Però mai al llarg de la seva història, Washington havia viscut una representació com la que s’esdevingué el 28 d’agost de 1963 que pogués rivalitzar amb les altres en grandesa i esplendor. Entre les quasi dues-centes cinquanta mil persones que aquell dia es traslladaren a la nostra capital, s’hi trobaven moltes autoritats i celebritats; tot i així la font de més gran emoció fou la multitud de gent senzilla que eren allà en majestuosa dignitat per a donar testimoni de la seva resolució unànime de guanyar la veritable democràcia aquí i ara… La immensa multitud no era més que el cor bategant vivament d’un moviment noble de cap a cap. Era un exèrcit sense armes, però no sense força. Era un host on ningú havia estat reclutat sota coacció. Desfilaren conjuntament blancs i negres, gent de totes les edats… Era un exèrcit combatent i tot i així ningú podia adonar-se que la seva arma més poderosa era l’amor. 

<<Marxa sobre Washington>>, l’agost del 1963

 

Era un exèrcit sense armes, però no sense força. Era un host on ningú havia estat reclutat sota coacció. Desfilaren conjuntament blancs i negres, gent de totes les edats…Era un exèrcit combatent i tot i així ningú podia adonar-se que la seva arma més poderosa era l’amor. (Imatge: blogs.elpunt.cat).

La <<Marxa sobre Washington” havia d’aportar la prova que la població negra d’Amèrica estava disposada i capacitada per a formular les seves peticions no violentament. Els tòpics negatius, plens de prejudicis, havien de ser corregits. Entre d’altres, el projecte legal hagué de ser aprovat per insistència del president Kennedy. Entre més d’un quart de milió de persones, s’hi trobaven seixanta mil blancs. Desfilaren des del monument a Washington fins al monument a Lincoln. Llavors la cantant Camilla Williams inicià la manifestació que durà tres hores. Seguiren A.Philip Randolph, el sindicalista, el pastor Fred Shuttlesworth, Roy Wilkins (NAACP), John Lewis (SNCC) i altres. Mahalia Jackson cantà i reuní els presents amb la força de la seva poderosa veu. Sota una calor despietada, esperaren pacientment, en la consciència d’estar participant en un esdeveniment històric.

El reverend Martin Luther King Jr.

<<Majestuosa dignitat de la multitud per a donar testimoni de la seva resolució unànime de guanyar la veritable democràcia aquí i ara…>>(Gerd Presler).

(Imatge: comunidades.diarioinformacion.com)

 

A. Philip Randolph presentà llavors King Jr. com a <<líder moral de la nació>>. King començà a parlar, es deixà anar al cap de poques frases del text que duia escrit i s’abandonà al moment de la inspiració immediata, <<mentrestant s’aixecà una veu poderosa sobre la multitud i eixí cap al món. En aquest dia per a tots nosaltres fou -en arribar les seves paraules d’un lloc elevat-, com si parlessin a través d’ell i passessin a la multitud extasiada que tenia davant. El cel es féu present i tots nosaltres semblàrem canviats>>, contà Coretta King. (Gerd Presler a Martin Luther King). 

<<mentrestant s’aixecà una veu poderosa sobre la multitud i eixí cap al món…>>. (Imatge: directa.cat).

 

<<M’alegro de prendre part amb vosaltres en un esdeveniment que passarà a la història del nostre país com la més gran manifestació per la llibertat. Fa cent anys un gran americà, sota l’ombra simbòlica del qual som avui aquí, signà la proclamació de l’emancipació. Aquest significatiu decret fou un senyal d’esperança per a milions d’esclaus negres, que foren marcats per les flames de la injustícia destructura. Arribà com una joiosa albada després de la llarga nit  de la seva captivitat. Però cent anys més tard el negre no és lliure encara. Cent anys més tard la vida dels negres és encara mutilada per les manilles de la segregació racial i les cadenes de la descriminació. Cent anys més tard, el negre viu en l’illa solitària de la pobresa enmig  d’un gran oceà de riquesa material. Cent anys més tard el negre llangueix encara al marge de la societat americana i es troba a l’exili a la seva pròpia terra. Per això hem vingut avui aquí per dramatitzar una situació vergonyosa. En un sentit estricte, hem vingut a la capital del nostre país per cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república escrigueren les grandioses paraules de la Constitució i de la Declaració de la Independència, signaren un pagaré que tots els americans haurien d’estar autoritzats a cobrar. Aquest pagaré té la promesa que tots els homes -sí, els negres igual com els blancs- tenen garantits els drets inalienables a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. És evident avui que Amèrica no ha satisfet els seus compromisos pel que fa als ciutadans negres. En comptes de complir els seus deures sagrats, Amèrica ha donat als negres un xec que ha retornat amb la nota: “Sense fons.” Però refusem de creure que el banc de la justícia estigui en bancarrota. Refusem de creure que no hi ha prou diners a les caixes de cabals de l’oportunitat…>>.(segueix el parlament). (Reverend Martin L.King, 28 agost 1963).

Tots junts, units

 

(Imatge: www.pressenza.com)

 

El vídeo

 

Si tenen a bé, poden puntejar les adreces de vídeo següents:

 CU0opfi2avM

 l49N8U3d0Bw

———————————————————-

 

El Deure i la Glòria

<<…govern, del poble, pel poble, i per al poble…>>

Abraham Lincoln

(Gettysburg, 1863)

 

<<Les nostres forces militars només tenen per objectiu mantenir la pau>>. (President Kennedy).

