[youtube]TqVgWzof6rk[/youtube]
Des que el 1957 es va enlairar el primer satèl·lit, l’òrbita terrestre s’ha anat omplint de ginys espacials que compleixen diferents tasques. Si observem els objectes que donen voltes a la Terra es veuen dues zones amb una densitat d’aparells notables, formant un auntèntic cinturó artificial. El primer se situaria entre els 200 i els 1.000 quilòmetres d’altura, on operen els satèl·lits d’òrbita baixa: els espies, els de telefonia mòbil, els que donen servei de GPS, els que estudien la geografia… fins i tot l’Estació Espacial Internacional està situada en aquesta zona, a uns 400 quilòmetres d’altura. Després vindria una zona on hi ha pocs satèl·lits que orbiten, alguns amb funcions astronòmiques i d’estudi de la Terra, però són molt pocs. Per trobar el segon cinturó gruixut de satèl·lits hem d’anar fins els 36.000 km de distància. Aquest punt no és casual. És la zona on la rotació del satèl·lit s’iguala a la de la Terra. D’aquesta manera, la posició de l’artefacte es manté constant. Aquí hi ha els satèl·lits de comunicacions, Hispasat o Astra, o molts dels meteorològics que donen una imatge fixa d’una zona, com el famós Meteosat. La zona éstà molt ocupada però com que l’òrbita és tan gran, encara hi ha espai. Els ginys situats en aquesta òrbita, on l’atracció de la Terra és molt petita, poden estar flotant a l’espai milers d’anys, molt després d’haver deixat de funcionar. Els d’òrbita baixa, en canvi, tenen un destí més curt. Depenent d’on estiguin la gravetat de la Terra els estira cada vegada amb més força fins que en xocar amb les parts altes de l’atmosfera, es desintegren. El 10 de febrer, la densa circulació de l’òrbita baixa va fer que per primer cop a la història xoquessin dos satèl·lits: un de militar rus en desús, el Cosmos-2251, de 900 quilos, llançat a l’espai el 1993 i donat de baixa fa dos anys i el nord-americà de telefonia Iridium-33, de 560 quilos, en òrbita des del 1997. El xoc es va produir a 800 km d’altura i les restes dels dos aparells s’han escampat en totes direccions, entre els 500 i els 1.300 quilòmetres d’altura, amenaçant que els pròxims dies algun dels fragments pugui acabar impactant amb algun altre satèl·lit provocant un efecte dominó. En aquesta mateixa òrbita, per exemple hi ha 66 satèl·lits de la sèrie Iridium, que donen serveis de comunicació de veu i dades. Però tot dependrà de la sort que les restes simplement vagin apropant-se lentament a la Terra sense impactar amb res. Això sí, d’aquí uns mesos, quan a la nit algú vegi un estel caient, el més segur és que estigui presenciat la desaparició d’algun fragment dels dos satèl·lits accidentants. La NASA en fa seguiment.