Arxiu per a la categoria de ‘General’
[youtube]R1fAfziMvok&feature=PlayList&p=2BB797CAB60CBA34&playnext=1&playnext_from=PL&index=55[/youtube]
L’arquitecte francès Jean-Pierre Houdin afirma que ha resolt un dels principals misteris de l’antiguitat, la forma en què es van construir les piràmides d’Egipte. Amb un programa informàtic de simulació tridimensional, Houdin s’ha dedicat a investigar la construcció de la piràmide de Gizeh, la tomba del faraó Keops. Les seves conclusions són, si més no, curioses. Segons ell, els egipcis van pujar els blocs que formen la piràmide per una rampa interna que formava un túnel en forma d’espiral i que no van necessitar ni instruments de ferro, ni politges ni rodes. L’arquitecte creu que aquest túnel encara ha d’existir. El primer en intentar resoldre el misteri de la construcció de les piràmides va ser el grec Heròdot qui, l’any 450 a.C. va viatjar a Egipte i va deduir que les piràmides construïdes entre el 2.630 a.C i el 1.600 a.C les havien fet milers d’esclaus que haurien portat de les canteres fins allà enormes blocs de pedra. Amb ajuda de màquines els blocs s’haurien anat elevant de nivell en nivell. Una altra teoria i fins ara, de les més possibles, és la d’una enorme rampa exterior que anava creixent conforme l’edifici s’elevava. Si fos així, amb una pendent màxima d’un 7% la rampa hauria d’haver tingut una longitud d’1,6 quilòmetres. Aquesta teoria la comparteix en part Houdin. A part de com es van construir, també hi ha l’enigma d’on van anar a parar els milions de tones de residus generats durant la construcció. Segons Houdin, la resposta és que està dins la piràmide perquè no es va eliminar la rampa en espiral que ara contindria les runes. Segons l’arquitecte francès, en una primera fase es va utilitzar la rampa exterior, fins als 43 metres d’altura, i després la rampa interna en espiral. Acabat el gruix de la piràmide, es varen tapar les cantonades però els túnels per accedir a la rampa interna es van mantenir en funcionament. Es pot pensar que aquesta teoria és una més però Houdin la va començar a investigar quan, el 1986, científics francesos van fer un test de microgravetat i van detectar una anomalia: una estructura menys densa en forma d’espiral dins la piràmide. Com a mínim la teoria sembla més versemblant que moltes altres que estan apareixent aquests dies i que parlen des d’ajuda extraterrestre a l’ús del vent per aixecar els enormes blocs de pedra.
[youtube]13OxQWUVM1g[/youtube]
La NASA acaba de llançar un coet Atlas-V amb dues sondes per explorar la Lluna. Quaranta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, els nord-americans volen reprendre l’exploració del satèl·lit de la Terra. Les dues sondes s’instal·laran en òrbita lunar els pròxims dies. La primera és l’Orbitador de Reconeixement Lunar (LRO) i el Satèl·lit Sensor i d’Observació de Cràters Lunars (LCROSS). La LRO tindrà com a missió buscar terrenys d’aterratge per a les missions tripulades que visitin la Lluna la pròxima dècada. La sonda ajudarà a confeccionar un mapa tridimensional i d’alta resolució de la superfície. També mesurarà la radiació que hi ha a la Lluna i explorarà els cràters més profunds i buscarà gel sota la superfície.
La LCROSS dirigirà una part del coet Atlas perquè impacti amb la superfície lunar en una zona pròxima al pol. L’objectiu és aixecar la pols de la superfície per analitzar-la amb espectrògrafs i determinar la possible presència d’aigua. També buscarà elements com hidrogen i oxigen que, encara que hi estiguin en petites quantitats, poden ser claus per a les futures missions tripulades i per a les bases lunars. Les dades que recullin les dues sondes seran clau per a preparar la segona fase de la conquesta de la Lluna, però pels impacients tranqui·litat. No hi ha data definitiva, però calculin que fins el 2015-2020 res de res, només estudi, disseny, preparació i construcció de totes les peces que han d’encaixar en un projecte tan complex com el què fa quaranta anys va permetre Neil Amstrong i Edwin Aldrin ser els primers humans en posar els peus sobre la Lluna.
