Catalunya no “està al caire de l’abisme”, ascendeix -amb el poble- a ser un gran Estat
18 gener 2014 per Enric Figueras
(Imatge: okashini.com)
Els ciutadans de la nació catalana segueixen fent el camí cap a el cim de l’Everest. És i serà dur, però, el cim més alt del món significa tot allò que els ciutadans de Catalunya estimen i anhelen, amb llibertat, democràcia i pau. Que la nació catalana pugui ser Estat. Com Masachussetts, Califòrnia, Florida, Nevada…Els Estats Units són exemple de llibertat, democràcia i progrés, perquè els seus Estats són exemple de llibertat, democràcia i progrés. Els 7.563.603 ciutadans de la nació catalana, que genera el 19% del PIB espanyol, -¿a Catalunya només se la vol pels diners?- demanen poder fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i anar a votar el 9 de novembre d’aquest any. Catalunya no es troba “al caire de l’abisme”, com diu la secretaria general del ‘Partido Popular’, María Dolores de Cospedal, Catalunya ascendeix a ser un gran Estat i a allò que els seus ciutadans volen que sigui. Tots junts fem el cim!
L’autonomia, la veritable autonomia no ha resultat ser com creien i esperaven els ciutadans de la nació catalana. Un 90 per cent d’aquests, demanen fer ús del seu sagrat i democràtic dret a decidir i poder anar a votar el 9 de novembre d’aquest any, per ser Estat. No es tracta, com martellejen els dirigents del ‘Partido Popular’, “del dret a decidir el futur entre tots els espanyols”.
A els espanyols que mai havien demanat ser ‘regiones autònomes’ ja els hi agrada el centralisme del ‘papà’ Estat que els hi regala solucions i prebendes i no els hi demana esforç i innovació. Catalunya les ha de guanyar a pols, durament, i no esperant que el mannà caigui del cel. Tot i patint un espoli fiscal -les balances fiscals brillen per la seva absència- de 18.000 milions d’euros, cada any, -un 8,5% del PIB català- que surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern central. Unes veritables balances fiscals segueixen sense fer-se públiques. On és la transparència de la democràcia?
Segons les enquestes, els espanyols ja estan bé com estan. No reclamen cap dret a decidir. Ja hi ha qui decideix per ells. Ells, els espanyols, no pateixen un espoli fiscal. A ells, el ‘Partido Popular’, no els hi han fet cap campanya en contra del seu Estatut d’Autonomia i que va derivar en un boicot en contra dels productes catalans. A ells, no els hi han portat de manera injusta i innecessària la Llei Orgànica del seu Estatut d’Autonomia, revisat i retallat pel Consell Consultiu de la Generalitat; aprovat pel Parlament; retallat i aprovat pel Congrés i el Senat; sancionat pel rei i ‘referendat’, al Tribunal Constitucional no renovat. Ells no han patit un cop de destral al seu Estatut d’Autonomia, sentenciat després de 4 anys -del 2006 al 2010-, deixant com a una pantomima l’autonomia de Catalunya. Ells, els espanyols, no estan patint el menyspreu i encalçament de la seva llengua castellana, com en aquests moments estan patint la catalana -tot i a ser protegida per la Constitució- a l’Aragó, Illes Balears i València degut als canvis en contra de lleis vigents, impulsats pel poder absolut del ‘Partido Popular’ i que tants conflictes i malestar estan generant. A ells, els espanyols, no es troben en el cas de no poder desenvolupar una veritable autonomia -facultat de governar-se per les seves pròpies lleis-; ni tampoc recordar tot el gran progrés que va significar la creació, l’any 1914, de la Mancomunitat de Catalunya -Llei estatal de les mancomunitats de diputacions- i patir, l’any 1925, la liquidació de la Mancomunitat sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Aquesta Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya que va durar deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Els espanyols no hagueren de patir la liquidació d’una Mancomunitat.
Ni tampoc patir, entre altres moltes situacions terribles i injustes, la derogació a sang i foc de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932, així com la clausura de la Generalitat de Catalunya instituïda l’any 1289. Tot això com a conseqüència del cop d’estat i de l’altre dictadura del general Franco (1939-1977), precedida per una cruel guerra ‘incivil’ que va durar tres anys (1936-1939) i que va provocar un milió de morts. Ells, els espanyols, no han hagut de patir que la seva llengua hagi estat prohibida i perseguida, en el segle XX, durant gairebé cinquanta anys. Els de les dictadures dels generals Primo de Rivera i Franco.
