Arxiu per a setembre, 2009
[youtube]6fmYLF-uiNI[/youtube]
Investigadors de l’Imperial College, de Londres, han trobat el gen que control la forma en que el cos respon a l’hormona de la insulina. Aquest descobriment obre noves possibilitats a la lluita contra la diabetis. Es creu que una alteració d’aquest gen és la que està al darrera de la resistència a la insulina, principal causa de la diabetis tipus II, que és la forma més habitual d’aquesta malaltia. Publicat a la revista Nature, aquest estudi permetrà trobar tractaments farmacològics més eficaços contra la malaltia.
La insulina actua com a regulador de la glucosa en sang i l’ús que en fan les cèl·lules per a generar energia. La diabetis tipus II, encara que el pàncrees continua produïnt insulina, aquesta hormona funciona incorrectament. Les alteracions del gen s’han trobat estudiant l’ADN de 14.000 persones. Descartant les alteracions genètiques els investigadors van arribar a la conclusió que una variació en la quantitat d’insulina que generava el gen anomenat receptor d’insulina substrat 1, o IRS1, provocava la malaltia. És la primera evidència genètica que un defecte en la manera que la insulina actua en els muscles pot influir en que es pateixi diabetis.
[youtube]Fjh3UnRtFN4[/youtube]
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) juntament amb el Centre per la Nutrició i el Medi Ambient dels Pobles Indígenes (CINE) de la Universitat canadenca de McGill, acaben de publicar un llibre sobre la cuina indígena titulat Indigenous People’s Food Systems. En el llibre s’assegura que les tribus que viuen enmig de la selva o les terres polars mantenen un valiós tresor d’aliments nutritius i saludables que no tenen les societats occidentals. L’alerta que llença la FAO és que a mesura que els hàbitats salvatges van desapareixent i que la globalització estandaritza la manera de viure, aquesta alimentació indígena va desapareixent ràpidament. Per això moltes tribus aïllades que tenien individus sans i esvelts ara pateixen problemes de sobrepes en les seves societats per haver canviat els seus hàbits alimentaris. Entre les curiositats que apareixen en el llibre hi ha la de la comunitat Karen de Sanephong, que viuen entre Birmània i Tailàndia, els seus poc més de sis-cents habitants poden escollir entre 387 espècies alimentàries, des de la carbassa blanca al bolet de la fusta. Però també mengen la granota bou pintat o un porc espí cua de pinzell (Atherurus africanus). En zones àrides també es poden trobar formes d’alimentació molt diverses. Els massai de Kenya poden triar entre 35 espècies diferents d’herbes, verdures de fulla i fruits. Els inuit canadencs de la Badia de Baffin tenen a l’abast 79 aliments silvestres diferents, entre ells el caribú i la foca anellada.
A Occident l’alimentació és molt menys variada. Es depén de quatre conreus bàsicament: blat, arròs, blat de moro i soja. Aquests aliments i les seves variacions són la dieta bàsica occidental. La FAO calcula que en un segle s’han perdut tres quartes parts de la biodiversitat genètica dels conreus agrícoles. Els grups indígenes més ben alimentats són els awajún del Perú, amb obesitat inexistent, i els que mengen pitjor els cinc-cents habitants de Mand, una aldea de l’illa de Pohnpei, a la Micronèsia són qui tenen pitjor salut per culpa de la seva dieta.
[youtube]Dr4t2lzHPh0[/youtube]
La petroliera nord-americana Chevron està estudiant utilitzar l’energia solar per extreure petroli a Califòrnia. La idea és concentrar els raigs solars en un tanc d’aigua per convertir-la en vapor i bombejar-la dins un pou de petroli per provocar la sortida del cru. Chevron s’ha associat amb l’empresa BrightSource i experimentarà el sistema al jaciment petrolier de Coalinga, que estarà operatiu a finals d’any. La potència instal·lada serà de 29 MW i utilitzarà uns 3.000 miralls per concentrar la llum sobre torres de 91 metres plenes d’aigua. Actualment l’energia que s’utilitza per a bombejar l’aigua és el gas natural.
La idea d’ajudar-se d’una energia neta com la solar en el sector de les energies tradicionals no és nova. Ausra utilitza aquest sistema de subministrament de vapor per augmentar l’eficiència d’una central de carbó a Austràlia. L’Electric Power Research Institute està estudiant la tecnologia per al seu ús en centrals tèrmiques també per a millorar-ne l’eficàcia.
