Arxiu per a la categoria de ‘General’
[youtube]PZfrxUgZSuM[/youtube]
Amb el programa Apol·lo en el record, la NASA està a punt de donar per acabada l’etapa dels transbordadors i prepara un nou programa per a la futura generació de naus espacials. S’anomena Constellation (Constel·lació) i consisteix en crear coets llançadors batejats com Ares, una càpsula per a viatges tripulats que s’anomena Orion i un nou mòdul lunar. El programa Constel·lació es va obrir el 2004 i en cinc anys només ha avançat en fase de disseny i proves d’alguns elements. El més important és la nova filosofia que es vol donar a la carrera espacial. D’una banda reduir despeses i per altre, aprofitar tot el que s’ha fet fins ara. De fet, l’Ares és un coet que evoluciona a partir dels impulsors SRB dels transbordadors, al qual s’afegirà un segment més fins a arribar a una considerable altura de 93 metres. Dalt de tot, imitant els Apol·lo, se situarà la càpsula Orion, si el vol es tripulat, o la càrrega que correspongui. La majoria de problemes que han tingut els transbordadors ha vingut precisament que la nau està massa pròxima als coets i qualsevol peça que la colpegi li pot provocar uns danys catastròfics, tal com va passar amb el Columbia. En una segona fase, es construirà una versió encara més sofisticada, l’Ares-V, el coet cridat a ser el Saturn-V del segle XXI, que ha de permetre el retorn dels humans a la Lluna. La versió del nou mòdul lunar està començant, s’anomena LSAM i també es una evolució dels mòduls lunars del programa Apol·lo. Tot això es desenvoluparà durant els pròxims deu anys. L’abril del 2009 es va provar tot just la primera etapa de l’Ares I, però el primer test operacional està prevista, de moment pel setembre del 2012, i el primer vol de l’Orion per un any més tard. L’arribada d’astronautes a la Lluna no es repetiria, sino canvia el calendari, fins el desembre del 2019, quan faci 50 anys que Armstrong i Aldrin la van trepitjar.
[youtube]odRz8XgQcjo[/youtube]
Com que aquests dies se celebra el 40è aniversari del primer viatge tripulat a la Lluna, molta gent em pregunta què n’opino de la teoria de la conspiració; de que tot fos mentida i l’home no hagués trepitjat mai el satèl·lit. I m’ho pregunten gent que té uns certs coneixements del tema però que, davant l’allau d’informació conspirativa, se’ls plantegen dubtes. El professor de Física Eugenio Fernández Aguilar acaba de publicar el llibre «La conspiración lunar ¡Vaya timo!» (Laetoi), ideal per als que els quedi algun dubte de que l’home sí que va arribar a la Lluna. L’autor es dedica a desmuntar alguns dels arguments més coneguts dels qui creuen que el programa Apol·lo va ser una gran conspiració per fer creure al món que els EUA podien enviar astronautes a la Lluna.
Crec però que amb només tres arguments es suficient per desmuntar les teories basades, bàsicament, en informació treta de context i en barrejar naps amb cols. En el programa Apol·lo hi van participar, directa o indirectament 400.000 persones; de les quals 15.000 ho van fer de forma molt propera. Algú es pot imaginar que 400.000 persones callessin per sempre, suposadament -segons els conspiracionistes- perquè els serveis secrets nord-americans els havia amenaçat de mort? Algú s’imagina una conspiració de 15.000 persones que han guardat silenci durant quaranta anys? Algú s’imagina que els russos no s’haurien afegit a la teoria de la conspiració en plena Guerra Freda si hagués estat mentida? Doncs no ho va fer, quan era la part més interessada en que se sabés?
L’altra teoria del suposat complot afirma que hi ha imatges falses, que es veuen els astronautes caminant per la Lluna i que fan ombres en direccions oposades, o que s’hi veu una persona sense el vestit espacial passejant pel fons, que la bandera onejava quan no hi havia vent… Tot això és veritat, però té un motiu. Ens hem de situar el 1969 la tecnologia no era l’actual. Les transmissions de televisió estaven fent les seves primeres passes i no estava gens clar que funcionès, per això es van aprofitar els assajos de les passejades lunars dels astronautes en un plató per gravar-los i utilitzar les imatges per si calia. Per això s’hi veuen tècnics i les llums sí, són de focus, per això les ombres, en algunes imatges, no van en una sola direcció. Clar que si s’agafen aquestes imatges i això no es diu, la teoria de la conspiració és molt més consistent.
