Arxiu per a la categoria de ‘General’
[youtube]xMmnWmzpI6Y&feature=PlayList&p=5F5903EEA09E7816&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Fa unes setmanes parlaven de l’extranya quietud en què havia entrat el Sol amb una absència anormal de taques solars, símptome d’una molt baixa activitat. Ara un grup internacional d’experts de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units amb el suport de la NASA ha fet pública una predicció de què farà el Sol els pròxims anys. Diuen que el maig del 2013 el cicle solar número 24 arribarà al seu màxim però amb una quantitat de taques solars inferior a la mitjana. Si els experts encerten hi haurà un màxim de 90 taques solars, el número més baix des del 1928, quan el cicle solar 16 va arribar a 70 taques. Doug Biesecker, del Centre de Pronòstics del Clima Espacial, adverteix però que tot i que estarà per sota la mitjana un màxim solar és capaç de produir condicions climàtiques especialment severes a la Terra. El què pot passar el 2013 podria ser similar al què va passar el 1859 i que va descriure l’astrònom Richard Carrington. Una enorme flamarada solar va provocar l’electrificació de cables de transmissió, va provocar incendis en oficines de telègrafs, i va produir aurores boreals tan brillants que il·luminaven la nit. Segons les previsions si actualment es produís una tempesta solar similar els danys que podria causar es podrien quantificar entre 1 i 2 bilions de dòlars, perquè vivim en una societat altament tecnificada que depèn enormement de l’electricitat. Els danys podrien tardar deu anys en arreglar-se. Ho comparen amb els danys provocats per l’huracà Katrina, un 100.000 milions de dòlars, ara parlaríem d’uns efectes econòmics entre 10 i 20 vegades superiors. Els investigadors segueixen els cicles solars des del segle XIX. L’activitat solar puja i baixa amb un període mitjà d’onze anys, però no sempre l’activitat màxima o mínima és la mateixa. Ara mateix, el cicle solar és en un període de mínims, el més important dels últims cent anys, amb una quantitat ínfima de taques, de vent solar feble i de molt baixa irradiació. Durant el 2008 i el 2009 el Sol no ha emès cap flamarada significativament gran. Però en les últimes setmanes el Sol s’ha començat a despertar i els experts preveuen que això és l’inici del nou cicle. Segons ells, el Sol s’hauria d’estar força quiet un any més i a partir del 2011 augmentar significativament la seva activitat. La baixa activitat solar afecta l’atmosfera terrestre perquè li permet refredar-se i contreure’s. Que hi hagi poc vent solar produeix menys tempestes magnètiques al voltant dels pols de la Terra. Només una observació, és curiós veure com el cicle solar es pot gairebé sobreposar al cicle econòmic mundial…
[youtube]hvOpGpZnYU0[/youtube]
El consorci Airbus es va crear el 1970 per les companyies francesa Aeroespatiale i l’alemanya Deutsche Aerospace. Un any més tard s’hi va afegir l’espanyola CASA i el 1979 la britànica Bristish Aeroespace. El primer model que va fabricar Airbus el 1972 va ser l’A-300. Obsessionats amb combatre comercialment amb Boeing, que en aquell moment dominava el mercat de l’aviació comercial, Airbus va apostar per uns avions amb menys tripulació i on la informàtica té una paper clau. I a més Airbus va introduir procediments estàndards per a tots els seus models perquè amb la mateixa formació un pilot pogués fer-se càrrec de diversos models. Aquesta estratègia ha permés en tres dècades que Airbus passés a convertir-se en el primer fabricant mundial d’avions comercials, superant Boeing. Durant la dècada dels noranta el model A-330 va superar al B-767 i es va convertir en un dels aparells més demanats per les companyies aèries. Capaç de transportar 293 persones a 12.500 quilòmetres de distància era una aparell ideal per fer travessies intercontinentals. L’A-330, com el què ha desaparegut a l’Atlàntic, és el primer avió de la història dissenyat totalment per ordinador i fins ara només havia tingut un accident amb víctimes mortals. Va ser el 1994 quan un aparell A-330 va patir un accident mentre realitzava un vol de proves durant el qual els pilots el van portar al límit. El model havia mostrat fins ara una capacitat aèria fins i tot en situacions extremes. El 2001 un A-330 que anava de Toronto a Lisboa va acabar aterrant sense cap dels dos motors operatius. L’únic problema que presenta la gran dependència que tenen els Airbus de la informàtica és que aquesta ho controla absolutament tot. I fins i tot l’ordinador decideix que una maniobra que posi en perill l’aparell el pilot no la pugui realitzar. En algunes circumstàncies especials això pot ser contraproduent.
