaris han escollit per la portada, i les notícies que els lectors envien més per correu electrònic. Les diferències són abismals. I fan reflexionar. La notícia més llegida i més compartida d’ahir pels lectors del portal de notícies de la BBC és sobre el “descobriment” d’un penis de 18 metres dibuixat per un noi al sostre de la casa dels seus pares a Berkshire. Tenim crisi econòmica mundial, guerres, terrorisme, i mil temes més, però la notícia més popular d’avui al portal de la BBC és la del fal·lus gegant.

Portem mesos amb el tema de la Llei de Consultes. Comissions d’experts, propostes molt elaborades com la del Cercle Sobiranista d’en Lopez Tena, negociacions parlamentàries, mesos i mesos de treballs, discussions i projectes, tot vigilant d’evitar qualsevol serrell que pugui ser inconstitucional. Ahir mateix el Conseller Ausàs detallava amb solemnitat el quèquicom de la futura llei, que ens permetrà als ciutadans i als grups parlamentaris convocar consultes populars i referèndums.

Una altra mostra de com ens agrada perdre el temps muntant línies Maginot. Aprovarem la llei, recollirem milers de signatures, viurem intenses negociacions parlamentaries per aprovar la convocatòria a referèndum, ens il·lusionarem… per anar a Madrid a demanar permís i tornar amb la cua entre cames. Els referèndums hauràn de ser aprovats per Madrid. Quina possibilitat hi ha que ens deixin fer un referèndum sobre el dret a decidir el nostre futur? Pregunteu a l’Ibarretxe.

Esforços malaguanyats. Tenim un parlament que representa directament la sobirania popular de Catalunya. Representa la voluntat dels catalans. Una declaració formal d’independència tindria plena validesa en termes de Dret Internacional. Referèndum? Qui necessita un referèndum, quan tenim un cos parlamentari amb representativitat plena?

Les estrelles s’estan alineant. De mica en mica, el que semblava un grapat d’estels sense ordre comencen a agrupar-se en una constel·lació que cobra sentit.

Els sobiranistes es multipliquen i el que abans era una ideologia dels radicals, ara arreplega milers de persones que es graten la butxaca per anar a Brussel·les. Fills de la immigració castellana dels 60, empresaris de la més rància burguesia i federalistes decebuts se sumen cada dia als que ja tenen clar que amb Espanya no hi ha convivència possible i que “independència” ha deixat de ser un mot prohibit per convertir-se en una opció viable políticament i econòmica.

Des de Madrid, no fan més que donar arguments per a que cada dia més i més ciutadans obrin els ulls, i en els propers mesos, el nyap del finançament i la sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre aspectes cabdals de l’Estatut donaran un nou impuls a la causa.

Fins i tot en el pla internacional el vent ens bufa a favor. A Europa manen França i Alemanya, amb el permís de la Gran Bretanya i la connivència d’Itàlia. La resta pinta poc, i a cap dels grans els fa cap gràcia que un altre estat els hi faci ombra. Arribat el moment, no veuran amb mals ulls una moguda que afebleixi l’arrogant Espanya, la que segons Zapatero “ja està atrapant Itàlia en PIB i aviat s’aproparà a França” (abans de la crisi, però). Pel que fa als EUA, sempre han afavorit qualsevol acció que comporti fragmentar Europa i evitar que sigui un contrapoder massa important. I a sobre, després de retirar les tropes de l’Iraq, Zapatero debilita encara més la relació amb la gran potència a l’anunciar la retirada de Kosovo. (Més info aquí, aquí i aqui)

Els estels s’estan posant en línia, més rapidament del que ens pensem. Només ens cal fer una mica de zoom per guanyar perspectiva, deixar de mirar-nos el melic i sortir de la trampa de la fragmentació en petites lluites (seleccions, etiquetatge, doblatge, finançament, Estatut, 10Mil, etcètera) i concentrar els esforços en l’objectiu que importa de debó. Només ens falta el factor aglutinant. Ens fa falta un Michael Collins.

Com és que tothom hem acceptat el concepte de negociació pel que fa al finançament? Govern, oposició, mitjans, tots parlen de negociacions, de xifres, de propostes i contrapropostes. És que ningú no se’n recorda, que hi ha una llei orgànica de l’Estat, aprovada i vigent, que estableix com és calcula i quina és la quantia del finançament? Ningú ja no parla del blindatge del sistema que havia sorgit de l’Estatut? No havia l’Artur Mas aigualit l’Estatut del 30 de setembre a canvi de l’esmentat blindatge?

Doncs ara tothom entra en el joc que ens proposen des d’Espanya i acceptem que el tema ha de ser objecte d’una negociació. Quedem facultats els ciutadans per aplicar el mateix sistema per a totes les lleis? Podem negociar amb l’ajuntament la quantia de l’IBI, i passar-nos pel forro la normativa municipal aprovada? Podem negociar amb Trànsit l’import de la multa? Doncs l’Estatut marca detalladament com s’ha de calcular el finançament. No hi ha res a negociar. O es compleix amb la llei, o dependrem sempre de la voluntat dels que manen a Madrid. Com sempre, vaja.

La meitat de les companyies de serveis passen olímpicament del català. Quí no ha rebut com a resposta un “estamos en España, no?” quan ha demanat que l’oferta telèfònica es faci en català?. L’altra meitat de les empreses sí que es preocupen pel català i el que fan és mentir-nos. Ens diuen que sí que disposen d’atenció telèfònica en català, però que “ahora no hay ninguna teleoperadora disponible que hable catalan”. Movistar pertany a aquesta segona categoria. Si tenim una mica de sort, podem arribar a trobar algú que ens parli en català, però haurem de tenir una militància lingüística molt activa i mantenir-nos en que volem ser atesos en català.

Tanmateix, Movistar sí que es preocupa per respectar les llengües indígenes del Perú, per exemple, com es pot veure en aquest anunci:

[youtube]UtCie4VHNdY[/youtube]

És probable que sigui una operació de màrqueting per captar un segment de mercat molt determinat de país andí, i que en realitat l’atenció en quítxua i en aimara sigui tan deficient com en català, però no he pogut evitar imaginar-me un anunci similar, referit a la llengua catalana.