Posts Tagged ‘salut’
[youtube]eVasa_JPLpc[/youtube]
La malaltia de Huntington és una patologia degenerativa que és hereditària i mortal que es comença a manifestar en gent jove i que, de moment no té tractament. Li pot sonar el nom perquè és la malaltia que afecta «Trece», el personatge que interpreta Olivia Wilde a la sèrie House, però abans era més coneguda com «el ball de Sant Vito». Ara, científics de l’Escola de Medicina Albert Einstein, de Nova York, han fet un important descobriment per entendre millor la malaltia i trobar-ne a mig termini una cura. La investigació l’ha dirigit la científica catalana Ana María Cuervo que va explicar fa uns dies que fa quinze anys no se sabia que la causa de la malaltia estava en una mutació de la proteïna huntingtina, que es torna tòxica, tendeix a acumular-se a la cèl·lula cerebral i acaba matant les neurones. Cuervo diu que ara s’ha descobert que l’elevada toxicitat de la proteïna mutant es deguda a que interfereix amb els mecanismes que mantenen netes les cèl·lules.
Nature ha publicat l’estudi que ha portat tres anys d’investigació en col·laboració amb les universitats de Columbia de Nova York i que serà clau per dissenyar les estratègies d’investigació per trobar un possible tractament de la malaltia. A tot el món hi ha entre 4 i 8 persones de cada 100.000 que pateixen la malaltia, i la majoria d’aquests tenen avantpassats europeus.
La malaltia està emparentada amb l’Alzheimer o el Parkinson, però en aquest cas és totalment genètica i afecta gent d’entre 30 i 40 anys. Comença amb petits tics però els malalts acaben perdent la mobilitat i la memòria. La incapacitat de l’organisme per alliberar-se de l’acumulació de les proteïnes mutants que provoquen la malaltia es deguda a errors en un mecanisme que tenen les cèl·lules per reconèixer i empaquetar el material que han d’eliminar periòdicament.
[youtube]cfkJFl7CfdE[/youtube]
El mal d’Alzheimer és una malaltia neurològica progressiva i incurable de moment que es manifesta en persones grans fins a causar-los demència i finalment la mort. La revista PLoS Biology ha publicat ara un estudi de científics anglesos de la Universitat de Cambridge i de la Universitat de Ciències Agrícoles de Suècia que han descobert una molècula que pot ser decisiva en la lluita contra la malaltia. Aquesta molècula pot prevenir la multiplicació d’una proteïna involucrada en el desenvolupament d’aquest mal. Els estudis en tubs d’assaig han demostrat que la nova molècula no només va impedir que la proteïna s’agrupés en el cervell per formar plaques amiloides -un dels principals indicadors de la malaltia- sinó que també va frenar el procés tòxic.
I què hi tenen a veure les mosques? Doncs que en una segona fase dels experiments es van modificar mosques de la fruita genèticament per a fer-lis desenvolupar un equivalent del mal en insectes. En aplicar-lis la molècula les mosques es van curar. La nova molècula l’han dissenyat els investigadors suecs i és una proteïna, anomenada Affibody, que té la propietat d’adherir-se a d’altres proteïnes del cervell. En el cas de les mosques, la nova molècula no només va impedir i anular la formació de plaques amiloides, sinó que també va ajudar a eliminar el procés tòxic que causaven. I això permetrà obrir una nova via per a combatre la malaltia amb moltes possibilitats perquè a mig termini ens podem oblidar de la malaltia.
