Arxiu de la categoria: Girona

Fotoperiodista de pedra picada

Publicat el per

Ruiiiiiz!  és un recull d’instantànies provinents del fons d’exposicions i arxius del fotògraf Miquel Ruiz Avilés, que es  presenta dissabte 6 d’abril a la Sala Dolors Xabé de Sarrià de Ter. Es tracte, com diria el mateix autor d’una “barrija-barreja” amb imatges de diferents èpoques, formats i estils que han estat seleccionades per retre-li homenatge i recordar-lo, un any després que ens deixés.

Si voleu saber més sobre en Miquel Ruiz, us deixo l’enllaç (en vermell) amb la biografia “Miquel Ruiz Avilés, fotoperiodista de pedra picada” que es va publicar en el número del primer trimestre del 2024 de la Revista de Girona. Miquel Ruiz _Revista de Girona_Gener_2024_0342_042

Si plores, no veus l’objectiu.

Aquesta frase la deia sovint el fotoperiodista Miquel Ruiz Avilés  (Purullena, 1954 – Girona, 2023) i és xocant, perquè sempre posava molt sentiment i emoció en el que feia, i tots li havíem vist vessar llàgrimes en determinades situacions.

Era de llàgrima fàcil. Enmig d’una catàstrofe natural, com la de Sri Lanka, reconeixia que li era impossible fer dues fotos seguides: primer feia la foto, després es desfogava rebotint alguna cosa i plorant alhora, i tot seguit tornava a fer més fotos.

 

La temptació de l’odi

Publicat el per

Aquestes setmanes s’estan fent a Catalunya les Jornades Europees de la Cultura Jueva, que tenen com a tema principal la memòria. Coincidint amb aquestes jornades, al Museu d’Història dels Jueus de Girona s’hi han presentat dues exposicions d’artistes amb arrels empordaneses: Gemma Romero i Alexandra Genís. Gemma Romero Goday mostra vint obres, amb aquarel·les i collages que formen el projecte Somnis, Els somnis de Walter Benjamin. Per la seva banda, Alexandra Genís ha presentat la mostra artística Antologia de Primo Levi, un projecte que reflexiona sobre el vincle entre la mort de l’escriptor piemontès i la seva escriptura. L’autora va viatjar a Torí i va fer un frottage de les paraules gravades a la làpida de la tomba de Primo Levi; a partir d’aquí, amb la utilització de diferents materials (carbonet, tinta negra, tinta blanca, lleixiu o suc de llimona) sobre diferents tipus de paper, ha fet les diferents peces, a les quals ha incorporat textos d’obres de l’escriptor, com ara Si això és un home, El sistema periòdic o La treva. Mitjançant la mostra, Alexandra Genís ens endinsa en l’obra de Levi, en l’horror que van patir els jueus a Auschwitz, i en el sense sentit de l’Holocaust, que denunciava perquè mai més es tornés a produir un genocidi com aquell. Un autor que refusa la venjança i no odia els seus botxins, però no els perdonarà mai. Tot i que la majoria dels catalans percebin el judaisme com una cosa llunyana, tenim testimoni a casa nostra del que ens van deixar abans de la seva expulsió al segle XIII, amb els calls en moltes poblacions de Catalunya, com ara Girona i Besalú. Aquests dies, es fa difícil entendre que un poble que ha patit tant d’odi, persecució i repressió al llarg dels segles, avui, ja amb un estat propi, i en nom del dret a defensar-se, sigui tan cruel i implacable amb gent indefensa a Gaza i a Cisjordània, i cometi crims indiscriminats contra la població civil. Uns fets tan horrorosos que només els podem atribuir a un govern d’extrema dreta, que sembla que vol aniquilar totalment el poble palestí sembrant odi i mort. Potser caldria que els israelians, el poble jueu, fessin seves les paraules de Primo Levi: “La temptació de l’odi la tinc, però jo no soc un feixista, jo crec en la raó i la discussió com a instruments de progrés.”

