[youtube]TaqiwY5qToA[/youtube]
Roscomos, l’agència espacial russa, començarà a desenvolupar tecnologies i aparells per evitar el possible impacte de l’asteroide Apophis contra la Terra el 2036. La idea no es fer-lo esclatar, cosa que el podria fragmentar i multiplicar els danys, sinó que s’aplicarien les lleis de la física. Ho assegura Anatoli Permínov que diu que el tema de l’asteroide assassí centrarà els pròxims dies una reunió del consell científic de l’agència espacial russa. Però els russos no ho volen fer sols i proposaran tant a la UE, com als EUA, a la Xina i al Japó desenvolupar conjuntament el projecte, per unir els esforços tecnològics i lluitar junts contra l’amenaça còsmica.
L’Apophis (asteroide 2004 MN4) de 270 metres de diàmetre, és tres vegades més gran que el meteorit que va impactar a Tunguska el 1908 i va destruir dues mil hectàrees de tundra. En el seu camí cap el Sol, Apophis passarà molt aprop de la Terra, a només 30.000 quilòmetres, una desena part de la distància a la Lluna i per sota l’òrbita dels satèl·lits geoestacionaris, però quan hagi orbitat el Sol i es torni apropar al nostre planeta, durant el 2036, la distància encara podria ser inferior o fins i tot impactar. Si hi hagués un xoc, l’efecte seria devastador i equivaldria a l’explosió de milers de bombes atòmiques que deixarien deserta una superfície similar a la de França.
De tota manera, la NASA fa pocs mesos va recalcular l’òrbita de l’Apophis i va reduir significativament la probabilitat que l’Apophis acabi xocant amb la Terra el 2036. Concretament si fins fa poc la possibilitat d’impacte era 1/45.000 ara és de 1/250.000. Científics agrupats en l’Associació d’Exploradors de l’Espai van instar a finals del 2008 a desenvolupar un mecanisme global per a defensar el planeta de possibles impactes de meteorits. La comunitat científica actualment només té controlats uns 5.000 del milió d’objectes celestes d’entre 100 i 200 metres de diàmetre que podrien xocar amb la Terra.
[youtube]kdJqDfLisig[/youtube]
L’Agència Espacial Europea (ESA) ha encarregat a l’empresa Astrium el desenvolupament d’una evolució més potent i de més prestacions que el coet Ariane 5. La nova nau, que s’anomenara Ariane 5 ME (Midlife Evolution), podria posar en òrbita fins a 12 tones de pes, un 20% més càrrega que l’actual coet. Tardarà dos anys a estar enllestit i el seu disseny costarà 150 milions d’euros. El model Ariane V ha fet 49 llançaments des de la base espacial de Kourou, a la Guyana francesa. L’Ariane 5M també disposarà d’un motor que es podrà engegar diverses vegades a l’espai, això facilitarà la posta en òrbita de més d’un satèl·lit a la vegada o vehicles especials, perquè podrà estar voltant la Terra més temps. Segons Astrium, l’etapa superior del nou Ariane serà més fiable i més segura. El primer llançament d’un coet europeu Ariane es va fer el 24 de desembre del 1974. Astrium Space Transportation és una subsidiària d’EADS, dedicada a proveir sistemes i serveis espacials, civils i de defensa que té 13.000 treballadors i va facturar 4.300 milions d’euros el 2008.
[youtube]0dZn1ZJxhQ8[/youtube]
Una investigació feta per científics de la Universitat Pablo de Olavide (UPO) de Sevilla ha posat al descobert que d’un cinc a un deu per cent de malalties rares -les de base genètica que afecten a a menys de 5 casos per cada 10.000 habitants- s’associen erròniament a les alteracions d’un gen. La investigació s’ha publicat a la revista científica nord-americana Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). El treball ha examinat tres mutacions genètiques associades a la diabetis del tipus II i a l’obesitat i manté que almenys en dos casos, les mutacions afectaven en realitat a gens diferents del que es creia. Les conclusions de la investigació, en la qual hi han participat científics del CSIC, de l’UPO i del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars Carlos III, revela que moltes de les identificacions de les malalties rares i mutacions d’un gen podrien ser errònies i que haurien de ser revisades.
