Arxiu per a juliol, 2009
[youtube]1P7obL4fM9s&feature=related[/youtube]
Ara que se celebra el 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna tothom es pregunta quin serà el següent gran salt de la Humanitat. La resposta és tornar a la Lluna però per quedar-s’hi, encara que no se sap quan. L’arribada dels astronautes nord-americans al satèl·lit de la Terra no només va ser un èxit polític dels EUA sobre la llavors enemiga Unió Soviètica, sinó que va obligar a desenvolupar milions de tecnologies en tots els camps, la majoria de les quals ara s’usen amb tota normalitat. Quan algú fa una truita amb una paella antiadherent, la cuina sobre una vitroceràmica o utilitza un velcro, segurament no és conscient que s’han desenvolupat arran de la carrera espacial. Dotze astronautes van visitar la Lluna entre el 1969 i el 1972 i des de llavors cap humà hi ha tornat. La investigació següent s’ha realitzat amb sondes espacials, algunes de les quals ja són de les noves potències, com la Xina o l’India, que tenen com a objectiu també portar astronautes a la Lluna.
El mes passat la sonda no tripulada Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), va entrar en òrbita lunar amb la missió de buscar aigua i possibles punts per a futurs llocs d’aterratge i zones per a construir bases permanents. La missió de la LRO és paral·lela a la de la càpsula LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) i és el primer pas seriós per a tornar a la Lluna. Si es troba aigua a la Lluna, col·lonies d’humans podrien habitar-hi fàcilment. Les pròximes missions tripulades es preveu que es facin a finals de la pròxima dècada. No s’ha de descartar que es commemori el 50è aniversari de l’arribada de Neil Amstrong i Edwin Aldrin, amb un nou viatge. Això si no continua la crisi que afecta la inversió de les agències espacials. Es calcula que tornar a la Lluna costarà 80.700 milions d’euros i per això les noves missions no es plantegen només com una visita i una petita exploració, sinó per a buscar-hi un rendiment més immediat i per utilitzar-la com a base de sortida d’un vol cap a Mart, que en el fons, és el gran objectiu de l’astronaútica pel segle XXI. Llargues estades a la Lluna permetran adaptar-se a una gravetat diferent i obligaran a desenvolupar tecnologies impensables fa uns anys, sobretot en el terreny del reciclatge.
Però com es tornarà a la Lluna? Les missions Apol·lo van utilitzar un coet propulsar anomenat Saturn V, dissenyat per l’enginyer alemany Werther von Braun. Es necessitaven cinc anys per a desenvolupar aquest propulsor. La NASA no disposa ni de lluny d’un coet tan potent. Actualment l’Atlas-5 o el Delta-4, només podrien aixecar la meitat del pes que el Saturn-V posava en òrbita. El que està clar és que la idea d’un coet de fases dissenyat per Von Braun encara és vàlida i segurament serà la que s’utilitzarà. On hi haurà més variacions serà en els mòduls lunars que seran més maniobrables i lleugeres. Ja s’ha començat a dissenyar i estarà enllestit d’aquí uns cinc anys.
[youtube]KwLr_a8NcsI[/youtube]
Un estudi de l’Escola de Medicina i Salut Pública de la Universitat de Wisconsin, dirigit pel professor Richard Weindruch, publicat per la revista Science, acaba de demostrar que una dieta baixa en calories no només ajuda a prevenir malalties sinó que retarda l’envelliment i allarga la vida. L’estudi s’ha fet amb micos hi ha durat vint anys. A un grup se’ls va deixar menjar lliurament, mentre que a un altre grup se’ls va fer menjar el mateix però reduint un 30% les calories. Els resultats són espectaculars. Després de dos dècades només han sobreviscut la meitat dels micos que menjaven el què volien. En el grup amb el menjar controlar la supervivència ha estat del 80%. Però és que a més, la incidència de tumors cancerosos, malalties cardiovasculars en els què menjaven menys calories ha estat de la meitat i no s’ha presentat cap cas de diabetis.
