La nova frontera

  Personatges que ni els seus noms no voldria recordar. Tres dictadors, tres dictadures tiràniques que varen pretendre anul.lar l’home -llibertat, intel.ligència, voluntat- creat a imatge i semblança de Déu i convertir-lo autòmat. La societat va quedar-ne afectada per tants anys de dictadures. A Espanya, la del general Primo de Rivera -que havia estat capità general de Catalunya- i, més tard, el cop d’estat del general Franco i una dictadura que va durar 40 anys. Encara, avui, gairebé tot funciona com en el temps de la dictadura franquista. Fer les coses sota la por; sense il.lusió ni motivació. Només amb l’afany de guanyar diners de manera fàcil i ràpida. Especulació, corrupció i baixa productivitat en tots els sectors econòmics i empresarials. Una democràcia de molt baixa qualitat i política econòmica que no és solament dolenta, és pèssima! Pobles arruïnats on els rics ho són cada vegada més, i els pobres més pobres. Lema de les dictadures: procurar només pels interessos individuals i trepitjar els de la col.lectivitat. Catalunya que és una nació, vol sortir de tot aquest maremàgnum espanyol i fer les coses diferent. Per això el poble català va referendar l’Estatut, la primera llei de Catalunya, i que el Partido Popular ens el va llançar a un Tribunal Constitucional ja caducat. No volen que Catalunya gaudeixi d’una veritable autonomia i romani sotmesa a les lleis de Castella. No és estrany, doncs, que ja hagi començat el procés perquè Catalunya exerceixi el dret a l’autodeterminació i la mesa del Parlament accepti a tràmit una iniciativa del poble perquè es convoqui un referèndum sobre la independència.——————-El president Kennedy solia dir que “les dictadures són incapaces de fer fructificar el gra de la terra.” Grècia, Portugal i Espanya en són un exemple. Ostentem la mediocritat de ser els darrers d’Europa i aquesta és l’herència de les dictadures i els dictadors. Ells no hi són, però, encara romanen molts dels seus valedors, alumnes aplicats que ens han portat a la situació actual. I en el cas d’Espanya encara és molt pitjor quan veiem el que són capaços de fer contra Catalunya, el Partido Popular, un Tribunal Constitucional caducat i la premsa de Madrid: el més clar exemple de la fòbia contra la nació catalana.——— Salazar va exercir -1932-1969- com a primer ministre de Portugal. Va institucionalitzar la dictadura que va durar fins el 1974. El 1933 va ser promulgada una nova Constitució com a estructura del Estado Novo. Règim anti-liberal, anti-democràtic, contra-revolucionari, catòlic, corporatiu i colonialista, inspirat en directrius socials del catolicisme conservador portuguès. El govern era responsable, no davant el Parlament -amb escassa competència- sinó davant el president. Els partits varen ser prohibits a excepció de la Unió Nacional. Dictadura severa, paternalista a mans d’un home superat per la dinàmica capitalista de la postguerra, no ho va passar gens fàcil a la industrialització i va mantenir la preponderància dels sectors agraris. Només una petita indústria va romandre lucrativa degut al miserable nivell salarial, sostenible a causa del fort atur, subcontractació i a la repressió de qualsevol procés reivindicatiu per part de la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l’Estat) i a legions d’informadors que durant anys van fitxar als seus conciutadans. Tot el poble era sospitós davant la totpoderosa policia política. Fastigosa dictadura i una absurda guerra colonial que va durar fins l’anomenada Guerra dels clavells -clavells en els canons dels fusells- i que, encara avui, Portugal està pagant molt car.————————————————————————   Desprès de la fugida del rei Constantí (1967), el general Zoitakis va ser designat regent, tot i que, Papadopoulos era l’home fort. Suspensió de les garanties sobre els drets humans i opositors, detinguts, torturats i acomiadats de tots els càrrecs públics. La premsa sotmesa. El país va entrar en el terror i revolució constant. Atemptat fallit contra Papadopoulos. Limitació de l’autonomia judicial (1969). Deportació d’advocats i procuradors. Desde Suècia, campanya internacional contra el règim militar. Judici i comdemna contra Amalia Fleming (1971), vidua del científic britànic. Moció de censura per part del Consell d’Europa. Expulsió i aïllament de Grècia. Suport dels EUA i de la CIA, a canvi de bases. Grans corporacions nord-americanes ho van dominar tot. Papadopoulos assumeix la regència (1972) i es converteix en el gran dictador. Davant un règim tirànic, intent de cop de la Marina (1973) a favor del rei Constantí. Papadopoulos proclama la república. La inflació es desboca i l’economia cau a nivells de país subdesenvolupat. Rebelió dels estudiants amb el suport dels treballadors de la construcció. Els tancs entren al campus: 30 morts i més de 1000 ferits. Cop d’estat del general Ghizikis, cau Papadopoulos. Més repressió. Crisi de Xipre (1974). Els militars, cruels i inútils reintegren el poder als civils. Depuració de l’exèrcit i la policia. Eleccions generals. Karamanlís, liberal-conservador, obté majoria absoluta. Grècia no s’ha recuperat.————————————-Franco. Cop d’estat, tres anys de guerra incivil, més d’un milió de morts, 40 anys de dictadura i repressió ferotge. Esclafar Catalunya. Forma d’estat i de govern imposada per la força militar d’un sector de l’exèrcit contra el règim democràtic republicà. La dreta contra l’esquerra i des del centre castellanitzador contra tot el que representa la nació catalana. Imposició d’unes clases socials sobre d’altres i forta explotació econòmica de les classes populars i d’una negació permanent de la llibertat política. Posar fi a l’autonomia catalana i a les pretensions polítiques de la classe obrera. Misèria econòmica i moral del país, fomentada per l’aïllament internacional aguditzada per la dispersió obligada de mitja Espanya a causa de l’exili. El franquisme tingué també a Catalunya grups socials que el van sostenir o consentir. S’havia ofegat el liberalisme i l’empresariat s’havia acostumat a la seguretat, al benefici fàcil i a l’absència absoluta de risc. El treballador, una peça més d’un engranatge capitalista i amb un únic destí: l’atur. Pel que fa a Catalunya encara avui aurem de sortir al carrer per a defensar la dignitat de la nació catalana. Espanya no ha superat el franquisme.——————————————————————Si tenen l’amabilitat de puntejar sobre les adreçes que tot seguit detallem, veuran els dictadors Salazar, Papadopulos, Franco que, com veiem, encara avui paguem les conseqüències de la manera de fer d’aquells maleïts anys i maleïdes dictadures. Què espera aquesta Espanya endarrerida per sortir de l’estigma del franquisme? Quina vergonya!———————————

