Posts Tagged ‘Pols’
[youtube]rN4fY-2arFk[/youtube]
Aquest any tornarà a ser crític per el gel de l’Àrtic i arribarà a tenir una superfície mínima el setembre vinent. Científics de l’Institut Alfred Wegener d’Investigació Polar i Marina (AWI) i el KlimaCampus de la Universitat d’Hamburg han publicat dades molt reveladores i preocupants. Segons els pronòstics que han el·laborat aquests organismes la superfície gelada del pol nord es quedarà en 4,7 milions de km² -segons AWI- i 5,2 milions de km², però cap dels dos prediu que s’arribin als 4,3 milions de km² en que va quedar el gel Àrtic l’estiu del 2007.
La superfície actual és de 10 milions de km² -mig milió menys que la superfície que hi havia a principis d’estiu del 2007-. La capa actual de gel és comparable a la que hi havia el juny del 2006, un any en el qual es va fondre menys. Clar que els fenomens atmosfèrics de l’estiu seran la clau per saber si els pronòstics són bons.
La superfície gelada de l’Àrtic entre la dècada dels 80 i 90 del segle passat mai va baixar de 7 milions de km². La dècada següent la superfície que no es desglaçava era de 6 milions de km² i des del 2000 ha baixat als 5 milions de km². Tot i que alguns científics asseguren que el 2020 ja no hi haurà gel d’estiu al pol nord, altres s’inclinen per pensar que aquesta progressió serà una mica més suau i que s’allargaria fins just meitat de segle. Però això sí, tots coincideixen que tardarà més o menys el desglaç total del pol nord es produirà.
[youtube]w1_5urW8XLg[/youtube]
La revista Nature acaba de publicar un estudi que revela que hi ha una corrent d’aigua freda i densa que circula per sota de la plataforma marítima de l’Antàrtida, a uns 3.000 metres de profunditat i que es desplaça des del pol sud cap al nord. L’estudi l’han fet investigadors de la Universitat de Hokkaido, al Japó, els quals van detectar una potent corrent que recorre l’altiplà submarí d’origen volcànic Kerguelen, prop de l’Antàrtida. Els investigadors van fer mesures durant dos anys per esbrinar les característiques de la corrent.
La corrent transporta uns vuit milions de metres cúbics per segon i té una temperatura de 0,2 graus centígrads, un volum quatre vegades més gran que el que s’havia registrat fins ara en altres corrents antàrtiques. La corrent descoberta ara és la més densa i profunda dels oceans de tot el món i que tenen una funció clau en la graduació del clima mundial.
[youtube]0jckVj3ja6g[/youtube]
El gel de l’Àrtic es fon a un ritme molt més alt del què s’havia calculat. Pot semblar que la notícia ja l’han sentit abans però és un informe fet públic aquesta setmana. L’han elaborat científics canadencs després de dos anys de treball sobre el terreny. És el grup Circumpolar Flaw Lead (CFL), i es va iniciar el juliol del 2007 i ha tingut la participació de 300 científics d’arreu del món. I quines conclusions han tret els del CFL a part que el gel del pol es fon a tota velocitat? Doncs que aquesta desaparició del gel afecta a l’ecosistema marí d’una forma més greu del què semblava fins ara. Per exemple, han comprovat que augmenten els nivells de contaminants. Si fins ara estaven atrapats en el gel, al desaparèixer aquests contaminants, com el mercuri o els insecticides, passen a l’aigua. La desaparició del gel també ha provocat que balenes que abans no entraven al mar de Beaufort ara hi vagin i compateixen pels aliments amb altres espècies de balenes adaptades a les aigües gelades, com les beluga. Gel més prim també es sinònim de més tempestes, que cada cop són més freqüents.
Però a banda dels efectes sobre la meteorologia i l’ecosistema també s’han de començar a puntar els danys econòmics que provoca l’alteració del clima. El Grup Mediambiental Pew assegura que la desaparició del gel de les regions àrtiques tindrà un cost d’entre 47.000 i 285.000 milions d’euros… només aquest any. Un dels autors de l’estudi, Eban Goodstein, assegura que el cost de la desaparició del gel Àrtic fins el 2050 serà equivalent al PIB actual d’Alemanya, Rússia i el Regne Unit junts. Saben que significa això? 1.846 bilions d’euros. I una conseqüència més aquest 2010, la desaparició del gel a l’Àrtic escalfarà la Terra l’equivalent a 3.000 milions de tones de diòxid de carboni, més o menys el 40% de totes les emissions industrials dels EUA en un any.