[youtube]m6om3dCH7Jk&feature=related[/youtube]
Dos enginyers de la Universitat d’Oviedo han dissenyat un mètode per transformar les galeries de les mines d’Astúries que estan a punt de tancar en calderes geotèrmiques que podrien subministrar calefacció i aigua calenta als municipis dels voltants. Els enginyers són Rafael Rodríguez i María Berlarmina, de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Mines d’Oviedo. Treballen en mines que encara no estan tancades perquè així poden accedir fàcilment a les galeries per agafar-ne les dades necessàries, encara que el sistema que han dissenyat serveix també per a mines ja clausurades. L’estudi que han preparat es basa en aprofitar l’energia geotèrmica d’una galeria de dos quilòmetres de longitud i a uns 500 metres de profunditat, on la temperatura de la roca se situa als voltants del 30 graus centígrads.
L’energia geotèrmica està pot estesa però té un potencial molt gran i a més es pot instal·lar pràcticament a tot arreu. Encara que aquests enginyers l’han preparat en pla industrial, per donar energia a municipis sencers, sí que hi ha empreses que adeqüen les cases per aprofitar energèticament el subsól. La idea és tan simple com brillant. A pocs metres de fondària el terra té una temperatura d’uns 15 graus centígrads independentment de les condicions ambientals d’hivern o estiu. Quan fa calor es bombeja aigua que està en dipòsits soterrats i que s’ha refredat sola per a refrigerar la casa a través de tubs, convertint-se en un excel·lent climatitzador. Amb temperatures de més de 25 graus centígrads l’aigua que circula a 15 graus se n’emporta part del calor sobrant. A l’hivern passa al contrari. Suposem que la temperatura baixa fins als 0 graus centígrads, doncs l’aigua entra a la casa amb 15 graus sense haver utilitzat cap mena de combustible. Per acabar d’apujar la temperatura de l’habitacle a 20 graus, només s’ha d’aplicar energia per aconseguir un salt tèrmic de cinc graus. Una misèria de despesa i d’energia si es compara amb que, amb els mètodes tradicionals de calefacció, basats en la combustió, el salt tèrmic que hauríem de fer seria de 20 graus centígrads. I a més sense aportar gens de diòxid de carboni a l’atmosfera contribuïnt així de forma més que efectiva a la lluita contra el canvi climàtic.
[youtube]c9qthGAue7Q&feature=related[/youtube]
Científics britànics i francesos han aconseguit identificar tres nous gens relacionats amb l’Alzheimer. Això en el futur podria reduir un 20% la incidència de l’Alzheimer i suposa un pas endavant transcendental en la lluita contra la malaltia. La investigació, que ha estat publicada per la revista Nature Genetics ha estat dirigida per Julie Williams, de la Universitat de Cardiff, al País de Gal·les. El què proposen aquests científics és neutralitzar l’activitat d’aquests gens i si s’aconseguís, en un país com el Regne Unit es podrien evitar cent mil nous casos de la variant més freqüent de l’Alzheimer, la que es pateix de vell. Des del 1993 no s’identificava cap gen causant de la malaltia. Dos dels tres gens nous, clusterina (CLU) i PICALM, van ser identificat pels britànics i el tercer, el receptor complementari 1 (CR1), pels francesos. El gen CLU té propietats protectores del cervell i ajuda aquest a desfer-se dels amiloides, unes proteïnes que tenen potencial destructiu. Segons l’estudi, el CLU també redueix les inflamacions en el cervell causades per una excessiva resposta del sistema immunitari. Aquesta funció la comparteix amb la CR1.
L’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que provoca un deteriorament cognitiu i de transtorn de la conducta. La causa és la mort de les neurones i l’atrofia del cervell i, de moment, no té cura. Al món un 0,40% de les persones pateixen aquesta malaltia que, a causa de l’augment de l’esperança de vida, afecta més població. Els científics que han fet l’estudi creuen que la inflamació cerebral pot jugar un paper clau en el desenvolupament de l’Alzheimer i interactuar amb aquests gens comportarà poder accedir a tractaments farmacològics nous i molt més efectius. Però, a més, que la inflamació tingui efectes activadors de la malaltia fa que es comenci a pensar amb medicaments antiinflamatoris comuns, com el paracetamol o l’ibuprofè per a combatre la malaltia.
El gen PICALM està associat al transport de molècules cap a les cèl·lules nervioses i amb el funcionament del procès de connexió neuronal, sinàpsi, que ajuda a formar la memòria de l’individu. Que una persona tingui determinades versions d’aquests gens incrementa el risc de patir l’Alzheimer entre un 10 i un 15%. L’estudi s’ha fet durant dos anys amb el seguiment de l’ADN de 16.000 persones i analitzant un milió de variacions del codi genètic associat a aquest mal. L’estudi ha estat parcialment finançat pel Fons d’Investigació de l’Alzheimer del Regne Unit, els responsables del qual ja han dit que pensen ara en finançar una futura investigació per trobar l’arrel de la malaltia que implicarà 60.000 persones.