Què és una caloria? És una mesura calòrica, l’energia necessària per escalfar un grau centígrad un gram d’aigua destilada a nivell de mar. En alimentació s’utilitza la quilocaloria (Kcal), l’energia necessària per escalfar un quilo d’aigua un grau. La quantitat de calories necessàries depèn de cada persona i de les activitats que realitzi. De fet hi ha tres elements que s’han de calcular. El primer és el ritme bassal, l’energia mínima que necessita el cos per funcionar -respirar, bategar el cor, obrir i tancar els ulls…-; l’altre element és l’activitat que es realitza, no és el mateix una persona que talla arbres amb una destral que una que està davant l’ordinador assegut; i finalment el consum de calories necessari per a preparar els aliments consumits per a ser aprofitats per l’aparell digestiu. Per això després d’un bon àpat ve son i ganes de descansar. El ritme bassal dels homes és més superior al de les dones, o sigui, en repòs cremen més calories. Per això les dones tendeixen a tenir més fred i a dormir més tapades que els homes.
Hi ha diverses fórmules per a calcular les calories que necessitem, però una de les més afinades és la fórmula de Harris-Benedict que té unes constants fixes i unes dades variables que depenen de cada persona.
Homes: 66,473 + (13,752 x pes en kg) + (5,0033 x altura en centímetres) – (6,755 x edad en anys)
Dones: 655,0955 + (9,463 x pes en kg) + (1,8496 x altura en centímetres) – (4,6756 x edat en anys)
El resultat s’ha de multiplicar per un índex d’activitat.
1 si la persona és inactiva o sedentària.
1,2 per una persona amb una lleugera activitat física, com caminar.
1,4 per una persona amb activitats quotidianes que fa de forma dinàmica.
1,6 per a persones molt actives i que fan exercici tres cops per setmana.
1,8 per a esportistes i persones que realitzen treballs físics extrems.
Si se supera la ingesta de calories necessàries és quan es produeix augment de pes. Les societats occidentals tenen un greu problema d’obesitat per la mala dieta. Les persones solen necessitar entre 1.500 i 2.500 calories diàries. Però alguns menus d’establiments de menjar ràpid són autèntiques bombes calòriques. Una hamburguesa amb patates, ketchup, maionesa i un gelat de postres pot arribar aportar 1.500 calories. Algunes hamburgueses gegants que són força habituals als Estats Units arriben a contenir 3.000 calories, suficient per menjar només això un cop cada dos dies.
[youtube]gzMStJ6dXP4[/youtube]
Demà s’acaba un dels primers experiments per simular un futur viatge tripulat a Mart. Durant 105 dies, sis persones han estat tancades en un mòdul científic a Moscou, aïllats del món exterior, per comprovar el seu comportament i la seva capacitat de resistència durant un hipotètic viatge al planeta vermell. Es calcula que com a mínim fins als 2019, cinquanta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, no es podrà enviar cap missió tripulada a Mart. La distància, 55 milions de quilòmetres, com a mínim, no són els 382.000 quilòmetres que ens separen de la Lluna. L’experiment ha estat dividit en tres parts, el llançament des de l’orbita terrestre, el llarg viatge cap a Mart i l’estada de la nau en òrbita marciana. En les dues últimes fases de l’experiment, les comunicacions es van retardar vint minuts, que és el temps que tarda en arribar a la Terra una senyal de ràdio o televisió. Per tant els “astronautes” havien d’espavilar-se sols si sorgia algun problema perquè des del control només se’ls podia ajudar amb aquest retard.
En l’experiment hi han participat el rus Serguei Riazanski (34 anys), comandant de l’equip; el rus Oleg Artemiev (37); el mestre d’esports rus Alexei Shpakov (40) i el metge rus Alexei Baranov (33): també el pilot francès Cyrille Fournier (40) i l’enginyer alemany Oliver Knickel (28) . Els voluntaris han cobrat 15.000 euros i diversos plusos perquè els experiments que han realitzat han sortit molt bé. L’experiment s’ha fet en cinc mòduls de 550 metres cúbics dins el recinte de l’Institut de Problemes Biomèdics (IPBM), amb equips similars als què hi pot haver en les futures naus espacials.