[youtube]LvGpLXs-pRo&feature=related[/youtube]
L’oceà Atlàntic reté un 13% de CO², provocat per l’activitat humana, més del què es pensava fins ara. Ho afirma un estudi internacional en el qual hi ha participat el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Segons l’estudi, l’Atlàntic emmagatzema 54 gigatones (cada gigatona són mil milions de tones) en comptes del què es pensava fins ara. En la investigació també hi ha participat científics nord-americans, francesos i noruecs que han participat en un projecte anomenat Carboocean. El treball de recerca és per saber què ha anat passat des del 1800, a l’inici de la revolució industrial, amb el diòxid de carboni en els oceans i veure que pot passar en el futur. Tot i que els treball s’ha fet a l’Atlàntic perquè té un important paper en la circulació oceànica global i perquè és on més CO² s’ha concentrat, les conclusions són extrapolables. El diòxid de carboni produït per l’activitat humana és capturat per les plantes però també pels oceans, que al final en capta més que no n’emet i per tant en va acumulant. Això té una vessant positiva, si els oceans retenen més CO² l’atmosfera en té menys, però té una part negativa que és que l’augment de diòxid de carboni fa baixar el pH de l’aigua, o sigui la torna més àcida. Es calcula que la quantitat global de carboni emmagatzemada en els oceans des del 1800 fins ara és de 147,5 gigatones, però des de fa trènta anys el ritme d’absorció del diòxid de carboni és de 2 gigatones per any. Si es pregunten com s’arriba a fer aquest càlcul, l’equip que ha el·laborat l’estudi, publicat per Biogeosciences,ha utilitzat cinc paràmetres diferents: s’ha mesurat el CO² dissolt; la salinitat, la temperatura, els nutrients, el pH i la presència de clorofluorocarbonis d’ús industrial.
[youtube]E7tbAk_XS6o[/youtube]
Segons un estudi publicat per la revista International Journal and Systematic and Evolutionary Microbiology un bacteri atrapat en el gel de Groenlàndia pot tenir la calu per saber si hi pot haver formes de vida en altres planetes. Segons investigadors de la Universitat de Pensilvània, aquest bacteri, batejat com Herminiimonas glaciei, ha estat latent sota el gel durant 120.000 anys, en unes condicions similars a la de molts altres planetes. Aquest bacteri és de 10 a 50 vegades més petit que el microbi que provoca la gastroenteritis i els científics asseguren que el seu petit volum és el què li ha permès sobreviure entre els cristalls del gel que hi ha a més de tres quilòmetres de fondària. Un volum que a més el va ajudar a usar els seus nutrients de forma més eficient i com a protecció d’altres microbis depredadors. L’equip d’investigació està liderat per la biòloga Jennifer Loveland-Curtze i ha aconseguit fer reviure el bacteri. El mètode ha estat incubar-lo a dos graus positius durant set mesos i després a cinc graus positius durant quatre mesos.
Bona part de la vida a la Terra han estat i són microorganismes, i els científics creuen que el mateix passa en d’altres planetes o satèl·lits del Sistema Solar. Aquests ambients extremadament freds, com en el què s’ha trobat aquest bacteri de Groenlàndia són molt habituals a l’Univers. I a més poden preservar les cèl·lules i els àcids nuclèics durant milions d’anys.
