[youtube]cslpGzJfNeI[/youtube]
La NASA commemora avui els 20 anys de la primera fotografia del sistema solar vist des de fora, feta per la nau Voyager, un esdeveniment històric que els avenços astronòmics dels últims anys han deixat a l’oblit. Quan jo era un adolescent la NASA va preparar la missió de dues naus bessones, la Voyager I i la II, aprofitant una conjunció planetària que es produeix cada 175 anys. La Voyager II va ser llançada el 20 d’agost del 1977 i la Voyager I el 5 de setembre del mateix any. Júpiter, Saturn, Urà i Neptú estaven prou alineats com perquè una nau pogués fer-los una visita aprofitant la gravetat de cada planeta per accelerar-se, com si es tractés d’una fona. Una missió molt ambiciosa que va ser un èxit contundent.
La missió Voyager va ser extraordinàriament interessant, sobretot per dos motius. Un per les impressionats imatges dels planetes més allunyats del sistema solar, però també perquè el seu viatge continuaria eternament. Les sondes actualment encara envien senyals, ja no imatges, i porten dins seu un missatge explicant què és la Terra a possibles criatures intel·ligents que en un futur llunya les puguin interceptar (veure vídeo).
El 14 de febrer de 1990 la Voyager I va abandonar el sistema solar, però abans de fer-ho va enfocar la seva càmera per gravar el què deixava enrere: el Sol i tots els planetes que giren al seu voltant. Com els anys seixanta es va poder fotografiar la Terra des de la Lluna, el 1990 la Humanitat va tenir per primer cop un retrat de família dels astres del sistema solar. Mercuri no es pot veure amb claredat, Mart hi apareix com una lluna creixent i Plutó quasi és imperceptible, però Venus, la Terra, Júpiter, Urà i Neptú es veuen junts, donant voltes al Sol enmig de la galàxia.
Per poder fer la fotografia, la Voyager I va haver de recórrer 6.000 milions de quilòmetres en dotze anys, carregada d’instruments que, en aquella època eren molt sofisticats, però que si ara es recuperessin farien riure al costat de qualsevol dels ordinadors personals que tenim sobre la taula. Des de llavors, els robots han fotografiat Mart des de la seva superfície. Han arribat a les llunes de Júpiter i Saturn i s’han endinsat en el cinturó d’asteroides. Han fotografiat cometes i han viatjat fins al Sol.
Un cop fora del sistema solar i amb molt d’espai buit per davant, els enginyers de la NASA van decidir reduir el subministrament d’energia destinada a les càmeres per permetre que els altres instruments continuessin recollint informació i continués el seu viatge etern cap a l’espai interestelar. Gràcies a això, la NASA continua rebent informació i se sap que les Voyager estan ara a més de 10.000 milions de quilòmetres de la Terra. D’aquí un parell d’anys, les naus s’allunyaran definitivament del sistema solar i seran com una ampolla llançada a l’oceà còsmic a l’espera que algú, a alguns anys llum de distància de nosaltres les trobi i tingui prou capacitat entendre allò que el 1977 els humans els hi vam dir.
[youtube]PZAAuTXQGHw[/youtube]
El telescopi espacial Hubble ha pogut fotografiar les aurores polars de Saturn. Des de la seva òrbita terrestre el telescopi espacial ha pogut veure Saturn amb els anells al centre de la imatge, cosa que possibilita veure els dos pols al mateix temps. Això només passa cada 15 anys, però aquesta vegada els dos pols estaven il·luminats pel Sol amb la mateixa intensitat, cosa que és un fet excepcional. S’ha pogut doncs investigar les aurores pràcticament simètriques que es produeixen en el segon planeta més gran del sistema solar. Amb la gran quantitat d’imatges que s’han aconseguit fins i tot s’ha pogut muntar una pel·lícula que mostra el moviment d’aquestes aurores.
Què causa aquestes aurores polars a Saturn? Doncs com a la Terra, passa quan partícules ràpides carregades d’electricitat arriben des del Sol al planeta seguint les línies magnètiques que té. El camp magnètic de Saturn està poc estudiat, però ara els astrònoms han pogut veure petites diferències entre les aurores boreal i austral. La del pol nord de Saturn és més petita i més intensa que la del pol sud. Això implica que el camp magnètic no està distribuït de forma igual i és més irregular i fort en el nord que en el sud.
Saturn orbita el Sol a una distància d’1,4 milions de quilòmetres -deu vegades més lluny que la Terra-, té un diàmetre deu vegades més gran que el nostre planeta i necessita 30 anys terrestres per a completar un dels seus anys.