El tema de la bandera és igual, que si onejava… doncs no, no oneja perquè a la Lluna no hi ha atmosfera i per tant no hi ha vent, però els filferros que hi havia dins per mantenir-la estesa sí que vibraven amb el moviment… I així doncs tot. Es diu també que mai una nau espacial amb humans podria haver trencat el cinturó, les àrees plenes de protons i electrons que rodegen la Terra, perquè haguessin estat sotmesos a grans quantitats de radiació. És cert que les operacions espacials -d’això els conspiracionistes no en dubten- es fan a altures molt baixes. L’«Endeavour» esta avui només 400 km per damunt dels nostres caps. Però sí, ho van fer. La missió Apol·lo només tenia un 50% de possibilitats de tenir èxit. Fins i tot el president Richard Nixon tenia preparats dos discursos, un felicitant-se per l’èxit d’haver arribat a la Lluna, i l’altre donant el pèsam per la mort dels astronautes. Però resulta que van fer 384.000 km i l’atzar va estar de la seva part. Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins, encara són vius tot i que ja passen dels setanta anys. Tanta radiació perjudicial doncs, no va ser.
Però hi ha una prova que podria ser definitiva però només pels que tenen clar que molts avenços tècnics provenen de l’exploració espacial. Si algú té televisió per satel·lit no cal que dubti que des del 1957, any del llançament de l’Sputnik, la tecnologia aeroespacial ha avançat a un ritme impensable. Els conspiracionistes tampoc dubten que s’hi hagi arribat, almenys creuen que han arribat sondes no tripulades a la Lluna i diuen que han fotografiat ovnis i construccions alienígenes, fins i tot s’en poden «veure» imatges -més falses que els assajos d’Armstrong i Aldrin, per cert-. Doncs la sonda LRO de la qual parlava ahir, la destinada a fotografiar amb detall la Lluna per començar a buscar les zones òptimes d’aterratge de les noves missions, acaba d’enviar les localitzacions de les restes de les sis missions Apol·lo que van aconseguir arribar. Les restes són, una part del mòdul lunar que es quedava a la Lluna en el moment d’enlairar-se, i part del material utilitzat. Clar que els conspiracionistes sempre poden dir que la foto és una ampliació macroscòpica d’un formatge amb un cuc treient el cap.
[youtube]1P7obL4fM9s&feature=related[/youtube]
Ara que se celebra el 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna tothom es pregunta quin serà el següent gran salt de la Humanitat. La resposta és tornar a la Lluna però per quedar-s’hi, encara que no se sap quan. L’arribada dels astronautes nord-americans al satèl·lit de la Terra no només va ser un èxit polític dels EUA sobre la llavors enemiga Unió Soviètica, sinó que va obligar a desenvolupar milions de tecnologies en tots els camps, la majoria de les quals ara s’usen amb tota normalitat. Quan algú fa una truita amb una paella antiadherent, la cuina sobre una vitroceràmica o utilitza un velcro, segurament no és conscient que s’han desenvolupat arran de la carrera espacial. Dotze astronautes van visitar la Lluna entre el 1969 i el 1972 i des de llavors cap humà hi ha tornat. La investigació següent s’ha realitzat amb sondes espacials, algunes de les quals ja són de les noves potències, com la Xina o l’India, que tenen com a objectiu també portar astronautes a la Lluna.
El mes passat la sonda no tripulada Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), va entrar en òrbita lunar amb la missió de buscar aigua i possibles punts per a futurs llocs d’aterratge i zones per a construir bases permanents. La missió de la LRO és paral·lela a la de la càpsula LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) i és el primer pas seriós per a tornar a la Lluna. Si es troba aigua a la Lluna, col·lonies d’humans podrien habitar-hi fàcilment. Les pròximes missions tripulades es preveu que es facin a finals de la pròxima dècada. No s’ha de descartar que es commemori el 50è aniversari de l’arribada de Neil Amstrong i Edwin Aldrin, amb un nou viatge. Això si no continua la crisi que afecta la inversió de les agències espacials. Es calcula que tornar a la Lluna costarà 80.700 milions d’euros i per això les noves missions no es plantegen només com una visita i una petita exploració, sinó per a buscar-hi un rendiment més immediat i per utilitzar-la com a base de sortida d’un vol cap a Mart, que en el fons, és el gran objectiu de l’astronaútica pel segle XXI. Llargues estades a la Lluna permetran adaptar-se a una gravetat diferent i obligaran a desenvolupar tecnologies impensables fa uns anys, sobretot en el terreny del reciclatge.