Publicat al PUNT AVUI, el 2 de novembre 2023

Àpats de Fires i Tots Sants

Publicat el per

Col·leccions de cromos, puzles, blocs de dibuixos, àlbums de fotos, llibres i publicacions de tota mena formen part de la sorpresa de Fires que des de fa unes quantes dècades l’Ajuntament de Girona ofereix als gironins gràcies a la imaginació que hi han posat artistes com el desaparegut dissenyador Joan Casanovas (el de la “Gi” i el Girona m’enamora). La presentació del programa de les Fires, any rere any, ha anat donant forma a un esdeveniment cultural, molt esperat, que enguany s’ha traduït en la publicació del llibre del periodista i “gastropredicador” Salvador Garcia-Arbós: Girona. Menjar de Fires. L’autor, amb el cuiner Joan Roca, l’arxiver Joan Boada i l’alcaldessa Marta Madrenas, ens el van fer conèixer, fa pocs dies, al Saló de Descans del Teatre Municipal, envoltat d’amics, com Pep Vila, Clàudia Bussé, Abraham Simon-Ferré i el fotògraf Francesc Guillamet, que han col·laborat en la confecció del llibre. Un acte entranyable en el qual no van faltar els exalcaldes Joaquim Nadal i Anna Pagans. Carles Puigdemont no va poder ser-hi –per dir-ho d’alguna manera– per causes de força major.

Portada del llibre de Fires

Totes les publicacions de Fires que he mencionat abans feien referència, entre d’altres, a temes com ara la ciutat oculta, la catedral, les muralles, l’urbanisme, els carrers, les places, etcètera. El d’enguany és, sense cap mena de dubte, el més comestible. I ho és perquè ens parla dels menjars que es feien i encara es fan per Sant Narcís, tant a les cases com als restaurants gironins. Són els àpats de Fires, aquells en què tots tirem la casa per la finestra per complaure convidats. Salvador Garcia recull sobretot les receptes dels àpats d’abans, els que recorden molts gironins, els que feien les àvies, els pares i les tietes el dia que posaven les tovalles i els tovallons de mudar. Tot, amanit amb unes fotografies extraordinàries que ens fan venir salivera. Però, a banda de menús i receptes de Fires, l’autor ens transporta al mercat del Lleó, perquè per cuinar s’ha de tenir bon material i no es pot comprar qualsevol cosa, si vols quedar bé. I no s’oblida del que els italians en diuen antipasti, el que aquí seria l’equivalent als entremesos o entrants. També ens parla del vermut de Sant Narcís i de les postres, però sobretot dels preceptius xuixos de Girona. Un llibre imprescindible per a la gastronomia gironina. Tant, que de cara a les Fires del 2022 ja ens n’ha anunciat una segona entrega.

*Aquest article es va publicar a El Punt Avui Girona el 4 de novembre del 2021

Girona 30

Publicat el per

Falta valentia a l’Ajuntament de Girona, per afrontar a fons els problemes de mobilitat i pacificació del trànsit. És cert que es fan gestos i passes per millorar la convivència a l’espai públic, amb l’ampliació de la xarxa de carrils bici, o amb la implantació, des de fa pocs dies, d’una ordenança que regularà la circulació dels patinets elèctrics i altres andròmines amb motor que circulen sense cap control per la ciutat. La nova ordenança prohibeix als patinets d’anar per les voreres i només podran circular per vies ciclistes i per la calçada de vies amb prioritat per a vianants. També és cert que s’han fet apostes importants com la Girocleta, el carril bici sota les vies del tren o la reforma del carrer de la Creu, amb espai per als ciclistes. No es pot negar la bona voluntat per millorar la mobilitat, com ho demostra l’adhesió del consistori a l’Estratègia Catalana de la Bicicleta 2025. Però queden curts. Per què la Girocleta no s’ha ampliat a altres municipis de l’àrea urbana de Girona, com Salt o Sarrià de Ter? Per què no es resolen algunes deficiències de la infraestructura ciclista, com són la falta de connexió d’alguns carrils bici o la conflictivitat vianant-ciclista-cotxe en alguns trams, o les voltes innecessàries que obliguen a fer alguns carrils bici. Tots aquests aspectes són millorables i en alguns casos ja s’hi està treballant.

Però cal saber quan s’afrontarà el problema de fons i el més important de la mobilitat urbana. Primer es van fixar en les bicicletes, ara en els patinets, però no se sap quan es limitarà l’ús dels cotxes, per convertir Girona en una ciutat que sigui més pensada per als ciutadans. Per no parlar que cal incentivar l’ús del transport públic. El model de ciutat del segle XX està esgotat i demana canvis importants i valents. Cal situar les persones al centre de la planificació urbana i aconseguir una mobilitat sostenible, més segura i saludable. No cal anar gaire lluny per veure com capitals catalanes com Lleida i Tarragona ja són “ciutats 30”. Què espera Girona per limitar a 30 quilòmetres per hora la velocitat a tot el nucli urbà? Una mesura que ha de ser un primer pas per afrontar el problema i anar reduint la circulació del vehicle privat, fins a gairebé eliminar-lo. Girona és una ciutat en què cada dia entren o surten aproximadament uns 160.000 vehicles, i això és absolutament insostenible, i no respon al model de ciutat habitable i saludable.