Però això només ha estat el començament d’una sèrie de proves d’aquesta mena. L’any vinent es farà l’experiment Mart-500. Una simulació de 520 dies que és el temps que es tardarà per anar i tornar de Mart més una estada d’un mes a la seva superfície. Totes les agències espacials del món, com la NASA o l’ESA, tenen entre els seus objectius a llarg termini el viatge a Mart, però tècnicament és tan complicat que serà impensable fer-ho sense la col·laboració de la majoria. El cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que va fer una passejada espacial -18 de març de 1965- ha afirmat recentment que el viatge a Mart només serà possible amb la col·laboració d’almenys sis països i l’enviament de sis o més astronautes. El què està clar és que l’humà que trepitjarà Mart per primer cop no només ja ha nascut sinó que ja s’està entrenant per a la fita.
[youtube]-vOwOXysTDs[/youtube]
Tothom es queixa de la falta de memòria, la incapacitat de recuperar una informació que el nostre cervell ja té emmagatzemada. Doncs d’aquí poc temps segurament es disposarà d’un medicament que potenciarà enormement la memòria. Un grup d’investigadors de la Universitat de Màlaga, liderat pel doctor Zafaruddin Khan, ha desenvolupat un model d’experimentació en rates que permet incrementar més de mil vegades la capacitat de memòria d’un animal normal. Això s’aconsegueix estimulant el seu cervell amb una proteïna que, es creu, també pot servir pels humans. La proteïna en qüestió s’anomena RGS14, una biomolècula a partir de la qual es podran corregir problemes de memòria en pacients amb patologies neurològiques i també en la població envellida. L’estudi, publicat a la revista Science, no descarta que aquesta ampliació de memòria també es pugui aplicar a persones sense problemes, però que tenen necessitat d’augmentar la seva capacitat memorística, per exemple els estudiants. D’aquí un any l’RGS14 es començarà a experimentar en micos i, si la cosa funciona, després es passarà a una segona fase amb humans. De moment, els resultats són més que espectaculars. Les rates tractades amb aquesta proteïna memoritzen la informació d’un objecte durant mesos, mentre que els animals que no l’han pres només retenen la informació 45 minuts.
[youtube]K07fW589Czw[/youtube]
Una prova feta amb pacients de l’hospital escocès Crosshouse de Kilmarnock per metges de la Universitat de Glasgow ha demostrat que la famotidina prevé les úlceres d’estòmac, de duodè i lesions d’esòfag en pacients que han de prendre regularment aspirines. Segons la revista Lancet, l’aspirina és un dels fàrmacs més utilitzats del món, sovint per les seves propietats anticoagulants i pel tractament dels diabètics. La dosi normal sol ser d’entre 75 i 325 mil·ligrams. L’ús excessivament generalitzat ha provocat, però, efectes secundaris que solen estat associats a complicacions gastrointestinals, com hemorràgies de les úlceres pèptiques, perforacions i, en alguns casos extrems, la mort del pacient. L’estudi escocès s’ha centrat en l’efecte de la famotidina, que pertany a un grup de medicaments coneguts com antagonistes de la histamina en els receptors d’histamina tipus II (H²). S’ha comprovat que la famotidina redueix l’acidesa unit-se a les partícules d’histamina de l’estòmac i es dissol per l’acció de diversos enzims al fetge. Això explica que els seus efectes siguin molt més suaus que inhibitoris com l’omeprazol o el lansoprazol. L’estudi es va fer, com és habitual, separant un grup de pacients en dos parts. A uns se’ls va administrar 20 mil·ligrams diaris de famotidina dues vegades al dia i, als altres, un placebo en les mateixes dosis. Tres mesos després els resultats eren força clars. Només un 3% dels pacients que havien rebut famotidina havien desenvolupat una úlcera estomacal, mentre que el percentatge entre els què havien rebut un placebo era del 15%. Resultats més espectaculars es van obtenir respecte a les úlceres de duodè. Només un pacient, que representava un 0,5% del grup al qual s’havia administrat famotidina va generar una úlcera. L’índex entre els que havien pres placebo era del 17%.
