Posts Tagged ‘Lluna’
[youtube]NKrUQatVSmE[/youtube]
El 10 de novembre de 1970, més d’un any després que els primers astronautes nord-americans trepitgessin la Lluna, la Unió Soviètica va fer aterrar al satèl·lit un petit robot d’exploració batejat com Lunokhod-1 (que es pot traduir com el Caminant Lunar) que formava part de la missió Lluna-17. Després d’onze mesos d’activitat i d’enviar valuosa informació a la Terra, la missió es va donar per acabada perquè el Lunokhod-1 va deixar d’enviar senyal i els científics soviètics en van perdre la posició.
Quaranta anys després, científics nord-americans han trobat sobre la superfície de la Lluna la sonda soviètica, gràcies al Lunar Reconnaisance Orbiter. Això tampoc seria extraordinari, ja que ara els satèl·lits que orbiten la Lluna tenen molta més resolució que els del segle passat. La sorpresa ve venir quan es va apuntar amb un làser a la posició del Lunokhod-1, que disposava d’un reflector i es va poder comprovar que la nau responia rebotant el raig làser cap a la Terra. Els científics estan molt sorpresos perquè el vell aparell soviètic encara tingui capacitat de resposta i pugui ser útil 40 anys després per a les investigacions actuals.
El Lunakhod-1 portava un reflector de fabricació francesa i va ser un dels grans èxits del programa soviètic d’investigació lunar. El robot, dirigit per control remot, va passejar-se durant set quilòmetres per la superfície lunar des d’on va transmetre milers d’imatges. A més va analitzar el terra lunar en cinc-cents punts. Que torni a l’activitat permetrà als científics buscar desviacions de la Teoria de la Relativitat d’Einstein, per la qual cosa es necessita fer mesures molt precises, de l’òrbita lunar. Repetint les mesures durant anys es podrà dibuixar l’òrbita del nostre satèl·lit amb una precisió mil·limètrica. Això fins ara s’estava fent amb els reflectors col·locats a la Lluna per les missions de l’Apol·lo XI, XIV i XVI i una altre robot soviètic el Lunokhod-2, encara que aquest té problemes de funcionament. No deixa de ser curiós que el germà gran, després d’estar quatre dècades fora de combat, funcioni millor que el seu germà petit.
[youtube]2dK6_2t-mxg[/youtube]
Científics japonesos han descobert un tub de lava, de 80 metres de profunditat, a la Lluna que podria ser el lloc idoni per a establir una futura colònia espacial lunar. La revista Geophysical Reasearch Letters ha publicat un estudi dirigit per Junichi Haruyama, de l’agència espacial japonesa (JAXA), realitzat a partir de les dades enviades per la sonda Selene que orbita la Lluna. El tub de la va en qüestió és un forat provocat per un col·lapse de lava que s’hauria produït fa milers de milions d’anys, quan la Lluna tenia activitat volcànica. Els científics creuen que la Lluna té una antigüetat de 4.000 milions d’anys, una mica menys que l’edat de la Terra (4.500 milions d’anys).
Gràcies als recents descobriments d’aigua i gel a la Lluna, ara ja està clar que els astronautes podran viatjar-hi i quedar-s’hi per períodes perllongats. El principal problema, però, és que sense la protecció d’una atmosfera com la terrestre, els astronautes estarien massa exposats a la radiació i als micrometeorits que impacten directament contra la superfície lunar. Per això, una cova natural en la superfície de la Lluna sembla el lloc més adient per als futurs colonitzadors. De fet, els primers humans que van trepitjar la Terra també van tenir els seus habitatges a les coves.
[youtube]xzGemLobwyg[/youtube]
A finals del 2010 la segona sonda d’exploració lunar de la Xina, el Chang E II, visitarà el satè·lit de la Terra. Chang E fa referència a una tradició xinesa segons la qual una deesa amb aquest nom habita a la Lluna des de temps immemorials. La sonda prendrà fotografies d’alta resolució del lloc on la següent nau xinesa, la Chang E III realitzi un aterratge controlat sobre la superfície lunar.
El programa espacial xinès es desenvolupa en dues branques. Una és la de les missions tripulades, l’última es va fer el 2008, per a establir en el futur una estació espacial permanent. L’altra se centra en l’estudi de la Lluna. Aquesta darrera fase es va iniciar l’octubre del 2007 amb el llançament de la primera sonda, la Chang E I, que va elaborar un mapa tridimensional de la Lluna.