Amb relació, precisament, a aquest conflicte entre Catalunya i Espanya, que té inici durant el segon mandat de l’expresident Aznar i amb molta més rotunditat en el moment en que dirigents del ‘Partido Popular’ decideixen -error supí-, portar la Llei Orgànica de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, -referendat- al Tribunal Constitucional no renovat, la secretaria general del PP, María Dolores de Cospedal, ha insistit recentment que els que han “d’oferir una solució” al debat català són precisament “els que han posat Catalunya al caire de l’abisme”.
Doncs, molt bé, efectivament! Ja seria hora que els dirigents del ‘Partido Popular’ s’hagin decidit, d’una vegada, a aportar aquesta solució que de forma tant reiterada demana María Dolores de Cospedal. Solució de raciocini, d’enteniment i de democràcia. La nació catalana -7.563.603 ciutadans- fa temps que ho demanen, molts de les nacions d’Espanya, també. A què espera, doncs, el president Rajoy?
Alex Salmond i David Cameron, estadistes per la història de la democràcia europea i de respecte cap a les aspiracions i anhels del poble escocès. “Hom només necessita veure l’agitació a Catalunya, on un referèndum és rebutjat per Madrid, per veure els perills de suprimir el sentiment nacionalista democràtic”, va apuntar el ‘Scottish Herald’ en la seva editorial. “Afortunadament, aqui fem les coses de manera diferent”, va senyalar el rotatiu. (Imatge: www.hechosdehoy.com).
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:http://youtu.be/X7b3tj_4274
*********************************************************************************************
El Deure i la Glòria
<<Però també hi ha altres problemes que constitueixen una càrrega pel nostre sistema de transports nacional, perjudicant el progrés i seguretat dels quals depenem. Un caòtic adop de legislació, i normes aïllades i inconsistents ha estat el resultat d’un historial d’accions específiques aplicades a específics problemes relacionats amb específiques indústries i en moments així mateix específics. Aquest adop no reflexa enterament ni els dramàtics canvis haguts en la tecnologia del passat mig segle ni els canvis paral.les haguts en l’estructura de la competició…>>. (President John F. Kennedy, Missatge especial al Congrés, Washington, D.C., 4 abril 1962).
<<…El destí d’aquesta generació -el de vostès en el Congrés, i el meu com a president- és viure en el mig d’una lluita que nosaltres no hem començat, en un món que no hem fet nosaltres. Però les exigències de la vida rara vegada es presten a elecció. I encara que jamai cap nació s’hagi enfrontat amb semblant repte, també és cert que cap nació ha estat mai tant disposta com la nostra a carregar amb el deure i la glòria de la llibertat.>> (President John F. Kennedy, Missatge de l’Estat de la Unió al Congrés, 11 gener 1962).
Any 1962. El caos dels transports nord-americans. El Congrés es va mostrar indiferent cap al programa que proposava el president Kennedy.
(Imatge:www.diariodelviajero.com)
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure el vídeo següent: http://youtu.be/5thjKhYXHHc
*********************************************************************************************
El naixement d’una nació. Què és Catalunya
* LA RESPOSTA a la pregunta de la setmana anterior.- Tindríem així d’una banda, els funcionaris cultes de la Cancelleria -tipus Bartomeu Sirvent (Països Catalans, ?-1401)- i alguns traductors amatents als nous gustos dels temps, sigui pels motius que sigui -tipus Antoni Canals (País Valencià, aproximadament, 1352-1419)-, de l’altra, poetes trobadorescos -tipus l’Andreu Febrer (Vic, 1375/80-1437/44) de la producció lírica-, enciclopedistes escolàstics i moralistes -tipus Francesc Eiximenis (Girona, 1327-Perpinyà, 1409), sant Vicent Ferrer (València, ?-Poblet, 1411)-, cavallers fidels als seus ideals de classe -tipus Ramon de Perellós (Països Catalans, ?-1419)… (Ulisses, 11).
* LA PREGUNTA.- En relació amb el context hispànic, com es podria valorar l’obra de Bernat Metge?
Francesc Eiximenis
(Imatge: blogs.sapiens.cat)
* LA CITACIÓ.- “La satisfacció d’un moment és la ruïna del següent”. Howard P. Lovecraft.
(Imatge: eddypedro.net)
********************************************************************************************
Els colors del món