Però com es tornarà a la Lluna? Les missions Apol·lo van utilitzar un coet propulsar anomenat Saturn V, dissenyat per l’enginyer alemany Werther von Braun. Es necessitaven cinc anys per a desenvolupar aquest propulsor. La NASA no disposa ni de lluny d’un coet tan potent. Actualment l’Atlas-5 o el Delta-4, només podrien aixecar la meitat del pes que el Saturn-V posava en òrbita. El que està clar és que la idea d’un coet de fases dissenyat per Von Braun encara és vàlida i segurament serà la que s’utilitzarà. On hi haurà més variacions serà en els mòduls lunars que seran més maniobrables i lleugeres. Ja s’ha començat a dissenyar i estarà enllestit d’aquí uns cinc anys.
[youtube]KwLr_a8NcsI[/youtube]
Un estudi de l’Escola de Medicina i Salut Pública de la Universitat de Wisconsin, dirigit pel professor Richard Weindruch, publicat per la revista Science, acaba de demostrar que una dieta baixa en calories no només ajuda a prevenir malalties sinó que retarda l’envelliment i allarga la vida. L’estudi s’ha fet amb micos hi ha durat vint anys. A un grup se’ls va deixar menjar lliurament, mentre que a un altre grup se’ls va fer menjar el mateix però reduint un 30% les calories. Els resultats són espectaculars. Després de dos dècades només han sobreviscut la meitat dels micos que menjaven el què volien. En el grup amb el menjar controlar la supervivència ha estat del 80%. Però és que a més, la incidència de tumors cancerosos, malalties cardiovasculars en els què menjaven menys calories ha estat de la meitat i no s’ha presentat cap cas de diabetis.
Què és una caloria? És una mesura calòrica, l’energia necessària per escalfar un grau centígrad un gram d’aigua destilada a nivell de mar. En alimentació s’utilitza la quilocaloria (Kcal), l’energia necessària per escalfar un quilo d’aigua un grau. La quantitat de calories necessàries depèn de cada persona i de les activitats que realitzi. De fet hi ha tres elements que s’han de calcular. El primer és el ritme bassal, l’energia mínima que necessita el cos per funcionar -respirar, bategar el cor, obrir i tancar els ulls…-; l’altre element és l’activitat que es realitza, no és el mateix una persona que talla arbres amb una destral que una que està davant l’ordinador assegut; i finalment el consum de calories necessari per a preparar els aliments consumits per a ser aprofitats per l’aparell digestiu. Per això després d’un bon àpat ve son i ganes de descansar. El ritme bassal dels homes és més superior al de les dones, o sigui, en repòs cremen més calories. Per això les dones tendeixen a tenir més fred i a dormir més tapades que els homes.
Hi ha diverses fórmules per a calcular les calories que necessitem, però una de les més afinades és la fórmula de Harris-Benedict que té unes constants fixes i unes dades variables que depenen de cada persona.
Homes: 66,473 + (13,752 x pes en kg) + (5,0033 x altura en centímetres) – (6,755 x edad en anys)
Dones: 655,0955 + (9,463 x pes en kg) + (1,8496 x altura en centímetres) – (4,6756 x edat en anys)
El resultat s’ha de multiplicar per un índex d’activitat.
1 si la persona és inactiva o sedentària.
1,2 per una persona amb una lleugera activitat física, com caminar.
1,4 per una persona amb activitats quotidianes que fa de forma dinàmica.
1,6 per a persones molt actives i que fan exercici tres cops per setmana.
1,8 per a esportistes i persones que realitzen treballs físics extrems.
Si se supera la ingesta de calories necessàries és quan es produeix augment de pes. Les societats occidentals tenen un greu problema d’obesitat per la mala dieta. Les persones solen necessitar entre 1.500 i 2.500 calories diàries. Però alguns menus d’establiments de menjar ràpid són autèntiques bombes calòriques. Una hamburguesa amb patates, ketchup, maionesa i un gelat de postres pot arribar aportar 1.500 calories. Algunes hamburgueses gegants que són força habituals als Estats Units arriben a contenir 3.000 calories, suficient per menjar només això un cop cada dos dies.
