La nova frontera

   Un país on no puguis parlar en tota llibertat amb el teu propi idioma i a més puguis ésser vexat, no és una democràcia ni un país normal. És un troç de terreny aïllat de la democràcia, la bona educació i la cultura. En el cas d’Espanya -nació de nacions constretes i amargades-, parlar amb llengua catalana significa menyspreu, persecució i humiliació. Que això passi en el segle XXI en un Estat que s’anomena democràtic, de dret, autonòmic i amb un règim monàrquic, parlamentari i constitucional, és tan vergonyós com la mentida institucionalitzada. I això és possible perquè els governs que tenen l’obligació i el deure de protegir les llengües d’un país, romanen més ocupats a arruïnar-lo que a ben governar-lo. Per això i a pesar de l’obsessió del ‘Partido Popular’, nacionalista espanyol i amb poder absolut, d’anar en contra del catalanisme, a la nació catalana i als Països Catalans parlarem l’idioma català, la nostra estimada i mil.lenària llengua des del record més absolut cap a els nostres avantpassats que tan van lluitar i treballar per a la seua supervivència. Tots els ciutadans de la nació catalana hauríem de fer com l’entrenador Josep Guardiola, fer socis d’Òmnium Cultural als nostres fills i néts. ‘Òmnium’ és una entitat fundada el 1961 -mateix any de la presa de possessió del president dels EUA, John F. Kennedy- que treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i l’identitat nacional de Catalunya.

   Si en el ‘post’ anterior explicàvem el fet vergonyós del lletrat que va ser vexat i agredit, després de negar-se a parlar castellà al control de passatgers de l’aeroport del Prat, així comenta el diari El Punt Avui: “A l’aeroport del Prat no s’hi pot parlar en català, si més no davant la Guàrdia Civil, i si es fa es contra el risc d’acabar en un habitacle minúscul, acompanyat de dos agents tractant-te de “polaco de mierda” i agredit per un d’ells”, avui ens farem ressó del cas d’un pacient que va denunciar una greu discriminació en l’ambulatori de Crevillent (València), per mantenir la fidelitat lingüística.

   D’aquesta manera ho explica el diari El Punt Avui: “Jesús podria haver canviat de llengua i tot haguera resultat més fàcil. Però no ho va fer, es va mantenir fidel al valencià (català). Era el dia de Reis, tenia 38ºC de febre i malestar general i va decidir anar d’urgència a l’ambulatori del seu poble, Crevillent. Ja en la consulta, el metge li va demanar que es passara al castellà, però Jesús no ho va fer. El pacient va exigir un facultatiu que l’entenguera –“no volia que em contestaren en valencià, simplement que no m’obligaren a canviar de llengua”, va apuntar ahir Jesús a aquest diari- però no n’hi havia cap altre més. El veí de Crevillent no només va haver de suportar la manca d’atenció sanitària, sinó que va ser objecte d’escarni per part de la zeladora de guàrdia per la seua fidelitat lingüística, com consta en la reclamació: “¡Ay, que gracia, que quiere que le atiendan en valencino!”, va dir en to sarcàstic l’auxiliar. A continuació, Jesús va demanar a la zeladora que s’identificara -sense èxit- i li va recordar que al País Valencià “hi ha dues llengües oficials”, a la qual cosa l’auxiliar va replicar: “Estamos en España.” Això em recorda que desprès de la guerra “incivil” espanyola, aquells anys interminables i penosos de “pa negre”, dictatorials, de poder absolut, d’autoritarisme, el general i dictador Franco va fer escriure a les façanes de les llars catalanes “si eres español, habla español” amb to militar de “ordeno y mando”. Certament que es referia i ho manava als espanyols. Més de 70 anys després ja veiem el resultat.

   El pacient, segons la crònica del diari El Punt Avui, “dubta que el metge no entenguera el català, malgrat els seus esforços per fer-se entendre.” “Li vaig tornar a repetir quins simptomes presentava, per si no comprenia alguna paraula, però va insistir que em passara al castellà. Si que em va entendre, en canvi, quan li vaig demanar el full de reclamacions”,va relatar Jesús, que va insistir que el metge no era estranger i que ja “fa anys” que treballa en l’ambulatori, una localitat on l’ús del català és majoritari”. “La Generalitat Valenciana hauria de contractar personal amb competència per garantir l’exercici dels drets de tothom. Denúncies com aquesta podrien fer-se tots els dies, passa  que la gent, per autoodi, prefereix canviar de llengua”, va lamentar Jesús. Ja recuperat, es va adreçar al servei jurídic d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), que a hores d’ara valora la possibilitat de presentar una denúncia per la via penal contra els responsables d’aquest incident “per denegació d’un servei bàsic per raons de descriminació lingüística”. Per la seua banda, la conselleria de Sanitat, consultada per diari El Punt Avui, va “lamentar les molèsties al pacient per no ser atés en valencià”, però va negar que no se li prestara assistència”. 