Article publicat a la Galeria d' El Punt Avui el 4 de desembre 2020

‘Errare humanum est’

Publicat el per

Sentint i veient com sovint erren en les seves informacions sobre el territori alguns referents de la ràdio i la televisió del país, valoro més que mai la importància del periodisme de proximitat, massa sovint menystingut. La pèrdua d’un model radiofònic de proximitat amb la clausura, fa pocs dies, de Fem Girona, que ha tancat després de 30 anys seguint el pols de la ciutat i de les comarques gironines, no és una bona notícia i són molts els gironins que lamenten com ha acabat aquesta emissora. Ara s’anuncia una solució improvisada, sense un projecte radiofònic clar, almenys de forma immediata. Haurem d’esperar que es posi en marxa i pugui cobrir aquest espai de la ràdio gironina, que de moment ha quedat orfe.

La periodista Helena Garcia Melero (la del 112) fa pocs dies, en el seu programa Tot es mou, va fer referència al casament de Kimbal Musk –germà del magnat nord-americà Elon Musk (propietari de Tesla, Space X i SolarCity)– i Christiana Wyly, que van celebrar a Sant Martí d’Empúries, a l’Escala, però que la conductora del programa va situar inicialment al terme municipal de Castelló d’Empúries. Pocs dies després, sentia com el gran referent de la ràdio catalana, Mònica Terribas, en informar del trasllat de les preses polítiques catalanes, la consellera Dolors Bassa i la presidenta Carme Forcadell, reiteradament canviava el nom del centre penitenciari del Puig de les Basses de Figueres, pel puig de les Llosses, que és una muntanya situada a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord.

És ben cert que errare humanum est, i com diem els catalans “qui té boca s’equivoca”. Aquests són només dos exemples, dels nombrosos errors que sentim sovint a les ràdios i televisions del país, quan es parla del territori més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. Encara que els professionals dels mitjans nacionals, que fan una molt bona feina, tenen l’obligació de conèixer bé el territori, la realitat és que algunes contrades de les comarques catalanes els queden massa lluny. En el coneixement de la cosa local, són els mitjans de proximitat que sovint han d’esmenar la plana allà on no arriben o erren els d’àmbit nacional, i és aquí on cal reivindicar més atenció i respecte per aquests mitjans de proximitat i els seus professionals, i lamentar que s’hagin de tancar emissores, com ha passat amb Fem Girona.

Aquest article es va publicar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el 5 de juliol 2018

Fem Girona ha tancat

Publicat el per

Més de trenta anys de ràdio local i de proximitat a Girona s’han tancat aquest mes de juny, sense perspectiva que a curt o mitjà termini hi hagi cap relleu. Els companys de Fem Girona han deixat d’emetre el dia 30 de juny. La freqüència municipal d’FM de què disposa l’Ajuntament de Girona emmudirà, en caducar la cessió a Fem Girona. Les causes poden ser diverses, però tot plegat sembla el resultat d’un seguit de despropòsits, amb certa dosi de manca de voluntat política, una absència de projecte comunicatiu o poca planificació. Sembla que no hi ha hagut tampoc prou capacitat de reacció per reconduir la situació, almenys per prorrogar el conveni, mentre s’obria un període de negociació perquè és continués fent ràdio des de la freqüència municipal, o es construïa un projecte i un pla d’empresa per fer viable una emissora municipal amb cara i ulls. L’equip de govern vol treure la freqüència a concurs, amb unes condicions que fan inviable cap projecte seriós i engrescador, mentre que els grups de l’oposició de la CUP i el PSC aposten per una gestió directa, com a emissora municipal. Han estat tres dècades de ràdio local, que ha seguit el pols ciutadà, amb diferents noms i projectes. L’emissora Fem Girona l’havíem sentit amb altres noms, com Punto Radio, Radio Grup (l’emissora de ràdio del GEiEG) o Onda Rambla. Els professionals de Fem Girona, que al llarg dels anys han tingut diferents reconeixements, van ser guardonats el 2010 en els Premis de Comunicació Local Carles Rahola amb el premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio pel seu programa La Taverna de la Rambla. Aquell merescut reconeixement és només una petita mostra de la feina que durant anys han fet els companys Eduard Cid i Julià Bernabé al capdavant d’una modesta però gran redacció, primer a Onda Rambla Girona i després a Fem Girona. El tancament d’aquesta emissora suposa un altre cop contra la professió periodística i un empobriment de la comunicació local i comarcal. La clausura de Fem Girona ens porta a una pèrdua de la informació i l’opinió plural que necessiten els ciutadans en una democràcia, i s’afegeix al moment complicat que viuen actualment els mitjans de comunicació, en el qual la incertesa i vulnerabilitat laboral fan, a més, que els periodistes no disposin del marc necessari per exercir la seva professió amb independència i llibertat.