[youtube]k-Y-IBeSNGo&feature=PlayList&p=0E9A4E115F67DF59&index=0[/youtube]
Hi ha dos pols nords. Un és el físic, o sigui la part més al nord d’aquesta pilota que és la Terra, i l’altre és el pol nord magnètic, el lloc on assenyalen les brújules. El pol nord físic sempre està allà mateix, però el pol nord magnètic està en constant moviment perquè depén dels moviments del nucli terrestre. La notícia, desvetllada per National Geographic és que el pol nord magnètic s’està desplaçant ràpidament cap a Rússia a raó d’uns 64 quilòmetres per any. El nucli terrestre es troba a una profunditat massa gran per a detectar directament el seu camp magnètic, però els investigadors sí que poden fer un seguiment del camp magnètic de la Terra que va canviant contínuament. Actualment el pol nord magnètic es troba al Canadà, prop del pol nord físic, però no en el mateix lloc.
Els nous sistemes de posicionament global (GPS) han desplaçat la bruixola a l’hora d’orientar-se però aquest instrument encara és útil al fons del mar o en llocs subterranis on la cobertura per satèl·lit no arriba. El pol nord magnètic s’havia mogut relativament molt poc des del primer cop que es va localitzar el 1831. A partir del 1904 el pol va començar a canviar cap el nord-est a un ritme constant de 15 quilòmetres a l’any. El 1989, però, el moviment es va accelerar de forma sorprenent i fa dos anys que el pol nord magnètic es mou entre 55 i 60 quilòmetres anuals en direcció a Sibèria. Això obliga a fer reajustaments de les bruixoles electròniques per anar al pol nord físic.
El camp mangètic de la Terra té un camp magnètic provocat perquè el nucli del planeta és una immensa bola de ferro sòlid que gira ràpidament envoltat de roca líquida. Això forma un dinamo natural que impulsa el cap magnètic. De tota manera, els científics no s’atreveixen a dir si el pol nord magnètic acabarà sortint del Canadà per creuar la frontera russa i si, en els pròxims anys, aquest desplaçament canviarà de direcció.
[youtube]V_NP-fXo5OI&feature=fvw[/youtube]
Un amic meu que es dedica a mirar el món amb el Google Earth, m’ha ensenyat les imatges de dos grans forats al pol sud enmig de la neu. El primer sembla que estigui al costat d’una peça que serviria per tapar-lo, i el segon, es veu clarament que el gel està tallat al seu voltant i que és una entrada cap a l’interior. Les imatges dels pols són difícils d’obtenir perquè l’òrbita polar no sol ser la més habitual dels satèl·lits i la superfície que es pot veure en detall de l’Antàrtida és més aviat escassa. Les imatges que Google Earth té són manipulades en alguns llocs “sensibles” a petició d’alguns governs però sempre hi ha la possibilitat que per distracció o simplement perquè creuen que ningú s’hi fixarà es deixin visibles. En tot cas, el meu amic no és l’únic que ha trobat aquests curiosos forats. En el vídeo que acompanya aquest post els podeu veure. Això ha tornat a disparar una altra de les teories conspiratives tan divertides que sorgeixen regularment, la de la Terra buida.
La teoria de la Terra buida és la que diu que el planeta està format per diverses esferes concèntriques, una dins l’altra i que està habitada interiorment. Es podria anar d’una esfera a l’altra a través de dos grans forats que estarien situats en els pols. Els sembla una bestiesa? Doncs l’excapità de d’infanteria de l’exèrcit dels Estats Units Jonathan Cleeves Symnes, el 1818, va fer una carta oberta als membres del Congrés, als rectors de les principals universitats i els savis nord-americans oferint-se a explorar l’interior de la Terra des dels pols. La seva proposta va rebre 25 vots afirmatius dels congresistes. Ho explica Domingo A. Gómez Gallego en una web sobre llegendes.
