Sense Presses

No tinc cap dubte que aquesta serà una de les pel.lícules més vistes aquest any i, segurament, tindrà Òscar.

I és que Danny Boyle ha sabut elaborar en un mateix producte l’atracció irressistible que té l’Índia, una fotografia i ambientació ben aconseguides i tot orquestrat amb una música atractiva, de compromís entre l’ètnia i la modernitat occidental.

El guió i la història no poden ser més convencionals, però són una assegurança d’èxit : sempre funciona la història de l’amor d’infància, presdestinat que, malgrat totes les dificultats imaginables, aconsegueix obrir-se pas. És destacable però, el divertit contrapunt de l’opulència del concurs mil.lionari amb l’extrema pobresa material (que no humana) del seu guanyador.

Un film entretingut i recomanable que, sense ser una gran pel.lícula, val la pena veure malgrat la seva excessiva vocació de cavall guanyador i d’intentar agradar el màxim de gent possible al preu que sigui, fins i tot, amb un numeret al més pur estil Bollywood al final.

No he tingut la sort de poder fer cap viatge per l’anomenada Ruta de la Seda , però la proposta que el company blocaire Eduard Balsebre m’ha fet arribar sembla molt interessant i recomanable.

Tant l’exposició que s’inicia el dimarts 17 a les 19h a l’Espai 210 (C/Padilla 210 – Barcelona) com les pel.lícules previstes en sessió de cinemafòrum, fan venir ganes de còrrer cap a Samarkanda !

Un dels films a projectar és El camino a casa , dels meus preferits de Zhang Yimou, i segur que el gaudireu encara més de la mà dels comentaris dels experts que participen al cicle.

No us ho perdeu !

Trobareu tota la informació a : Amu Daria – Històries i anècdotes de la Ruta de la Seda

Tot revisant clàssics, m’ha vingut de gust veure Perdició (Double Indemnity, 1944), una de les meves pel.lícules preferides de cinema negre, juntament amb El falcò maltès de John Huston i Laura d’Otto Preminger.

En aquesta ocasió, el gran Billy Wilder treballava en el guió amb Raymond Chandler ( famós per les seves obres de gènere policíac) per aconseguir uns diàlegs brillants, tan bons com ho serien més tard els que escriuria fent parella amb Brackett o Diamond, els seus companys habituals de guió.

El film és una peça de rellotgeria on tot encaixa a la perfecció. L’ús de la veu en off que en mans d’altres directors podria haver estat un handicap, Wilder en fa virtud i aconsegueix fer-lo fil conductor de tota una trama amb un ritme narratiu que no decau en cap moment.

Juntament amb un Fred McMurray, que fa el gran paper de la seva vida i una Barbara Stanwyck, que per mi és potser el punt més feble del film, destaca un genial Edward G. Robinson, qui sempre he pensat que sembla haver nascut amb “cara de personatge de cinema negre”.

Si no l’heu vista, no us la perdeu. Als que ja la coneixeu, reviseu-la gaudint novament del seu guió i el seu fantàstic b/n, tant com el mateix Alfred Hitchcok qui en acabar de veure-la va enviar un telegrama a Wilder on deia : “A partir d’ara, el cinema s’escriu amb dues paraules : Billy Wilder.”

Recordeu El dia de la marmota ?

Aprofitant aquests dies de Reis, hem tornat a gaudir, juntament amb els nostres fills Nil i Aida, d’aquesta entranyable comèdia, per a mi, ja tot un clàssic : Atrapat al temps (1993).

Veure la cara del Bill Murray quan es lleva cada matí a les 6:00, creuar-se amb el pesat venedor d’assegurances per tot seguit posar el peu dins la bassa glaçada, com cada dia, arranca les rialles de petits i grans.

L’aprofitament de la situació disfressant-se i fent tot allò que sempre hauria desitjat fer però que mai no es va atrevir a fer, donarà pas a una desesperació que lluny de solventar el seu problema, l’ajudarà a comprendre que finalment, només essent sincer amb un mateix es pot aconseguir viure feliç i, fins i tot, enamorar l’adorable Andie McDowell.

