La nova frontera

   Així ho escriu i és un plaer llegir-ho, Narcís-Jordi Aragó, -tota una vida dedicada a la comunicació periodística-, en el seu llibre “L’Empordà d’anar i tornar” (Edicions Baix Empordà): “Recordo com si fos ara mateix el dia que vaig descobrir l’Empordà. Des de petit, hi havia estat moltes vegades però mai no se m’havia revelat com en aquella ocasió. Eren les cinc de la tarda d’un onze de febrer. Havia sortit de Girona en taxi amb una  missió radiofònica impossible: gravar unes entrevistes amb els intèrprets de la pel.lícula The sea fury que, quan jo vaig arribar a l’Estartit, ja havien alçat el vol. Abans, però, d’aquesta frustació professional es produiria el miracle que donaria a aquell dia singular la categoria de memorable. A l’alçada del poble de la Pera, de la carretera de Girona a Palamós, el taxi va trencar a mà esquerra per enfilar la ruta que baixa, en línia recta, fins a Torroella. I allà, de sobte, com una aparició, s’em va oferir, rutilant, el paisatge de la plana que s’estén com una enorme catifa des de Rupià fins a la ratlla de mar. Feia vent, i tot el panorama, obert com un decorat màgic, era il.luminat per una claror nítida que retallava les fulles dels arbres, les herbes dels conreus, les siluetes de les cases i dels campanars. Al fons, sobre la tensa volta del cel, s’alçava poderós el massís del Montgrí amb el dau quadrat del seu castell. L’horitzó era una franja de plata solcada pels immòbils vaixells de les Medes. Aquella plana immensa, brodada amb tots els colors del món, era un prodigi de proporció i de perfecció, de cohesió i d’harmonia. I el cotxe, que s’esmunyia entre els camps, em submergia en el fons del paisatge i m’integrava cada vegada més en el seu si esplendorós.”——————-Qui ho explica i descriu d’aquesta manera no és només un mestre de la comunicació periodística i literària, és un amant de la Terra, la naturalesa, el paisatge, la terres fèrtils pel conrreu engolides per la voracitat de carreteres i més carreteres. Així ho ha escrit i defensat en Narcís-Jordi Aragó en molts dels seus escrits i en els que ha fet palesa la progressiva destrucció de la Costa Brava. Ho llegeixo a “75 anys entre la creació i la destrucció”, “El dia que el paisatge s’hagués pogut salvar”, “El ser o no ser de la costa”, “L’ultimàtum de la reconversió” entre els vuitanta escrits de que es compon un dels seus llibres, “L’Empordà d’anar i tornar”. Defensar el paisatge és defensar la Terra i defensar aquesta és defensar la vida, precisament, en uns moments en els que el Baix Empordà està patint la més gran devastació de la seva història.———————Podria escriure blogs sencers a prop de l’ofici periodístic i literàri d’en Narcís-Jordi Aragó, així, com el seu activisme social al servei de la comunitat en uns inicis -any 1965- marcats per ser un dels fundadors de la revista <<Presència>>, plataforma catalana d’oposició a la dictadura, que va dirigir durant tretze anys. Aquesta oposició que es va anant formant i que el propi dictador Franco va dir una vegada amb el seu acostumat menyspreu cap a la democràcia: “Oposición, pero quién la ha nombrado? D’énçà aquests moments tota la tasca d’en Narcís-Jordi Aragó, mestre de periodistes, ha anat baixant com la corrent d’un riu que, al final, arriba a formar un gran salt d’aigua i on aquesta segueix fluint cap avall i, desitgem que així sigui per molts anys.————————El vaig tenir com a professor en uns cursos sobre tècnicques d’expressió escrita organitzats a Girona per la Caixa de Pensions i dirigits als seus empleats; vàrem compartir estones de feina en la tasca de corresponsals informatius; en algun acte cultural, també organitzat per “la Caixa”, i en el qual ell hi participà com a conferenciant; vàrem coincidir com a membres del jurat del recordat Festival de la Cançó Marinera de Palamós. Mai podré oblidar un dia en el que ens vàrem trobar al Teatre Municipal de Girona i, aprofitant l’entreacte, en Narcís va anar a buscar a casa seva un exemplar del seu llibre “Papers de butxaca” i el va dedicar al meu fill.———————————————-Als premis i guardons obtinguts en el decurs de la seva vida professional si afegeix, ara, el recent guardó per una funció que ha complert amb escreix: el de l’Ofici de Periodista, atorgat per el Col.legi de Periodistes de Catalunya i que vol “reconèixer-li la trajectòria periodística que sigui una referència per el conjunt de la professió i per els estudiants que es preparen per accedir-hi.”  