[youtube]gzMStJ6dXP4[/youtube]
Demà s’acaba un dels primers experiments per simular un futur viatge tripulat a Mart. Durant 105 dies, sis persones han estat tancades en un mòdul científic a Moscou, aïllats del món exterior, per comprovar el seu comportament i la seva capacitat de resistència durant un hipotètic viatge al planeta vermell. Es calcula que com a mínim fins als 2019, cinquanta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, no es podrà enviar cap missió tripulada a Mart. La distància, 55 milions de quilòmetres, com a mínim, no són els 382.000 quilòmetres que ens separen de la Lluna. L’experiment ha estat dividit en tres parts, el llançament des de l’orbita terrestre, el llarg viatge cap a Mart i l’estada de la nau en òrbita marciana. En les dues últimes fases de l’experiment, les comunicacions es van retardar vint minuts, que és el temps que tarda en arribar a la Terra una senyal de ràdio o televisió. Per tant els “astronautes” havien d’espavilar-se sols si sorgia algun problema perquè des del control només se’ls podia ajudar amb aquest retard.
En l’experiment hi han participat el rus Serguei Riazanski (34 anys), comandant de l’equip; el rus Oleg Artemiev (37); el mestre d’esports rus Alexei Shpakov (40) i el metge rus Alexei Baranov (33): també el pilot francès Cyrille Fournier (40) i l’enginyer alemany Oliver Knickel (28) . Els voluntaris han cobrat 15.000 euros i diversos plusos perquè els experiments que han realitzat han sortit molt bé. L’experiment s’ha fet en cinc mòduls de 550 metres cúbics dins el recinte de l’Institut de Problemes Biomèdics (IPBM), amb equips similars als què hi pot haver en les futures naus espacials.
Però això només ha estat el començament d’una sèrie de proves d’aquesta mena. L’any vinent es farà l’experiment Mart-500. Una simulació de 520 dies que és el temps que es tardarà per anar i tornar de Mart més una estada d’un mes a la seva superfície. Totes les agències espacials del món, com la NASA o l’ESA, tenen entre els seus objectius a llarg termini el viatge a Mart, però tècnicament és tan complicat que serà impensable fer-ho sense la col·laboració de la majoria. El cosmonauta rus Alexei Leonov, el primer home que va fer una passejada espacial -18 de març de 1965- ha afirmat recentment que el viatge a Mart només serà possible amb la col·laboració d’almenys sis països i l’enviament de sis o més astronautes. El què està clar és que l’humà que trepitjarà Mart per primer cop no només ja ha nascut sinó que ja s’està entrenant per a la fita.
[youtube]-vOwOXysTDs[/youtube]
Tothom es queixa de la falta de memòria, la incapacitat de recuperar una informació que el nostre cervell ja té emmagatzemada. Doncs d’aquí poc temps segurament es disposarà d’un medicament que potenciarà enormement la memòria. Un grup d’investigadors de la Universitat de Màlaga, liderat pel doctor Zafaruddin Khan, ha desenvolupat un model d’experimentació en rates que permet incrementar més de mil vegades la capacitat de memòria d’un animal normal. Això s’aconsegueix estimulant el seu cervell amb una proteïna que, es creu, també pot servir pels humans. La proteïna en qüestió s’anomena RGS14, una biomolècula a partir de la qual es podran corregir problemes de memòria en pacients amb patologies neurològiques i també en la població envellida. L’estudi, publicat a la revista Science, no descarta que aquesta ampliació de memòria també es pugui aplicar a persones sense problemes, però que tenen necessitat d’augmentar la seva capacitat memorística, per exemple els estudiants. D’aquí un any l’RGS14 es començarà a experimentar en micos i, si la cosa funciona, després es passarà a una segona fase amb humans. De moment, els resultats són més que espectaculars. Les rates tractades amb aquesta proteïna memoritzen la informació d’un objecte durant mesos, mentre que els animals que no l’han pres només retenen la informació 45 minuts.
