El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/enricfigueras
Articles
Comentaris

   El lector Dani, en el seu interessant comentari del dia 10-08-09, esmenta en forma de pregunta la possible participaciĂł del vicepresident Lyndon B. Johnson en el complot i cop d’estat que va costar la vida al president dels EUA, John F. Kennedy. Pot estar ben segur de que Johnson no en sabia res. És mĂ©s, el vicepresident era un ferm opositor del viatge de Kennedy a Texas. Durant aquest viatge, el president esperava aconseguir fons per la propera campanya electoral (1964), aixĂ­, com millorar les seves relacions polĂ­tiques en un Estat molt difĂ­cil per ell. Feia mesos que, Kennedy, demanava al governador de Texas, John Connally, l’organitzaciĂł d’un sopar amb donants rics de Texas. Però, Connally, que volia presentar-se a la reelecció el 1964, no estava molt interessat en identificar-se amb un president el qual historial en matèria de drets civils havia allunyat a molts votants de Texas. Tampoc Johnson estava molt content amb el viatge. No creia que Kennedy poguĂ©s fer gran cosa per tancar el forat que hi havia en el Partit Demòcrata entre els conservadors de Connally i els lliberals dirigits per el senador Ralph Yarborough. Johnson tenia por que la visita nomĂ©s aconseguĂ­s incrementar les tensions i posar de relleu la seva pròpia ineficĂ cia en el control del partit de l’estat. Malgrat això, cap de les corrents polĂ­tiques de Texas, va parar Kennedy. Volia fer-lis veure als lĂ­ders del partit a Texas que necessitava millorar el marge de 46.000 vots obtinguts el 1960, si pretenien una mĂ©s gran generositat federal per aconseguir millores de cara a un segĂłn mandat. El president Kennedy estava fent el que mĂ©s li agradava,fins i tot mĂ©s que ser president, allunyar-se de Washington i començar la seva campanya per a la reelecciĂł en un estat difĂ­cil i important, amb 25 vots electorals, on estava segur que podia guanyar-se la gent, malgrat la majoria dels cacics i molta gent adinerada estava a la seva contra. Era un desafiament polĂ­tic dur, però, Kennedy, si trovava molt mĂ©s bĂ© que entre els seus deures executius de la Casa Blanca.El vicepresident Johnson, admirava Kennedy que el va escollir per el cĂ rrec i li va encarregar importants responsabilitats que, en cap altra administraciĂł, havia tingut un vicepresident. Kennedy va formar un Comitè d’Igualtat d’Oportunitats de Treball per eliminar la descriminaciĂł a l’hora de contractar a empleats federals, ajudar a augmentar el nombre de treballadors negres en el govern i negar contractes federals a les empreses que no donessin igualtat d’oportunitats als negres. Kennedy va demanar Johnson que presidĂ­s el comitè. Johnson, en principi, no li va agradar acceptar un nomenament que el podia posar en contra dels congressistes i senadors del sud i tirar terra sobre les seves oportunitats de presentar-se alguna vegada per president. Però Kennedy, que creia que Johnson podia ajudar a tranquilitzar l’oposiciĂł del sud devant els avenços en matèria de drets civils, va insistir, i Johnson, que havia defensat la llei de drets civils el 1957 davant el CongrĂ©s i creia sincerament en la igualtat racial, va acceptar el repte. Va ser molt sonat el viatge de Johnson a l’Ă€frica. Kennedy, que volia contrarrestar les iniciatives soviètiques, hi va enviar el seu vicepresident. Johnson va deixar una forta impressiĂł a tots aquells llocs que el van conèixer a Senegal, en el camp de batalla entre Occident i el bloc comunista. Va insistir que l’acompanyessin fins a Dakar un llit de dos metres de llarg, una dutxa especial que ametia uns regalims finĂ­ssims, unes caixes de Cutty Sark i varis paquets de bolĂ­grafs i encenedors amb les lletres LBJ gravades. Contra l’opiniĂł del seu embaixador, que li va aconsellar evitar contactes amb els nadius, als quals descrivia com a bruts i plens de malalties, Johnson va visitar un poble de pescadors, on va regalar bolĂ­grafs i encenedors, va encaixar la mĂ  a tothom, fins i tot, a alguns leprosos sense dits, i va animar als nadius, que no entenien res, a ser com els texans, que havien multiplicat per deu els seus ingressos anyals en quaranta anys. Aquella actuaciĂł, tant diferent d’allò que Johnson anomenava «diplomĂ cia de Cadillac» (la dels representants dels EUA, incapaços de baixar de les seves limusines i apropar-se a la gent), era, per molt que els funcionaris professionals d’assumptes exteriors veien els seus actes com a populistes, justament allò que volia Kennedy del seu vicepresident.———————————————————–Escriurem mĂ©s, a prop del vicepresident Lyndon B.Johnson. En parlarem mĂ©s. Ho tenim que fer per deixar clar que, un polĂ­tic de les seves caracterĂ­stiques, no haguĂ©s participat mai en un cop d’estat contra el Govern dels EUA ni, molt menys, en l’assassinat del seu president. Parlarem del Servei Secret i del perquè no van saber ni poguer protegir al president Kennedy. SĂłn qĂĽestions que ens va plantejar el lector dels BLOGS del diari EL PUNT, Dani. No perdin el fil.—————————————————————————–

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.L’edifici del diari «The New York Times» a Nova York, consta de 52 plantes. The Times Company es propietĂ ria de les plantes 2 fins a la 27. De la 28 a la 51 ho sĂłn conjuntament Times Company i Forest Ratner Companies. L’edifici Ă©s, tambĂ©, la seu de Covington & Burling, Legg Mason and Goodwin Procter, aixĂ­ com de Muji i Dean&DeLuca CafĂ©. L’arquitecte va ser Renzo Piano.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana. MĂ©s que una pregunta, els demanarem si algĂşn lector dels BLOGS tĂ© l’amabilitat de traduir a l’idioma de la naciĂł catalana, el segĂĽent text en anglès escrit per Renzo Piano, arquitecte de l’edifici del diari nord-americĂ  «The New York Times». Diu aixĂ­: » I love the city and i wanted this building to be an expression of that. I wanted a transparent relationship between the street and the building. From the street, you can see throug the whole building. Nothing is hidden. «The story of this building is one of lightness and transparency.» Renzo Piano, Architect.

—————————————————————————

   EL LEMA de la setmana: «Els homes no poden ser si no són lliures». Salvador Espriu.

—————————————————————————-

   NOTA.- Tant les opinions com les respostes a «la pregunta de la setmana» per part dels lectors dels BLOGS d’EL PUNT, les poden escriure en l’apartat de «comentaris». GrĂ cies.

—————————————————————————-