Symnes no és l’únic que pensava així, sinó que fins i tot hi ha teories encara més curioses, com la de Cyrus Read Teed que assegurava que els humans no viuen a l’exterior de la Terra sinó en el seu interior i que el Sol seria el nucli. Amb aquestes idees Teed només podia crear una religió que tenia 250 fidels quan va morir el 1908. Però aquesta manera de pensar ha tingut altres seguidors, alguns dels quals pensen que quan els humans de fora entrin en una etapa de destrucció apocalíptica els “humans” de dins el planeta sortiran a ajudar-los…
Jo sóc més partidari de pensar que és un efecte òptic o coves naturals, encara que s’hauria de veure in situ. Si ens posem en pla més conspiratiu sí que podria ser una construcció humana, però m’inclinaria a pensar que és més per un tema militar que no pas l’entrada a l’inframón. En tot cas us animo a que si teniu més informació i opinions sobre el tema me la feu arribar.
[youtube]2VnqurLwROQ&feature=PlayList&p=C1CED013F349A83C&playnext=1&playnext_from=PL&index=25[/youtube]
La revista Publications of the Astronomical Society acaba de publicar un estudi per determinar quin seria el millor lloc del planeta per a situar-hi un observatori astronòmic. Aquest indret òptim estaria situat a 4.053 metres d’altitud i s’anomena Ridge A, una esplanada que té una mitjana de temperatura hivernal de 70 graus sota zero, alhora que és un dels més secs del món. Sense turbulències i sense vapor d’aigua a l’atmosfera, si s’hi instal·lès un observatori les seves imatges tindrien més qualitat que cap altre dels telescopis situats a la superfície terrestre, i s’assemblarien més a les que proporciona el telescopi espacial Hubble.
Però indrets extremadament freds al món n’hi ha molts. El 21 de juliol de 1983, a la mateixa Antàrtida, a Vostok, hi va haver un rècord de -89,2 graus, la temperatura més baixa que s’ha registrat mai al planeta. Però no fa falta anar als pols per trobar temperatures tan fredes. A Ifrane, al Marroc, el 1935 es va arribar a una temperatura de -23,9 graus. El 1954 a Northice, Groenlàndia, el termòmetre va baixar fins els -66 graus. El 1907, a Sarmiento, Argentina, es va registrar una temperatura de -33 graus. El 1892, a Verkhoyansk, Sibèria, es va registrar una temperatura de -69,8 graus. A Austràlia també hi ha zones fredes. El 1994 a Charlotte Pass, a Nova Gal·les del Sud, els temòmetres van caure fins els -23 graus. A Europa un dels punts més freds és Ust-Shchugor, a Rússia, on s’ha arribat als -55 graus.
[youtube]mabjwexppnw&feature=PlayList&p=68D0F4A71263174B&playnext=1&playnext_from=PL&index=33[/youtube]
Un equip de científics britànics utilitzant ràdars ha descobert que la serralada antàrtica de Gamburtsev va estar fa milions d’anys travessada per rius, abans de patir una gran erosió glacial que la va deixar coberta de gel. L’estudi de les condicions climàtiques que van ocasionar que la serralada quedés enterrada pel gel pot ser clau per predir a que es pot enfrontar la Terra si es produeix un canvi climàtic. Segons la revista Nature la capa de gel arriba a assolir els 3.400 metres en els cims de la serralada. Va ser descoberta el 1958 per una expedició russa al Pol Sud i es coneix com els Alps Antàrtics. L’equip de científics britànics afirma que les primeres plaques de gel al pol sud es van formar fa 34 milions d’anys. La glaciació antàrtica es va produir quan els nivells de CO² a l’atmosfera terrestre van caure dràsticament provocant la formació d’immenses capes de gel. Les restes de gasos que conté el gel d’aquesta serralada poden ajudar a veure el passat i a predir el futur respecte el clima terrestre. Fins que no va ser descoberta, la serralada de Gamburtsev, es creia que l’Antàrtida era planera. Però no, sota el gel hi ha una serralada de 1.200 quilòmetres de llarg amb valls i muntanyes colgades totalment pel gel, una autèntica serralada amagada.