<<…per assegurar aquests extrems, les armes de Nord-Amèrica no són armes provocatives; estan perfectament controlades i dissenyades per a dissuadir, i capacitades per fer d’aquestes un ús selectiu. Les nostres forces militars només tenen per objectiu mantenir la pau i saben reprimir-se perfectament. Els nostres diplomàtics han rebut tota classe d’instruccions per evitar innecessaris frecs i irritacions i evitar així mateix tota hostilitat purament retòrica…>>. (President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C., 10 juny 1963).

Pau, Paz, Peace

 

Desembre 1961: John F.Kennedy inaugura el projecte habitacional de ‘Ciudad Techo’ a Colòmbia, al costat del president colombià Alberto Lleras. Justícia social en lloc de bombardeigs. (Imatge: www.bbc.co.uk).

 

 Ciutat Kennedy: la més gran petja de JFK a Amèrica Llatina. El record de John F.Kennedy a Bogotà s’estén per quasi 4.000 hectàrees i és la llar d’aproximadament 1,5 milions d’habitants. (Imatge: www.flickr.com).

El vídeo

Si tenen a bé, poden veure els vídeos següent:

 

TnYTLqhrZEs

GoKzCff8Zbs

 

———————————————————-

 Suárez, temps d’una anyorada i volguda democràcia

 

Reculada de l’autonomia constitucional a Espanya nació de nacions constretes i amargades, sobretot a Catalunya i amb els governs del ‘Partido Popular’

<<…El problema de les nacionalitats i regions espanyoles no es pot resoldre ni en una, ni en dos, ni en tres generacions i també hi ha que insistir en que no només és un problema de descentralització…>>. (Professor Juan José Linz, en el Col.legi d’Advocats de Barcelona, març 1977).

 

 

 Tarradellas junt al president Adolfo Suárez en una de les seves reunions a favor de la democràcia i del progrés social i econòmic de Catalunya i Espanya. Temps d’enteniment, raciocini, grandesa, pau i Estatut d’Autonomia. No pas temps de portar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, referendat pel poble, a un Tribunal Constitucional no renovat. (Imatge:especiales.tiempodehoy.com).

Santiago Carrillo i el president Adolfo Suárez

(Imatge: www.elcorreo.com) 

 

 

Any 1977. El president del Govern Adolfo Suárez i els líders polítics -Enrique Tierno, Santiago Carrillo, Josep Maria Triginer, Joan Reventós, Felipe González, Juan Ajurriaguerra, Manuel Fraga, Leopoldo Calvo Sotelo i Miquel Roca- signants dels Pactes de la Moncloa. Temps de diàleg, de pacte, de democràcia i d’allunyament del poder absolut. (Imatge:www1.seg-social.es).

 Com s’ha arribat a aquesta situació?

 Independentisme a Catalunya any 2012: 29% (govern del ‘Partido Popular’). Independentisme a Catalunya any 2014: 86,4% (govern del ‘Partido Popular’). (Imatge: www.lavanguardia.com).

 

<<En las aguas agitadas de los meses preelectorales, una cuestión emergía repetidamente: ¿España es una, España es varia? La cuestión era antigua. Puesto que el Estado español, como la mayoría de los estados, se formó históricamente por integración de pueblos con personalidades propias más o menos acusadas. La singularidad de España, y en aquellos meses de manifestaba de manera retumbante, era que no se había encontrado aún la forma jurídica e institucional adecuada a la realidad.

El régimen del general Franco había optado rigurosamente por la unidad con desprecio de la pluralidad. Las consecuencias fueron previsibles: las pluralidades menospreciadas y oprimidas se reafirmaron más en su identidad, y no fueron ya las nacionalidades o pueblos con lengua propia y mayor personalidad diferenciada, Catalunya i el País Vasco, las que reclamaran en declaraciones de partidos, pintadas en paredes, y voces en manifestaciones su deseo de ser ellas mismas, sino que otro pueblo también con lengua propia, Galicia, aun cuando con personalidad menos afirmada, lo hizo. Y, más aún, regiones que habían mostrado poca tendencia a reivindicar su peculiaridad ante el centralismo, como Andalucia, empezaron a manifestarla con mayor fuerza. Y Canarias, con viejos problemas económicos agravados por las reivindicaciones pesqueras de Marruecos. Y el País Valenciano, dividido entre los que miraban hacia Barcelona y los que miraban hacia Madrid, y Baleares y Asturias. Y Aragón. Y Extremadura, desde su subdesarrollo. E incluso Castilla, donde había quienes pensaban que el centralismo sólo favorecía a Madrid y no a las tierras mesetarias…>>, any 1977. (Difusora Internacional S.A.)

———————————————————

Els colors del món

 

 

 

 (Imatge: www.vigoalminuto.com)

 

 

 (Imatge: www.ecorepublicano.es)

 

Dany, l’immigrant camerunés colpejat per agents de la Guàrdia Civil a Melilla, ha perdut un ronyó i roman paralitzat de la meitat del seu cos, segons informació de l’ONG Prodein. Una vegada més, la Comissió Europea demana explicacions a Espanya per la violència utilitzada.

 

***********************************************