[youtube]GcOXsiH16-Y[/youtube]
La deforestació de l’Amazònia brasilera el mes de juliol va ser de 836 quilòmetres quadrats, una àrea un 158,8% superior a la del mateix mes de l’any passat. L’agricultura, la ramaderia i la tal·la il·legal d’arbres no havia estat tan gran des del juny del 2008. Ho assegura l’Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE) del Brasil. Aquest any s’han desforestat a la selva amazònica brasilera 1.958 quilòmetres quadrats. En un any, entre l’agost del 2008 i el juliol del 2009 l’Amazònia ha perdut 4.375 quilòmetres quadrats, que s’han afegit a l’àrea deforestada en anys anteriors. L’INPE utilitza un sistema de detecció de deforestació en temps real (Deter), que utilitza imatges de satèl·lit i que dóna informació mensual de la devastació que pateix l’Amazònia. Aquest pulmó vegetal del món està disminuïnt a un ritme molt ràpid tot i els intents del govern brasiler per frenar-ne la destrucció. El Ministeri de Medi Ambient del Brasil ha emprés mesures contra la tal·la il·legal d’arbres als municipis de Novo Progreso i Sao Félix do Xingú, a l’estat de Pará, on s’ha detectat un augment desmesurat de la deforestació.
[youtube]twVS2eRcGD8[/youtube]
Als Estats Units quasi la meitat de la producció de síndries no arriba a la taula. La meitat, unes 360.000 tones l’any es malmet. Ara, diversos científics es plantegen usar aquesta cucurbitàcea com a matèria primera per a fabricar bioetanol. Entre aquests investigadors hi ha Wayne Fish, del Departament d’Agricultura dels Estats Units a Lane, Oklahoma, que treballa en el South Central Agricultural Research Laboratory, i que acaba de demostrar que les síndries que no es poden destinar al consum són aptes per a produir etanol. L’estudi s’ha publicat a la revista Biotechnology for Biofuels. La síndria és apta per a fabricar etanol perquè té un 10% de sucre, la meitat de la concentració que els fabricants consideren correcta per a la producció d’alcohol. Però no és el millor producte. El blat de moro o la canya de sucre són matèries primeres molt millors per a fabricar etanol, el seu problema és que necessiten molta aigua pel seu conreu. El que proposen els científics és afegir la síndria al procés perquè això tindria diverses avantatges. Per exemple reduiria el consum d’aigua, subministraria el nitrogen necessari i afegiria més sucre al procés, amb la qual cosa es rebaixaria d’un 15% l’ús de blat de moro o canya de sucre. L’estudi també afirma que la síndria podria produir complements nutricionals i de proteïnes com a pas previ al seu ús com a biocarburant i tot això sense necessitat de desenvolupar noves tecnologies, sinó utilitzant les actualment existents.
[youtube]2VnqurLwROQ&feature=PlayList&p=C1CED013F349A83C&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
La revista Publications of the Astronomical Society acaba de publicar un estudi per determinar quin seria el millor lloc del planeta per a situar-hi un observatori astronòmic. Aquest indret òptim estaria situat a 4.053 metres d’altitud i s’anomena Ridge A, una esplanada que té una mitjana de temperatura hivernal de 70 graus sota zero, alhora que és un dels més secs del món. Sense turbulències i sense vapor d’aigua a l’atmosfera, si s’hi instal·lès un observatori les seves imatges tindrien més qualitat que cap altre dels telescopis situats a la superfície terrestre, i s’assemblarien més a les que proporciona el telescopi espacial Hubble.
Però indrets extremadament freds al món n’hi ha molts. El 21 de juliol de 1983, a la mateixa Antàrtida, a Vostok, hi va haver un rècord de -89,2 graus, la temperatura més baixa que s’ha registrat mai al planeta. Però no fa falta anar als pols per trobar temperatures tan fredes. A Ifrane, al Marroc, el 1935 es va arribar a una temperatura de -23,9 graus. El 1954 a Northice, Groenlàndia, el termòmetre va baixar fins els -66 graus. El 1907, a Sarmiento, Argentina, es va registrar una temperatura de -33 graus. El 1892, a Verkhoyansk, Sibèria, es va registrar una temperatura de -69,8 graus. A Austràlia també hi ha zones fredes. El 1994 a Charlotte Pass, a Nova Gal·les del Sud, els temòmetres van caure fins els -23 graus. A Europa un dels punts més freds és Ust-Shchugor, a Rússia, on s’ha arribat als -55 graus.
