Posts Tagged ‘astronàutica’
[youtube]qbAw7te0hV0&feature=PlayList&p=6834A07BDAE23E58&playnext_from=PL&playnext=1&index=20[/youtube]
La sonda Mars Express de l’Agència Europea de l’Espai (ESA) ha trobat a Mart un altiplà rodejat d’uns curiosos pujols rocosos al seu voltant. La zona te una mida de 21.000 km² i es troba prop del cràter de Magallanes. Els curiosos pujols són acumulacions de roques, com si algú les hagués apilonat. Però hi ha una explicació científica al tema. Els científics creuen que la zona rocallosa va ser destruïda pels impactes d’altres roques, o que aquestes pedres han sorgit després d’un procés conegut com subrosió. Aquest procés està molt estès a Mart i es produeix quan el magma del planeta entra en contacte amb una zona gelada, de manera que fon i remou els materials de la superfície i els porta a un altre indret, on s’acumulen i formen muntanyetes irregulars.
[youtube]yvC59g5X5Wk[/youtube]
L’Agència d’Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA) ha recuperat sense grans danys en el desert australià de Woomera la càpsula de la missió Hayabusa, que ha tornat a la Terra després d’un viatge de set anys a l’asteroide Itokawa. L’aparell es va localitzar en una zona militar australiana portant dins seu les primeres mostres d’un asteroide recollides a l’espai exterior.
La càpsula estava dissenyada per resistir l’entrada a l’atmosfera terrestre, sense problemes. Durant el seu viatge la sonda ha fet un recorregut de 4.000 milions de quilòmetres i ha hagut de superar nombrosos entrebancs. Els seus motors de xenó van fallar i es va perdre el contacte amb ella durant tres mesos. Tot i que les anàlisi del seu material han començat d’immediat, les conclusions d’aquests estudis tardaren un any en acabar-se.
La missió de la sonda Haiabusa, de 510 quilos de pes, va començar el maig del 2003 i es va ajornar el seu retorn fins que no es van poder arreglar els problemes tècnics. Durant el seu viatge la Hayabusa va estar dos mesos fent observacions científiques sobre la composició mineral, altura i reflex de la llum solar a l’Itokawa, fins que el novembre del 2005 va aterrar sobre el asteroide en una missió extremadament complicada. La sonda va estar sobre la superfície de l’asteroide durant mitja hora. El material recollit per la sonda d’exploració espacial ajudarà a entendre la formació dels planetes del sistema solar ara fa 4.500 milions d’anys.
[youtube]NKrUQatVSmE[/youtube]
El 10 de novembre de 1970, més d’un any després que els primers astronautes nord-americans trepitgessin la Lluna, la Unió Soviètica va fer aterrar al satèl·lit un petit robot d’exploració batejat com Lunokhod-1 (que es pot traduir com el Caminant Lunar) que formava part de la missió Lluna-17. Després d’onze mesos d’activitat i d’enviar valuosa informació a la Terra, la missió es va donar per acabada perquè el Lunokhod-1 va deixar d’enviar senyal i els científics soviètics en van perdre la posició.
Quaranta anys després, científics nord-americans han trobat sobre la superfície de la Lluna la sonda soviètica, gràcies al Lunar Reconnaisance Orbiter. Això tampoc seria extraordinari, ja que ara els satèl·lits que orbiten la Lluna tenen molta més resolució que els del segle passat. La sorpresa ve venir quan es va apuntar amb un làser a la posició del Lunokhod-1, que disposava d’un reflector i es va poder comprovar que la nau responia rebotant el raig làser cap a la Terra. Els científics estan molt sorpresos perquè el vell aparell soviètic encara tingui capacitat de resposta i pugui ser útil 40 anys després per a les investigacions actuals.
El Lunakhod-1 portava un reflector de fabricació francesa i va ser un dels grans èxits del programa soviètic d’investigació lunar. El robot, dirigit per control remot, va passejar-se durant set quilòmetres per la superfície lunar des d’on va transmetre milers d’imatges. A més va analitzar el terra lunar en cinc-cents punts. Que torni a l’activitat permetrà als científics buscar desviacions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein, per la qual cosa es necessita fer mesures molt precises, de l’òrbita lunar. Repetint les mesures durant anys es podrà dibuixar l’òrbita del nostre satèl·lit amb una precisió mil·limètrica. Això fins ara s’estava fent amb els reflectors col·locats a la Lluna per les missions de l’Apol·lo XI, XIV i XVI i una altre robot soviètic el Lunokhod-2, encara que aquest té problemes de funcionament. No deixa de ser curiós que el germà gran, després d’estar quatre dècades fora de combat, funcioni millor que el seu germà petit.
[youtube]SWTJuy6LZQM&feature=related[/youtube]
La càpsula de descens de la nau russa Soyuz TMA-17, amb el rus Oleg Kótov; el nord-americà Timothy Creamer i el japonès Soichi Noguchi a bord ha aterrat a les estepes del Kazakhstan. Els tres astronautes que han tornat a al Terra han estat 163 dies a l’espai dins l’Estació Espacial Internacional (ISS). Les naus russes seran les que portaran tot el pes dels viatges a l’ISS a partir de l’any vinent i fins que la NASA no tingui preparat el seu nou coet que ha de substituir els transbordadors que ja porten 30 anys a l’esquena i que es jubilen.