L'article original es va publucar a l'edició de Girona d'El Punt Avui el dia 7 de juny del 21018

La nena de bronze

Publicat el per

Una nena de bronze contempla embadalida la flamant plaça 1 d’Octubre de Girona, de la mateixa manera que l’ha observada asseguda, des del 24 d’abril del 1991, impertèrrita als canvis que s’han anat produint en aquest cèntric espai gironí que havia ocupat la fàbrica Grober. Aquesta talla de bronze, obra de l’escultor madrileny Paco López Hernández, té la seva història. La idea de posar una escultura formava part del projecte d’urbanització de la plaça, dels arquitectes Juli Esteban, Jon Montero i Elies Torres. Es va decidir fer servir com a model una nena gironina que hagués nascut el 6 de desembre del 1978, el mateix dia que es va aprovar la Constitució Espanyola. L’única gironina nascuda aquell dia va ser Maria del Mar Cabeza, que va ser triada com a model. L’encàrrec a l’escultor es va fer el 1982, quan la Maria del Mar tenia quatre anys. L’artista es va desplaçar a Girona i va fer un motlle en plastilina, a mida real de la criatura, que es va guardar per poder fer la fosa en bronze. Però amb els retards successius de les obres, van passar els anys, el motlle no es va utilitzar i es va fer malbé. Quan es va reprendre el projecte la nena havia crescut i ja tenia dotze anys, i es va haver de fer un model nou, de la mateixa nena, però en aquesta ocasió a partir de fotografies. L’escultura de bronze, de Maria del Mar Cabeza, una nena que avui ja té quaranta anys, es va col·locar a la plaça el 1991.

Girona. Plaça Constitució. Acte organitzat pel CDR i Girona Vota. Bateig de la plaça constitució com a plaça de l’1 d’octubre.

Quatre anys abans que s’estrenés la plaça, Narcís-Jordi Aragó va escriure una Galeria fent servir la simbologia de l’escultura de la nena: “Romandrà sempre petita, qui sap si com a símbol d’una Constitució raquítica que no creix ni es desenvolupa com havíem esperat.” Realment era una premonició sobre una llei que ha quedat tan petita i obsoleta, que s’ha considerat no mereixia que donés nom a la plaça. Un espai que l’adolescent de bronze ha continuat contemplant i ha estat testimoni durant els darrers mesos de manifestacions i concentracions independentistes multitudinàries que s’han convocat a la mateixa plaça, que ha estat rebatejada amb el nom d’1 d’Octubre, en record del referèndum celebrat aquell dia i reprimit per la policia espanyola en el que ha estat l’atac més violent que han patit els gironins en aquest segle, i tal com diu l’alcaldessa, Marta Madrenas, “la Constitució espanyola no mereix cap homenatge perquè permet atonyinar ciutadans”.

La dignitat d’en Millo

Publicat el per

Benvolgut Enric Millo. Fa poc més d’un any em vas dedicar un article en resposta a una Galeria que jo havia publicat, titulada Ciutadans invisibles, en la qual acusava el govern del PP de mentir i maltractar els gironins considerant-los invisibles, i de tu deia que tenies molta barra per afirmar que el govern de l’Estat complia els seus compromisos.

