Contra la intolerància d’una estranya i ‘única’ democràcia
4 octubre 2014 per Enric Figueras
El bisbe de Solsona, Mons. Xavier Novell, defensa el dret a decidir. Novell assegura que el dret a votar “és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”. En la seva glossa (03-09-2014), Novell assegura que “quan s’afirma que Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que seria il.legal la consulta, s’està usant la llei per a impedir un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”. Segons ell, “malgrat que en els darrers segles són molts els episodis històrics en què s’ha intentat eliminar o limitar la seva identitat nacional, aquest poble no ha deixat mai de defensar-la i, avui més que mai, vol exercir els drets que li corresponen”. (Foto: (Arxiu) Ramon Estany).
Dóna la sensació, així ho veiem en les prèdiques apocalíptiques i de continuada campanya electoral del president espanyol Mariano Rajoy, que tot el que fa el ‘Partido Popular’ es correspon a la seva democràcia. Però, tot allò que als seus dirigents no els hi agrada i al president tampoc, ja no és democràcia. Així, no és democràcia, que el Parlament de Catalunya (nació sense Estat, però, dintre d’un Estat Autonòmic) hagi aprovat la Llei de Consultes, amb un ampli consens de 106 vots a favor dels diputats de CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP, el PSC i el diputat no adscrit, Joan Ignasi Elena. Va haver-hi en contra del projecte 28 vots, els del ‘Partido Popular’ i Ciutadans. Això, segons el ‘Partido Popular’, no és democràcia.
Aquesta Llei de consultes populars ‘no referendàries i no vinculant’, que ja es va començar a redactar la pasada legislatura, és una bona llei de participació i una eina perquè Catalunya pugui “millorar la qualitat democràtica” i que tant servirà per al 9-N com per preguntar sobre altres qüestions d’interès. Una de les principals novetats és que podran votar els majors de 16 anys.
El Parlament Autonòmic de Catalunya va aprovar la Llei de Consultes, amb un ampli consens de 106 vots a favor i 28 en contra. El marc legal ja hi és. L’únic que demanen els ciutadans és votar, més democràcia i seguir l’exemple d’Escòcia i del Regne Unit, que han donat una lliçó sobre com es resolen els conflictes polítics. Com va passar l’any 2006 amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el govern del ‘Partido Popular’ ha impugnat la Llei de Consultes al Tribunal Constitucional. (Imatge: www.anoiadiari.cat).
Aquesta Llei, correspon al bon desig i aspiració d’una veritable autonomia, és a dir: facultat de governar-se per les seves pròpies lleis. Ho ampliarem perquè els dirigents del ‘Partido Popular’ encara no han entès el concepte i aplicació d’un Estat Autonòmic constitucional. Autònom: que es governa per les seves pròpies lleis. Autonomisme: doctrina que defensa els principis de l’autonomia política i administrativa. Catalunya no vol ser una autonomia de pantomima i quan s’ha vist intervinguda de manera ferotge per l’Administració del president Rajoy, vostès ja coneixen la resposta. I és que no n’hi podria haver cap altra, desprès de 9 anys de pressió per part del ‘Partido Popular’ i tot amb finalitat electoral. A més pressió i ofec contra Catalunya, més vots dels espanyols. Cras error. Gran equivocació. Ja veuen el resultat. Tot Europa i el món ho veuen.
Segons que explica el rotatiu ‘El Punt Avui’, Mariano Rajoy acudia al recent ple del Senat amb la suspensió cautelar de la llei de consultes i el decret del 9-N després que el Tribunal Constitucional admetés a tràmit els dos recurso que hi va presentar el govern espanyol. I la va exhibir a tort i a dret. Sobretot per advertir al president número 129 de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, que no pot ignorar el que digui l’alt tribunal. “Aquí no es tracta de votar o no votar, sinó que tots els governants tenen l’obligació de complir la llei i de no atemptar contra els drets dels ciutadans. Si no hi ha llei, no hi ha democràcia”, alertava Rajoy. La seva democràcia. L’estranya democràcia del ‘Partido Popular’.