Una divertida comèdia amb importants conceptes filosòfics i que pot donar diverses lectures en funció de si l’espectador té més o menys ganes d’aprofundir-hi.

Un gran film que us recomano feu descobrir a qui no l’hagi vist, especialment als vostres fills ja que la metàfora que conté aquesta història pot ser molt alliçonadora i útil.

És lema d’aquest bloc servir per prendre’s les coses amb calma, però aquests dies no puc fer més que demanar el contrari.

Prou !! i ara mateix !!

Estic força sorprés de la passivitat internacional davant l’agressió oportunista i injusta que està protagonitzant Israel a la franja de Gaza qui, amb l’excusa de lluitar contra els terroristes de Hamas, està infligint gran dolor a la nació palestina.

Valgui la meva denúncia des d’aquest bloc de cinema de la manera que li correspon : recordant dues pel.lícules que veuen el conflicte israeliano-palestí des dels dos costats : Caminar damunt les aigües (Eytan Fox, 2004) i Paradise Now (Hany Abu-Assad, 2005) i que sembla que molts hagin oblidat.

(Us recomano també llegir el post de Zel al seu blog Ara mateix qui ho explica millor que no pas jo)

Una altra pel.lícula que he rescatat del cistell de films pendents.

Aquest cop, Irina Palm (2007), un drama familiar del director belga Sam Garbarski, guanyadora de diferents premis (entre ells el del públic de la Berlinale del 2007) i que, suposo que per la seva temàtica, no va tenir el ressó que crec es mereix.

El bonic d’aquesta història és veure com una persona que, només disposant del seu coratge i estimació, pot arribar a aconseguir superar la més difícil de les situacions encara que això li suposi la pèrdua de la seva dignitat.

Una bona interpretació de la protagonista, Marianne Faithfull, el nom de la qual és tota una premonició del personatge que interpreta.

Lluny de ser un film escabrós i depriment com podria semblar llegint ràpidament la seva sinopsi, es tracta d’un drama esperançador, d’aquells que fan pensar que sempre podem fer més del que creiem per tirar endavant.

Tot és al palmell de la nostra mà.

Diuen que ningú no mor del tot mentre hi hagi algú que el recordi, però pot passar que patim l’oblit en vida i hagi de ser qui més ens estima qui hagi de recordar per mantenir la vida, els nostres records.

La Sarah Polley, una de les actrius característiques dels films d’Isabel Coixet (la recordareu a “La meva vida sense mi”, “La vida secreta de les paraules”), signa el guió i la direcció de Lluny d’ella (2006), la seva primera pel.lícula.

No sé què pensareu els que hàgiu vist el film, però l’he trobat una història és plena d’humanitat i tendresa, explicada d’una manera subtil i elegant, utilitzant més les imatges que no pas els diàlegs per narrar els difícils sentiments que aquest admirable home es troba davant la difícil situació en què la vida l’ha posat.

Segurament, hi haurà qui trobarà que, en alguns moments de la pel.lícula, hi ha un cert abús de la tendresa (com ja passa amb Coixet) però, d’una banda, l’homenatge que es fa a totes les famílies que lluiten diàriament amb aquestes malalties i de l’altra, els ulls d’una Julie Christie intemporal, s’encarreguen de perdonar-ho tot.

Un bon film que he recuperat del calaix de pel.lícules pendents que tinc i que també us recomano que no deixeu caure en l’oblit.

És difícil ser un David i sortir sempre victoriòs contra tants Goliaths. Primer, i més complicat, superar les nostres pors, per tot seguit ser capaços de superar els nostres reptes i finalment, tenir prou coratge per assumir-ne les conseqüències.

A la vall d’Elah, un pare i una policia han de fer de Davids per superar els seus propis Goliaths. L’una per vèncer la seva inseguretat en un entorn advers, hostil on només pot comptar amb les seves pròpies forces. L’altre, dur i acostumat a lluitar, aquest cop contra el mateix sistema, acabarà descobrint un fill que tenia més lluny del que ell creia i també es retrobarà a si mateix.