El vol AF-447 d’Air France que volava entre Rio de Janeiro i París continua sense ser localitzat. Segons les autoritats brasileres les restes trobades surant sobre el mar no corresponen a l’aparell sinistrat. Les hipòtesis del què ha passat a l’avió són diverses. Primer es va parlar de la caiguda d’un llamp sobre l’aparell, però jo que he passat l’experiència els puc dic que apart de l’ensurt, poca cosa més. Si els llamps fessin caure els avions cada dia en baixaria algun… Pot ser un atemptat? Pot ser però la ruta Rio-París no és de les més problemàtiques. Les últimes hipòtesis apunten a que potser una dràstica reducció de la velocitat li hauria fet perdre la sustentació i l’hauria precipitat al mar. En un avió que avisa a la tripulació de qualsevol problema només tornant a donar potència als reactors s’hagués solucionat. En tot cas, podria haver amarat? La resposta és sí però fer-ho en condicions enmig d’un oceà és complicat. A la que hi ha onades un amaratge amb condicions és pràcticament impossible. Primer per la velocitat a la que volen els avions comercials i que en el moment de l’aterratge supera els 300 km/h. A aquesta velocitat, una onada es converteix en una paret. L’amaratge és un descens controlat de l’aparell a la mínima velocitat possible sempre i quan això no provoqui una entrada en pèrdua. L’avió ha de tocar el mar per la panxa perquè si toca amb el morro o les ales és com tocar a terra. Suposem que hagués amarat. Els Airbus porten un dispositiu anomenat Ditching que tanca tots els forats que estan per sota la seva línia de flotació i que li permet aguantar surant més estona. Això dóna temps a obrir les portes d’emergència i a que els passatgers puguin sortir utilitzant els bots salvavides… el problema és que no només no s’han trobat restes de l’aparell sinó que tampoc hi ha rastre dels supervivents. Si s’hagués desintegrat hi hauria restes flotant i sinó n’hi ha, voldria dir que van amarar i es va enfonsar l’aparell sencer? Impossible, les portes d’emergència es poden obrir manualment i l’enfonsament no és instantani. Ah, i pels qui comenten que la desaparició és més pròpia del Triangle de les Bermudes s’ha de dir que l’aparell d’Air France volava molt lluny d’aquesta zona i que moltes de les misterioses desaparición que hi ha hagut tenen una explicació científica.
[youtube]VUaaL6LXodc[/youtube]
Científics britànics han desenvolupat una píndola que concentra el poder antioxidant de la pell del tomate i permet reduir els nivells de colesterol de forma significativa en només un parell de mesos. Segons els experts, el nou medicament, batejat com Ateronon és molt més eficaç que les estatines que es recepten habitualment per combatre el risc d’infart. La informació l’ha avançat el diari Daily Express que ha anunciat que aquest mes es podran posar a la venda les píndoles sense recepta mèdica, ja que a la pràctica és un concentrat de tomate. El doctor Rob Hicks, que ha liderat el grup d’investigació considera que el nou producte permetrà reduir significativament el nombre d’infarts i feridures. Les píndoles les fabricarà el laboratori Cambridge Theranostics Lt. i han demostrat ser tan efectives que fins i tot han sorprés als seus creadors. En un estudi fet en 150 persones amb problemes cardíacs els seus nivells de colesterol es van reduir quasi a zero en vuit setmanes, eliminant els nivells de lípids nocius en sang. La base del producte és un compost anomenat licopè, un dels antioxidants naturals més potents que es coneix. Les píndoles seran un substitut per aquells que no fan una dieta mediterrània que, per si sola, ja se n’ocupa de fer pujar els nivells de colesterol, encara que no desplaçarà a les estatines. Aquests agents s’estan utilitzant de forma preventiva per combatre els problemes cardiovasculars. Fins i tot algunes veus han proposat enriquir l’aigua corrent de les ciutats nord-americanes amb estatines per reduir el colesterol general de la població. Però també les estatines estan demostrant la seva eficàcia com a tractament anticancerigen o per reduir diversos transtorns de naturalesa inflamatòria.