La Xina preveu fer arribar els seus primers astronautes a la Lluna el 2020, o un any abans, just quan faci cinquanta anys de l’arribada d’Armstrong i Aldrin amb l’Apol·lo XI. L’avançament no seria res estrany perquè el programa espacial xinès avança a un ritme molt més ràpid del què es preveia inicialment. Les noves tecnologies i el fet que utilitza mètodes ja provats durant anys tant pels EUA, com per Rússia i la UE els facilita molt les coses.
[youtube]xXHrVErX4iU[/youtube]
La NASA ha confirmat que tant a la Lluna com a Mart hi ha aigua. I no en quantitats inapreciables, sinó de forma abundant, tot i que està amagada. La notícia no és nova, perquè ja fa temps que d’una forma o altra s’han observat indicis que ho apuntaven. De fet, científicament la presència d’aigua en molts altres és lògica. Si l’hidrogen és el gas més abundant a l’Univers només li falta trobar oxigen per a formar aigua (H²O). En el cas de Mart ha estat la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) la que ha detectat que en cràters de meteorits entre el pol nord i l’equador marcià pot haver-hi aigua sota la superfície. I si fins ara es creia que l’aigua es concentrava en els pols, doncs ara ja se sap que no, que fins i tot se’n pot trobar prop de l’equador marcià. Respecte a la Lluna, científics de la Universitat de Tennessee han utilitzat instruments de la NASA muntats en el satèl·lit indi Chandrayaan-1 per analitzar la llum que reflecteix la superfície lunar amb la finalitat de determinar els seus materials. L’instrumental va detectar longituds d’ona que indicarien la presència d’aigua. A la Lluna hi hauria dos tipus d’aigua. Una seria exogènica, la que hi ha estat portada pels meteorits o petits cometes que hi han impactat. L’altra seria endogènica, i estaria en el seu interior. En tot cas, aquests descobriments fan que s’acabi la creença que l’existència d’aigua en altres astres era un fet excepcional, encara que evidentment les condicions que es donen a la Terra són les millors perquè dues terceres parts del planeta siguin líquides.
[youtube]-_9_C1NoDdg[/youtube]
La NASA està accelerant els preparatius per tornar a la Lluna. Ja vam explicar que el disseny de les naus està força avançat, com també s’està experimentant amb els mòduls que s’instal·laran perquè les tripulacions puguin quedar-se molt temps a la superfície lunar. El retorn a la Lluna serà per explorar-la a fons i per això es necessitaran vehicles, com el Rover que van utilitzar els astronautes de les últimes missions Apol·lo que van trepitjar el satèl·lit. Un dels problemes que s’han plantejat els enginyers són les avaries que es poden trobar aquests vehicles que no hauran de fer centenars de quilòmetres sinó milers. Vehicles lunars més grans, que portaran més tripulació i més pes per trepitjar tots els racons de la Lluna poden tenir punxades si s’utilitzessin els mateixos neumàtics que va utilitzar la NASA a principis dels anys setanta. Goodyear i la NASA han desenvolupat un revolucionari neumàtic fet de molles, que no es punxa mai i que es capaç de resistir milions de quilòmetres. El nou neumàtic s’ha batejat com Spring Tire i està compost de 800 molles que permeten incrementar la càrrega i la seva vida útil.
El nou neumàtic ha passat amb èxit les proves en el Centre Espacial Johnson de Houston. El disseny de les molles que formen la seva superfície els hi dóna més tracció i tota l’energia que deforma el neumàtic mentre va rodant torna a la seva forma original sense generar calor, contràriament al què passa amb els cotxes. Les rodes que s’utilitzen a la Terra no serien massa útils per a les missions lunars a causa de les temperatures extremes que hi ha a la Lluna. Segons els experts, a més, les radiacions solars no filtrades per la manca d’atmosfera degradarien ràpidament el cauxú amb un risc molt gran de punxades. Amb les 800 molles, fins i tot un impacte contra una roca que faria esclatar un neumàtic convencional en l’Spring Tire només danyaria una de les peces i la roda seguirien sent igual d’efectiva. Goodyear assegura que la NASA ha acceptat la seva proposta de neumàtics perquè és innovadora i respon a les seves exigències. I com que tota la tecnologia que es desenvolupa per a l’exploració espacial acaba tenint aplicacions terrestres, no seria gens estrany que en un futur pròxim la revolució dels neumàtics de molles s’acabin adaptant als nostres cotxes. S’imaginen una roda que mai punxès i que superès de llarg la vida útil del motor del vehicle?
