Posts Tagged ‘pell’
[youtube]xmSFuN6y4Ps[/youtube]
La pell és l’òrgan més gran del cos humà. Si l’estiréssim té una superfície aproximada de dos metres quadrats i un gruix variable, entre els 0,5 mil·límetres de les parpelles als 4 mil·límetres al taló. El seu pes aproximat en una persona adulta i no obesa és d’uns 5 quilos. La pell és una barrera protectora que aïlla l’organisme de l’exterior, el protegeix i també ajuda a que les seves estructures es mantinguin íntegres, al temps que permet tenir comunicació amb l’entorn a través del tacte i la sensació tèrmica.
Ara, en un estudi publicat per la revista Nature, un grup de científics han descobert una nova propietat de la pell, la d’escoltar, captant sons a través de les corrents d’aire. El descobriment és molt important per a les persones amb problemes auditius, perquè permet entendre com els òrgans sensorials col·laboren per percebre els sons i desenvolupar dispositius per a millorar l’oïda. L’estudi l’han fet a la Universitat British Columbia de Vancouver, al Canadà, i ha estat dirigit per Bryan Gick, i ha permet descobrir que les persones escolten a través de la pell les corrents d’aire creades pel seu interlocutor al parlar, tot i que l’oïda no les percep. Les síl·labes «pa» i «ta» creen aquestes corrents d’aire que arriben a la superfície cutània i permeten completar el trencaclosques comunicatiu. Diuen els experts que quan un flux d’aire arriba a la pell del coll o a les mans en un moment que l’interlocutor pronuncia síl·labes que no emeten corrent, per exemple «ba» i «da», l’organisme les pot confondre per «pa» i «ta». Això demostra que quan una persona n’escolta a una altra no només s’està atent a la informació auditiva i visual sinó que, de forma inconscient, també es perceben el què aquests investigadors anomenen «petges tàctils» que el discurs deixa en la pell.
[youtube]j4N3pR1J0T8&feature=related[/youtube]
Científics de l’empresa alemanya Beiersdorf AG, d’Hamburg, coneguda per la seva marca estrella, Nivea, han descobert que una sola molècula proteica és la responsable de l’olor corporal. Segons els estudis d’aquesta companyia totes les partícules que conformen l’olor de suor són transportades a la superfície de la pell per aquesta proteïna, batejada com ABCC11. Quan arriben a la superfície de la pell les proteïnes són descompostes per bacteris que provoquen el típic olor de suor. L’estudi ha estat publicat a la revista Journal of Investigate Dermatology.
Durant les investigacions també s’ha pogut comprovar l’existència d’una diferència genètica entre europeus i asiàtics a l’hora de suar. Segons el lloc d’origen, entre un 30% i un 100% de determinades poblacions asiàtiques no emeten cap olor quan suen, ja que tenen l’activitat de la proteïna ABCC11 limitada. Els experts alemanys asseguren que aquesta diferència genètica pot determinar la facilitat a l’hora d’escollir parella, en imposar-se les persones que no fan pudor de suor sobre les que en fan.
[youtube]G4Z8JpgIwM4[/youtube]
La disminució de la capa d’ozó ha provocat que en els últims anys s’hagin disparat els càncers de pell. Als països que tenen costa, els turistes que es banyen al mar han passat de pràcticament no utilitzar protecció solar, o en tot cas d’un factor molt baix, a utilitzar-ne en abundància i a més amb factors de protecció molt i molt alts. Però són sans els components que utilitzen les cremes solars per a protegir-nos dels raigs solars? Aquesta pregunta és la que volen respondre des del centre d’investigació de biomaterials CIC biomaGUNE, de Sant Sebastià, on s’està desenvolupant un projecte europeu per investigar si les nanopartícules d’òxids metàl·lics presents en algunes cremes solars, pintures o circuits electrònics són perjudicials per a la salut. El projecte d’investigació s’anomena Hinamox i està finançat per la UE. Algunes cremes de protecció solar contenen partícules molt petites d’òxid de zenc, ceri, titani o ferro. Aquests materials són pràcticament inexistents en els organismes vius o s’hi troben en concentracions molt baixes. Per això es vol saber com poden afectar als processos bioquímics a nivell cel·lular si són xuclats per la pell. Aquests òxids metàl·lics estan presents en els protectors ultraviolats, em barreges de carburants o en recobrimets antielectroestàtics. La investigació durarà tres anys i si es descobreix que algunes cremes de protecció solar tenen elements nocius s’adoptaran mesures contra la seva comercialització.
[youtube]Zc6hj7YSVpc[/youtube]
Un equip de científics alemanys y de Singapur han descobert que mutacions en la proteïna PYCR1 del cromosoma 17 provoquen l’envelliment de la pell i que aquesta s’arrugui. El grup d’investigadors està dirigit per Bruno Reversade, de l’Institut de Medicina Biològica de l’Agència per a la Ciència, Tecnologia i Investigació de Singapur. Analitzant pacients que pateixen aquesta síndrome cutànea s’han pogut trobar aquestes mutacions que provoquen que les persones semblin més envellides del què correspon a la seva edat. I el problema no només afecta la textura de la pell, sinó que també pot repercutir en la densitat òsia o provocar cataractes. Si es pot desenvolupar una teràpia capaç de arreglar el defecte d’aquesta proteïna que es troba a les mitocòndries es podria arribar a revertir el procés d’envelliment d’aquests malalts o simplement retardar-lo en persones que no tenen aquesta síndrome.
El tema de l’envelliment en els humans ha preocupat des de sempre. Però és evident que una cosa és el què diu el calendari i l’altra quin és el nivell d’envelliment real de les nostres cèl·lules. Recentment, investigadors de l’institut alemany Max Planck han identificat per primer cop un grup de proteïnes que permeten saber amb exactitud quina és l’edat biològica d’un individu. Són molècules que s’alliberen quan s’escurcen els extrems dels cromosomes, fenomen lligat a l’envelliment. Són les mateixes proteïnes que apareixen si l’ADN cèl·lular ha patit algun dany. Aquests biomarcadors es troben a la sang i permeten saber la velocitat a la qual va envellint el nostre cos. Si mirem la part positiva això permet desenvolupar teràpies més individualitzades, i per la part negativa que a algú se li pot ocórrer associar l’edat biològica i no la real a la jubilació laboral.