[youtube]PDO3jkAb1rU[/youtube]
Us aconsello que us mireu el vídeo. Científics nord-americans han descobert que la carència d’un gen permet la regeneració cel·lular en els mamífers, una troballa que posa a l’abast la possibilitat d’accelerar els processos curatius en humans. Un estudi publicat a Proceedings of the National Academy of Sciences assegura que l’absència d’un gen concret, anomenat p21, dóna als ratolins un potencial curatiu similar al què ara poden fer cucs, esponges i alguns tipus de salamandres. L’autora principal de l’estudi, la professora de l’Institut Wistar, a Philadelphia, Ellen Heber-Katz, explica que els ratolins sense el gen p21 reemplacen els teixits danyats per teixits sans que no té cap mena de cicatrització. Els ratolins curen les seves ferides formant un blastema, que no és res més que un grup de cèl·lules mare embrionàries, en comptes de cicatritzar, com fan els mamífers. L’absència del gen p21 permet relacional la regeneració del teixit al control de la divisió cel·lular. Això obre a llarg termini la possibilitat d’accelerar els processos de curació en humans o fins i tot de poder-los dotar de la capacitat de regenerar algun dels membres. I també demostra, que els qui s’oposen a la investigació amb cèl·lules mare poden estar tallant un camí formidable per a milions de persones que poden tenir en el futur fórmules diferents de curació.
[youtube]KuP-Kj7MHes[/youtube]
El paladar del ser humà pot identificar en els aliments el gust a greix, convertint-se així en el sisè sabor. Ho afirma un estudi de la Universitat de Deakin, a Melbourne (Austràlia). Tothom té clar que la llengua permet detectar el gust àcid, el amargant, el dolç i el salat. Fa uns anys s’hi va associar l’umami, un gust agredolç que està present en la cuina oriental. I ara, s’hi haurà d’afegir el greixós. L’equip d’investigadors va analitzar 50 persones per determinar la seva capacitat de detectar continguts greixosos en diferents tipus de menjar, encara que com en tot, les habilitats gustatives dels individus variaven d’un a un altre. La resposta a aquesta diferent capacitat els científics l’associen al seu pas i volum de greix corporal. Els individus prims eren molt sensibles al greix, mentre que els grassos tenien molts problemes per detectar-la en els aliments. Pels científics els obesos poden perdre la seva sensibilitat al greix quan en consumeixen massa perquè el seu cos es va adaptant a un alt contingut de greixos a la dieta. O sigui que com més greix menges més difícil és pel cos adonar-se que estàs ingerint-lo. En un mon en què els hàbits alimentaris estan canviant radicalment i que en comptes de la dieta Mediterrània s’imposa el menjar ràpid i els precuinats, això és un perill.
La descoberta obra la possibilitat de buscar nous sistemes per enganyar el paladar per donar un gust més greixós al menjar, però sense que faci falta ingerir-ne.
[youtube]0ateFWFqcys[/youtube]
La revista mèdica Lancet ha publicat un estudi d’un grup de científics que ha desenvolupat un test genètic que permet predir en quins casos el tractament de quimioteràpia seria efectiu pels malalts de càncer de mama. La investigació internacional, amb participació de membres de l’Institut d’Investigacions Britàniques, obre la possibilitat d’escollir un tractament contra el càncer de mama segons el tipus de pacient. Per arribar a aquestes conclusions els científics van analitzar 829 gens de cèl·lules cancerígenes mamàries i van descobrir sis gens que permeten predir l’eficàcia que podrien tenir els medicaments utilitzats per combatre el càncer, sobretot el paclitaxel. O sigui s’ha pogut determinar els gens que quan es presenten modificats anul·larien les propietats mèdiques del paclitaxel a l’hora d’atacar les cèl·lules cancerígenes d’un pit.
Al Regne Unit es diagnostica càncer de mama a més de 45.000 dones cada any i a un 15% d’aquestes se’ls recepta paclitaxel. Estudis d’aquesta mena són cada vegada més freqüents perquè les garanties de curació són més grans si es comprova que genèticament l’organisme acceptarà el producte farmacèutic per a combatre la malaltia.
[youtube]JmVXzPJ18vw[/youtube]
Sempre s’ha dit que el cafè en excés afecta el ritme cardíac. Però segons una investigació presentada a la Conferència sobre Malalties Cardiovasculars, Epidemiologia i Prevenció a San Francisco (Califòrnia) els consumidors de cafè tenen menys perill de patir problemes de ritme cardíac. Fins i tot el mateixos científics del Programa Mèdic Kaiser Permanent consideren sorprenent el resultat perquè les persones que consumeixen més cafè es queixen amb freqüència de patir palpitacions. L’estudi coincideix amb un de danès que va determinar que els processos de fibril·lació atrial, el tipus més freqüent d’arítmia, entre persones que beuen molt de cafè i els que no ho fan o ho fan ocasionalment eren molt similars.