[youtube]PZfrxUgZSuM[/youtube]
Amb el programa Apol·lo en el record, la NASA està a punt de donar per acabada l’etapa dels transbordadors i prepara un nou programa per a la futura generació de naus espacials. S’anomena Constellation (Constel·lació) i consisteix en crear coets llançadors batejats com Ares, una càpsula per a viatges tripulats que s’anomena Orion i un nou mòdul lunar. El programa Constel·lació es va obrir el 2004 i en cinc anys només ha avançat en fase de disseny i proves d’alguns elements. El més important és la nova filosofia que es vol donar a la carrera espacial. D’una banda reduir despeses i per altre, aprofitar tot el que s’ha fet fins ara. De fet, l’Ares és un coet que evoluciona a partir dels impulsors SRB dels transbordadors, al qual s’afegirà un segment més fins a arribar a una considerable altura de 93 metres. Dalt de tot, imitant els Apol·lo, se situarà la càpsula Orion, si el vol es tripulat, o la càrrega que correspongui. La majoria de problemes que han tingut els transbordadors ha vingut precisament que la nau està massa pròxima als coets i qualsevol peça que la colpegi li pot provocar uns danys catastròfics, tal com va passar amb el Columbia. En una segona fase, es construirà una versió encara més sofisticada, l’Ares-V, el coet cridat a ser el Saturn-V del segle XXI, que ha de permetre el retorn dels humans a la Lluna. La versió del nou mòdul lunar està començant, s’anomena LSAM i també es una evolució dels mòduls lunars del programa Apol·lo. Tot això es desenvoluparà durant els pròxims deu anys. L’abril del 2009 es va provar tot just la primera etapa de l’Ares I, però el primer test operacional està prevista, de moment pel setembre del 2012, i el primer vol de l’Orion per un any més tard. L’arribada d’astronautes a la Lluna no es repetiria, sino canvia el calendari, fins el desembre del 2019, quan faci 50 anys que Armstrong i Aldrin la van trepitjar.
[youtube]odRz8XgQcjo[/youtube]
Com que aquests dies se celebra el 40è aniversari del primer viatge tripulat a la Lluna, molta gent em pregunta què n’opino de la teoria de la conspiració; de que tot fos mentida i l’home no hagués trepitjat mai el satèl·lit. I m’ho pregunten gent que té uns certs coneixements del tema però que, davant l’allau d’informació conspirativa, se’ls plantegen dubtes. El professor de Física Eugenio Fernández Aguilar acaba de publicar el llibre «La conspiración lunar ¡Vaya timo!» (Laetoi), ideal per als que els quedi algun dubte de que l’home sí que va arribar a la Lluna. L’autor es dedica a desmuntar alguns dels arguments més coneguts dels qui creuen que el programa Apol·lo va ser una gran conspiració per fer creure al món que els EUA podien enviar astronautes a la Lluna.
Crec però que amb només tres arguments es suficient per desmuntar les teories basades, bàsicament, en informació treta de context i en barrejar naps amb cols. En el programa Apol·lo hi van participar, directa o indirectament 400.000 persones; de les quals 15.000 ho van fer de forma molt propera. Algú es pot imaginar que 400.000 persones callessin per sempre, suposadament -segons els conspiracionistes- perquè els serveis secrets nord-americans els havia amenaçat de mort? Algú s’imagina una conspiració de 15.000 persones que han guardat silenci durant quaranta anys? Algú s’imagina que els russos no s’haurien afegit a la teoria de la conspiració en plena Guerra Freda si hagués estat mentida? Doncs no ho va fer, quan era la part més interessada en que se sabés?
L’altra teoria del suposat complot afirma que hi ha imatges falses, que es veuen els astronautes caminant per la Lluna i que fan ombres en direccions oposades, o que s’hi veu una persona sense el vestit espacial passejant pel fons, que la bandera onejava quan no hi havia vent… Tot això és veritat, però té un motiu. Ens hem de situar el 1969 la tecnologia no era l’actual. Les transmissions de televisió estaven fent les seves primeres passes i no estava gens clar que funcionès, per això es van aprofitar els assajos de les passejades lunars dels astronautes en un plató per gravar-los i utilitzar les imatges per si calia. Per això s’hi veuen tècnics i les llums sí, són de focus, per això les ombres, en algunes imatges, no van en una sola direcció. Clar que si s’agafen aquestes imatges i això no es diu, la teoria de la conspiració és molt més consistent.
