Posts Tagged ‘CSIC’
[youtube]sZiJytylfZM[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat de Texas han aconseguit identificar la proteïna que protegeix a les plantes de l’excés de llum, que en quantitats excessives fan que aquestes generin compostos oxidants molt perjudicials per al seu desenvolupament. La clau de la regulació solar de les plantes és la proteïna PIF1, que controla la producció de carotenoides, els compostos antioxidants que ajuden en el procés de la fotosíntesi i que es generen de forma natural des del moment que germina el gra i surt a la superfície, el moment en el qual comença a rebre llum i necessita regular-la.
El treball l’ha publicat la revista Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA i en ell s’assegura que la proteïna PIF1 participa en d’altres funcions relacionades amb el creixement de les plantes i la fotosíntesi, però fins ara no se sabia amb certesa el seu paper clau en la producció de carotenoides i, per tant, en el control dels antioxidants. El descobriment pot permetre en el futur modificar els nivells d’antioxidants en condicions on les plantes, per exemple, tinguin poques hores de llum solar.
[youtube]JSnB2HJnuOY[/youtube]
Científics espanyols han descobert una forma perquè sigui el mateix sistema immunitari qui acabi amb l’acinetobacter buamannii, un patogen que s’ha convertit en tot un problema sanitari per la seva resistència a molts antibiòtics i que ha afectat especialment els soldats ferits a la guerra de l’Iraq. Les infeccions que provoca aquest bacteri són especialment greus en pacients que estan ingressats a les Unitats de Cures Intensives (UCI), on provoca el cent per cent de mortalitat si el cep és multiresistent.
Un equip del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha detectat que les cèl·lules epitelials que conformen el teixit de pulmó infectades per aquest bacteri són capaces d’activar el sistema immunitari per eliminar-lo. Això permetrà estudiar formes per potenciar aquesta resposta cèl·lular perquè siguin les mateixes defenses de cada persona que acabin amb aquest bacteri.
Els resultats de la investigació s’han publicat a la revista PLoS ONE han descrit com aquestes cèl·lules epitelials del pulmó infectat per acinetobacter comencen a produir factors antimicrobians i activar vies de senyalització implicades en la producció d’una proteïna anomenada quimioquina IL-8. Aquesta proteïna és imprescindible per enviar fagocits -una classe de glòbuls blancs- i enviar-los al lloc de la infecció per a combatre el bacteri. La teràpia plantejada té l’avantatge que funciona amb tots els ceps d’acinetobacter, independentment del seu grau de resistència als antibiòtics i, segons els científics, és molt difícil que el bacteri trobi un sistema per frenar-ho. A més la tècnica es podrà aplicar segurament en el futur a d’altres agents patògens.
[youtube]5QN3iBsYzqE&feature=related[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i altres organismes internacionals han descobert quin és el mecanisme molecular que regula quan i com es formen les flors de les plantes. L’estudi determina la xarxa genètica regulada pel factor de transcripció APETALA 1, que és el director d’orquestra de la floració. L’estudi, publicat per Science, permetrà conèixer com es desenvolupa aquest procés i el de l’aparició dels fruits de les plantes. L’APETALA 1 també controla l’activitat d’altres gens que regulen el desenvolupament vegetatiu o el creixement floral. Primer l’APETALA 1 reprimeix el programa vegetatiu, el moment en què les plantes produeixen fulles, i posteriorment activa el programa reproductiu, que és el de la producció de flors.
Un dels gens que controla l’APETALA 1 s’anomena Terminal Flower 1, i impedeix que el tronc on es formen les flors es converteixi en flor, cosa que li permet tenir un creixement continu i produir moltes flors. Encara que el mecanisme complet de la floració no es coneixia fins ara, el factor APETALA 1 no era desconegut pels científics. Aquest gen ha estat estudiar per part del grup de l’investigador del CSCI Francisco Madueño, de l’Institut de Biologia Molecular i Cèl·lular de Plantes Eduardo Primo Yúfera, que és un centre mixt del CSIC i de la Universitat Politècnica de València.
[youtube]q0QGrvzt8jo[/youtube]
Científics del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han descobert un mecanisme cerebral que manté prims als ratolins, fins i tot si tenen dietes riques en greixos. Això confirma les línies d’investigació que apunten que el cervell humà juga un paper bàsic en la quantitat de menjar que ingereix una persona. L’estudi l’ha fet Guadalupe Sabio sobre la proteïna JNK1, s’emmarca precisament en investigar el paper del cervell en la regulació de la quantitat d’aliment que demana l’organisme. Les conclusions podrien tenir aplicacions en el tractament de la diabetis del tipus II.