[youtube]MbcSO59WaKs&feature=related[/youtube]
Els Fons Mundial de la Natura (WWF) ha publicat un informe que assegura que l’escalfament de l’Àrtic s’està accelerant més del què es preveia i que això provocarà que el nivell dels mars i oceans s’elevi un metre d’aquí a l’any 2100. Un centímetre per any. Això afectarà a la quarta part de la població mundial que viu a les costes. Aquests efectes tan contundents no apareixien, almenys en aquestes proporcions, en informes anteriors simplement perquè els efectes no s’havien acabat de calcular correctament. Amb les noves mesures, el creixement del nivell del mar doblaria el què havia previst l’ONU en els seus darrers informes sobre l’escalfament global. L’augment de les temperatures no només fon els gels dels pols, sinó també el permafrost, la capa de terra gelada que hi ha a les zones més fredes del planeta. Ara es calcula que el 90% del permafrost pot acabar fonent-se també, convertint extenses zones en fang i alliberant el diòxid de carboni i el metà que reté en proporcions enormes. Això a més, actuaria com a efecte multiplilcador del canvi climàtic. L’augment significatiu dels nivells de metà a l’atmosfera detectats els últims anys s’atribueix a l’escalfament de la tundra àrtica. WWF considera que davant aquesta situació, la reducció d’emissions de CO² que proposen els governs per aquest segle haurien de ser molt més grans. Concretament, proposen reduir el 80% de les emissions de diòxid de carboni pel 2050. Un objectiu ara per ara impossible de complir. I molt hauran de canviar les coses perquè passi. Si no es fa, però, el canvi climàtic continuarà afectant l’agricultura, el recursos aqüífers i la vida animal, que s’haurà d’adaptar a les noves condicions.
[youtube]CgHy7WSdSdI&feature=channel[/youtube]
La majoria de lectors nous d’aquest bloc hi arriben a través de cercadors en els quals han buscat paraules o temes relacionats amb la fi del món, que ara s’anuncia pel desembre del 2012. Com que les consultes que rebo van a més, vaig decidir escriure un extens article sobre el tema, recollint les diverses teories de l’apocalipsi i intentant raonar si realment són o no possibles. Com que els tres pròxims anys l’aproximació de la fi del món serà tema recurrent i molt comentat ja n’anirem parlant. Només volia dir que algunes de les teories dels profetes de l’apocalipsi són fruit de ments molt imaginatives i amb poca base científica. D’altres sí que tenen una certa base científica però són molt improbables que poguessin passar. I finalment altres passaran, l’única cosa és que no se sap quan. Que coincideixi amb el 2012 seria tant com intentar no només endevinar els números d’una Lotto, sinó a més encertar l’ordre i el dia en què sortiran.
La vida a la Terra desapareixerà d’aquí un miler de milions d’anys, quan el Sol comenci a esgotar el seu hidrogen i augmenti de volum. La temperatura del planeta augmentarà i el farà pràcticament inevitable. D’aquí uns 5.000 milions d’anys el mateix planeta haurà desaparegut de la mateixa manera que ho haurà fet el Sol. L’apocalipsi doncs, arribarà tard o d’hora. El que és cert és que en un planeta superpoblat qualsevol esdeveniment que n’alteri les condicions pot provocar enorme destrucció i una gran quantitat de víctimes. Però la vida és risc i, de fet, són moltes les situacions que ens posen personalment en perill contínuament sense que això signifiqui la nostra mort. A escala plantetària passa el mateix. Els humans, provocant un canvi climàtic a marxes forçades, estan contribuïnt a augmentar el risc que la Terra acabi passant-los factura, però el procés serà lent, i això no vol dir que no pugui ser. Altres tipus de catàstrofes, amb els recursos tecnològics actuals podrien suposar esdeveniments de tipus apocalíptics, però no forçosament a nivell mundial, sinó que podrien afectar continents determinats o àrees concretes del planeta.
Una de les teories parla de l’apocalipsi provocada per una pandèmia. Aquests dies que estem veient com la grip AH1N1 avança a tota velocitat per arreu, els països occidentals ja han desenvolupat una vacuna i n’han fet suficients dosis per a subministrar-la pràcticament a tota la població de risc, sense massa problemes. Només a l’Estat espanyol hi ha vacunes per a immunitzar el 60% de la població, 27 milions de dosis. Per a tot el continent africà, les farmacéutiques fabricants de la vacuna n’hi han destinat 15 milions de dosis, per a una població de més de 800 milions de persones. Si en comptes de grip A parlessim d’una malaltia més severa i letal, imaginin de què estariem parlant.