[youtube]0jckVj3ja6g[/youtube]
El gel de l’Àrtic es fon a un ritme molt més alt del què s’havia calculat. Pot semblar que la notícia ja l’han sentit abans però és un informe fet públic aquesta setmana. L’han elaborat científics canadencs després de dos anys de treball sobre el terreny. És el grup Circumpolar Flaw Lead (CFL), i es va iniciar el juliol del 2007 i ha tingut la participació de 300 científics d’arreu del món. I quines conclusions han tret els del CFL a part que el gel del pol es fon a tota velocitat? Doncs que aquesta desaparició del gel afecta a l’ecosistema marí d’una forma més greu del què semblava fins ara. Per exemple, han comprovat que augmenten els nivells de contaminants. Si fins ara estaven atrapats en el gel, al desaparèixer aquests contaminants, com el mercuri o els insecticides, passen a l’aigua. La desaparició del gel també ha provocat que balenes que abans no entraven al mar de Beaufort ara hi vagin i compateixen pels aliments amb altres espècies de balenes adaptades a les aigües gelades, com les beluga. Gel més prim també es sinònim de més tempestes, que cada cop són més freqüents.
Però a banda dels efectes sobre la meteorologia i l’ecosistema també s’han de començar a puntar els danys econòmics que provoca l’alteració del clima. El Grup Mediambiental Pew assegura que la desaparició del gel de les regions àrtiques tindrà un cost d’entre 47.000 i 285.000 milions d’euros… només aquest any. Un dels autors de l’estudi, Eban Goodstein, assegura que el cost de la desaparició del gel Àrtic fins el 2050 serà equivalent al PIB actual d’Alemanya, Rússia i el Regne Unit junts. Saben que significa això? 1.846 bilions d’euros. I una conseqüència més aquest 2010, la desaparició del gel a l’Àrtic escalfarà la Terra l’equivalent a 3.000 milions de tones de diòxid de carboni, més o menys el 40% de totes les emissions industrials dels EUA en un any.
[youtube]V0kAqqDVtSU[/youtube]
Amb el telescopi espacial Hubble en la seva fase final de vida ja s’ha començat a pensar en nous instruments que permetin continuar la gran tasca que ha fet aquest instrument. El nou telescopi de llum ultraviolada que orbitarà a 42.164 quilòmetres de la Terra i que permetrà fer observacions astronòmiques sense interferències amb l’atmosfera substituirà el Hubble a partir del 2013, any en què està previst el seu llançament. El projecte s’anomena World Space Observatory Ultraviolet (WSO-UV), hi està liderat per l’agència espacial russa Roscosmos amb participació de l’Estat espanyol, Alemanya, la Xina i Ucraïna. Durant deu anys, del 2013 al 2023 el WSO-UV serà l’únic observatori astronòmic per imatge i espectroscopia ultraviolada.
El Hubble, posat en òrbita el 1990, va ser el primer telescopi situat a l’espai i ha donat uns resultats més que extraordinaris, desvetllant molts secrets de l’Univers. El telescopi es controlarà des de l’Institut d’Astronomia de l’Acadèmia de Ciències Russa i des del Campus de la Universitat Complutense de Madrid.
I per a què servirà? Doncs per a moltes coses, entre elles conèixer la composició i distribució del material intergalàctic, descobrir l’evolució química de l’Univers des del seu origen i analitzar les atmosferes d’altres planetes i estrelles. L’Estat espanyol participarà en el projecte cooperant amb el desenvolupament del software d’operacions científiques i de missió com amb el suport a les operacions científiques i de missió durant el temps de vida del WSO-UV.
[youtube]UE3UvdyaFN0&feature=related[/youtube]
La sequera del sud-oest d’Austràlia i les fortes nevades a l’Antàrtic tenen relació, segons un estudi científic que ho demostra i que ha estat publicat pel setmanari Nature, realitzat per científics de la Divisió Australiana a l’Antàrtida i del Centre d’Investigacions del Clima i Ecosistemes Antàrtics. La causa d’això seria el model de circulació atmosfèrica que consisteix que un vent fred i sec que arriba a Austràlia mentre que el vent humit i càlid se’n va cap a l’Antàrtic. Els científics van comparar els registres de precipitació al cim de Law Dome, a l’Antàrtic, i al sud-oet australià. El resultat és clar: quant més plou en una regió menys precipitacions hi ha a l’altra. Les dades meteorològiques demostren que les intenses nevades de les últimes dècades al Law Dome no són habituals si es comparen amb els registres dels últims 750 anys, però el mateix passa amb la sequera a Austràlia que ha estat molt més extrema les últimes dècades. Segons els investigadors la resposta està amb el desequilibri atmosfèric provocat per les emissions causants de l’efecte hivernacle.
