La nova frontera

   El lector Dani, en el seu interessant comentari del dia 10-08-09, esmenta en forma de pregunta la possible participació del vicepresident Lyndon B. Johnson en el complot i cop d’estat que va costar la vida al president dels EUA, John F. Kennedy. Pot estar ben segur de que Johnson no en sabia res. És més, el vicepresident era un ferm opositor del viatge de Kennedy a Texas. Durant aquest viatge, el president esperava aconseguir fons per la propera campanya electoral (1964), així, com millorar les seves relacions polítiques en un Estat molt difícil per ell. Feia mesos que, Kennedy, demanava al governador de Texas, John Connally, l’organització d’un sopar amb donants rics de Texas. Però, Connally, que volia presentar-se a la reelecció el 1964, no estava molt interessat en identificar-se amb un president el qual historial en matèria de drets civils havia allunyat a molts votants de Texas. Tampoc Johnson estava molt content amb el viatge. No creia que Kennedy pogués fer gran cosa per tancar el forat que hi havia en el Partit Demòcrata entre els conservadors de Connally i els lliberals dirigits per el senador Ralph Yarborough. Johnson tenia por que la visita només aconseguís incrementar les tensions i posar de relleu la seva pròpia ineficàcia en el control del partit de l’estat. Malgrat això, cap de les corrents polítiques de Texas, va parar Kennedy. Volia fer-lis veure als líders del partit a Texas que necessitava millorar el marge de 46.000 vots obtinguts el 1960, si pretenien una més gran generositat federal per aconseguir millores de cara a un segón mandat. El president Kennedy estava fent el que més li agradava,fins i tot més que ser president, allunyar-se de Washington i començar la seva campanya per a la reelecció en un estat difícil i important, amb 25 vots electorals, on estava segur que podia guanyar-se la gent, malgrat la majoria dels cacics i molta gent adinerada estava a la seva contra. Era un desafiament polític dur, però, Kennedy, si trovava molt més bé que entre els seus deures executius de la Casa Blanca.El vicepresident Johnson, admirava Kennedy que el va escollir per el càrrec i li va encarregar importants responsabilitats que, en cap altra administració, havia tingut un vicepresident. Kennedy va formar un Comitè d’Igualtat d’Oportunitats de Treball per eliminar la descriminació a l’hora de contractar a empleats federals, ajudar a augmentar el nombre de treballadors negres en el govern i negar contractes federals a les empreses que no donessin igualtat d’oportunitats als negres. Kennedy va demanar Johnson que presidís el comitè. Johnson, en principi, no li va agradar acceptar un nomenament que el podia posar en contra dels congressistes i senadors del sud i tirar terra sobre les seves oportunitats de presentar-se alguna vegada per president. Però Kennedy, que creia que Johnson podia ajudar a tranquilitzar l’oposició del sud devant els avenços en matèria de drets civils, va insistir, i Johnson, que havia defensat la llei de drets civils el 1957 davant el Congrés i creia sincerament en la igualtat racial, va acceptar el repte. Va ser molt sonat el viatge de Johnson a l’Àfrica. Kennedy, que volia contrarrestar les iniciatives soviètiques, hi va enviar el seu vicepresident. Johnson va deixar una forta impressió a tots aquells llocs que el van conèixer a Senegal, en el camp de batalla entre Occident i el bloc comunista. Va insistir que l’acompanyessin fins a Dakar un llit de dos metres de llarg, una dutxa especial que ametia uns regalims finíssims, unes caixes de Cutty Sark i varis paquets de bolígrafs i encenedors amb les lletres LBJ gravades. Contra l’opinió del seu embaixador, que li va aconsellar evitar contactes amb els nadius, als quals descrivia com a bruts i plens de malalties, Johnson va visitar un poble de pescadors, on va regalar bolígrafs i encenedors, va encaixar la mà a tothom, fins i tot, a alguns leprosos sense dits, i va animar als nadius, que no entenien res, a ser com els texans, que havien multiplicat per deu els seus ingressos anyals en quaranta anys. Aquella actuació, tant diferent d’allò que Johnson anomenava “diplomàcia de Cadillac” (la dels representants dels EUA, incapaços de baixar de les seves limusines i apropar-se a la gent), era, per molt que els funcionaris professionals d’assumptes exteriors veien els seus actes com a populistes, justament allò que volia Kennedy del seu vicepresident.———————————————————–Escriurem més, a prop del vicepresident Lyndon B.Johnson. En parlarem més. Ho tenim que fer per deixar clar que, un polític de les seves característiques, no hagués participat mai en un cop d’estat contra el Govern dels EUA ni, molt menys, en l’assassinat del seu president. Parlarem del Servei Secret i del perquè no van saber ni poguer protegir al president Kennedy. Són qüestions que ens va plantejar el lector dels BLOGS del diari EL PUNT, Dani. No perdin el fil.—————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.L’edifici del diari “The New York Times” a Nova York, consta de 52 plantes. The Times Company es propietària de les plantes 2 fins a la 27. De la 28 a la 51 ho són conjuntament Times Company i Forest Ratner Companies. L’edifici és, també, la seu de Covington & Burling, Legg Mason and Goodwin Procter, així com de Muji i Dean&DeLuca Café. L’arquitecte va ser Renzo Piano.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana. Més que una pregunta, els demanarem si algún lector dels BLOGS té l’amabilitat de traduir a l’idioma de la nació catalana, el següent text en anglès escrit per Renzo Piano, arquitecte de l’edifici del diari nord-americà “The New York Times”. Diu així: ” I love the city and i wanted this building to be an expression of that. I wanted a transparent relationship between the street and the building. From the street, you can see throug the whole building. Nothing is hidden. “The story of this building is one of lightness and transparency.” Renzo Piano, Architect.

—————————————————————————

   EL LEMA de la setmana: “Els homes no poden ser si no són lliures”. Salvador Espriu.

—————————————————————————-

   NOTA.- Tant les opinions com les respostes a “la pregunta de la setmana” per part dels lectors dels BLOGS d’EL PUNT, les poden escriure en l’apartat de “comentaris”. Gràcies.

—————————————————————————-