[youtube]6WSrdlJIUP8[/youtube]
Albert Einstein (1879-1955) és el símbol de la genialitat científica. La seva Teoria de la Relativitat ha permés a la Humanitat tenir una descripció de com funciona l’Univers molt més precisa de la que en el seu dia havia elaborat Isaac Newton (1643-1727), i que fins ara és la que està vigent. Els càlculs matemàtics d’Einstein preveien certs comportaments que, quan s’han pogut realitzar els experiments oportuns, s’han acabat confirmant. Almenys fins ara. La fórmula més famosa ideada per Einstein és molt simple: E = mc². E és l’energia; m és la massa i c, la velocitat de la llum. La llum viatja a una velocitat de 300.000 km / sg, o sigui que si un astronauta encengués un focus des de la Lluna, al cap d’un segon es veuria la llum des de la Terra. El Sol està a prou distància com perquè la seva llum tardi vuit minuts en arribar a la Terra. Segons Einstein, la velocitat de la llum no es pot superar per cap nau perquè l’energia necessària seria infinita. Es calcula que per accelerar un objecte d’una tona fins a un noranta per cent de la velocitat de llum es requeriria l’energia de 30.000.000.000 (trenta mil milions) de tones de dinamita, una cosa inviable no ja per la quantitat sinó perquè a més s’hauria de canalitzar tota aquesta força. A més, la Teoria de la Relativitat espacial d’Einstein inclou el que seria la «paradoxa de l’avi». Suposem que un astronauta viatja en una nau a la velocitat superior a la de la llum i després d’un mes torna a la Terra. Viatjar més ràpid que la llum implicaria anar enrere en el temps, i l’astronauta i es troba que el seu avi encara no ha engendrat al seu pare. Si l’astronauta matés l’avi la mateixa existència de l’astronauta seria impossible perquè el seu pare no hauria nascut per poder-lo engendrar a ell. Això era assumit per tothom fins ara però diversos científics comencen a obtenir resultats d’uns treballs que poden superar el què havia pensat Einstein.
Un equip de físics nord-americans acaba d’aconseguir que un raig de llum travessi una caixa de gas cesi a una velocitat 310 vegades superior a la velocitat de la llum. Tan ràpid que la llum surt de la caixa abans d’haver-hi entrat, concretament 62 mil mil·lionèssimes de segons abans. L’experiment demostra que la llum en forma de polsos o paquets i en condicions especials, sobrepassar el seu propi límit de velocitat establert per Einstein.
El físic Franklin Felber creu tenir la solució teòrica que permetria superar la velocitat de la llum. Segons les seves equacions, qualsevol massa accelerada fins al 57,7% de la velocitat de la llum exerceix un efecte de repulsió gravitatori sobre la resta de massa que es troba davant seu. Un efecte d’antigravetat que aniria augmentant a mesura que s’aproximés la velocitat de la llum. El problema és com aprofitar aquest efecte en una nau espacial per aconseguir aprofitar-lo.
I finalment, dos físics de la Universitat nord-americana de Baylor han desenvolupat una teoria que no contradiu Einstein ni cap llei física, però que permetria viatjar a la velocitat de la llum. Gerald Cleaver i Richard Obousy han desenvolupat una teoria que ve a dir que si poguéssim moure les dimensions de l’espai-temps de l’Univers amb una quantitat massiva d’energia es crearia una mena de bombolla que podria empènyer una nau a la velocitat de la llum. Pot sonar a ciència-ficció però per fer-ho aquests físics parlen de l’onzena dimensió que correspon a l’energia fosca positiva responsable de l’acceleració del moviment de l’Univers, com va passar després del Big Bang. Jugant amb l’espai-temps aquests físics creuen que la nau no es mouria però si que es mouria l’espai… Com si un cotxe no es mogués però si avancés la carretera. Si voleu saber més, mireu el vídeo i punxeu els enllaços.
[youtube]9DzgSU5BlNc[/youtube]
En la tradició japonesa Kaguya és una princesa que un vell va trobar dins un tronc de bambú, però també és el nom amb el qual l’agència espacial japonesa (JAXA) van batejar una sonda espacial per a realitzar el primer i profund estudi de la Lluna. La missió ha estat un dels èxits més importants de la carrera espacial nipona i ha costat 400 milions d’euros. Va començar el mes de setembre del 2007 amb el llançament de la sonda Kaguya a bord del coet H-2A. L’11 de juny, la sonda Kaguya es va precipitar, de forma controlada, sobre el Pol Sud de la Lluna després de realitzar una missió de 19 meses que ha permès cartografiar de forma exhaustiva i amb alta definició tota la superfície lunar. Els japonesos han aconseguit així el mapa més complet del satèl·lit de la Terra. Durant la missió la sonda ha estat enviant dades sobre la composició mineral de la Lluna, els seus nivells de gravetat i, evidentment, fotos i vídeos del què anava observant. La missió, a part de la sonda principal, anava acompanyada de dos petits satèl·lits, un dels quals continua funcionant. Des de les missions Apol·lo de la NASA, dels anys seixanta i setanta del segle XX, mai s’havia observat amb tant detall la superfície lunar. La fi de la sonda Kaguya va ser com estava previst, fent-la entrar en òrbita lunar amb un angle mínim per evitar la formació d’un gran cràter. Tot i així, les tres tones d’instrumental d’alta precisió xocant amb el satèl·lit de la Terra van poder ser observats des d’Austràlia. El Japó té previst enviar astronautes a la Lluna l’any 2020 per posteriorment construir-hi una base permanent. La segona cursa per anar a la Lluna ja ha començat i els primers resultats els veurem abans de sis anys.