   Tot un espectacle de país endarrerit mancat de cultura, educació i tolerància que ens recorda la lluita contra la segregació als Estats del sud dels EUA durant els anys 60. Recentment hem vist imatges de la joventut valenciana -em considero un valencià del nord-, sostenint llibres amb les seves mans alçadas, de ben poc o res serveixen els llibres, els mestres, els professors, els catedràtics i els grans centres escolars, docents i universitaris si ets menyspreat i vexat per mantenir la teva fidelitat lingüística. Per abraçar i salvar la llengua del teu país.

——————————————————————————————————————————————————————————–

  El Deure i la Glòria

   <<Allò que és important no és quina classe de fe religiosa accepto jo, això només m’interessa a mi, sinó la classe d’Amèrica en la que crec.>>John F. Kennedy.

   <<Crec en una Amèrica en la qual la separació de l’Església i l’Estat sigui absoluta; en la que cap bisbe catòlic arribi a dir-li al president, si es dóna la circumstància de que aquest sigui de la seva mateixa fe, de quina manera ha d’actuar; en la que cap ministre protestant ordeni als seus feligressos de quina manera han de votar; on cap confesió religiosa o escola parroquial rebi preferència o fons per part dels poders públics. Una Amèrica que oficialment no sigui catòlica, protestant ni jueva. On cap funcionari públic demani o accepti instruccions a prop del seu treball polític, per part d’un òrgan eclesiàstic. On no hi hagi ‘vot catòlic’, ‘anti catòlic’, ni bloc electoral de cap classe. On la llibertat religiosa sigui tan indivisible que un acte contra qualsevol confesió religiosa, sigui interpretat com dirigit contra totes. Les opinions religioses del president dels Estats Units, han de ser assumpte seu, ni imposat per la nació ni forçat per ella. Jo no sóc el candidat dels catòlics per la presidència. Sóc, això si, l’aspirant per el partit demòcrata a la presidència; algú qui, a més, resulta ser de confesió catòlica. No parlo en el nom de l’Església sobre assumptes públics, ni l’Església ho fa per mi.>> 

   Cap altre candidat a la història de la presidència dels EUA i després president, va ser atacat i agraviat com John F. Kennedy per ser de confesió catòlica. Aquest fet, per a la gran majoria del poble nord-americà, va significar una vergonya internacional. Per a molts d’altres, fanatisme pur i dur. També els del partit republicà van aprofitar la qüestió religiosa per treure vots al candidat demòcrata. Però malgrat la campanya en la seva contra, Kennedy s’en va sortir de manera brillant. De candidat pel partit demòcrata va passar a president electe i d’aquí, a estadista nord-americà.

   Durant la seva presidència va donar exemple del que, en una veritable democràcia, significa la separació de l’Església i l’Estat. <<No parlo en el nom de l’Església sobre assumptes públics, ni l’Església ho fa per mi>>. L’Església Catòlica ni cap altre ha de dir el que ha de fer el president i el govern dels Estats Units. Això és democràcia i fent-ho d’aquesta manera, es protegeix la força de la mateixa Església cap als seus feligressos i una Administració política que protegeix la democràcia i la llibertat dels seus ciutadans.

   Després de gairebé 50 anys de la presidència de John F. Kennedy i de l’exemple del que representa un gran estadista en molts camps, però, particularment en una separció veritable entre l’Església i l’Estat, a Espanya encara hi han governs de dreta i ultraconservadors que consenteixen que aquesta separació no sigui real, i això a qui més perjudica és a la mateixa Església Catòlica. Però, també, al desenvolupament polític i social d’un govern que si no és capaç de vetllar per la separació entre l’Església i l’Estat i protegir la democràcia, no aconseguirà res en altres camps de la política econòmica i social. I la desconfiança augmentarà. La derogació de lleis presentades per governs anteriors i aprovades pel Parlament no és el camí apropiat ni acertat. El temps ens ho confirmarà. 

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: 9W9CpLK7I1c

————————————————————————————-El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La celebració de corts conjuntes dels regnes de la corona rebé el nom de corts generals del regne d’Aragó. Les sessions se celebraven en un lloc de reunió que fos tingut com a propi tant pels catalans com pels aragonesos, com era Montsó o Fraga. La reunió de tots els representants dels regnes aplegats es limitava a l’acte d’obertura i a la lectura de la proposició reial; després les corts de cada regne funcionaven separadament.

   LA PREGUNTA de la setmana.-  Ja hem explicat en ‘posts’ anteriors que eren les corts…què foren els parlaments?

   EL LEMA de la setmana.- “Si volem que tot continuï igual, les coses han de canviar“. Giuseppe di Lampedusa.

——————————————————————————————————————————————————————————–