[youtube]vMW7Etns7wc[/youtube]
La Cimera de la Unió Africana (UA) d’Addis Abeba (Etiòpia) celebrada aquesta setmana ha ajornat la creació dels Estats Units d’Àfrica, que tindrien com a model a la Unió Europea. La idea de crear un govern continental no és nova. El 1963, quan es va crear l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), hi havia aquest desig força utòpic d’unir políticament el continent. L’OUA va deixar pas el 2002 a la UA i té una Comissió -com la UE-, un Consell de Pau i Seguretat -sense resolucions vinculants- i un Parlament Panafricà -amb seu a Sud-Àfrica, que es reuneix dos cops l’any i que té més funció d’assessorar que de legislar-. L’impulsor principal del projecte és el president de Líbia, Muammar al-Gaddafi, que ha passat de ser dirigent que impulsava el terrorisme internacional a soci estratègic, gràcies al gas i al petroli que la UE li compra. Bona part d’aquests diners al-Gaddafi els ha utilitzat per a promocionar la Unió Africana. Fins i tot ha arribat a suggerir la formació d’un exèrcit panafricà, format per més d’un milió de soldats, per defensar l’Àfrica de qualsevol agressió externa i de frenar les guerres internes dels països membres. Els europeus sabem perfectament les dificultats d’un projecte d’unió continental. A nivell econòmic funciona força bé i a nivell polític funciona molt malament. Res no fa pensar que a l’Àfrica les coses vagin diferent. I, de fet, qualsevol pas endavant que es fes per millorar l’economia del continent més pobre s’hauria de veure amb optimisme. D’aquí a que els africans tinguin un govern comú i un exèrcit comú hauran de passar com a mínim cinquanta anys. La UE en porta 52 construïnt-se i encara a la pràctica és un nadó fent les seves primeres passes.