[youtube]D7_rzojvKdE[/youtube]
Als Estats Units els efectes futurs del canvi climàtic se l’estan agafant seriosament. I no parlem a nivell federal, on Barack Obama està fent lentament canvis després de l’època Bush, sinó de les grans ciutats. Un informe de l’organització Carbon Disclosure Project (CDP) afirma que les principals metropolis nord-americanes s’estan preparant per afrontar en els pròxims anys situacions meteorològiques molt més adverses provocades per l’escalfament global. Les conclusions de l’estudi, durant el qual s’han examinat 18 ciutats dels EUA, revela que les autoritats municipals de Nova York, Las Vegas, Chicago o Nova Orleans, tenen clar que les seves ciutats s’han d’adaptar a un futur incert pel que fa al medi ambient. Un dels exemples més clars del què pot passar es troba a Las Vegas. La «Ciutat del Pecat», construïda al mig del desert de Nevada, on coincideix la frontera de quatre estats (Nevada, Califòrnia, Utah i Arizona) obté l’aigua potable del llac Mead, que s’omple amb el desglaç de la neu acumulada durant l’hivern a les muntanyes. Habitualment no hi havia problema perquè l’enorme presa Hoover estés sempre plena, Però la manca de pluges dels últims anys ha fet que l’aigua emmagatzemada en el Mead sigui la meitat de la seva capacitat. Els científics més pessimistes preveuen que el 2021 el llac es pot quedar totalment sec, entre d’altres coses perquè d’ell n’estiren aigua actualment vint milions de persones. I si no hi ha aigua tampoc hi ha energia hidroelèctrica. La presa Hoover, considerada entre les deu fites mundials més importants de la construcció del segle XX, aporta el 4% de l’electricitat que necessita l’estat de Nevada, cosa que obligarà en el futur a buscar fórmules per portar a Las Vegas, una de les ciutats que consumeix més llum del món, a portar energia d’altres fonts.
No és només a Las Vegas on es preparen per a possibles fenòmens meteorològics extrems, a Chicago els experts han predit que la temperatura de la ciutat a l’estiu anirà batent rècords i que a l’hivern nevarà molt més del què és habitual. El govern de la ciutat ha desenvolupat un pla de gestió de riscos associat amb el canvi climàtic amb 39 tàctiques d’adaptació. La majoria de les ciutats aposta per aprofitar el problema de l’escalfament global per a començar a adaptar-se ja al futur i aplicar plans per a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle o millorar l’eficiència energètica.
[youtube]CpxKEGdfDxI[/youtube]
Dos jugadors d’un equip de futbol han mort en rebre la descàrrega d’un llamp que va caure sobre un petit poblat a l’orient d’El Salvador. El mes de maig passat un total de 26 persones, entre jugadors i públic, van resultar ferides en caure un llamp sobre un camp de futbol, on es disputava un partit entre juvenils a la ciutat d’Ingoldingen, al sud d’Alemanya). L’agost del 2008 dues persones van resultar mortes i sis amb ferides greus a l’estat mexicà de Guerrero per la caiguda d’un llamp mentre disputaven un partit de futbol aficionat… I així podríem anar seguint.
Ara que és època de llamps hi ha un grapat d’elements, més i menys coneguts, que incideixen en la possibilitat que caigui un llamp sobre una persona. Per exemple, saben que molta gent ha rebut la caiguda d’un llamp quan s’acostava la tempesta, però que el 50% de les víctimes mortals s’han produït quan la tempesta s’havia acabat. Els consells per evitar que et caigui un llamp a sobre són coneguts. Si la tempesta s’acosta doncs no estar en un lloc alt, ni dalt d’una torre, ni d’un arbre, ni tan sols d’una muntanya; s’ha d’evitar estar al costat de torres de comunicació, molins de vent, o dalt d’un bot que tingui un màstil alt; no jugar a golf -que fas amb un pal de ferro a la ma enmig d’una tempesta?-; no pescar a la platja amb canyes que tinguin elements metàl·lics a la punta…
Si des que es veu el llamp fins que s’escolta el tro passen menys de trenta segons, vol dir que s’està dins el radi d’acció de la tempesta. És millor no utilitzar el telèfon, no planxar, no fer servir la dutxa i apartar-se de qualsevol objecte metàl·lic i, per descomptat, desconnectar la televisió i l’antena.