watch?v=drCXCpE93G8 (dictador Salazar – Portugal)———————————————watch?v=qyhwhfDph1I (dictador Papadopoulos – Grècia)—————————————–

watch?v=wAYgpMQTHKY (dictador Franco – España. Només fa 35 anys, poca cosa ha canviat).————————————————————————————————

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Es tracta de l’aviació legionària italiana -que tenia la seva base a Mallorca- bombardejà, durant tota la guerra, la costa peninsular dels Països Catalans i l’illa de Menorca. 

   LA PREGUNTA de la setmana.- El 1937 Joan Miró realitzà un gravat del qual se’n féu un segell (d’un franc) i un cartell, per a contribuir a la causa republicana. Utilitzant només vermell, groc, blanc i negre, sobre fons blau, un text molt simple, que és un crit d’ajut, i la imatge molt expressiva d’un únic motiu iconogràfic. Quin és el dibuix de la imatge i qué representa?

   EL LEMA de la setmana.- “He après que una vida no val res, però que res no val una vida.” André Malraux.

   NOTA.- Els lectors d’EL PUNT digital que vulguin participar a “la pregunta de la setmana”, ho poden fer a l’apartat dels COMENTARIS. Els hi farem a les mans uns bolígrafs de “LA CAIXA”.

—————————————————————————-