Els aterratges de les naus russes són força més violents i es fan a les estepes del Kazakhstan, diguem que perquè hi ha prou terreny per aterrar sense xocar contra cases ni muntanyes. Aquesta vegada, però, les autoritats del país han demanat als russos que canviessin la zona d’aterratge perquè els camps de conreu que serveixen habitualment per al retorn de les naus estaven recent sembrats. Alguns aterratges anteriors van produir incendis a l’estepa provocats per culpa dels retropropulsors que s’encenen quan la càpsula Soyuz està a punt de tocar a terra. Aquests incendis no es poden controlar de forma immediata i a vegades cremen tot el camp on ha aterrat.
[youtube]xzGemLobwyg[/youtube]
A finals del 2010 la segona sonda d’exploració lunar de la Xina, el Chang E II, visitarà el satè·lit de la Terra. Chang E fa referència a una tradició xinesa segons la qual una deesa amb aquest nom habita a la Lluna des de temps immemorials. La sonda prendrà fotografies d’alta resolució del lloc on la següent nau xinesa, la Chang E III realitzi un aterratge controlat sobre la superfície lunar.
El programa espacial xinès es desenvolupa en dues branques. Una és la de les missions tripulades, l’última es va fer el 2008, per a establir en el futur una estació espacial permanent. L’altra se centra en l’estudi de la Lluna. Aquesta darrera fase es va iniciar l’octubre del 2007 amb el llançament de la primera sonda, la Chang E I, que va elaborar un mapa tridimensional de la Lluna.
La Xina preveu fer arribar els seus primers astronautes a la Lluna el 2020, o un any abans, just quan faci cinquanta anys de l’arribada d’Armstrong i Aldrin amb l’Apol·lo XI. L’avançament no seria res estrany perquè el programa espacial xinès avança a un ritme molt més ràpid del què es preveia inicialment. Les noves tecnologies i el fet que utilitza mètodes ja provats durant anys tant pels EUA, com per Rússia i la UE els facilita molt les coses.
[youtube]kdJqDfLisig[/youtube]
L’Agència Espacial Europea (ESA) ha encarregat a l’empresa Astrium el desenvolupament d’una evolució més potent i de més prestacions que el coet Ariane 5. La nova nau, que s’anomenara Ariane 5 ME (Midlife Evolution), podria posar en òrbita fins a 12 tones de pes, un 20% més càrrega que l’actual coet. Tardarà dos anys a estar enllestit i el seu disseny costarà 150 milions d’euros. El model Ariane V ha fet 49 llançaments des de la base espacial de Kourou, a la Guyana francesa. L’Ariane 5M també disposarà d’un motor que es podrà engegar diverses vegades a l’espai, això facilitarà la posta en òrbita de més d’un satèl·lit a la vegada o vehicles especials, perquè podrà estar voltant la Terra més temps. Segons Astrium, l’etapa superior del nou Ariane serà més fiable i més segura. El primer llançament d’un coet europeu Ariane es va fer el 24 de desembre del 1974. Astrium Space Transportation és una subsidiària d’EADS, dedicada a proveir sistemes i serveis espacials, civils i de defensa que té 13.000 treballadors i va facturar 4.300 milions d’euros el 2008.
[youtube]x0Srd9cOgPc[/youtube]
El 24 de juliol va ser llançada des del cosmòdrom de Baikonur (Kazakhtan) la nau de càrrega Progress M-67amb més de 2,5 tones de càrrega i provisions per als ocupants de l’Estació Espacial Internacional (ISS). L’arribada de naus de càrrega no tripulades a la ISS tampoc és cap novetat perquè pràcticament els viatges són ara mensuals. La seva funció és diversa. Des de transportar combustible, oxigen, aigua, aliments i equipaments i peces de recanvi a utilitzar la nau per empènyer cap amunt el conjunt de la ISS quan aquesta ha perdut altura. Un cop han fet la seva funció, les naus mercants es desenganxen de la ISS i es deixen caure cap a l’atmosfera on es desintegren sobre el Pacífic, a uns 3.000 quilòmetres de Nova Zelanda, una de les zones on hi ha menys possibilitats que algun fragment que no s’hagi desintegrat pugui causar danys. Per què citem la M-67? Doncs perquè, tot i ser la tercera nau de càrrega que s’ha acoblat a la ISS aquest any, aquesta és l’última nau russa de transport que tenia un comandament analògic. La nova generació de naus mercants ja tenen comandament digital. Aquestes noves naus ja s’han acoblat a la ISS dues vegades. La M-01M el mes de novembre passat i la M-02M el mes de febrer passat. La tecnologia analògica que ha estat utilitzada a l’espai pràcticament durant tota la segona meitat del segle XX i que ha donat els èxits més importants de la carrera espacial ja és història.