Però per què es produeix un llamp. Quan es forma un núvol de tempesta es comença acumular càrrega elèctrica. La càrrega positiva se situa a la part de dalt del núvol, i la negativa en la part mes baixa. Llamps i llampecs són conseqüència del desequilibri entre càrregues positives i negatives entre aquestes zones. Els llamps cauen en punts on la densitat de càrrega superficial és més elevada. I les zones altes i punxegudes en són un gran captador. En una ciutat, per exemple, un gratacels és un lloc clau per a la caiguda de llamps, per això els edificis alts tenen parallamps. Aquests elements atrauen el llamp i en passen al terra la seva gran energia. El gratacel més famós de Nova York, l’Empire State Building una vegada va rebre quinze llamps en un quart d’hora.
Però tranquils, hi ha més probabilitat que et caigui un llamp al damunt, 1 entre 3.000.000, que no fer un ple a l’euromilió. Que encertis els cinc números i les dues estrelles passa 1 entre 76.275.360 vegades; per encertar la primitiva la probabilitat és d’1 entre 14.000.000.
[youtube]L1w8YebUeKM[/youtube]
No hi ha país del món que no estigui notant d’una forma o altra alteracions del temps i fenòmens meteorològics extrems. Aquest és el cas d’Irlanda que el mes de juny ha batut rècords tant de calor com de pluja. El juny del 2009 passarà a la història a Irlanda perquè ha estat el què ha tingut més sol a quasi tot el país, però el dia 6 va ser alhora el dia més fred dels últims cent anys. A mig mes, una tempesta extrema va descarregar en tres hores 50 litres per metre quadrat a Derryberg, una quantitat que només es registra un cop al segle i que va provocar greus inundacions. El 12 de juny, prop de Castlerea, al centre del país, un tornado -absolutament infreqüent a Irlanda- va provocar greus destrosses. Dins aquest juny absolutament boig, meteorològicament parlant, pels irlandesos, la temperatura mitjana del país va estar entre un i dos graus per damunt del què seria habitual, cosa que no passava des del 1970. Una de les raons és que hi va haver sol cada dia, un fet que no passava des del 1957. Els experts irlandesos atribueixen aquest temps extrem als models que preveuen les teories de l’escalfament global: estius més calents però alhora més imprevisibles respecte els fenòmens meteorològics. I conclouen que el què ha passat significa que efectivament, el temps està canviant.
[youtube]PxAcMV0IYuA[/youtube]
Llegit al The New York Times: la taxa d’homicidis baixa considerablement a Nova York els dies que a l’estiu plou. El diari publica una comparativa dels dies que plou i els assassinats que es produeixen a la ciutat. Les dades són, si més no, curioses. Resulta que el més que hi ha més homicidis és el juny, que té una mitjana del 10 per cent dels assassinats que es produeixen a la ciutat durant tot l’any. Del 2004 al 2008 s’han produït entre 43 i 49 assassinats el mes de juny, però aquest any només 36. La raó podria ser que el mes de juny del 2009 ha estat el segon amb més pluja de la història després del 2003. La pluja recollida aquest mes passat ha doblat la mitjana habitual del juny. Segons el diari la mitjana d’assassinats diaris és d’1,7 però si plou aquesta xifra baixa a l’1,4. Responsables de la brigada d’assassinats diuen que quan plou el millor policia del món està de guàrdia. El dia que la gent té més ganes de matar és sens dubte el dissabte. Els dissabtes d’estiu són especialment virulents a Nova York. Si no plou la mitjana d’un dissabte és de 2,4 crims, però si plou la mitjana és d’1,8. Com que el juny passat a Nova York ha plogut quasi a diari hi ha hagut 205 crims aquest any, 53 menys que l’any 2008. Si continua ploguen el 2009 podria ser l’any amb menys assassinats a Nova York des de la dècada dels seixanta. Per no ser una teoria científica la comparativa del diari és ben curiosa i pràcticament només aplicable als mesos d’estiu. A l’hivern els crims en dies de pluja o no pràcticament són idèntics.
