La nova frontera

   Mentre l’avió presidencial 26000 (Air Force One) volava de Houston cap a Dallas, el president Kennedy fullejava un exemplar del Dallas Morning News. Un anunci amb el marge de color negre i pagat per la Societat John Birch, d’ultradreta, acusava Kennedy de ser tou amb el comunisme i de permetre al Fiscal General dels EUA, Robert Kennedy, processar a nord-americans lleials que criticaven a l’Administració. L’anunci deia que els Kennedy eren pro comunistes. Quan li va ensenyar aquell anunci a la seva esposa, el president va dir: “Avui arribarem a un país de folls. Però, Jackie, si algú vol disparar-me desde una finestra amb un fusell, ningú el podrà parar, així, perquè amoïnar-se? Aquell mateix dia (22-11-1963), aviat, havien aparegut per els carrers de Dallas uns 5.000 paperots amb dues fotografies del president, una frontal i l’altre de perfil. Semblaven fitxes policíaques i aixó era el que se pretenia, ja que el títol deia: “Es busca per traïció”. Aquest home -declaraven els paperots- està reclamat per a les seves traïdores activitats contra els EUA. El Primer Magistrat era acusat, entre altres coses, de traïcionar la Constitució; d’entregar la sobirania dels EUA a les Nacions Unides, controlades per els comunistes; de traïcionar a països amics com Cuba; d’haber-se equivocat en innombrables qüestions, afegint els assumptes de Cuba i del Tractat de Prohibició de Proves nuclears; de fomentar desordres racials; d’invadir “un Estat sobirà amb tropes federals”; de donar suport al Tribunal Suprem en els seus “veredictes anticristians” així com la designació de “persones anticristianes per a càrrecs federals”. En definitiva, els paperots eren una incendiaria amalgama de les invectives difuses per els enemics de Kennedy. Qualsevol dels qui odiaven al president, tant de la dreta com de l’esquerra, podien trovar suficient combustible per empènyer el seu odi. Fomentar l’odi, per part d’una ultradreta ignorant i salvatge, cap a un president demòcrata perquè tenia el coratge de fer complir les lleis federals que protegien els drets humans dels ciutadans nord-americans i, en especial, dels ciutadans de color. Fomentar l’odi cap a un president demòcrata perquè havia enviat al Congrés, una llei de drets civils considerada la més valenta i justa fins el moment i que es va aconseguir la seva aprovació desprès del seu assassinat. Fomentar l’odi perquè JFK havia aconseguit la signatura del Tractat de Prohibició de Proves Nuclears així com iniciar el camí cap a el desmantellament dels interessos criminals de l’anomenada Guerra Freda; per haber estat el primer president en anomenar ciutadans negres per a càrrecs federals així com la rescissió de contractes governamentals amb les empreses privades que es neguessin a contractar treballadors de color; per haver manat a la Guàrdia Nacional la protecció dels ciutadans nord-americans negres que volien disfrutar dels seus drets, reconeguts per la llei com ara poder estudiar en les universitats dels Estats del sud, entre molts altres drets. I que, per tot això, eren maltractats, apallissats i, fins i tot, assassinats. Per haver enviat al Congrés una llei d’educació que implicava a l’Estat federal en la modernització d’aquesta i afegia una justa igualtat d’oportunitats per a tots els escolars. En aquest sentit, Kennedy, va decidir mantenir les seves promeses de campanya sobre la separació entre l’Església i l’Estat i això va provocar una forta oposició per part dels catòlics, per negar-se, el president, a donar suport a una ajuda directa a les escoles parroquials. Fomentar l’odi contra el president Kennedy perquè, en dues ocasions, es va negar a enviar les tropes dels EUA a atacar i envair Cuba a traïció. Fet que hauria provocat una tercera guerra mundial ja que, la Unió Soviètica, havia pactat defensar Cuba contra qualsevol agressió per part dels EUA. Perquè va posar en marxa el Cos de la Pau, milers de voluntaris que, en tots els camps, anaven a ajudar a la gent dels països més pobres; l’Aliança per el Progrés que com el mateix Kennedy va dir: “No és només un programa d’ajuda exterior, és quelcom més que un esforç de cooperació per a finançar plans de desenvolupament. És una batalla per el progrés i la llibertat de les nacions. És impossible aconseguir un veritable progrés mentre milions de persones romanen mancades d’oportunitats i altres obliden les seves obligacions…”. Fomentar l’odi contra el president Kennedy per haver anomenat Bob Kennedy, Fiscal General dels EUA, i portar cap a endevant una persecució implacable contra els gànsters de la màfia fins a la deportació -allò que menys podien suportar- de molts d’ells. Per haver obligat als magnats de l’acer a fer marxa enrere en l’augment abusiu dels preus i posar en perill, tot el programa econòmic de l’Administració Kennedy per a combatre la inflació. Per voler treure les subvencions federals als magnats del petroli que, amb prou feines, pagaven impostos. Fomentar l’odi contra el president John F. Kennedy per la seva gran declaració de pau, feta pública en el seu discurs del 10 de Juny de 1963 a la Universitat Americana, de Washington, D.C.: “De quina classe de pau parlo? Quina classe de pau busquem? No una Pax Americana imposada al món mitjançant les armes nord-americanes. No la pau de la tomba o la seguretat del esclau. Estic parlant d’una pau veritable, de la classe de pau que ajuda als homes i a les nacions a desenvolupar-se, a tenir esperançes i a construir una vida millor per els nostres fills…; no una pau que sigui exclusiva dels americans, sinó una pau per a tots els homes i dones; no una pau que sigui només per avui, sinó una pau per sempre, una pau duradera…” Segons el memoràndum 273 de l’Acció de Seguretat Nacional, 16 de novembre de 1963, sis dies abans del seu assassinat, el president Kennedy reiterava els propòsits de fer tornar 1.000 soldats del Vietnam, a finals de 1963, així com la marxa de la resta d’efectius militars a finals de 1965. Si Kennedy no hagués estat apartat, a trets de fusell, de la Casa Blanca, la terrible i inútil Guerra del Vietnam no s’hagués desenvolupat per les maleïdes pressions de la CIA i d’alguns irresponsables polítics d’ultradreta i militars del Pentàgon. El desastre per el després president Johnson i per el poble dels EUA, va ser majúscul. Cinquanta mil soldats nord-americans i tres milions de vietnamites, hi van perdre la vida.

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior: L’Ellis Island, National Monument, de Nova York, porta el nom de Samuel Ellis, que la va comprar l’any 1785. En el decurs dels anys, l’illa ha augmentat de manera artificial de 1,2 a més de 11 hectàrees. L’any 1892, el govern federal hi va obrir un centre de recepció d’immigrants. Als EUA, unes 100 milions de persones, tenen avantpassats immigrants que van entrar per Ellis Island. El lector dels BLOGS d’EL PUNT digital, Dani, ha contestat correctament a la pregunta. Gràcies per a la seva participació.

—————————————————————————-

   LA PREGUNTA de la setmana.- Battery Park, la punta de Manhattan, és una pincellada de verdor de 8,5 hectàrees i un refugi per els nombrosos oficinistes del districte financer. Amb quin nom es conegut l’edifici principal de Battery Park?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “És molt més greu fundar un banc que robar-lo”. Bertold Brecht.

—————————————————————————-