L’ADN es pot dividir en codificant i no codificant. El codificant conté els gens que formen les proteïnes i suposa només un 5% del genoma humà. El no codificant, té seqüències repetides, i s’ha considerat fins ara poc rellevant. Darrerament, però els científics han començar a descobrir que l’ADN no codificant té moltes claus que expliquen el perquè el gens s’activen en determinats moments o perquè ho fan en només unes determinades cèl·lules.
L’estudi de l’UPO ha investigat sobre tres regions genòmmiques no codificants les mutacions de les quals s’associaven a la diabetis del tipus II i a l’obesitat; dos que s’associaven als gens CDKAL1 i FTO, i una més associada a l’HHEX i IDE. Utilitzant mètodes de genètica comparativa s’ha pogut demostrar que, realment, els gens candidats a estar controlats per aquestes regions són HHEX, IRX3 i SOX4, en comptes de CDKAL1, FTO i IDE, respectivament. Tot plegat demostra que el funcionament del genoma encara està per descobrir del tot i que es podran associar a partir d’ara els gens exactes a la malaltia que provoquen.
[youtube]zVKwMivhnmw&feature=related[/youtube]
La setmana passada dos avions que van tenir dificultats en ple vol van haver de buidar més de 90 tones de combustible quan sobrevolaven Suïssa. El primer incident el va patir un Boeing 747 d’una companyia de càrrega holandesa que viatjava de Johannesburg (Sud-àfrica) a Amsterdam (Holanda) i va haver d’aterrar a Ginebra després de deixar anar el combustible que li quedava, en aquest cas relativament poc. La nau va poder aterrar sense problemes, arreglar l’avaria i continuar cap a Amsterdam sense problemes. El segon incident el va protagonitzar un avió B-767 de United Airlines que volava entre Roma i Washington, aquest sí amb els dipòsits plens, va haver de buidar el querosè dels seus dipòsits abans de poder aterrar amb garanties a Ginebra.
Un avió ha de llençar el combustible dels seus tancs abans d’aterrar perquè si no ho fes seria massa pesant per poder aterrar amb seguretat i per evitar una explosió o un incendi. Els avions carreguen el combustible necessari per fer el trajecte assignat i una mica més per si sorgeix una emergència que els obligui a estar en vol més estona del previst o per buscar un aeroport alternatiu. Els aterratges es fan amb els dipòsits pràcticament buits.
Les 90 tones de fuel llençades sobre la regió occidental de Suïssa i l’est de França. La maniobra en sí no suposa cap risc. Si algú s’imagina que cau una pluja de querosè del cel s’equivoca, quasi tot s’evapora abans de tocar a terra i per tant ni contamina ni suposa cap problema per a la població i el medi ambient.
Bon any nou!
[youtube]k-Y-IBeSNGo&feature=PlayList&p=0E9A4E115F67DF59&index=0[/youtube]
Hi ha dos pols nords. Un és el físic, o sigui la part més al nord d’aquesta pilota que és la Terra, i l’altre és el pol nord magnètic, el lloc on assenyalen les brújules. El pol nord físic sempre està allà mateix, però el pol nord magnètic està en constant moviment perquè depén dels moviments del nucli terrestre. La notícia, desvetllada per National Geographic és que el pol nord magnètic s’està desplaçant ràpidament cap a Rússia a raó d’uns 64 quilòmetres per any. El nucli terrestre es troba a una profunditat massa gran per a detectar directament el seu camp magnètic, però els investigadors sí que poden fer un seguiment del camp magnètic de la Terra que va canviant contínuament. Actualment el pol nord magnètic es troba al Canadà, prop del pol nord físic, però no en el mateix lloc.
Els nous sistemes de posicionament global (GPS) han desplaçat la bruixola a l’hora d’orientar-se però aquest instrument encara és útil al fons del mar o en llocs subterranis on la cobertura per satèl·lit no arriba. El pol nord magnètic s’havia mogut relativament molt poc des del primer cop que es va localitzar el 1831. A partir del 1904 el pol va començar a canviar cap el nord-est a un ritme constant de 15 quilòmetres a l’any. El 1989, però, el moviment es va accelerar de forma sorprenent i fa dos anys que el pol nord magnètic es mou entre 55 i 60 quilòmetres anuals en direcció a Sibèria. Això obliga a fer reajustaments de les bruixoles electròniques per anar al pol nord físic.