[youtube]K07fW589Czw[/youtube]
Una prova feta amb pacients de l’hospital escocès Crosshouse de Kilmarnock per metges de la Universitat de Glasgow ha demostrat que la famotidina prevé les úlceres d’estòmac, de duodè i lesions d’esòfag en pacients que han de prendre regularment aspirines. Segons la revista Lancet, l’aspirina és un dels fàrmacs més utilitzats del món, sovint per les seves propietats anticoagulants i pel tractament dels diabètics. La dosi normal sol ser d’entre 75 i 325 mil·ligrams. L’ús excessivament generalitzat ha provocat, però, efectes secundaris que solen estat associats a complicacions gastrointestinals, com hemorràgies de les úlceres pèptiques, perforacions i, en alguns casos extrems, la mort del pacient. L’estudi escocès s’ha centrat en l’efecte de la famotidina, que pertany a un grup de medicaments coneguts com antagonistes de la histamina en els receptors d’histamina tipus II (H²). S’ha comprovat que la famotidina redueix l’acidesa unit-se a les partícules d’histamina de l’estòmac i es dissol per l’acció de diversos enzims al fetge. Això explica que els seus efectes siguin molt més suaus que inhibitoris com l’omeprazol o el lansoprazol. L’estudi es va fer, com és habitual, separant un grup de pacients en dos parts. A uns se’ls va administrar 20 mil·ligrams diaris de famotidina dues vegades al dia i, als altres, un placebo en les mateixes dosis. Tres mesos després els resultats eren força clars. Només un 3% dels pacients que havien rebut famotidina havien desenvolupat una úlcera estomacal, mentre que el percentatge entre els què havien rebut un placebo era del 15%. Resultats més espectaculars es van obtenir respecte a les úlceres de duodè. Només un pacient, que representava un 0,5% del grup al qual s’havia administrat famotidina va generar una úlcera. L’índex entre els que havien pres placebo era del 17%.
[youtube]D7_rzojvKdE[/youtube]
Als Estats Units els efectes futurs del canvi climàtic se l’estan agafant seriosament. I no parlem a nivell federal, on Barack Obama està fent lentament canvis després de l’època Bush, sinó de les grans ciutats. Un informe de l’organització Carbon Disclosure Project (CDP) afirma que les principals metropolis nord-americanes s’estan preparant per afrontar en els pròxims anys situacions meteorològiques molt més adverses provocades per l’escalfament global. Les conclusions de l’estudi, durant el qual s’han examinat 18 ciutats dels EUA, revela que les autoritats municipals de Nova York, Las Vegas, Chicago o Nova Orleans, tenen clar que les seves ciutats s’han d’adaptar a un futur incert pel que fa al medi ambient. Un dels exemples més clars del què pot passar es troba a Las Vegas. La «Ciutat del Pecat», construïda al mig del desert de Nevada, on coincideix la frontera de quatre estats (Nevada, Califòrnia, Utah i Arizona) obté l’aigua potable del llac Mead, que s’omple amb el desglaç de la neu acumulada durant l’hivern a les muntanyes. Habitualment no hi havia problema perquè l’enorme presa Hoover estés sempre plena, Però la manca de pluges dels últims anys ha fet que l’aigua emmagatzemada en el Mead sigui la meitat de la seva capacitat. Els científics més pessimistes preveuen que el 2021 el llac es pot quedar totalment sec, entre d’altres coses perquè d’ell n’estiren aigua actualment vint milions de persones. I si no hi ha aigua tampoc hi ha energia hidroelèctrica. La presa Hoover, considerada entre les deu fites mundials més importants de la construcció del segle XX, aporta el 4% de l’electricitat que necessita l’estat de Nevada, cosa que obligarà en el futur a buscar fórmules per portar a Las Vegas, una de les ciutats que consumeix més llum del món, a portar energia d’altres fonts.
No és només a Las Vegas on es preparen per a possibles fenòmens meteorològics extrems, a Chicago els experts han predit que la temperatura de la ciutat a l’estiu anirà batent rècords i que a l’hivern nevarà molt més del què és habitual. El govern de la ciutat ha desenvolupat un pla de gestió de riscos associat amb el canvi climàtic amb 39 tàctiques d’adaptació. La majoria de les ciutats aposta per aprofitar el problema de l’escalfament global per a començar a adaptar-se ja al futur i aplicar plans per a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle o millorar l’eficiència energètica.
