Sense Presses

La provocació a l’art ha estat emprada sovint com catalitzador dels sentiments, com un mecanisme per commoure, generar debat, trencar esquemes i ajudar-nos a estar oberts a d’altres interpretacions. En aquest sentit, el director danès Lars Von Trier amb el seu cinema ens ha demostrat que domina aquest recurs a pel·lícules com Europa, Trencant les onades (Breaking the waves), Ballant a l’obscuritat (Dancer in the dark) o Dogville.  Totes elles interessants, trencadores, crues, i cercant, sempre d’alguna manera, commoure l’espectador.

Si amb el seu darrer film Anticrist  ja molta gent va acusar al director de portar la provocació massa enllà, ara, amb les declaracions fetes durant el Festival de Cannes, Von Trier ha creuat ja el límit. Deixant a una banda el dret a la llibertat d’expressió inherent al creador, quan el que es diu fereix a tothom, ja no em sembla tan vàlid com a mecanisme artístic. Sobretot perquè aquest cop no ha estat només el film el que provoca, el que parla del que ens vol explicar, sinó ell mateix, expresant personalment en roda de premsa unes opinions totalment rebutjables. La decisió del Festival de Cannes em sembla la idònia : mantenir el film en concurs i expulsar al director després que no hagi volgut corregir la seva actitud (fins i tot l’ha matisada negativament). Com en tot, hi haurà qui no hi estarà d’acord, és clar, però sóc dels que penso que també en la provocació dels artistes hi ha d’haver límits, sobretot quan aquesta abandona la ficció de l’obra per circular per les sales de premsa.

Què en penseu vosaltres ?

Si us agrada el Jazz i el disseny gràfic, llavors la vostra pel·lícula és Chico y Rita (2010, Fernando Trueba) : una verdadera joia que merescudament ha recollit premis i aplaudiments arreu on s’ha projectat.

Amb un format poc habitual en el cinema de Trueba com és el d’animació, el director madrileny recupera la seva ja coneguda passió per Cuba i els orígens del Jazz (recordeu Calle 54 ?) i la combina amb la imaginació del gran dissenyador Xavier Mariscal per aconseguir una pel·lícula amena i interessant, on la música competeix en igualtat de condicions amb les imatges.

D’altra banda, veien els títols de crèdit, és espectacular comprovar com la multiculturalitat que planteja el jazz, es trasllada també a la  realització on han comptat amb un munt de petites empreses d’arreu del món (Barcelona, EEUU, Hungria, Rússia entre d’altres) especialitzades en les diferents tasques de producció i postproducció.

Un bon film per veure i sobretot escoltar.

Compartint taula l’altre dia amb uns amics, un d’ells em comentava que sempre que veu una de les pel·lícules del SensePresses li queda el cor encongit…

Em sap greu si és així, Xevi,  però aquesta que vull recomanar-vos, Mai no m’abandonis (Never let me go, 2010), et donarà totalment la raó. És potser amb diferència, la història més trista que mai he vist portada a les pantalles : una tràgica i corprenedora resposta al dilema moral i ètic que suposa l’arriscada decisió que s’ha pres en la societat en què viuen aquests personatges.

El film és basat en la novel·la de Kazuo Ishiguro, l’escriptor britànic d’origen japonès, autor també de la memorable “El que resta del dia“. Tot i que l’obra escrita és molt més intensa i detallista, la seva versió cinematogràfica també ha sabut expressar d’una forma molt tendra i commovedora els sentiments tan difícils de definir d’aquests joves interpretats per Carey Mulligan, Keira Knightley i Andrew Garfield.

Em sap greu no poder explicar-vos amb més detall el que m’ha sobtat d’aquesta pel·lícula, però crec que si en parlés, us desvetllaria l’efecte que us pot provocar si la veieu sense saber-ne res més del que acabeu de llegir.

Un bon film per veure. Això sí, per un dia que estigueu eufòrics i que la seva dosi de tristesa no us pugui fer mal 🙂

Quan una pel·lícula amb tan pocs elements aconsegueix arribar-te al fons del cor és que indubtablement és cinema en estat pur.

Amb Bal (La mel, 2010), el turc Semih Kaplanoglu guanyava el passat Ós d’or del Festival de Berlin, amb una extrema senzillesa i humilitat de plantejaments, aconsegueix explicar-nos una història tendra alhora que complexa del món interior d’un nen introvertit que viu envoltat de natura, compartit amb l’admiració immensa que sent pel seu pare, el qual l’anirà ajudant a superar les dificultats que li va presentant el món exterior.

El film, tot i que a voltes pot semblar una mica lent i contemplatiu, posseeix una meravellosa fotografia. La natura esdevé un personatge més amb un perfecte retrat dels boscos i les muntanyes d’Anatòlia. La immensa expressivitat del nen, Bora Altas, mostrada amb primers plans molt acurats, deixa bocabadat l’espectador per la seva gran poesia visual. El director també renuncia a la banda sonora – en paraules de Kaplanoglu, per tal de “poder escoltar la música del món, que ja sona prou bé“- i aixó realment és un encert per aquest tipus de plantejament : l’esquellerinc, el vent xiulant entre les fulles dels arbres, les gotes de pluja caient sobre la roca humida, l’aleteig del fidel falcó que el guia cap a l’escola,… hi ha millor banda sonora ?