El camp mangètic de la Terra té un camp magnètic provocat perquè el nucli del planeta és una immensa bola de ferro sòlid que gira ràpidament envoltat de roca líquida. Això forma un dinamo natural que impulsa el cap magnètic. De tota manera, els científics no s’atreveixen a dir si el pol nord magnètic acabarà sortint del Canadà per creuar la frontera russa i si, en els pròxims anys, aquest desplaçament canviarà de direcció.
[youtube]NqyKFU868BI[/youtube]
Investigadors de la Universitat de Màlaga (UMA), liderats pel professor Francisco Criado, han constatat que la temperatura superficial de l’aigua del mar a la Mediterrània ha augmentat 0,05 graus centígrads cada any durant l’últim quart de segle. En total en 25 anys un augment de 1,25 graus. L’estudi s’ha centrat en l’intercanvi d’aigua que es produeix a l’Estret de Gibraltar i la seva relació amb els fenomens climàtics que afecten el Mediterrani. L’estudi també ha analitat la temperatura de l’aire com una més de les variables per a diagnosticar les tendències climàtiques. I les conclusions són que des de fa seixanta anys la temperatura ha anat augmentant 0,012 graus centígrads anualment. En total en seixanta anys un augment de 0,72 graus. Curiosament durant la dècada dels cinquanta del segle passat la temperatura mitjana de l’aire tenia una tendència descendent, però a partir del seixanta va començar a augmentar espectacularment. Les diferents capes d’aigua a diferents temperatures que es troben en els mars fan que les aigües intermitjes i fondes també s’hagin escalfat, encara que d’una forma molt més moderat. El grup de l’UMA treballa actualment en el seguiment de les variables climàtiques de la Mediterrània per fer una descripció pormenoritzada de foctors com la precipitació, evaporació, temperatura de l’aire i aigua i el nivell del mar. Tota la informació l’obtenen de bases de dades climàtiques procedents del National Centers for Environmental Prediction (NCEP) de la NASA.
[youtube]HZNuDNuZyDM&feature=related[/youtube]
Doncs resulta que les persones són més individualistes o solidàries en funció de l’activitat de la seva amígdala cerebral i no perquè la personalitat estigui relacionada amb l’activitat del còrtex prefrontal. Aquest és el resultat de l’estudi dirigit pel doctor Masahiko Haruno, de l’Institut de Neurologia de la Universitat de Tamagawa, al Japó. Els científics van contrastar, amb resonàncies magnètiques funcionals de persones amb orientacions prosocials i altres d’individualistes, les diferències que apareixien. Els individus prosocials són aquells que maximitzen la suma de recursos per a ells mateixos, però alhora prefereixen que la resta tinguin els mateixos mitjans que ells. Els individualistes només es preocupen dels seus recursos i no dels que puguin disposar altres persones. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature i assegura que la tendència individualista o prosocial es pot predir només comprovant el grau d’activitat de l’amígdala cerebral.
El tema de la solidaritat ha estat sovint objecte de debat. Una de les teories més esteses és que hi ha una resposta automàtica que només considera el benefici d’un mateix i que era el còrtex prefrontal del cervell des d’on s’enviava una senyal per a controlar aquest impuls. Però ara l’estudi de Haruno ha desmentit la teoria. S’ha aconseguit observant com les ments de les persones prosocials i la dels individualistes responien al desig que els despertava aconseguir dos premis, un per a ells mateixos i l’altre per a un company. En els individualistes es va comprovar que la zona que s’estimulava no era el còrtex prefrontal sinó l’amígdala cerebral.