Aquesta pel.lícula del 2007 vaig deixar-la passar immerescudament. És un bon film, on Lee Jones i Charlize Theron fan interpretacions molt correctes i creïbles. El primer, cada cop em fa pensar més en Clint Eastwood, un altre que pel.lícula rera pel.lícula es va superant. La bella Theron és una bona actriu, però en alguns papers (com és el cas d’aquest) pateix el curiós handicap de ser massa bonica pel personatge que caracteritza (què hi farem, no es pot tenir tot !).

Un bon film que val la pena veure. Això sí, pot deixar-vos el cor una mica encongit.

Finalment, ja ha arribat My blueberry nights a les nostres cartelleres ! Ja era hora !

Ja havia publicat aquest article fa un mes, però després de llegir diverses crítiques al voltant de la pel.lícula, m’agradaria conèixer la vostra opinió ara que la podeu anar a veure.

Què us ha semblat a vosaltres ?

(Publicat anteriorment al SensePresses el 10/11/2008)

Meravellosa. Subtil. Preciosista.

El Wong Kar Wai ho ha tornat a aconseguir.

El clima intimista i els ambients amb una llum especial que tots recordem de (la ja obra mestra) In the mood for love, tornen amb My blueberry nights (2007), la darrera pel.lícula del director de Hong Kong que, malauradament – i incompresiblement – encara no s’ha estrenat al nostre país.

Aquest cop, el director xinès ens premia amb una de les meves cantants preferides, la Norah Jones, que fa de protagonista molt ben acompanyada per Jude Law, Natalie Portman, Rachel Weisz i un David Strathairn que fa un paper sensacional i es destapa com a un gran actor.

Juntament amb 2046 i In the mood for love, podem dir que Wong ha aconseguit una fantàstica trilogia. Totes tres peces parlen de sentiments d’amor i desamor, de les dificultats per superar els desenganys i de diferents camins que seguim les persones per alliberar les nostres ànimes de la raó, sorpresa aquesta per sentiments intensos que ignoràvem tenir.

Aquest cop, tot i compartir una mateixa estètica, el film és ambientat als Estats Units, exquisidament retratat a diferents cafès, bars i dinners al llarg de diferents estats del país, però el guió és estructurat aquesta vegada en tres històries diferents que es relacionen i que permeten donar distintes visions de sentiments comuns.

La música segueix essent una peça clau, un element narratiu imprescindible i inseparable al seu cinema i que reforça uns plans fantàstics i suggerents, ja característics de l’estilisme visual del director.

Una pel.lícula per gaudir de sensacions.

Si us va agradar In the mood for love i us emociona la música de Norah Jones (escolteu el tema The Story) tant com a mi, no la deixeu escapar !

El que més m’agrada dels ponts, és poder descansar. Sé que molta gent els aprofita per viatjar o esquiar, però sóc dels que no m’agrada afegir més estrés i dosis de rellotge quan precisament tenim temps de lleure extra.

Després de veure la magnífica exposició sobre Henri Cartier-Bresson que La Caixa feia l’any passat, teníem pendent veure aquesta de Chaplin en imatges. Si ja Chaplin és interessant, conèixer tota la seva vida explicada durant una hora per la Lada (una noia molt simpàtica i que se li nota viu amb gran passió la seva feina) és tota una experiència.

Sabíeu, per exemple, que el primer cop que Chaplin va actuar fou als 5 anys substituint una indisposició de la seva mare durant una actuació de music-hall ? O que la primera pel.lícula on aparegué als 25 anys guanyà 10 lliures i que només 4 anys més tard ja en guanyava més de 125.000$ per film ?

És llegendària la seva actitud perfeccionista davant els seus films. Sabíeu que la famosa escena de LLums de la ciutat amb la noia cega va ser repetida més de 300 cops i que va trigar 1 any en tenir-la al seu gust ?

Totes aquestes curiositats i perquès del seu cinema, filosofia vital i curiositats les podreu conèixer o recordar de primera mà al Museu d’història de la ciutat de Girona. Cada dia fins l’1 de març del 2009.

No us ho perdeu, ah, i descanseu !