Afirmaves que jo havia escrit l’article amb els budells “des de la més absoluta animadversió contra un partit polític i amb manca d’objectivitat i realisme, i també des de la més profunda de les ignoràncies”. Vaig respectar el teu dret de rèplica i ho vaig deixar córrer; ara, al cap d’un any, podríem fer un repàs per demostrar que totes aquelles obres que jo havia denunciat avui continuen empantanegades. En aquell moment, tu feies política i maquillaves la realitat, jo donava una opinió des d’un punt de vista periodístic sobre la situació de les infraestructures i les minses inversions de l’Estat a Girona. Un debat epistolar civilitzat, amb profundes discrepàncies d’opinió i punts de vista. Avui, però, se’m fa molt difícil mantenir el cap fred, perquè el que va passar el dia 1 d’octubre a les comarques gironines, amb una Policía Nacional i una Guardià Civil sota les teves ordres que van actuar desbocades amb una brutalitat i una violència del tot innecessària, em va glaçar el cor. Les teves primeres declaracions sobre els fets defensant l’assalt policial encara van fer més mal, va caldre esperar cinc dies perquè demanessis disculpes als centenars de ferits, ho vas fer amb la boca petita i alhora justificant allò que, per a aquells que ho van patir, va ser una autèntica salvatjada. Mira, Enric, jo també vaig tardar dos dies a reaccionar, no ho volia fer en calent, però el dia tres et vaig dedicar una piulada a Twitter: “Enric Millo ets una persona indigna. Les teves mentides són incendiàries i busquen que hi hagi violència.” Ho reconec, aquesta vegada em vaig deixar anar, però era el que pensava en aquell moment i ho continuo pensant ara. Que no vas veure el que ens vau fer? Jo ho vaig viure, igual que els teus amics, veïns, coneguts, gent del teu barri de Girona, aquells amb els quals tu durant anys coincidies cada dia al carrer, a la fleca, al bar, al col·legi Verd, on anàveu a votar en les diferents convocatòries electorals. Tots ells gironins, gent del carrer normal que van ser colpejats, alguns de manera salvatge, per la policia. De veritat creus que n’hi ha prou de demanar disculpes? Podràs tornar a mirar tota aquesta gent als ulls?

Fem costat a la nostra gent

Publicat el per

Gent de religió i trabuc

El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, el que té menys credibilitat de tots els que han ocupat aquest càrrec, és l’únic fiscal general que ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats. Resulta que aquest és el fiscal que ha ordenat l’obertura de diligències contra els 712 alcaldes que donen suport al referèndum de l’1-O, i que ordena als Mossos detenir els batlles que hagin estat citats i no es presentin a declarar. Un atac sense precedents a l’autonomia local que afecta la majoria d’alcaldes de les comarques gironines.

Una part important dels mitjans de comunicació espanyols han enterrat l’ètica periodística i la deontologia professional per convertir-se en altaveu i aparell de propaganda del govern del PP amb la mentida, la distorsió dels fets, els insults i les amenaces a tort i a dret, sense cap mena d’escrúpols. Com a periodista estic avergonyit que gent de la meva professió hagi renunciat als principis bàsics del periodisme. No cal que recordi els titulars i les manipulacions que hem vist o escoltats aquests dies. Però no puc passar per alt les floretes que ens dedica als gironins el distingit membre de la Reial Acadèmia Espanyola i escriptor Félix de Azúa Comella, quan escrivia fa pocs dies a El País “Gerona. Aquella província es un clon de Guipúzcoa y comparte con ella lo montaraz, la víscera y el arcaísmo. Es gente de religión y trabuco. Se sabe que una solución del incordio [referint-se al president Puigdemont] sería declarar la independencia de Gerona, a ver si así dejaban en paz al resto de los españoles. Antes sólo odiaban a los de Barcelona (“pixapins”, en su elegante jerga), pero ahora han ampliado el negocio.”

Ja ho veuen, res a veure amb el bon rotllo i la il·lusió que ens caracteritza a la gent d’aquestes comarques, on no sents ningú que alci la veu amb odi o violència contra l’adversari o el que pensa diferent. Som terra de pas i d’acollida, i ho continuarem sent, fins i tot amb tots aquells que no ens estimen. Ara ens toca fer costat a la nostra gent, als de casa, als alcaldes i alcaldesses violentats, només pel fet de reclamar l’exercici d’un dret. Però no oblidem, i passi el que passi res serà igual, s’estan travessant massa línies vermelles i són tan còmplices d’aquesta barbàrie i d’aquest linxament contra els catalans aquells que l’exerceixen, com els que callen.

*Publicat a la columna de la Galeria de l'edició gironina d'El Punt Avui el 14/09/2017

Suar llibertat

Publicat el per

Dijous vinent s’ha previst el gran acte de la candidatura de Junts pel Sí a Girona. El repte és omplir el pavelló de Fontajau. Just aquest dia farà 39 anys que es va celebrar a Girona un dels actes polítics més importants de les comarques gironines. Sota el lema “guanyem la llibertat”, aquell 24 de setembre del 1976, i a l’antic pavelló de la Devesa, es va fer el primer míting socialista de la Transició a la capital gironina. El vell pavelló va quedar petit, i els que hi eren van passar calor, van “suar socialisme”, com es va dir aleshores. Però les esperances i il·lusions que s’havien posat en aquell nou partit català i en uns canvis que després no han arribat o ens han decebut, ens han portat a la situació d’avui. Ara es torna veure il·lusió en els ulls de la gent i molt probablement aquest dijous se suarà llibertat i independència, de nou s’omplirà el palau d’esports més gran de Girona, perquè torna a ser un moment clau per al futur d’aquest país.