L’estudi va seguir l’evolució mèdica de 130.054 persones i van determinar que els que bevien quatre o més tasses de cafè al dia tenien un 18% menys probabilitats de ser hospitalitzats per problemes d’arítmia. Els que en prenien entre una i tres tasses tenien un 7% menys de probabilitats. No queda clar, però, que el cafè tingui un efecte protector, perquè les persones que beuen molt de cafè també solen ser més actives. I per tant, els científics no s’atreveixen a receptar cafè per a prevenir arítmies.
[youtube]KqW0hjxghO0[/youtube]
Les femelles dels mamífers generen generalment durant el part natural unes hormones que si no apareixen provoquen que la mare no cuidi a la cria. En el cas dels humans passa exactament el mateix, però les noves tècniques de parts quirúrgics fan que cada vegada les dones alliberin menys d’aquestes hormones que exciten l’instint maternal i se’ls hi hagi de subministrar artificialment. A Las Palmas de Gran Canària s’ha celebrat el Congrés Interatlàntic sobre Part i Investigació en Salut Primal que ha reunit un miler d’experts en obstetricia i ginecologia, dirigit per Michael Odent. Aquest ginecòleg francès, que és pioner en la promoció del part fisiològic i precursor de les banyeres de dilatació, ha denunciat que a tot el món occidental estan baixant el nombre de dones que donen a llum gràcies a l’alliberament d’hormones naturals, la més important de les quals és l’oxitocina, i que s’han generalitzat excessivament les cesàries. Odent assegura que aquesta generalització ha provocat que fins i tot a les dones que encara donen a llum per via vaginal se’ls hagi de subministrar un substitut farmacològic perquè puguin reproduir el que fan aquestes hormones naturals, batejades com ‘hormones de l’amor’, ja que a elles també els hi costa molt alliberar-les per no estar en un entorn adequat.
Odent explica que la majoria de dones pareixen amb un sèrum. amb oxitocina sintètica, que reemplaça l’oxitocina natural. Que aquestes dones no poden alliberar les endorfines, necessiten anestèsia epidural, i tot això fa que s’inhibeixi l’alliberament d’aquestes hormones naturals.
El més interessant del què diu aquest ginecòleg és que es pregunta que pot passar d’aquí poques generacions si tots els naixements es fan de forma artificial o si de cop aquestes hormones artificials deixen de tenir l’efecte desitjat. El fenomen és nou per la Humanitat i el seu desenvolupament futur, per tant, és tota una incògnita.
[youtube]X_IcKurt448[/youtube]
Investigadors britànics i finesos han identificat un gen que s’associa a un augment del 35% en la probabilitat d’haver de passar per un tractament d’ortodòncia als 30 anys. L’estudi l’han fet científics de l’Imperial College de Londres i les universitats de Bristol (Regne Unit) i d’Oulu (Finlàndia). El què s’ha comprovat és el següent: els dents de nadons amb certes variacions genètiques tendeixen a aparèixer més tard i són més susceptibles de requerir una ortodòncia. L’estudi ha estat publicat a la revista PLoS Genetics i ha analitzat el codi genètic de 6.000 individus dels quals existien dades des del seu desenvolupament fetal fins a l’edat adulta.
Així s’han pogut identificar cinc gens associats amb la sortida de les dents i el nombre de peces que el nen té quan compleix l’any de vida, entre els quals destaca un relacionat amb un major risc de tenir problemes dentals durant l’edat adulta. Això pot servir per a trobar innovacions en el tractament i la prevenció de problemes dentals congènits. Però el creixement de les dents no va al seu aire, els mateixos gens estan relacionats amb el desenvolupament del crani, les orelles, els dits de les mans i dels peus, el cor i la mandíbula.
