No es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. No, no! És la contribució de la nació catalana -any 986- al PIB espanyol: gairebé del 20%. I ningú vol escoltar la Catalunya pagadora. Esprémer com una llimona, sí. Diàleg, no. Tant els dóna els problemes i aspiracions de milions de ciutadans de Catalunya. Les nacions que formen Espanya han de treballar de valent, parlar i ser escoltades per elles mateixes. Catalunya ja ho fa, però quan parla i demana mitjançant una democràcia exemplar allò que en justícia li correspon, no només no és escoltada és amenaçada i intervinguda. El centralisme imposat des del govern central instal.lat a la nació castellana, és un mur per la llibertat i el progrés de les nacions que formen Espanya. Les subvencions que reben les 10 Comunitats Autònomes que reben més del que aporten, -només 7 de les 17 Comunitats (nacions) aporten més del que reben- és també un mur per la seva llibertat, identitat i progrés. També provoca un desequilibri econòmic i un injust finançament autonòmic. Però, per el ‘Partido Popular’, ‘Partido Socialista Obrero Español’, ‘Ciudadanos’ i un mar d’assessors que cobren molt, molt i molt, això ja els està bé.
Ja ho va dir Artur Mas a Mariano Rajoy: “Catalunya, de todos los territorios del Estado espanyol, es en este momento, más de treinta años después de instaurar la democrácia, el que tiene menos dotación de infraestructura pública. Es el que más contribuye al PIB, y por tanto al crecimiento econòmico, y el que tiene menos dotación de infraestructura pública.” Igualtat de tots els espanyols?
També ho direm en anglès: “Catalonia, in all territories of the Spanish State, it is at this time, more than thirty years later establish democracy, which has less strength provision of public infraestructure. It is the largest contributor to GDP, and therefore economic growth, and having less strength public infrastructure.”
No, no es tracta de la unitat d’Espanya. No es tracta de la llei. És, també, l’aportació de la nació catalana a la seguretat social espanyola que té greus problemes. Faran falta reformes profundes. No, no es tracta de la unitat d’Espanya, no es tracta de la llei, veritablement es tracta dels 16.000 milions que, cada any, -un 8,5% del PIB català- surten dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i que no tenen retorn per part de l’Estat central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut. Fan falta reformes profundes.
Falsos culpables i, contestin la pregunta!
¿Com és possible que dos dels territoris amb les economies més dinàmiques de l’Estat espanyol tinguin també els dèficits públics més elevats? Si Cristóbal Montoro, ministre d’Hisenda en funcions, dediqués els seus esforços a respondre seriosament aquesta pregunta en comptes de buscar falsos culpables, la meitat de la feina per corregir aquest dèficit ja estaria feta. Però Montoro prefereix mirar cap a una altra banda, obviar que bona part del dèficit global és atribuïble a la Seguretat Social, que el repartiment de les càrregues per reduir el dèficit és injust i que l’arrel de tot plegar és un model de finançament que encara està pendent de correcció…(‘EL PUNT AVUI’).
Rajoy i Montoro: “Don erre que erre” i “Don erre que erre”, sempre contra Catalunya, sempre contra l’autonomisme lliure i progressista. Un panorama desolador per les nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades que formen Espanya. El desastre del centralisme imposat pel ‘Partido Popular’, un endarreriment sense parangó
Rajoy i Wert: “Don erre que erre”, “Don erre que erre”. Sempre contra Catalunya i l’autonomisme
El jefe del Ejecutivo, Mariano Rajoy, -ara ‘en funciones’, tres mesos ‘en funciones’- conversa con el presidente del Tribunal Constitucional español, Francisco Pérez de los Cobos
Carles Puigdemont, Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya: “Gracias, Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”
Aznar i Rajoy: “Don erre que erre”, “Don erre que erre”
Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, més de tres mesos de govern en funcions, un endarreriment constant. Espanya, 22,7% d’atur. França, 10,5% d’atur. Alemanya, 4,7% d’atur. Estats Units d’Amèrica, 5,0% d’atur. Espanya, de les 17 Comunitats Autònomes (formades per nacions immemorials), 10 reben més del que aporten: desequilibri econòmic, injust finançament de les autonomies restants. La nació catalana demanda de forma democràtica i exemplar, un referèndum per la independència
“Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet” (Rei Joan Carles I)
Madrid, nació castellana. Any 2012. Desfilada militar amb motiu de la Hispanitat. Després de les salutacions de rigor a l’inici de la desfilada, ha pres pel braç el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i li va demanar explicacions sobre la intenció “d’espanyolitzar catalans del pobre Wert”. Rajoy va respondre encongint-se d’espatlles. La conversa encara va continuar durant tres llargs minuts. Ni tan sols l’arribada de la reina va tallar l’apart entre el cap de l’Estat i el president del govern espanyol. Només la irrupció del príncep Felip va relaxar la situació per uns instants. La conversa entre el rei i Rajoy la van captar les càmeres. Alguns mitjans, com ‘El País’, van anar més enllà i van afirmar, de la conversa, que el rei Joan Carles va etzibar a Rajoy: “Això d’espanyolitzar els catalans del pobre Wert…Ja li he dit que està molt mal fet, el que ha fet”. El fet tremendament equivocat i d’escàs valor democràtic d’anar sempre contra Catalunya, ens ha portat a la situació de desastre polític actual i que és una vergonya europea. El president en funcions, Mariano Rajoy, -eternes funcions-, faria un gran servei a Espanya nació de nacions, plegant.
Mentre només 7 de les 17 Comunitats Autònomes, formades per nacions immemorials, aporten més del que reben i que 13 reben més del que aporten, 18.000 milions d’euros -un 8,5% del PIB català- surten cada any dels impostos dels ciutadans de la nació catalana i no tenen retorn per part del govern central. Això representa greus perjudicis pels ciutadans de la Catalunya pagadora (Països Catalans) i que en el cas de la nació catalana, demanen la independència.
Sempre contra la Catalunya pagadora. Sempre contra la nació catalana. Sempre contra la llengua catalana. “Erre que erre” dels dirigents i assessors del ‘Partido Popular. “Erre que erre” del govern central, centralista, nacionalista castellà i amb poder absolut del ‘Partido Popular”. No és només la llei de llengües d’Aragó, amb l’absurditat de canviar-li la denominació pel llarg nom que deriva en l’acrònim Lapao, sinó també la llei de la funció pública del govern balear, que fulminava el català com a requisit per treballar a l’administració, i el decret de llengües del mateix José Ramón Bauzá, que posava fi a la immersió lingüística a les illes. Tot per fer desaparèixer la llengua catalana. Ara, el ‘Partido Popular’, ja no governa a les Illes. Ara, el ‘Partido Popular’, ja no governa en els Països Catalans.
I, a més, lla llei Wert
La llengua catalana no és només l’obsessió de Rudi i Bauzá, convertits en alumnes avantatjats d’un ‘Partido Popular’ que ha provocat aquest malestar amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), que vol eliminar la llengua catalana com a llengua vehicular a l’escola.
La LOQME, més coneguda com la llei Wert, és una enorme estatal feta i aprovada amb un ull mirant a Catalunya. El seu promotor, l’anterior ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, ho va dir clarament al Congrés dels Diputats: “El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans” perquè “se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols”. Intel.ligent i agradable manera per aconseguir-ho.
Ara, milions de ciutadans de la nació catalana volen un referèndum per la independència. És una resposta democràtica davant unes formes de governar que ja no tenen sentit en una Espanya formada per nacions que volen governar-se per elles mateixes. I menys a Europa.