Hem de tenir present que la premsa té que ser la servidora de la veritat. Si hi ha hagut desconfiança i escepticisme cap a la premsa ha estat, precisament, perquè no tots els diaris han respost a aquesta exigència del públic. Per aquest, servir la veritat no consisteix només en que tot allò que s’imprimeix sigui veritat, sinó que tot allò que succeeix d’importància sigui imprès, per molt que pugui molestar a uns o els altres. Dir la veritat per un periodista, no és només no dir mentides, sinó no deixar-se res a la cinta de la màquina d’escriure. Víctor Alba, periodista polític i que va ser professor de ciències polítiques a la Universitat nord-americana de Kent, escriu: “No hem de creure, malgrat tot, que els periodistes siguin cavallers errants de la veritat. Són homes com tots, amb les seves debilitats i els seus vicis. No senten per la veritat una veneració d’índole moral, no diuen la veritat perquè la consciència els hi mani -car hi ha casos que és així-, sinó que són professionals la qual matèria primera és, justament, la veritat, els fets, i que, per tant, consideren la veritat com el sabater considera el cuir o el panader la farina, l’element fonamental en el seu ofici. Sense la veritat, el periodista no seria periodista, sinó sintetitzador de butlletins oficials i lloro de personatges. A un periodista nordamericà no li passaria pel cap fer una entrevista i no formular les preguntes que li semblen més conflictives per a l’entrevistat, i això no per agressivitat, sinó perquè són justament les coses conflictives per els homes públics aquelles que el públic té dret a saber.”  Escoltin, sense un públic ben informat, la democràcia no pot funcionar. La premsa és, doncs, fonamental en una democràcia, i la llibertat de premsa és fonamental perquè els diaris siguin considerats com a tals.———————————————————-He començat aquest escrit amb un paràgraf del llibre de Narcís-Jordi Aragó, “L’Empordà d’anar i tornar”, em permetran que acabi, també, amb un paràgraf del mateix llibre que es refereix a “el ser o no ser de la costa” i que diu així: “Amb aquest teló de fons, la Demarcació de Girona del Col.legi d’Arquitectes de Catalunya organitza un Debat urbanístic sobre la Costa Brava en el qual es vol fer <<un replanteig global d’on som i on anem en la transformació del territori>>, amb  l’objectiu confessat d’arribar a <<l’ajust o la rectificació, si cal, de la política turística i edificatòria actual>>. No es pot negar que aquest plantejament és suggestiu i que podria provocar repercussions importants. Els arquitectes han tingut i tenen -per a bé i per a mal- una quota notable de responsabilitat en la transformació del paisatge costaner. I la tindran -per a mal o per a bé- en les actuacions que es produeixin a partir d’ara. El paisatge es transforma perquè canvia la societat; ell és l’expressió plàstica més fidel de la gent que l’habita. Així, el paisatge ferit de la Costa Brava actual és el reflex d’una època, d’una manera de fer i d’una manera de ser. Si, sobre els errors irreversibles i els estralls irreparables de les últimes dècades, fóssim capaços de refer un nou paisatge equilibrat i harmònic, això voldria dir que tornàven a enllaçar amb el bo i millor de la història i que érem més assenyats, més racionals, més civilitzats i més cultes que els nostres antecessors immediats. Aquest és el repte, i caldria que ens en sortíssim. Primer de tot, per salvar la nostra pròpia reputació. I després, perquè en un país com aquest, que s’ha acostumat a necessitar als forasters, l’atractiu del paisatge va íntimament lligat a la seva supervivència. És per això que ens hi juguem, en aquest doble sentit, el ser o no ser de la Costa Brava.” (“L’Empordà d’anar i tornar”, Edicions Baix Empordà).————-Narcís-Jordi Aragó ho va escriure l’any 1989. Més clar no pot ser. Qui no ho entengui que s’ho faci mirar,tot i que, ja serà una greu crisi del turisme la que posarà les coses al seu lloc.

                                                “L’Empordà d’anar i tornar”, si us plau, no el martiritzin més.

——————- ——————————————————————      LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- El 13 de maig de 1935 Lawrence va anar cap a l’oficina de correus de Bovington per enviar un telegrama. A la tornada, prop ja de la seva casa de Clouds Hill, es va veure obligat a realitzar una brusca maniobra amb la seva moto Brough al creuar-se amb dos nens en bicicleta. Lawrence va sortir expulsat i es va colpejar al cap. A causa de l’accident va romandre sis dies en coma i va morir el 19 de maig de 1935.

—————————————————————————-

     LA PREGUNTA de la setmana.- Les paraules “Existeixen dues classes d’homes: aquells que dormen i somien de nit i aquells que somien desperts i de dia…aquests són perillosos, perquè no cediran fins veure els seus somnis fets realitat.”, vàren ser escrites per Thomas Edward Lawrence (Lawrence d’Aràbia) i figuren en una placa commemorativa. A quin lloc és troba aquesta placa?

—————————————————————————-

   EL LEMA de la setmana.- “Tot home de negocis ha d’estar preparat per anar a la presó.” Giancarlo Parretti.

—————————————————————————-