[youtube]5RTp8BhQBVw&NR=1[/youtube]
Entre les paràmetres que s’utilitzen per a mesurar les contaminacions de les ciutats i la qualitat de l’aire no es tenen en compte les partícules ultrafines que emeten bàsicament els vehicles. El físic Sergio Rodríguez, investigador del Centre d’Investigació Atmosfèrica d’Izaña (Tenerife) i de la Universitat de Huelva, considera la legislació hauria d’establir també límits sobre les partícules ultrafines que hi ha a l’aire de les grans ciutats i que generalment són concentracions molt elevades. Les partícules ultrafines emeses pels vehicles estan formades, sobretot, per gotes d’àcid sulfúric, hidrocarburs condensats i sutge, el qual és potencialment cancerigen. Bàsicament es tracta de sofre procedent del carburant, restes de combustible i oli sense cremar, que no han patit una combustió completa.
Segons Sergio Rodríguez es té informació sobre l’origen de part d’aquestes partícules però que es desconeix, per exemple, la quantitat de gotes ultrafines d’àcid sulfúric que es pot formar amb els gasos d’escapament dels vehicles tot i que es creu que depèn molt de la situació atmosfèrica. També s’hauria d’avaluar l’efecte, en ciutats com Barcelona, l’impacte d’altres tipus d’emissions com les industrials i la dels vaixells.
Els efectes sobre la salut tampoc són del tot coneguts. Es considera que la fracció insoluble de les partícules ultrafines que arriben a la sang via inhalació poder fer de nucli de condensació de greixos que promouen el desenvolupament de l’arterioesclerosi. Se suposa que les partícules ultrafines es podrien associar a problemes cardiovasculars però s’ha d’investigar molt més.
[youtube]poI24h4bcrg[/youtube]
Científics nord-americans han trobat quasi trenta receptors olfactius pels quals els mosquits que transmeten la malària detecten a les seves víctimes humanes. Això obra la porta a trobar noves trampes i repel·lents per a combatre’ls. L’Anopheles gambiae cada any infecta 500 milions de persones amb un paràsit que en mata un milió. La revista Nature acaba de publicar els resultats de les investigacions fetes a la Universitat de Yale, dirigides pel professor John Carlson. A partir d’ara no s’haurà de recórrer a insecticides en massa sinó que es podran buscar inhibidors de l’olfacte dels mosquits que siguin més efectius i respectuosos amb el medi ambient. Fins ara se sabia que els mosquits buscaven a les seves víctimes per l’olor, però es desconeixia com detectaven els diferents elements químics que desprèn una persona.
Els investigadors estan ara en una nova fase i busquen els components químics que interactuen amb aquests receptors. Els que bloquegen els receptors reduiran l’habilitat dels mosquits per trobar humans per picar, mentre els que els exciten permetran atraure’ls cap a trampes o repel·lir-los.
El més curiós de la investigació és que no s’ha fet amb mosquits, sinó amb mosques de la fruita mutants que no tenien receptors olfactius. Els científics han activat els gens de 72 receptors olfactius del mosquit en les cèl·lules olfactives de les mosques, que després van ser exposades a diversos olors. Segons la reacció de les mosques es van determinar que 27 receptors reaccionaven fortament a components químics de la suor humana.
La malària és una malaltia parasitària que es transmet per la picada de la femella de l’Anopheles infectada, i que es produeix sobretot en climes tropicals i subtropicals. L’abús d’insecticides ha desenvolupat una forta resistència dels mosquits als mateixos, de la mateixa manera que els paràsits del gènere Plasmodium han desenvolupat resistència als antibiòtics.
Respecte a la malària, científics de la Walter and Eliza Hall Institute de Melbourne, a Austràlia, han identificat una proteïna clau, la Plasmepsina V, que utilitza el paràsit de la malària per-se infiltrar-se en els glòbuls vermells i modificar-los. Això ho fa per a garantir-se la seva supervivència i per escapar als atacs del sistema immunitari. Quan es trobi l’element que bloquegi aquesta proteïna clau, el paràsit de la malària moriria i no es podria reproduir.