Els ajuntaments catalans fan pinya per demanar la consulta. Alcaldes i regidors de 920 consistoris entreguen al president Mas les mocions en favor de votar el 9 de novembre. Xavier Trias, alcalde de Barcelona, encapçala la comitiva de representants municipals.(Imatge: www.elperiodico.cat).
Escoltin!, quan el senyor Rajoy fa referència “a que tots els governants tenen l’obligació de complir la llei i de no atemptar contra els drets dels ciutadans”, i quan rebutja les afirmacions del senador de CiU, Josep Lluís Cleries, lamentant “veure en un Parlament democràtic que alguns diguin que el que s’ha de fer és incomplir la llei i que la primera obligació d’un governant és complir-la”, caldria recordar i fer palès al president Rajoy quan els dirigents del ‘Partido Popular’ vàren portar davant el Tribunal Constitucional, no renovat, la Llei Orgànica -d’obligat compliment- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sí, una Llei Orgànica -Llei, Llei i Llei- que a més a més, va ser ‘referendada’ pel poble, pels ciutadans de Catalunya i el qual projecte de llei va ser revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat, aprovat pel Parlament, retallada i aprovada pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificada pel rei i ‘referendada’ pels ciutadans de Catalunya.
Una democràcia estranya quan el govern i governs del ‘Partido Popular’ governen mitjançant una cascada de decrets llei. Una estranya democràcia quan Rajoy diu que el president Mas el que ha de fer és legislar, però, resulta que les lleis aprovades pel Parlament Autonòmic de Catalunya les porten al Tribunal Constitucional. Una democràcia estranya quan, cada any, 16.000 milions d’euros -un 7,5% del PIB català-, surten dels imposts dels ciutadans de Catalunya i no tenen retorn per part del Govern de l’Estat i que com a conseqüència Catalunya pateix un greu ofec social i econòmic. Una estranya democràcia en la que la llengua catalala, que la Constitució protegeix, està en el punt de mira del ‘Partido Popular’. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació a la llengua catalana pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posa fi a gairebé trenta anys d’immersió lingüística a les Illes i que tant éxit ha desenvolupat, essent alabat i posat com a exemple per les institucions europeas. El malestar i revolució per la llengua és, cada dia, devastador a ses Illes.
Una estranya democràcia en la que la llengua catalana, protegida per la Constitució, no és només l’obsessió de Rudi i Bauzà, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que en aquesta legislatura ha obert la caixa dels trons i malestar molt greu amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (Loqme), que vol eliminar el català com a llengua vehicular a l’escola. La ‘Loqme’, més coneguda com la llei Wert, és una norma estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans”. Una estranya democràcia. La plataforma pel diàleg amb els 21 punts que el president Artur Mas va presentar al president Mariano Rajoy, durant la seva darrera visita -30 de juliol passat- a La Moncloa, de que s’en ha fet? …
Montesquieu
<<Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Deu ser llei perquè és justa>>
(Imatge: es.wikipedia.org)
El vídeo
Si tenen a bé, poden puntejar l’adreça de vídeo següent:
http://bcove.me/a73sopkq
———————————————————-
El Deure i la Glòria
<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>
Abraham Lincoln
(Gettysburg, 1863)
<<Cap Govern o sistema social és tan malvat com per arribar a pensar que el seu poble pot està mancat de virtuts. Com a nord-americans, pensem en el comunisme com quelcom que ens repugna a tots, com quelcom que nega tota dignitat i llibertat personal. Però encara hem d’admirar al poble rus pels seus molts aconseguiments en els camps de la ciència i de l’espai exterior, en el desenvolupament cultural i econòmic, en la cultura i en molts actes d’indubtable valor>>.
(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
L’any 1963 el president Kennedy va començar a moure fitxes per a restablir les relacions diplomàtiques amb Cuba, rompudes durant l’Administració del president Eisenhower, anterior a JFK. En 51 anys transcurreguts, cap altre president dels EUA, ha fet res per a restablir-les. La pau sempre relegada, la guerra sempre a primer terme. (www.prensalibre.com).