Una pel·lícula tendra i entranyable. Explicada amb una senzillesa i detallisme commovedors. Realment, val la pena tastar aquesta ‘mel’. Això sí : sense presses per copsar-ne els seus matisos més intensos i dolços.

Doncs sí. Res més senzill i important alhora.

Herois és una pel·lícula que vol fer-nos recordar el millor estiu de la nostra vida. Senzillament això. Fer-nos sentir com quan teníem 12 anys i descobríem per primer cop el millor que la vida ens ofereix: l’amistat sincera sense límits, el primer petó, les tardes en bicicleta, el mar i la sorra, la construcció d’un projecte comú, pujar als arbres, veure un suc de llimona glaçat al sol, aquell gelat boníssim llepat a poc a poc perquè durés més, les terribles i eternes baralles amb la colla rival, les sortides furtives a la nit, la rebel·lia amb els pares, els deures,… Tantes coses que a vegades hem oblidat i que, Pau Freixas i Albert Espinosa ens han recuperat.

Durant els 105 minuts del metratge, no us podreu treure el somriure del record i la brillantor als ulls de la tendresa que aquests cinc nens us faran viure amb aquest seu estiu únic vora al mar, irrepetible.

En quant als actors, tot i la seva joventut, molts de vosaltres els identificareu d’altres pel·lícules i sèries de TV. En Ferran Rull (Xavi), l’Àlex Monner (Ekaitz), Mireia Vilapuig (Cristo) i en Marc Balaguer (Colo) de la sèrie de TV3 Polseres Vermelles i els inoblidables ulls de Nerea Camacho (Elena) els recordareu de Camino.

Un film molt agradable i necessari. Per fer-nos recordar que el cinema també ha de servir per això : fer-nos sentir vius, com quan teníem pocs anys i tot ens era nou.

Gràcies Albert i Pau ! 

Sóc dels que pensen que no hi ha gent dolenta ni bona. Tots tenim les nostres febleses i les nostres virtuds. No som més que allò que hem viscut, allò que hem sentit i amb qui ho hem viscut. És tot això el que acaba de definir el nostre comportament i ens aboca cap al bé o cap al mal.

A En un món millor (Haevnen, 2010), la bona directora danesa Susanne Bier (Germans, Després de la boda, Coses perdudes amb el foc) ens torna a oferir un magnífic exercici de reflexió amb la seva elegant però incisiva manera d’explicar històries. Quasi sense adonar-nos-en, amb una història centrada en la vida de dos nens i les seves respectives famílies, ens submergeix en el debat de quina resposta cal donar a la violència. És sempre raonable parar l’altra galta ? Val la pena mantenir els principis de diàleg encara que sembli impossible ? Podem tenir un món millor ?

El cinema danès dels darrers anys ens té acostumats a oferir-nos un cinema intimista alhora que engrescador. Amb produccions de pressupost baix o molt sostingut, basades en històries petites, minimalistes en la forma però d’un contingut important i, sobretot, amb aquesta manera de filmar centrant-se en els primers plans, en els ulls, en les mans, en les persones, aconsegueix transmetre un munt de sentiments i pensaments de manera molt poderosa.

No deixeu escapar aquesta film. Un bon exemple de cinema danès.

Si hi ha un actor que exemplifica a la perfecció el paper de perdedor, d’antiheroi patètic i depressiu aquest és Paul Giamatti.

Des de l’aversió maniàtica al merlot del seu inoblidable Miles d’Entre copes (Sideways, 2004), fins la mediocritat aparent d’aquest productor de TV d’El món segons Barney, el patetisme que Giamatti és capaç d’aplicar als seus personatges – lluny de deprimir-nos – ens fa mantenir un somriure d’orella a orella durant tot el film. I és que els antiherois sempre han estat  personatges que atreuen a l’espectador. Exemples com Jack Lemmon, amb la seva llegendaria aura de ciutadà de classe mitja americana, ple de tics, manies i manca de caràcter, Ben Stiller amb la seva saga d’Els pares de…,  Jim Carrey, o fis i tot el mateix Dustin Hoffman amb el seu Cowboy de mitja nit, exploten aspecte gens glamourós, fent-nos sentir millor en veure que també hi ha gent simple i corrent a les pantalles.

A banda del dibuix de la personalitat del Barney, el film poca cosa més ens aporta. Els divertits diàlegs amb el seu pare (Dustin Hoffman) i alguna espurna amb els de la seva dona (Minnie Driver) acaben de completar una pel·lícula recomanable per passar una bona estona entretinguda i sense més pretensions.

Darrerament sembla que el negre està de moda.

L’obscuritat d’aquest color, o millor dit, precisament la seva absència de color, és una vella metàfora que comparteixen els dos millors films que, pel meu gust, hi ha actualment a les nostres cartelleres. Allà on Pa negre (2010, Agustí Villaronga) captiva amb la foscor d’un temps on la rancúnia, l’odi dels vencedors i vençuts i la mentida eren habituals, Cigne negre (Black Swan, 2010, Darren Aranofsky) ens commou i ens provoca sofriment fins el punt d’arribar a l’angoixa, fent-nos identificar amb l’obsessió perfeccionista alhora que malaltissa de l’obscura ment de Nina.