El tema de la bandera és igual, que si onejava… doncs no, no oneja perquè a la Lluna no hi ha atmosfera i per tant no hi ha vent, però els filferros que hi havia dins per mantenir-la estesa sí que vibraven amb el moviment… I així doncs tot. Es diu també que mai una nau espacial amb humans podria haver trencat el cinturó, les àrees plenes de protons i electrons que rodegen la Terra, perquè haguessin estat sotmesos a grans quantitats de radiació. És cert que les operacions espacials -d’això els conspiracionistes no en dubten- es fan a altures molt baixes. L’«Endeavour» esta avui només 400 km per damunt dels nostres caps. Però sí, ho van fer. La missió Apol·lo només tenia un 50% de possibilitats de tenir èxit. Fins i tot el president Richard Nixon tenia preparats dos discursos, un felicitant-se per l’èxit d’haver arribat a la Lluna, i l’altre donant el pèsam per la mort dels astronautes. Però resulta que van fer 384.000 km i l’atzar va estar de la seva part. Neil Armstrong, Edwin Aldrin i Michael Collins, encara són vius tot i que ja passen dels setanta anys. Tanta radiació perjudicial doncs, no va ser.
Però hi ha una prova que podria ser definitiva però només pels que tenen clar que molts avenços tècnics provenen de l’exploració espacial. Si algú té televisió per satel·lit no cal que dubti que des del 1957, any del llançament de l’Sputnik, la tecnologia aeroespacial ha avançat a un ritme impensable. Els conspiracionistes tampoc dubten que s’hi hagi arribat, almenys creuen que han arribat sondes no tripulades a la Lluna i diuen que han fotografiat ovnis i construccions alienígenes, fins i tot s’en poden «veure» imatges -més falses que els assajos d’Armstrong i Aldrin, per cert-. Doncs la sonda LRO de la qual parlava ahir, la destinada a fotografiar amb detall la Lluna per començar a buscar les zones òptimes d’aterratge de les noves missions, acaba d’enviar les localitzacions de les restes de les sis missions Apol·lo que van aconseguir arribar. Les restes són, una part del mòdul lunar que es quedava a la Lluna en el moment d’enlairar-se, i part del material utilitzat. Clar que els conspiracionistes sempre poden dir que la foto és una ampliació macroscòpica d’un formatge amb un cuc treient el cap.
[youtube]1P7obL4fM9s&feature=related[/youtube]
Ara que se celebra el 40è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna tothom es pregunta quin serà el següent gran salt de la Humanitat. La resposta és tornar a la Lluna però per quedar-s’hi, encara que no se sap quan. L’arribada dels astronautes nord-americans al satèl·lit de la Terra no només va ser un èxit polític dels EUA sobre la llavors enemiga Unió Soviètica, sinó que va obligar a desenvolupar milions de tecnologies en tots els camps, la majoria de les quals ara s’usen amb tota normalitat. Quan algú fa una truita amb una paella antiadherent, la cuina sobre una vitroceràmica o utilitza un velcro, segurament no és conscient que s’han desenvolupat arran de la carrera espacial. Dotze astronautes van visitar la Lluna entre el 1969 i el 1972 i des de llavors cap humà hi ha tornat. La investigació següent s’ha realitzat amb sondes espacials, algunes de les quals ja són de les noves potències, com la Xina o l’India, que tenen com a objectiu també portar astronautes a la Lluna.
El mes passat la sonda no tripulada Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO), va entrar en òrbita lunar amb la missió de buscar aigua i possibles punts per a futurs llocs d’aterratge i zones per a construir bases permanents. La missió de la LRO és paral·lela a la de la càpsula LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) i és el primer pas seriós per a tornar a la Lluna. Si es troba aigua a la Lluna, col·lonies d’humans podrien habitar-hi fàcilment. Les pròximes missions tripulades es preveu que es facin a finals de la pròxima dècada. No s’ha de descartar que es commemori el 50è aniversari de l’arribada de Neil Amstrong i Edwin Aldrin, amb un nou viatge. Això si no continua la crisi que afecta la inversió de les agències espacials. Es calcula que tornar a la Lluna costarà 80.700 milions d’euros i per això les noves missions no es plantegen només com una visita i una petita exploració, sinó per a buscar-hi un rendiment més immediat i per utilitzar-la com a base de sortida d’un vol cap a Mart, que en el fons, és el gran objectiu de l’astronaútica pel segle XXI. Llargues estades a la Lluna permetran adaptar-se a una gravetat diferent i obligaran a desenvolupar tecnologies impensables fa uns anys, sobretot en el terreny del reciclatge.
