El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/enricfigueras
Articles
Comentaris

    Al parvulari, les nenes i els nens fan el que han de fer. Tothom ho sap això. Són petits com tamborets, però, són molt vius i ho entenen tot. Tenen uns sentiments enormes. A l’espai per jugar disposen d’unes petites trones per pujar i baixar. No paren, escales amunt i avall. Fan el que han de fer.

   El parvulari governamental espanyol del ‘Partido Popular’, amb poder absolut, és una altra cosa. Allà sí que no fan el que haurien de fer. Al menys, en el parvulari de nenes i nens petits com tamborets, fan el que toca fer. Hi ha ministres del govern central que diuen i fan barbaritats, contra Catalunya, la nació catalana. Ho fan tot al revés. Semblen sortits de les tenebres del franquisme. Totes les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el govern central, centralista i nacionalista espanyol les porta al Tribunal Constitucional, això és autonomia? Això és un Estat autonòmic? Una veritable autonomia vol dir governar-se per les pròpies lleis. La nació catalana, els ciutadans de Catalunya, no volen una autonomia de per riure, una pantomima i per aquest motiu, ara, sota una enorme i indescriptible pressió del ‘Partido Popular’ i amb totes les portes tancades, només existeix un camí possible: la independència. 

   És el cas de les relacions, cada com més dolentes, amb la nació espanyola perquè Catalunya vol i pot ser Estat i administrar els  propis imposts procedents dels seus ciutadans. No pot ser de cap manera que 16.000 milions d’euros surtin cada any de Catalunya en imposts -un 8% del PIB català- i no tinguin retorn. Així, Catalunya, és una Comunitat Autònoma (?) ‘pagadora’ i que roman molt mal finançada per culpa d’aquesta anòmala situació fiscal que cap país europeu i del món voldria acceptar. Un veritable espoli fiscal que s’agreuja encara més, quan Catalunya es veu impel.lida a demanar diners a l’Estat -els que ella ajuda a generar-, i té que pagar un 6% d’interès. I el greuge encara és molt més gran si es té en compte que l’Estat espanyol deu a Catalunya 8.605 milions. Només amb la meitat d’aquests 16.000 milions hi hauria dèficit zero i Catalunya es podria haver estalviat algunes de les retallades en sanitat, educació, recerca i serveis socials. Es vol ofegar el creixement econòmic i social de la nació catalana. Es vol ofegar el seu progrés en tots els camps. Tornar a l’endarreriment i als nefasts anys del franquisme. També, de propina, i a ser possible, fer desaparèixer tota la protecció de la llengua catalana com està passant a l’Aragó, a València i a les illes Balears amb governs del ‘Partido Popular’ i  que formen part dels Països Catalans.

   I  quan Catalunya diu, prou!, quan milions de ciutadans fent ús del seu dret democràtic es manifesten a Barcelona i a altres ciutats i pobles de la nació catalana per expressar la seva indignació, i al mateix temps els seus anhels i aspiracions com ara la independència perquè no disposa de cap altra sortida, des del govern central del ‘Partido Popular’ de Madrid, des del Congrés, el Senat i altres instàncies, tot són improperis, insults i amenaces. I fins i tot provinents d’altres Comunitats Autònomes o ‘regiones’ que han rebut i reben molts diners de Catalunya. Per què el govern central del ‘Partido Popular’ no fa públiques les balances fiscals? Tot una mostra d’una democràcia de molt baixa qualitat, d’un nul diàleg per part del govern central i de no saber estar a l’alçada de les circumstàncies i dels canvis dels temps i dels pobles.

   Catalunya, la nació catalana ha estat i és solidària en escreix. Ha desenvolupat i desenvolupa de manera eficient les seves importants competències i fa els seus deures. És una nació acollidora i un motor econòmic, social i cultural de primer ordre. Gaudeix d’un important prestigi internacional. El món empresarial que no es vol quedar enrere respecte als reptes internacionals, ha demanat més inversions en infraestructures. Fa uns anys, concretament des del 2006, va fer saber a l’Estat espanyol que per continuar creixent i atendre millor les seves competències, necessitava d’un millor finançament. Ho va fer mitjançant la Reforma de l’Estatut d’Autonomia. Tots els representants dels partits vàren ser cridats per la redacció del projecte que va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés de Diputats on ja va ser retallat, el Senat, sancionat pel rei i referendat!!! pels ciutadans de Catalunya.

   Tot i així, el ‘Partido Popular’ després a l’oposició va presentar recurs davant el Tribunal Constitucional, caducat, contra la Llei Orgànica, d’obligat compliment, de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un disbarat de proporcions colossals que només es pot entendre des d’una permanent i malaltissa fòbia contra la nació catalana i per aconseguir més vots dels espanyols. Després de 4 anys, ‘la sentència’. Diuen en llengua castellana -a cap lloc del món és tant respectada, ensenyada i admirada com a Catalunya- que <<quién siembra vientos, recoge tempestades>>. El passat 11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, 2 milions de ciutadans es vàren manifestar per demanar la independència. La propera manifestació massiva serà per demanar en el nom d’una veritable democràcia, la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació de la nació catalana. El dret dels pobles a l’autodeterminació. Decidir lliurement el seu futur polític.

   La de l’Estatut -amb recurs i sentència- va ser la primera porta que es va tancar. Ja amb el ‘Partido Popular’ en el govern de l’Estat, amb majoria i poder absoluts, s’ha tancat una segona porta a les aspiracions dels ciutadans de Catalunya: la del pacte per la justícia fiscal. El juliol passat el Parlament de Catalunya va aprovar el text del pacte fiscal amb els vots de CiU, ERC i ICV-EU i A, el PSC es va abstenir en el punt clau sobre com s’han de gestionar els tributs. El text va ser donat a conèixer al govern central.