[youtube]VwX9lwF3uCU&feature=PlayList&p=DE28A58AABE70D6C&playnext=1&playnext_from=PL&index=3[/youtube]
Steven Chu és un científic nord-americà designat per Barack Obama secretari d’Energia dels EUA. Chu és un investigador importar que el 1997, juntament amb Claude Cohen-Tannoudji i William Daniel Phillips, va rebre el premi Nobel de Física per les seves investigacions en el refredament i captura d’àtoms utilitzant llum làser. Chu ha estat notícia aquests dies per llançar una idea que es pot fer realitat en el futur immediat. Segons ell, la solució més barata per lluitar contra el canvi climàtic és pintar de blanc o colors clars els teulats i altres superfícies com les carreteres. El color negre absorbeix la llum del sol i contribueix a augmentar l’escalfament global, per contra, els colors clars reflecteixen els raigs solars i ajudarien a la sortida de la radiació del Sol a l’espai alhora que evitarien un escalfament excessiu de les carreteres i els habitatges. A les zones més caloroses del món, principalment al voltant de la Mediterrània, això fa molts segles que se sap que les cases més fresques són les que es pinten de blanc. Segons els càlculs que s’han fet la idea pot semblar senzilla però tindria unes conseqüències enormes. Si es canviessin els colors de les superfícies de les cent ciutats més grans del món s’estalviaria un equivalent a 44.000 milions de tones de diòxid de carboni. El problema de les carreteres és que no es poden pintar de blanc perquè podria provocar ceguesa en els conductors i per això Chu proposa que es pintin de color ciment. Si es fan proves als Estats Units i es veu l’efectivitat de la mesura d’aquí poc temps l’exemple serà imitat arreu i s’haurà fet un pas molt important en la lluita contra l’escalfament global.
[youtube]SQY_rOFbyCM[/youtube]
La International Air Transport Association (IATA) ha anunciat tres objectius de futur. El primer és una millora del 25% pel 2025 en l’eficiència dels reactors respecte el consum actual. O sigui que consumeixin una quarta part del què gasten ara. El segon és que el 10% del carburant usat per l’aviació comercial mundial sigui biocombustible. El tercer objectiu és a llarg termini, pel 2050, quan les aeronaus hauran d’emetre la meitat del CO² que emeten actualment. De moment el 2009 l’emissió de diòxid de carboni caurà un 8%. D’aquest percentatge, un 6% és a causa de la recessió econòmica. Hi ha menys vols i per tant es consumeix i contamina menys. El 2% restant està directament relacionat amb altres mesures com els avanços tecnològics o canvis en les operacions aèries. Respecte a l’ús de biocombustibles de moment només s’estan fent proves que estan donant resultats molt positius.
No és només el món de l’aeronàutica el què està fent passes importants per a reduir les emissions de diòxid de carboni. A Suècia els cotxes de gasolina passaran a la història el 2030. Tot i l’oposició de Volvo i Saab, les dues grans multinacionals automobilístiques del país, el pla s’inclou en un projecte global per a reduir els gasos causants de l’efecte hivernacle un 40% el 2020. La decisió té sentit si es té en compte que ja el subministrament elèctric i tèrmic a les cases i indústries sueques està cobert quasi totalment per l’energia nuclear i les renovables i que només el parc automobilístic és el principal consumidor de combustibles fòssils. Això no vol dir que desapareguin els cotxes actuals sinó que hauran d’utilitzar exclusivament biocombustibles. Actualment el 85% dels cotxes que fabrica Saab són compatibles amb l’ús d’etanol.
[youtube]XyJWlFNrBdU&feature=related[/youtube]
La revista Science acaba de publicar un estudi sobre el perquè es va produir una extinció massiva de la vida marina fa 260 milions d’anys. La culpa la tindria una enorme erupció volcànica que es va produir a l’actual província xinesa d’Emeishan i que va llançar un milió de metres cúbics de lava. La investigació l’han fet paleontòlegs de la Universitat britànica de Leeds. La capa de lava que es va fossilitzar després de l’erupció confirma l’extinció de moltes espècies, cosa que vincula l’activitat volcànica amb una catàstrofe ambiental. Però si només hagués estat per la lava les conseqüències no haguessin estat tan importants. El factor determinant va ser l’alliberament a l’atmosfera volums enormes de diòxid sulfúric formant un núvol que va envoltar el planeta, provocant un refredament de la Terra i pluges àcides arreu. Tot i que la possibilitat d’erupcions volcàniques tan grans hi continua sent, és inferior a la de fa milions d’anys. Actualment hi ha diversos volcans actius: el Llaima, a Xile; l’Anak Krakatoa, a Indonèsia; la Cumbre, a l’illa de la Isabela… i també el Shivelutx, el més septentrional dels 28 volcans actius a la Península de Kamxatka, que està llançant cendre a 5.000 metres d’altura.