Però com es tornarà a la Lluna? Les missions Apol·lo van utilitzar un coet propulsar anomenat Saturn V, dissenyat per l’enginyer alemany Werther von Braun. Es necessitaven cinc anys per a desenvolupar aquest propulsor. La NASA no disposa ni de lluny d’un coet tan potent. Actualment l’Atlas-5 o el Delta-4, només podrien aixecar la meitat del pes que el Saturn-V posava en òrbita. El que està clar és que la idea d’un coet de fases dissenyat per Von Braun encara és vàlida i segurament serà la que s’utilitzarà. On hi haurà més variacions serà en els mòduls lunars que seran més maniobrables i lleugeres. Ja s’ha començat a dissenyar i estarà enllestit d’aquí uns cinc anys.
[youtube]13OxQWUVM1g[/youtube]
La NASA acaba de llançar un coet Atlas-V amb dues sondes per explorar la Lluna. Quaranta anys després de l’arribada de l’home a la Lluna, els nord-americans volen reprendre l’exploració del satèl·lit de la Terra. Les dues sondes s’instal·laran en òrbita lunar els pròxims dies. La primera és l’Orbitador de Reconeixement Lunar (LRO) i el Satèl·lit Sensor i d’Observació de Cràters Lunars (LCROSS). La LRO tindrà com a missió buscar terrenys d’aterratge per a les missions tripulades que visitin la Lluna la pròxima dècada. La sonda ajudarà a confeccionar un mapa tridimensional i d’alta resolució de la superfície. També mesurarà la radiació que hi ha a la Lluna i explorarà els cràters més profunds i buscarà gel sota la superfície.
La LCROSS dirigirà una part del coet Atlas perquè impacti amb la superfície lunar en una zona pròxima al pol. L’objectiu és aixecar la pols de la superfície per analitzar-la amb espectrògrafs i determinar la possible presència d’aigua. També buscarà elements com hidrogen i oxigen que, encara que hi estiguin en petites quantitats, poden ser claus per a les futures missions tripulades i per a les bases lunars. Les dades que recullin les dues sondes seran clau per a preparar la segona fase de la conquesta de la Lluna, però pels impacients tranqui·litat. No hi ha data definitiva, però calculin que fins el 2015-2020 res de res, només estudi, disseny, preparació i construcció de totes les peces que han d’encaixar en un projecte tan complex com el què fa quaranta anys va permetre Neil Amstrong i Edwin Aldrin ser els primers humans en posar els peus sobre la Lluna.
[youtube]9DzgSU5BlNc[/youtube]
En la tradició japonesa Kaguya és una princesa que un vell va trobar dins un tronc de bambú, però també és el nom amb el qual l’agència espacial japonesa (JAXA) van batejar una sonda espacial per a realitzar el primer i profund estudi de la Lluna. La missió ha estat un dels èxits més importants de la carrera espacial nipona i ha costat 400 milions d’euros. Va començar el mes de setembre del 2007 amb el llançament de la sonda Kaguya a bord del coet H-2A. L’11 de juny, la sonda Kaguya es va precipitar, de forma controlada, sobre el Pol Sud de la Lluna després de realitzar una missió de 19 meses que ha permès cartografiar de forma exhaustiva i amb alta definició tota la superfície lunar. Els japonesos han aconseguit així el mapa més complet del satèl·lit de la Terra. Durant la missió la sonda ha estat enviant dades sobre la composició mineral de la Lluna, els seus nivells de gravetat i, evidentment, fotos i vídeos del què anava observant. La missió, a part de la sonda principal, anava acompanyada de dos petits satèl·lits, un dels quals continua funcionant. Des de les missions Apol·lo de la NASA, dels anys seixanta i setanta del segle XX, mai s’havia observat amb tant detall la superfície lunar. La fi de la sonda Kaguya va ser com estava previst, fent-la entrar en òrbita lunar amb un angle mínim per evitar la formació d’un gran cràter. Tot i així, les tres tones d’instrumental d’alta precisió xocant amb el satèl·lit de la Terra van poder ser observats des d’Austràlia. El Japó té previst enviar astronautes a la Lluna l’any 2020 per posteriorment construir-hi una base permanent. La segona cursa per anar a la Lluna ja ha començat i els primers resultats els veurem abans de sis anys.