[youtube]CpxKEGdfDxI[/youtube]
Dos jugadors d’un equip de futbol han mort en rebre la descàrrega d’un llamp que va caure sobre un petit poblat a l’orient d’El Salvador. El mes de maig passat un total de 26 persones, entre jugadors i públic, van resultar ferides en caure un llamp sobre un camp de futbol, on es disputava un partit entre juvenils a la ciutat d’Ingoldingen, al sud d’Alemanya). L’agost del 2008 dues persones van resultar mortes i sis amb ferides greus a l’estat mexicà de Guerrero per la caiguda d’un llamp mentre disputaven un partit de futbol aficionat… I així podríem anar seguint.
Ara que és època de llamps hi ha un grapat d’elements, més i menys coneguts, que incideixen en la possibilitat que caigui un llamp sobre una persona. Per exemple, saben que molta gent ha rebut la caiguda d’un llamp quan s’acostava la tempesta, però que el 50% de les víctimes mortals s’han produït quan la tempesta s’havia acabat. Els consells per evitar que et caigui un llamp a sobre són coneguts. Si la tempesta s’acosta doncs no estar en un lloc alt, ni dalt d’una torre, ni d’un arbre, ni tan sols d’una muntanya; s’ha d’evitar estar al costat de torres de comunicació, molins de vent, o dalt d’un bot que tingui un màstil alt; no jugar a golf -que fas amb un pal de ferro a la ma enmig d’una tempesta?-; no pescar a la platja amb canyes que tinguin elements metàl·lics a la punta…
Si des que es veu el llamp fins que s’escolta el tro passen menys de trenta segons, vol dir que s’està dins el radi d’acció de la tempesta. És millor no utilitzar el telèfon, no planxar, no fer servir la dutxa i apartar-se de qualsevol objecte metàl·lic i, per descomptat, desconnectar la televisió i l’antena.
Però per què es produeix un llamp. Quan es forma un núvol de tempesta es comença acumular càrrega elèctrica. La càrrega positiva se situa a la part de dalt del núvol, i la negativa en la part mes baixa. Llamps i llampecs són conseqüència del desequilibri entre càrregues positives i negatives entre aquestes zones. Els llamps cauen en punts on la densitat de càrrega superficial és més elevada. I les zones altes i punxegudes en són un gran captador. En una ciutat, per exemple, un gratacels és un lloc clau per a la caiguda de llamps, per això els edificis alts tenen parallamps. Aquests elements atrauen el llamp i en passen al terra la seva gran energia. El gratacel més famós de Nova York, l’Empire State Building una vegada va rebre quinze llamps en un quart d’hora.
Però tranquils, hi ha més probabilitat que et caigui un llamp al damunt, 1 entre 3.000.000, que no fer un ple a l’euromilió. Que encertis els cinc números i les dues estrelles passa 1 entre 76.275.360 vegades; per encertar la primitiva la probabilitat és d’1 entre 14.000.000.
[youtube]L1w8YebUeKM[/youtube]
No hi ha país del món que no estigui notant d’una forma o altra alteracions del temps i fenòmens meteorològics extrems. Aquest és el cas d’Irlanda que el mes de juny ha batut rècords tant de calor com de pluja. El juny del 2009 passarà a la història a Irlanda perquè ha estat el què ha tingut més sol a quasi tot el país, però el dia 6 va ser alhora el dia més fred dels últims cent anys. A mig mes, una tempesta extrema va descarregar en tres hores 50 litres per metre quadrat a Derryberg, una quantitat que només es registra un cop al segle i que va provocar greus inundacions. El 12 de juny, prop de Castlerea, al centre del país, un tornado -absolutament infreqüent a Irlanda- va provocar greus destrosses. Dins aquest juny absolutament boig, meteorològicament parlant, pels irlandesos, la temperatura mitjana del país va estar entre un i dos graus per damunt del què seria habitual, cosa que no passava des del 1970. Una de les raons és que hi va haver sol cada dia, un fet que no passava des del 1957. Els experts irlandesos atribueixen aquest temps extrem als models que preveuen les teories de l’escalfament global: estius més calents però alhora més imprevisibles respecte els fenòmens meteorològics. I conclouen que el què ha passat significa que efectivament, el temps està canviant.