[youtube]qPhnsSu_lL8&feature=PlayList&p=08E8253EB8795FB3&playnext=1&playnext_from=PL&index=5[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat de Granada han trobat als Pirineus microorganismes d’origen africà. I com arriben aquests microorganismes des de l’Àfrica a Europa? Doncs ho fan viatjant en les partícules de pols i sorra que el vent transporta i que l’escalfament global fa que cada vegada sigui un fenomen més massiu. L’estudi, publicat a la revista Enviromental Microbiology, assegura que la majoria d’aquests microorganismes queden es estat latent però que hi ha moltes possibilitats que alguns arribin a adaptar-se al nou ecosistema. El grup de científics l’ha dirigit Emilio Ortega Casamayor, del CSIC de Blanes (Selva), i ha analitzat els bacteris dels llacs del Parc Nacional d’Aigüestortes i els ha comparat amb els que hi ha en la pols del desert de Mauritània, d’on arranquen moltes de les tempestes de pols que arriben des de l’Àfrica a Europa. Segons Casamayor, la majoria d’aquests microorganismes poden arribar vius però no arriben a desenvolupar-se i queden latents esperant millors circumstàncies, o simplement altres bacteris actuen com a depredadors i els eliminen. Entre els bacteris que s’han trobat hi ha els relacionats amb Acinetobacter, que és un patogen oportunista. Segons els investigadors, aquest bacteri es troba en molt baixes concentracions i està en estat latent. També hi ha Pseudomonas, o Staphylococcus, i un bacteri anomenat Airbone-beta 1, que es troba als pobles africans i que sí que ha colonitzat amb èxit alguns llacs del Pirineu. Els investigadors es pregunten sobre els mecanismes pels quals aquests microorganismes poden resistir viatges per l’alta atmosfera, suportant radiacions extremes i temperatures molt baixes. Les tempestes de sorra que porten pols del Sàhara no són un fenomen gens estrany, però sí que s’ha detectat que els últims anys, segurament a causa del canvi climàtic, s’han produït amb més freqüencia. La zona del Sàhara està patint una sequera que ja dura uns quants anys. El canvi en el règim de pluges o l’erosió del nord d’Àfrica podria afectar zones que estan a milers de quilòmetres. I els científics també adverteixen que un escalfament, per exemple dels Pirineus, podria activar molts d’aquests bacteris, ara en estat latent.
[youtube]mFO6A86U1qc&feature=PlayList&p=ABD95215EEC91D50&index=0&playnext=1[/youtube]
La revista Current Biology acaba de publicar un estudi que confirma la inestimable contribució a la ciència que va fer l’expresident dels EUA George W. Bush quan va esquivar les sabates que li van llançar el desembre del 2008 un periodista iraquià durant una visita a Bagdad. Els reflexes de Bush van contrastar enormement amb la quietud del primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, que estava al seu costat quan es va produir l’incident. Neurocientífics de la Universitat de Washington han descobert que hi ha dues vies independents en el sistema visual humà. Un guia les accions i l’altre la percepció. El primer permet al cervell «veure» coses que l’ull no veu, segons Jeffrey Lin, que és un dels autors de l’estudi. Quan el periodista va llançar les sabates, els cervells de Bush i al-Maliki es van activar i el del llavors president dels EUA va preparar una maniobra d’evasió perquè per a ell representava una major amenaça. En canvi al-Maliki es va quedar quiet perquè el seu cervell va detectar que la sabata i la seva trajectòria no eren una amenaça. Per confirmar la teoria es van fer proves llançant dues boles amb trajectòries similars contra persones per veure’n la seva resposta neurològica. L’estudi confirma que un estímul en forma d’amenaça fa actuar el cos fins i tot quan l’amenaça no s’ha pogut indentificar de forma conscient.