[youtube]JQRpxjuW0Zo&feature=PlayList&p=1EFC8243B8AB70F5&playnext=1&playnext_from=PL&index=41[/youtube]
El signe solar, el lloc que ocupa el Sol en el moment que naixem és, juntament amb l’ascendent, la part més important d’una carta astral. Com que la majoria de gent no coneix el signe que sortia per l’est en el moment que va néixer, els diaris nord-americans dels anys trenta del segle XX van popularitzar la publicació d’horòscops breus en els quals el lector s’havia d’identificar a través d’una data que quasi tothom té clara, el seu aniversari. Haver nascut el febrer o a l’abril no és el mateix, segons l’astrologia.
Ara un estudi fet per WorldHotels obre les portes a que l’astrologia permeti seleccionar millor el lloc per passar les vacances. Segons ells, l’astrologia marca les tendències a l’hora d’anar a un lloc o un altre i de preferir una o altra activitat.
Si volen provar la teoria de l’estudi… els àries, que són dinàmics, necessiten ciutats amb moviment com Londres o Nova York. Els taure, que necessiten relax i confort, prefereixen qualsevol lloc que tingui una platja tranquil·la. Els bessons i bessones necessiten la llum per viure i destins llunyans fora de les coses convencionals. Els crancs, que van endavant i enrere, busquen destinacions culturals per compartir amb la família. Els lleó, en canvi, que són més retocats, buscaran llocs luxosos o amb glamour per passar les vacances, com París. Els verge, que funcionen en pla formigueta, volen descans però amb un cert toc de luxe, una bona ciutat és Miami. Pels balança l’elecció és més complicada, perquè són inquiets i volen combinar activitats culturals compres amb cultura, doncs Barcelona ja els hi està bé. Els escorpins, esperit d’aventura, buscaran llocs recòndits com el Tibet. Els sagitaris, persones energètiques i independents, busquen també unes vacances diferents i aventureres com un safari africà. Els capricorn, amants de la pau, necessiten un lloc per llegir llibres o escoltar música, per tant qualsevol casa rural els anirà bé. Els aquari, en canvi, fantasiosos i independents, volen ciutats amb història i cultura, com Àmsterdam. I finalment, els sensibles peixos busquen una barreja de sensacions, toc exòtic, aventura i tranquil·litat i el seu destí millor és un hotel a les Maldives.
[youtube]BzA2feaLddg[/youtube]
Científics francesos i nord-americans han desenvolupat un nou fàrmac que reforça el sistema immunològic i prevé el rebuig d’òrgans després d’uns trasplantament. L’aplicació d’aquest nou fàrmac, segons publica la revista Science Translational Medicine, podria ajudar a reduir els medicaments d’immunosupressió, que poden arribar a tenir greus efectes secundaris i que s’han d’aplicar tota la vida del receptor.
El factor que regula el rebuig o l’acceptació d’un nou òrgan està en les cèl·lules T, les quals són controlades per un procés d’activació d’anticossos (CD28) i un altre d’inhibició. Bloquejant el procés d’activació amb un anticos dirigit específicament, com el CD28, el grup liderat per Nicole Poirier, de la Universitat de Nantes, França, va aconseguir mantenir intacte el procés d’inhibició.
Amb aquest procediment es va aconseguir que un receptor acceptés l’òrgan del donant sense cap problema. Clar que els experiments es van fer amb un grup de micos. En aquestes proves en las quals també hi han participat investigadors de la Universitat de Maryland, als EUA, es va descobrir que el CD28 havia impedit el rebuig orgànic i crònic de l’òrgan trasplantat. Com que el procés augmenta considerablement l’acció dels fàrmacs d’immunosupressió es van poder administrar dosis molt menys tòxiques i mantenir vives un nombre suficient de cèl·lules T per assegurar el bon funcionament del sistema immunològic.
[youtube]poI24h4bcrg[/youtube]
Científics nord-americans han trobat quasi trenta receptors olfactius pels quals els mosquits que transmeten la malària detecten a les seves víctimes humanes. Això obra la porta a trobar noves trampes i repel·lents per a combatre’ls. L’Anopheles gambiae cada any infecta 500 milions de persones amb un paràsit que en mata un milió. La revista Nature acaba de publicar els resultats de les investigacions fetes a la Universitat de Yale, dirigides pel professor John Carlson. A partir d’ara no s’haurà de recórrer a insecticides en massa sinó que es podran buscar inhibidors de l’olfacte dels mosquits que siguin més efectius i respectuosos amb el medi ambient. Fins ara se sabia que els mosquits buscaven a les seves víctimes per l’olor, però es desconeixia com detectaven els diferents elements químics que desprèn una persona.