L’estudi ha estat publicat a la revista Genes and Development i s’ha fet en col·laboració amb el centre Howard Hughes Medical Institute de Massachussetts. Aclarir la relació entre l’obesitat i la diabetis del tipus II és una de les branques més importants d’investigació d’aquesta malaltia que les persones amb quilos de més tenen més possibilitats de desenvolupar.
Per saber els mecanismes moleculars que provoquen la diabetis en qui consumeix dietes riques en greixos, els científics treballen amb ratolins modificats genèticament que no produeixen la proteïna JNK1. Els ratolins que no tenen aquesta proteïna estan prims i sense diabetis tot i menjar greixos. Però no està clar si és el fet d’estar prims o el de no tenir la proteïna el que es protegeix de la malaltia.
[youtube]0dZn1ZJxhQ8[/youtube]
Una investigació feta per científics de la Universitat Pablo de Olavide (UPO) de Sevilla ha posat al descobert que d’un cinc a un deu per cent de malalties rares -les de base genètica que afecten a a menys de 5 casos per cada 10.000 habitants- s’associen erròniament a les alteracions d’un gen. La investigació s’ha publicat a la revista científica nord-americana Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS). El treball ha examinat tres mutacions genètiques associades a la diabetis del tipus II i a l’obesitat i manté que almenys en dos casos, les mutacions afectaven en realitat a gens diferents del que es creia. Les conclusions de la investigació, en la qual hi han participat científics del CSIC, de l’UPO i del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars Carlos III, revela que moltes de les identificacions de les malalties rares i mutacions d’un gen podrien ser errònies i que haurien de ser revisades.
L’ADN es pot dividir en codificant i no codificant. El codificant conté els gens que formen les proteïnes i suposa només un 5% del genoma humà. El no codificant, té seqüències repetides, i s’ha considerat fins ara poc rellevant. Darrerament, però els científics han començar a descobrir que l’ADN no codificant té moltes claus que expliquen el perquè el gens s’activen en determinats moments o perquè ho fan en només unes determinades cèl·lules.
L’estudi de l’UPO ha investigat sobre tres regions genòmmiques no codificants les mutacions de les quals s’associaven a la diabetis del tipus II i a l’obesitat; dos que s’associaven als gens CDKAL1 i FTO, i una més associada a l’HHEX i IDE. Utilitzant mètodes de genètica comparativa s’ha pogut demostrar que, realment, els gens candidats a estar controlats per aquestes regions són HHEX, IRX3 i SOX4, en comptes de CDKAL1, FTO i IDE, respectivament. Tot plegat demostra que el funcionament del genoma encara està per descobrir del tot i que es podran associar a partir d’ara els gens exactes a la malaltia que provoquen.
[youtube]1PWGLsPYsHk[/youtube]
Investigadors de la Universitat Politècnica de València i del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) han desxifrat l’estructura del receptor d’una hormona que pot augmentar la resistència dels conreus de plantes a les situacions de sequera. La troballa permetrà desenvolupar productes fitosanitaris més eficaços amb molècules sintètiques que imitin l’efecte de l’hormona àcid abscísic (ABA). El què s’ha aconseguit és definir l’estructura tridimensional d’un dels receptors, el PYR1, de l’ABA. L’estudi s’ha publicat a la revista Nature.
Ho ha explicat l’investigador del CSIC Pedro Rodríguez Egea. L’hormona és clau perquè les plantes afrontin situacions de sequera, i els investigadors han aconseguit descriure com el receptor PYR1 interactua amb la fitohormona per desencadenar la resposta de la planta a l’estrès hídric. En moments de sequera, es podrien polvoritzar sobre les plantes aquestes molècules sintètiques perquè es puguin adaptar millor a les situacions de manca d’aigua. El canvi climàtic està produint alteracions del ritme de pluges a molts llocs del món. En aquests moments, per exemple, tot el continent sud-americà està patint fortes sequeres que afecten els conreus. La troballa podria permetre evitar la pèrdua de milers d’hectàrees de cultius afectades per la manca d’aigua.
[youtube]XRjb_IKDiz8[/youtube]
Un equip del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ha descobert que afegir petites quantitats de vanadi a determinats tipus d’acer, com els que s’utilitzen en les grans infraestructures en millora la seva resistència a la fractura, en redueix el pes i, sobretot, abarateix considerablement el seu preu de fabricació. El principal autor de la investigació és Carlos García-Mateo, que explica que les aplicacions i producció d’acer en el món supera amb escreix les de qualsevol altre material metàl·lic. Això és degut, segons ell, als esforços de la comunitat científica dels últims cinquanta anys per desenvolupar nous acers amb propietats a la carta. En el mercat hi ha més de deu mil tipus diferents d’acer i constantment n’apareixen noves formes. Cinc científics del CSIC han rebut recentment el Vanadium Award Council, que dóna l’Institute of Materials, Minerals and Mining del Regne Unit, per desenvolupar el millor treball d’investigació científico-tecnològica publicat el 2008 sobre l’aplicació industrial del vanadi.