Pau, Paz, Peace
<<Entre els molts trets comuns que destaquen dels nostres dos pobles, cap és més senyalat que el nostre mutu horror a la guerra. Com cas únic entre les grans potències: mai hem guerrejat entre nosaltres. I cap nació, en la història militar, ha sofert tan com la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. Almenys, Rússia va perdre vint milions de vides. Incomptables milions de llars i granjes van ser incendiats i saquejats. Una tercera part del territori de la nació, incloent quasi les dues terceres parts de les seves zones industrials, va quedar convertit en un veritable munt de runes…, pèrdua equivalent a la devastació d’aquest país a l’est de Xicago>>.
(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).
El vídeo
Si tenen a bé, poden veure els vídeos següents:
———————————————————
Suárez
“los consideraban como intrínsecamente perversos”
El Partido Comunista protagonizó el último pleno de las Cortes. Su exclusión, expresa o tácita, estaba presente en todos los debates. Muchos de los que ocupaban el hemiciclo habían participado en lo que se calificó como <<Cruzada Anticomunista>> y fue precisamente su intervención en la guerra civil lo que les sirvió de trampolín político. Resulta por ello psicológica e históricamente explicable su actitud.
Muchos de los procuradores asistentes a la sesión se habían pronunciado en èpocas no muy lejanas contrarios a los partidos políticos -los consideraban como intrínsicament perversos- y a las funestas consecuencias de la <<democracia liberal>>.
(Xavier Vinader, ‘Mundo’)
Temps de diàleg, de pacte, de democràcia, de llibertat. Temps d’estadistes. El 9 d’abril de 1977 en una maniobra previament pactada entre el Secretari General del PCE -Santiago Carrillo- i el President del Govern Espanyol -Adolfo Suárez- es va procedir a la legalització del Partit Comunista d’Espanya. (Imatge: almaleonor.wordpress.com).
———————————————————-
Art *******7
‘El miracle d’Anna Sullivan’
‘The Miracle Worker’ és una pel.lícula dels Estats Units d’Arthur Pen estrenada el 1962. Ha estat doblada al català. Oscar a la millor actriu per Anne Bancroft. Oscar a la millor actriu secundària per Patty Duke. ‘Bafta’ a la millor actriu estrangera per Anne Bancroft.
(Imatge: www.bebesymas.com)
Argument.- Els pares d’una noia cega, sorda i muda, criden a una institutriu especialitzada, ella mateixa mig cega. Helen Keller (Patty Duke) no hi sent, no hi veu i no parla, no li queda més que el tacte principal dominant d’una estructura completament enderrocada i sense esperança.
(Imatge: equipoagora.es)
Anne Sullivan (Anne Bancroft), educadora de mètodes revolucionaris que no té en principi cap afinitat amb Helen, considerada només com una eina de treball, ha d’exercir el seu ofici provant sentiments per a aquesta nena tancada en un món tancat. La competició és doble, ajudar a Max Helen per la seva feina i vèncer les seves reticències als sentiments.
(Imatge: integracioncurricular3.blogspot.com)
La lluita s’acarnissa, en un principi Helen es nega a cooperar, els pares que no veuen cap progrés són hostils envers Annie que s’ha de barallar dur per conservar la confiança d’un cercle cada vegada més escèptic. Annie manté el seu poder dominant, tot l’equilibri relacional tendeix en aquesta pressió fortament mantinguda per una educadora incitada a no deixar res a una petita minusvàlida rebel que a poc a poc abandona els seus instints de resistència per finalment sotmetre’s a una llei, la del saber per la voluntat d’aprendre i d’obrir-se al món. Finalment els primers resultats ecoratjadors arriben. Helen es desperta, la transformació és fulminant. Els combats finalment acaben, una llarga pressió final unirà aquests dos esperits finalment apaivagats. (De Viquipèdia).
(Imatge: www.deseretnews.com)
Direcció: Arthur Penn. Producció: Fred Coe. Guió: William Gibson, adaptació de la seva obra, inspirat en ‘La història de ma vida’ de Helen Keller. Música: Laurence Rosenthal. Fotografia: Ernesto Caparrós. Muntatge: Aram Avakian.
La pel.lícula
Si tenen a bé, poden veure cada dia una part en pantalla ampliada:
mU2OdxtMscE
1yBYJeWC05k
HbgBhKrR_bk