Totes les portes tancades per part del govern central i centralista, nacionalista espanyol del ‘Partido Popular”. Ni converses, ni diàleg de cap classe per corregir la injustícia fiscal contra Catalunya -per aquest motiu no publiquen unes veritables balances fiscals- i que només li queda el camí de la independència. Ho sap cancellera Angela Merkel que 16.000 milions d’euros surten cada any dels imposts dels ciutadans de Catalunya -un 8% del PIB català- i no tenen retorn? Això és propi d’un país europeu?  

  Tercera porta que es tanca. El Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, es va desplaçar a Madrid, al Palau de La Moncloa -amb el text del pacte fiscal aprovat pel Parlament sota el braç i amb el suport de la massiva expressió dels ciutadans de Catalunya de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya- i a mans plenes pel progrés de Catalunya i Espanya. El president Rajoy va rebutjar el pacte de justícia fiscal, ja hi està d’acord doncs amb l’espoli fiscal que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol: 16.000 milions d’euros que surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn. Un 8% del PIB català. La nació catalana ja ha dit, prou!. Així ho fa saber a Espanya, a Europa i al món. En castellà, en anglès i en català.

   Sense cooperació, converses i diàleg i amb un clima hostil mancat de respecte per part de l’Estat espanyol, cap mur no servirà de res. El president Mas va anar-se’n amb les mans netes, però, es va comportar com un estadista. El president Rajoy no va saber estar a l’alçada dels moments actuals. Ara li toca a ell desplaçar-se a Barcelona, al Palau de la Generalitat. Té molt temps per fer continuats desplaçaments a Europa -ara rescat si, ara rescat no; que si rescat virtual que si rescat efectiu…- però no en disposa per encetar diàleg amb Catalunya? Té molt temps per fer aquests grans discursos electorals i apocalíptics -recorda a un predicador-, però, no en disposa per encetar un pla de converses amb el govern de Catalunya?

El vídeo

   Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent: hTkL-u68nhc

————————————————————————————————

                           

  El Deure i la Glòria

La reforma de l’imperi del petroli

     ****************

<<La propietat privada ha portat, sens dubte, en el cas del petroli i del gas natural més conseqüències desafortunades que en qualsevol altre domini. S’ha traduït en superproducció, inestabilitat, fluctuacions incessants de preus, una pèrdua de recursos naturals, capital i treball, especulació, frau, absurdes extravagàncies i flagel.lants injustícies socials i, finalment, en l’establiment d’un monopoli>>. (John Ise, professor d’Economia a la Universitat de Kansas i autor de ‘La política estadounidenca en quant al petroli’. Va recomenar l’any 1929 la nacionalització de tots els recursos naturals, inclusiu el petroli).

<<Ha arribat el moment d’actuar. No ens podem permetre el luxe de ser badocs i lents>>. (President John F. Kennedy, acte de presentació davant el Congrés, de la llei per modificar les estructures de l’imperi del petroli, 24 gener 1963).

Com a senador, John Kennedy no va ser popular entre els negociants del petroli. Com a President, va decidir obrir la discussió sobre les estructures de l’imperi del petroli.

   A la Convenció Demòcrata de 1960, els representants dels estats petroliers vàren donar suport a la candidatura de Lyndon Johnson, però Kennedy va guanyar l’investidura. Durant la primavera de 1961, Morgan Davis, president del Board of Directors de la Humble Oil i Refining Corpo. (1961-63), Director del First National City Bank de Houston, membre del National Petroleum Council i de l’American Petroleum Institute, va manifestar en el decurs d’un dinar íntim: “És impossible entendre’s amb aquest home” referint-se al president Kennedy. Com a senador, John Kennedy, no havia estat popular entre els negociants del petroli, però no li tenien por. Els magnats  s’equivocaven. El nou president va decidir obrir la discussió sobre el problema.

   El president Kennedy creia, com Franklin D. Roosevelt, <<que no devia permetre’s que el control de l’economia nacional continués a les mans d’uns pocs, sinó que deuria ser ampliat amb la finalitat d’incloure-hi milions de ciutadans o l’Estat deuria fer-se càrrec d’això en tant que ell és el responsable davant el poble. Malgrat això, el president Kennedy sabia també que qualsevol nou examen dels principis reguladors de la forma de fer beneficis i la lliure empresa des d’un punt de vista moral, social o inclús nacional, seria no acceptada no només per els negociants petroliers sinó també per molts altres ciutadans que ho considerarien com un atac a ‘l’American way of life’. Atacs semblants fets per l’Administració i pel Departament de Justícia havien fracassat en el passat>>.

   En el proper ‘post’ explicarem com el president Kennedy, després d’estudiar els informes dels seus consellers, va decidir posar-se en acció. 

   Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent:1qYFG8NdPr0

————————————————————————————-

El naixement d’una nació. Què és Catalunya

   *   LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- La cartografia nàutica europea era un fet en el segle XIII, encara que les cartes més antigues conservades siguin del segle XIV. Hom sol esmentar ‘l’Atles Català’, del 1375, de Cresques Abraham, com l’obra mestra de la cartografia medieval. Les cartes nàutiques medievals eren catalanes o bé genoveses. (Ulisses).

   *   LA PREGUNTA de la setmana.- Per què es distingiren les cartes nàutiques medievals?

   *   LA CITACIÓ de la setmana.- “Creure en el que mai veurem, això és la poesia”. Gerardo Diego.

Gerardo Diego

————————————————————————————-