[youtube]mabjwexppnw&feature=PlayList&p=68D0F4A71263174B&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Un equip de científics britànics utilitzant ràdars ha descobert que la serralada antàrtica de Gamburtsev va estar fa milions d’anys travessada per rius, abans de patir una gran erosió glacial que la va deixar coberta de gel. L’estudi de les condicions climàtiques que van ocasionar que la serralada quedés enterrada pel gel pot ser clau per predir a que es pot enfrontar la Terra si es produeix un canvi climàtic. Segons la revista Nature la capa de gel arriba a assolir els 3.400 metres en els cims de la serralada. Va ser descoberta el 1958 per una expedició russa al Pol Sud i es coneix com els Alps Antàrtics. L’equip de científics britànics afirma que les primeres plaques de gel al pol sud es van formar fa 34 milions d’anys. La glaciació antàrtica es va produir quan els nivells de CO² a l’atmosfera terrestre van caure dràsticament provocant la formació d’immenses capes de gel. Les restes de gasos que conté el gel d’aquesta serralada poden ajudar a veure el passat i a predir el futur respecte el clima terrestre. Fins que no va ser descoberta, la serralada de Gamburtsev, es creia que l’Antàrtida era planera. Però no, sota el gel hi ha una serralada de 1.200 quilòmetres de llarg amb valls i muntanyes colgades totalment pel gel, una autèntica serralada amagada.
[youtube]_uLix2iOQPE&feature=PlayList&p=08E8253EB8795FB3&index=20[/youtube]
En l’últim congrés anual de la Societat Americana d’oncologia Mèdica, celebrat a Orlando, s’han presentat diversos estudis que demostren que la combinació de dos fàrmacs biològics poden aturar l’avenç del càncer de pulmó en estadis avançats sense la necessitat d’utilitzar quimioteràpia. La farmaceútica Roche està provant una teàpia de manteniment amb bevacizumab i erlotinib que es comercialitzen amb el nom d’Avastin i Tarceva, respectivament, en pacients amb càncer de pulmó no microcític en fase avançada millorava un 39% la supervivència lliure de progressió de la malaltia en comparació amb els que només rebien el primer dels fàrmacs. El benefici obtingut aplicant les dues teràpies ha estat tan gran que l’experiment es va cancel·lar abans d’hora per qüestions ètiques. O sigui als pacients que rebien només un dels fàrmacs se’ls va passar a donar els dos. La troballa científica suposa un gran avenç en el tractament de la malaltia sense necessitat d’utilitzar quimioteràpia de forma continuada i perquè s’ha aconseguit un augment de 4,8 mesos de mitjana de supervivència lliure de progressió.
Aquest no és l’únic avenç aconseguit en la lluita contra el càncer. Un equip d’investigadors britànics ha presentat un nou tractament contra el càncer de mama hereditari, un dels més agressius i amb un major índex de recaiguda. El nou tractament és de la farmaceútica AstraZeneca i s’anomena Olaparib. Aquest medicament actua inhibint l’enzim PARP, una molècula utilitzada per les cèl·lules cancerígenes per reconstruir el seu ADN després de les sessions de quimioteràpia i poder continuar expandint-se per l’organisme. Frenant aquesta capacitat de reconstrucció, el medicament aconsegueix que les cèl·lules cancerígenes es tornin més sensibles al tractament amb quimioteràpia. El fàrmac actua concretament sobre les mutacions hereditàries en els gens BRCA1 i BRCA2 i destrueix les cèl·lules cancerígenes sense afectar la resta de cèl·lules sanes, cosa que elimina els efectes secundaris.