[youtube]zbhrtP5qp_I&feature=PlayList&p=EC5F03924689C355&index=23[/youtube]
Marduk, Nibiru, Barnard 1, Hercólobus… o fins i tot Planeta X. N’han sentit a parlar? Si la resposta és no, no pateixin perquè abans del 2012 en sentiran a parlar… encara que, segons la NASA, aquest suposat 12è planeta ni existeix ni se l’espera. L’origen de la mitologia de Nibiru vé dels sumeris que haurien fet representacions astronòmiques dibuixant un planeta que ara no existeix. Seria una mena de Jupíter, un planeta gasós a punt de ser una estrella, i que pels xocs interplanetaris tindria una òrbita similar a la d’alguns cometes que l’acostaria al Sol cada 3.600 anys per després sortir del sistema solar. L’entrada d’un gran planeta dins el sistema solar, encara que no xoqués amb cap dels astres, provocaria greus alteracions gravitatòries amb conseqüències imprevisibles. Bé, a què no saben per quin any preveuen alguns el retorn de Nibiru? Doncs pel 2012, per així fer-ho quadrar amb les profecies maies i acabar de dibuixar un panorama apocalíptic total. O sigui en tres anys, un planeta de la mida de Júpiter, que mai ha estat localitzat apareixeria del no res i se’ns acostaria perillosament. Quan ja s’estan descobrint planetes en altres sistemes solars i quan s’està fent el seguiment dels objectes potencialment perillosos de xocar amb la Terra, és molt improbable que un element així hagués passat desapercebut. L’excusa dels qui creuen en Nibiru, és que és un astre fosc i que per això no ha estat descobert. La realitat és que les distàncies astronòmiques són tan enormes que perquè en tres anys un element així es pogués apropar a la Terra des de fora el sistema solar és impossible. Així que en aquest cas podem estar tranquils. Potser el 2012 passaran altres coses apocalíptiques, però l’arribada de Nibiru ja la poden descartar.
[youtube]KEKilRgUCl0[/youtube]
Corea del Nord acaba de fer un experiment nuclear subterrani que ha tornat a disparar la tensió internacional. Les reaccions crítiques han estat enormes però curiosament provenen bàsicament dels estats que més proves nuclears han realitzat i no totes sota terra. Els assajos nuclears es fan per dues raons. D’una banda per mostrar les capacitats tecnològiques pròpies i espantar a l’adversari -aquest seria el cas de Corea del Nord-, o per provar millores tecnològiques en les noves bombes atòmiques. Aquest últim seria el cas de les potències nuclears més tradicionals que han realitzat tradicionalment proves subterrànies per millorar el seu arsenal atòmic. Una bomba nuclear consta d’un petit dispositiu d’urani-235 o plutoni-239, d’alta concentració i puresa, que s’exposa a una font que inicia una seqüència de reaccións de fisió, de trencar els àtoms d’aquests materials radioactius. Les bombes atòmiques dels països novells, que disposen d’una tecnologia bàsica, arriben a una potència de 20 quilotones, un equivalent a fer esclatar 20.000 tones de dinamita. Si la tecnologia avança, poden arribar a 100 quilotones, 100.000 tones de dinamita, però anar més enllà tecnològicament és molt més complicat i, de moment, només està a l’abast de les grans potències. Des que es va començar a experimentar amb bombes atòmiques, a principis de la dècada dels quaranta, els experiments es feien a l’aire lliure. Però els residus d’aquestes explosions van començar a provocar efectes nocius en persones i animals i, poc a poc, les protestes socials van començar a pesar en els governs de torn. El 1963, tant els EUA, com l’URSS i la Gran Bretanya van signar el Tractat de Prohibició Parcial d’Assajos Nuclears per a prohibir assajos atmosfèrics, espacials o submarins, però França i la Xina no en van fer cas i van continuar fent-ho fins al 1974 i el 1980, respectivament. El cas francès és especialment greu perquè els experiments nuclears no és ha fet mai a Europa. Abans de la independència d’Algèria les proves nuclears franceses es feien al desert del Sàhara. En total se n’hi van fer 17. Després, el 1966, van passar a fer proves nuclears subterrànies als atol·lons de Mururoa i Fangataufa, a la Polinèsia. Allà feien un pou d’uns dos metres de diàmetre fins a una profunditat de 500 a 1.100 metres i introduïen un artefacte nuclear dins un contenidor d’1,5 metres de diàmetre i 19 metres d’altura. A finals de 1995 el govern de Jacques Chirac va reprendre les proves nuclears a Mururoa on va realitzar 6 explosions subterrànies. Això no significa que els russos, els nord-americans o els britànics no haguessin avançat tecnològicament, sinó que els resultats obtinguts per l’explosió real es podien simular perfectament amb supercomputadores, una fórmula sense efectes secundaris.