[youtube]GoqehY8J20Q[/youtube]
Científics de les universitats de Califòrnia i Michigan han desenvolupat unes partícules que imiten les característiques i funcions dels glòbuls vermells naturals. Entre les virtuts d’aquestes partícules anomenades RBCs hi ha la suavitat i flexibilitat -necessària per circular pels petits capilars-, a més de la capacitat de transportar oxígen a les cèl·lules. A més aquests glòbuls vermells sintètics poden transportar medicaments d’una manera efectiva i controlada. Això obre un ventall enorme en la medicina del futur, perquè aquestes primeres partícules es poden desenvolupar i anar fent més complexes. Els científics han sintetitzat les partícules mitjançant un polímer al qual s’ha cobert de nou capes d’hemoglobina i d’altres proteïnes. El més interessantés que el mètode a partir del qual s’han creat aquests glòbuls vermells artificials es pot desenvolupar en altres partícules que imitin funcions i propietats d’un altre tipus de cèl·lules per a curar malalties, com l’anèmia o l’eliptocitosi hereditària, un transtorn en el qual els glòbuls vermells alteren la seva forma circular i provoquen l’anèmia hemolítica.
Bon Nadal!
[youtube]YJ0hwTzOMPE[/youtube]
Astrònoms alemanys han descobert a la lluna de Saturn anomenada Tità un mar gegant de metà o hidrocarburs que tindria unes dimensions superiors a la del Mar Caspi, que és el més gran de la Terra. Amb un diàmetre de 5.150 quilòmetres, Tità és el segon satèl·lit més gran del sistema solar, el primer es Ganímedes que orbita al voltant de Júpiter, i l’únic que té una atmosfera densa. El Centre Alemany d’Investigacions Aeroespacials (DLR) ha anunciat que el mar gegant de Tità té una superfície de 400.000 quilòmetres quadrats. El mar, batejat com Krake Mare, està en el pol nord del satèl·lit i el seu descobriment ha estat facilitat per les imatges captades per la sonda nord-americana Cassini. Un any abans s’havia descobert al pol sud del satèl·lit un enorme mar d’età líquid.
L’atmosfera plena de nitrogen converteix Tità en un satèl·lit que recrea d’alguna forma l’antic estat de la Terra, encara que la seva densa atmosfera n’impedeix observar-ne amb claredat la seva superfície. Només s’ha pogut detectar el mar gegant d’hidrocarburs gràcies a un espectòmetre d’infrarojos VIMS que va permetre detectar un element brillant en el pol nord de Tità que no es corresponia a una superfície gelada.
El descobriment confirma la teoria que Tità és un autèntic pou de petroli orbitant Saturn i que en el futur podria ser la gran reserva d’hidrocarburs del sistema solar.
[youtube]EC9aIth1ah4[/youtube]
L’avenç científic més important del 2009, segons la revista Science, ha estat l’estudi del fòssil d’Ardipithecus ramidus, una mena d’homídid que va viure fa 4,4 milions d’anys a la zona que actualment ocupa Etiòpia. El fòssil trobat té un milió d’anys d’antiguitat més que la famosa Lucy Australopithecus afarensis, de la qual es té un esquelet parcial i que era considerada fins ara l’homínid més antic que s’havia trobat. La descoberta d’Ardi, el nom amb el qual l’han batejat els científics, ha permès trobar un nexe més de la branca evolutiva de la que han sortit ximpanzés i humans, tot i que això no vol dir que sigui un parent directe.
L’estudi d’Ardi l’ha fet un equip de 47 científics de nou països que han analitzat 150.000 espècies de plantes i animals fossilitzats i ha estat un avanç clau per entendre més l’evolució. Analitzant el crani, les dents, la pelvis, les mans, els peus i d’altre ossos es pot dir que Ardi té una barreja de característiques que comparteix amb els simis del Miocè que el van precedir però d’altres característiques no només tenen els homínids.
El fòssil d’Ardi es va trobar el 1994 i la seva edat s’ha datat a partir de les cendres i laves que el rodejaven. Ardi era una femella d’un 1,20 metres d’altura i 50 kg de pes. Els investigadors creuen que, per la forma de la pelvis, Ardi caminava dreta sobre els seus peus quan estava per terra, però utilitzava braços i peus quan es movia entre els arbres, com els humans.