Els investigadors estan ara en una nova fase i busquen els components químics que interactuen amb aquests receptors. Els que bloquegen els receptors reduiran l’habilitat dels mosquits per trobar humans per picar, mentre els que els exciten permetran atraure’ls cap a trampes o repel·lir-los.
El més curiós de la investigació és que no s’ha fet amb mosquits, sinó amb mosques de la fruita mutants que no tenien receptors olfactius. Els científics han activat els gens de 72 receptors olfactius del mosquit en les cèl·lules olfactives de les mosques, que després van ser exposades a diversos olors. Segons la reacció de les mosques es van determinar que 27 receptors reaccionaven fortament a components químics de la suor humana.
La malària és una malaltia parasitària que es transmet per la picada de la femella de l’Anopheles infectada, i que es produeix sobretot en climes tropicals i subtropicals. L’abús d’insecticides ha desenvolupat una forta resistència dels mosquits als mateixos, de la mateixa manera que els paràsits del gènere Plasmodium han desenvolupat resistència als antibiòtics.
Respecte a la malària, científics de la Walter and Eliza Hall Institute de Melbourne, a Austràlia, han identificat una proteïna clau, la Plasmepsina V, que utilitza el paràsit de la malària per-se infiltrar-se en els glòbuls vermells i modificar-los. Això ho fa per a garantir-se la seva supervivència i per escapar als atacs del sistema immunitari. Quan es trobi l’element que bloquegi aquesta proteïna clau, el paràsit de la malària moriria i no es podria reproduir.
[youtube]kFpHInFh3vs[/youtube]
La revista Nature ha publicat un estudi, segons el qual, l’activitat volcànica podria haver provocat canvis ambientals que haurien destruït la vida dels oceans. L’estudi l’ha fet la Universitat de Harvard i explica que es va produir una desaparició de bona part de l’oxigen en els mars fa uns 100 milions d’anys, cosa que hauria acabat amb la tercera part de la vida dels oceans. El culpable? El sulfur procedent de l’activitat volcànica.
En el Cretaci hi va haver una enorme activitat volcànica i els sulfats emesos van alliberar fòsfor, que va fertilitzar els oceans provocant un creixement desmesurat dels organismes fotosintètics (plàncton) prop de la superfície. Aquesta capa de plàncton va servir d’aliment a una població de bacteris consumidors d’oxigen marí. Els bacteris, un cop sense oxigen, van desaparèixer en les profunditats, juntament amb el 27% de la vida marina.
El mecanisme del per què va passar això no està del tot clar. Fins ara se sospitava de que al darrera i havia les variacions de diòxid de carboni de l’atmosfera, que modificaven el clima i contribuïen a augmentar el volum de nutrients que arribava als mars. Al mateix temps es produïa un escalfament de l’atmosfera del planeta, amb la qual cosa es desacceleraven les corrents oceàniques que restableixen l’oxigen de les profunditats marines. Un fenomen d’alteració com el que està provocant El Niño. El nitrogen, el ferro i el fòsfor són nutrients clau per limitar el fitoplàncton i la seva alteració pot modificar la quantitat d’oxigen en el mar.
Això va passar fa 100 anys, però ara es podria repetir el fenomen, encara que d’una altra forma. Els científics estan advertint que en extenses zones dels oceans la quantitat d’oxigen es va reduint i les zones sense vida marina augmenten per culpa dels vessaments de fertilitzants agrícoles, amb un alt contingut de sulfats- i l’escalfament dels oceans.
[youtube]q0QGrvzt8jo[/youtube]
Científics del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han descobert un mecanisme cerebral que manté prims als ratolins, fins i tot si tenen dietes riques en greixos. Això confirma les línies d’investigació que apunten que el cervell humà juga un paper bàsic en la quantitat de menjar que ingereix una persona. L’estudi l’ha fet Guadalupe Sabio sobre la proteïna JNK1, s’emmarca precisament en investigar el paper del cervell en la regulació de la quantitat d’aliment que demana l’organisme. Les conclusions podrien tenir aplicacions en el tractament de la diabetis del tipus II.
L’estudi ha estat publicat a la revista Genes and Development i s’ha fet en col·laboració amb el centre Howard Hughes Medical Institute de Massachussetts. Aclarir la relació entre l’obesitat i la diabetis del tipus II és una de les branques més importants d’investigació d’aquesta malaltia que les persones amb quilos de més tenen més possibilitats de desenvolupar.
Per saber els mecanismes moleculars que provoquen la diabetis en qui consumeix dietes riques en greixos, els científics treballen amb ratolins modificats genèticament que no produeixen la proteïna JNK1. Els ratolins que no tenen aquesta proteïna estan prims i sense diabetis tot i menjar greixos. Però no està clar si és el fet d’estar prims o el de no tenir la proteïna el que es protegeix de la malaltia.