[youtube]RAWb-7BenIQ[/youtube]
Després de vint anys buscant alguna senyal de vida extraterrestre intel·ligent, el programa SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence) pot haver donat el seu primer fruit important. Entre les senyals radioelèctriques que arriben de l’Univers s’ha detectat una senyal làser que destaca de la resta del cosmos. Segons els científics del SETI el missatge rebut té una estructura «molt intel·ligent». La pel·lícula Contact, amb Jodie Foster, va posar de moda el què està fent SETI des d’Arecibo, Puerto Rico. Des d’allà un radiotelescopi gegant agafa un sector de l’espai, en recull les ones que s’hi han emès i, a través d’un molt ben estudiat programa informàtic gratuït distribuït entre milions de persones arreu del món, analitza si entre el soroll de fons natural de l’Univers apareix alguna senyal amb estructura diferent i ordenada. És com si navegant en un vaixell lluny de la costa algú, entre el so de les ones, el vent i els elements de la nau, detectés uns acords musicals. Això voldria dir que a una certa distància hi ha algú amb capacitat per emetre un missatge intel·ligent. Doncs això sembla que ha passat, de sobte, des de l’espai algú ha enviat uns acords.
Ragbir Bhathal, un astrofísic de la Universitat de Western Sydney, va detectar el desembre del 2008 una senyal làser provinent de l’espai exterior. Bhathal treballa en les instal·lacions australianes de SETI i quan ho va detectar, abans de sortir disparat a explicar-ho al món, s’ha passat cinc mesos analitzant una i altra vegada el missatge rebut. Primer per evitar qualsevol tipus d’error en l’instrumental utilitzat; segon, assegurar-se que no era un fenomen físic habitual i, tercer, intentar esbrinar si no era el mateix atzar el què havia donat inte·ligència a la senyal. Descartat que fos això, el científic ho ha fet públic, encara que la notícia no ha tingut un ressó molt gran, excepte en els fòrums especialitzats d’Internet. Si aquest fos un missatge d’una civilització extraterrestre, seria una fita històrica clau per a la Humanitat. Si la NASA es comunica amb algunes de les seves naus amb raigs làsers, es possible pensar que altres civilitzacions utilitzin una tecnologia similar per fer-se veure. Com si algú utilitzés un mirall i el Sol per enviar senyals lluminoses en codi morse sense tenir assegurat que hi haurà un receptor final del missatge, i si aquest existís i veiés la llum, que fos prou intel·ligent per decodificar-lo i entendre’l.
[youtube]PRanDZTtMK0&feature=PlayList&p=52275876AE8DAF23&playnext=1&playnext_from=PL&index=12[/youtube]
Aquesta setmana un terratrèmol de 4,7 graus a l’escala Richter va sacsejar l’àrea de Los Angeles al sud de Califòrnia. Aquest sisme és el més fort que ha afectat aquesta zona aquest any. No hi va haver ferits però sí que va servir per recordar que l’estat de Califòrnia es troba sobre un terreny on hi ha algunes de les falles més actives del món i pateix molt sovint terratrèmols, encara que la majoria de poca intensitat. La inestabilitat de la falla de San Andrés fa que els geòlegs hagin previst que tard o d’hora Califòrnia patirà un gran terratrèmol d’alt poder destructiu, batejat com a Big One, similar al que es va produir a San Francisco el 1906. Segons els científics, el Big One es pot produir en qualsevol moment ja que se sap que l’extrem sud de la falla de San Andrés fa dos segles que està acumulant tensió sense alliberar energia. El terratrèmol del 1906 va trencar la falla per la zona nord, i el del 1857 va afectar la part central. La zona sud fa 250 anys que no es mou. Quan més temps passa més tensió s’acumula i més gran és el terratrèmol resultant. Segons els científics hi ha un 99% de possibilitats que un gran terratrèmol afecti el sud de Califòrnia abans de 30 anys. Aquesta zona està situada entre les plaques tectòniques del Pacífic i de Nord Amèrica. Aquestes plaques d’escorça terrestre es mouen. La del Pacífic va cap el Japó; la de Nord-Amèrica es desplaça cap a Islàndia, a raó d’uns cinc centímetres per any. Aquest fregament entre plaques és el que produeix els terratrèmols. La de San Andrés no és l’única falla però sí la de major llargada. Juntament amb d’altres falles paral·leles -San Jacinto, Elsinore i Imperial- són les que tenen moviments tectònics més ràpids i per tant són potencialment més perilloses. Aquestes quatre falles produeixen la meitat dels sismes significatius que es produeixen a Califòrnia.