El vanadi (V) és un element químic de número atòmic 23. És un metall dúctil, tou i poc abundant. Es troba en diferents minerals i en alguns petrolis, i s’usa bàsicament per fer aliatges. El nom prové de la deessa de la bellesa Vanadis, de la mitologia escandinava.
[youtube]qPhnsSu_lL8&feature=PlayList&p=08E8253EB8795FB3&playnext=1&playnext_from=PL&index=5[/youtube]
Investigadors del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat de Granada han trobat als Pirineus microorganismes d’origen africà. I com arriben aquests microorganismes des de l’Àfrica a Europa? Doncs ho fan viatjant en les partícules de pols i sorra que el vent transporta i que l’escalfament global fa que cada vegada sigui un fenomen més massiu. L’estudi, publicat a la revista Enviromental Microbiology, assegura que la majoria d’aquests microorganismes queden es estat latent però que hi ha moltes possibilitats que alguns arribin a adaptar-se al nou ecosistema. El grup de científics l’ha dirigit Emilio Ortega Casamayor, del CSIC de Blanes (Selva), i ha analitzat els bacteris dels llacs del Parc Nacional d’Aigüestortes i els ha comparat amb els que hi ha en la pols del desert de Mauritània, d’on arranquen moltes de les tempestes de pols que arriben des de l’Àfrica a Europa. Segons Casamayor, la majoria d’aquests microorganismes poden arribar vius però no arriben a desenvolupar-se i queden latents esperant millors circumstàncies, o simplement altres bacteris actuen com a depredadors i els eliminen. Entre els bacteris que s’han trobat hi ha els relacionats amb Acinetobacter, que és un patogen oportunista. Segons els investigadors, aquest bacteri es troba en molt baixes concentracions i està en estat latent. També hi ha Pseudomonas, o Staphylococcus, i un bacteri anomenat Airbone-beta 1, que es troba als pobles africans i que sí que ha colonitzat amb èxit alguns llacs del Pirineu. Els investigadors es pregunten sobre els mecanismes pels quals aquests microorganismes poden resistir viatges per l’alta atmosfera, suportant radiacions extremes i temperatures molt baixes. Les tempestes de sorra que porten pols del Sàhara no són un fenomen gens estrany, però sí que s’ha detectat que els últims anys, segurament a causa del canvi climàtic, s’han produït amb més freqüencia. La zona del Sàhara està patint una sequera que ja dura uns quants anys. El canvi en el règim de pluges o l’erosió del nord d’Àfrica podria afectar zones que estan a milers de quilòmetres. I els científics també adverteixen que un escalfament, per exemple dels Pirineus, podria activar molts d’aquests bacteris, ara en estat latent.
[youtube]tTMXcd0UEDs[/youtube]
Un grup de científics alemanys està intentant que les deposicions dels peixos flotin cosa que permetria que els detritus no embrutissin el seu ecosistema. El sistema per fer-ho no es modificar-los els gens, sinó una cosa tan simple com canviar-los l’alimentació. Els investigadors estan desenvolupant un menjar específicament per aconseguir que els excrements dels peixos se solidifiquin i flotin. Poca broma que la investigació té 350.000 euros de finançament i està dirigida per l’institut d’investigació en pesca de Baden-Württemberg (al sud d’Alemanya), que s’ocupa de desenvolupar i provar la nova alimentació amb dues piscifactories. Potser es preguntaran quina avantatge tindrà que els excrements dels peixos en comptes d’anar cap al fons vagin cap a la superfície. L’objectiu és que es puguin retirar directament de sobre l’aigua, cosa que simplicaria la feina de les piscifactories i en faria molt més eficient la producció. Actualment la retirada de les defecacions és parcial i requereix de grans inversions d’energia per tenir unes aigües depurades en condicions òptimes. Una neteja insuficient perjudica la qualitat de l’aigua i la salut del peix i fa que el producte que arriba al consumidor no tingui tanta qualitat. No només els alemanys intenten millorar l’alimentació dels peixos produïts en captivitat sinó a d’altres indrets. Un equip de l’Institut d’Aquicultura de Torre de la Sal de Castelló, pertanyent al CSIC, va desenvolupar fa un any un model matemàtic per optimitzar l’alimentació dels peixos que bàsicament és anar-los proporcionant més o menys aliment en funció del seu creixement però de forma totalment automàtica. Tot perquè al final els peixos de piscifactories no siguin gaire diferents dels salvatges.