[youtube]qTngQJgOA7E[/youtube]
L’Organització Meteorològica Mundial considera que es pot parlar d’onada de calor a la invasió d’una massa d’aire molt càlid que s’extén per un territori ampli. No és una onada de calor que pugi el termòmetre sinó que s’ha de parlar del moviment d’una massa d’aire càlid des dels seus llocs habituals cap a d’altres on no hi són habituals. En el cas del sud d’Europa les onades de calor venen provocades pel moviment de masses d’aire molt càlid d’origen nord-africà i solen tenir una duració de tres o quatre dies i es produeixen durant els mesos d’estiu. Quan són molt potents poden allargar-se més dies i es llavors quan comencen a provocar greus problemes. El calor extrem no només afecta a les persones, agreujant determinades malalties sinó fins i tot la mort, sinó que també pot castigar els conreus i afavorir els incendis forestals. L’hipertèrmia es caracteritza per un augment de la temperatura corporal per damunt dels 40 graus cosa que provoca desmaïs, deliris, convulsions, deshidratacions i fins i tot el coma. La població més vulnerable és la gent gran i els nens, sobretot els més petits de quatre anys i els nadons, i també la gent que té malalties cardiovasculars, obesitat i els que pateixen malalties respiratòries cròniques.
Les onades de calor s’associen a l’escalfament global del planeta, però històricament sempre n’hi ha hagut, el que sí és cert és que els últims anys els augments desmesurats de les temperatures cada cop són més freqüents i han deixat de ser una raresa. El calor extrem es deixa sentir sobretot a les grans ciutats perquè durant la nit retenen més escalfor i es refreden menys.
El juliol del 1978 a l’Estat espanyol es va produir una forta onada de calor que va fer que a Moratalla (Múrcia) s’arribessin als 49 graus, això va generar un incendi que va destruir 25.000 hectàrees de la regió. L’estiu del 1980 els EUA van patir una onada de calor que va provocar la mort de 1.700 persones. El juny del 1993 l’Europa Mediterrània també es va veure afectada pel calor extrem. A Grècia van morir 44 persones i a Itàlia 40. Durant deu anys, no hi va haver onades de calor significatives. La següent onada destacable es va produir el juliol del 1994 quan 41 persones van morir arran d’unes temperatures que a Múrcia van arribar als 46,1 graus i que van provocar una onada d’incendis forestals a tota la costa mediterrània. L’any següent el 1995, la calor va tornar a atacar amb força als EUA, 726 persones van morir a la zona dels Gran Llacs. El 1999 a Chicago 150 persones no van poder aguantar les altes temperatures. A partir del 2000 no hi ha hagut any que en algun indret o altre no hi hagués una onada de calor.
L’any més dur pel què fa a onades de calor va ser, sens dubte el 2003. Durant els mesos de juliol i agost les temperatures van batre tots els rècords. Les conseqüències van ser devastadores. Es calcula que a França van morir 14.802 persones; a Portugal, 1.316; a Itàlia, 4.175; a Holanda, 1.400; i a l’Estat espanyol oficialment 141, encara que segons el centre estatal d’Epidemiologia, la taxa de mortalitat es va elevar en unes 6.500 persones per damunt de la mitjana interanual. El fet que l’aire calent saharià provoquès la mort de més persones cap al nord es deu al fet que normalment no arriba a aquestes latituds. Els efectes d’aquella onada de calor van ser tan devastadors que a partir de llavors es va crear un pla per prevenir-ne de noves. Ara es disparen les alertes quan es calcula que les temperatures poden arribar al 95% de la temperatura màxima registrada en una zona. O sigui si la temperatura màxima és de 40 graus, es dispara l’alerta quan es preveu que els termòmetres arribin als 38 graus.
La gent sovint es pregunta perquè si anem a l’escalfament global com és que no fa sempre més calor i com és que a l’hivern i sol haver episodis d’onades de fred. La resposta és que el què està provocant l’home abocant gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera és una alteració del clima i provocant fenòmens extrems, per això veiem les llevantades històriques, les ventades històriques, les calors històriques o les pluges històriques… I el què veurem.