Basant-se en la bona novel·la d’Emili Teixidor, Agustí Villaronga aconsegueix un guió que ens submergeix en un món de postguerra. És aquest un tema portat molts cops al cinema, és cert, però a Pa negre se’ns mostra a través dels ulls innocents d’un nen, deixant-nos anar descobrint les maleses i mentides d’una època on la pobresa material es nodria de la pobresa d’esperit. La fotografia del film, el vestuari i la posada en escena són sensacionals. Una Pel·lícula, així, amb majúscules.

Per la seva part, el controvertit i sovint complex Darren Aronofsky (Pi, Rèquiem per un somni, La font de la vida, El lluitador) ens ofereix un viatge per un món també molt fosc, però des d’un punt de vista més introspectiu, interior. És el seu un film sense concessions. Dur. Amb una fotografia i il·luminació meravelloses i amb càmara en mà, aconsegueix embolcallar la fantàstica interpretació d’una Natalie Portman, la qual amb la seva expressió de sofriment i atormentada recerca de la perfecció, ens trasllada l’angoixa interna del seu personatge. La millor Natalie Portman que mai s’ha vist. Emprant les mateixes paraules del film : perfecta.

Dues grans pel·lícules ‘fosques’ per gaudir durant aquests dies i que no us podeu perdre de cap manera si encara no les heu vist.

La ciència ficció és un gènere que sempre ha sovintejat les pantalles de les nostres sales. Explotar històries que van més enllà d’allò conegut i que exploren nous mons o formes de vida és innegable que ens atreu i qualsevol film que s’hi basi ja té de partida un plus d’interès dels espectadors. Podrem trobar pel·lícules de ci-fi de tota mena i per a tots els gustos, però el més habitual és que l’acció, els decorats, els éssers, les naus i els efectes digitals acabin devorant el guió i per tant la història que se’ns volia explicar. Entenc que no és gens senzill combinar entreteniment i espectacularitat visual amb un bon guió fidel a una bona història.

No és el cas de Moon (Duncan Jones, 2009), un exemple de cinema ci-fi que deixa una mica de banda l’espectacularitat per centrar-se en els problemes i dilemes morals que planteja el progrés científic. Hereva de grans pel·lícules com Blade Runner, 2001 una odisea a l’espai o Gattaca, amb pocs elements aconsegueix despertar-nos el nostre sentit crític per fer-nos preguntar si el progrés tecnològic és sempre bo.

Tot i ser una bona pel·lícula que us recomano de totes totes, hi ha alguna part que sap greu que no s’hagi aprofundit més (no puc dir quina per no descobrir l’argunent) perquè constitueix realment l’essència del film i hauria més joc al debat.

Segur que més d’un cop heu estat pensant com seria la vostra vida si fóssiu un personatge famós. A qui no li agradaria ésser admirat per tothom per la seva feina, tenir les millors propostes professionals i disposar de tot el temps lliure del món per poder fer allò que li plagués. Idil·lic, no ?

Doncs sembla que aquesta reflexió – tot i que segurament l’haurà viscuda en primera persona al llarg de la seva vida – és el punt de partida de la darrera pel·lícula de Sofia Coppola, Somewhere (2010), guanyadora del Lleó d’Or del Festival de Venècia d’enguany.

L’estructura narrativa del film fa que des del primer minut ens oblidem de qui som i ens identifiquem, ens posem dins la pell, d’un actor estrella de Hollywood el qual veurà com és afectada la seva vida habitual- plena de luxe i desordre a parts iguals- pel fet de compartir uns dies amb la seva filla d’onze anys, fruit d’una antiga relació. És precisament la forma, el ritme com ens és explicada aquesta història existencial el que m’ha agradat més de la pel·lícula. A voltes pot semblar lenta (de fet algunes escenes ho són excessivament) però aquest tempo és utilitzat per la directora per fer-nos entrar dins el pensament del protagonista, deixant-nos temps, com si ens obligués en tot moment a prendre consciència del que passa pel seu cap en tot moment.

Artísticament, la interpretació d’Stephen Dorff és correcta tenint en compte que és un dels seus primer treballs dramàtics. La fotografia i posada en escena són minimalistes, simples, cercant en tot moment aquest clima intimista i pausat què la directora de Lost in Translation ha decidit utilitzar per explicar-nos amb tota subtilitat aquests sentiments que viu el protagonista, deixant-nos en acabar el visionat una mica pensarosos al voltant de la nostra pròpia existència.

En definitiva, un film interessant per ser una proposta diferent al voltant del món de Hollywood i que manté el segell d’anteriors treballs de la realitzadora, però no és precisament una recomanació per a qui cerqui acció o vulgui que passin moltes coses.

Personalment, em quedo amb la reflexió : Potser no és tan dolent ser una persona normal i corrent, oi ? No cerquem tots el mateix ?