∇   Escolto a la ràdio -tertúlia havia de ser- que uns diputats catalans entren en un restaurant de la capital del regne -de diferents regnes històrics poderosos, lliures, intel.ligents i de progrés, s’ha passat a un de sol forçat, mal avingut i conflictiu- i demanen per poder dinar. Assentats ja a un lloc els representants catalans parlen, i, valga’m Déu quin horror! Ho fan en català. En la seva llengua de naixement. Hi ho fan a Madrid! De la qual en diuen ‘città aperta e libera’. Tan punt senten parlar català, els de la taula del costat, com en el ‘Café de Rick’ de Casablanca, s’aixequen i demanen per canviar de lloc. És clar que en Rick (Humphrey Bogart) no hi era per poder solucionar, amb diplomàcia, la papereta. 

   Fanatisme? Catalanofòbia? O la Inquisició espanyola del segle XXI?

Monarquia constitucional i Estat federal

   A Bèlgica que acull als representants exiliats polítics catalans i degut als seus històrics conflictes territorials, van actuar amb treball polític, intel.ligència i responsabilitat d’Estat. Així, l’any 1994, tot i ser una monarquia constitucional, van modificar la Constitució per fer possible un Estat federal. Avui, Bèlgica, és una monarquia constitucional, el sobirà de la qual és Felip, el setè rei dels belgues. Aquest estat federal està integrat per sis entitats federals: tres regions (brussel-lesa, flamenca i valona) i tres comunitats (flamenca, francesa i alemanya).

  Els flamencs (58% de la població) a Flandes, al nord, i els francoparlants o valons (32%) a Valònia, al sud. La regió de Brussel.les-Capital, tot i que és oficialment bilingüe, és un enclavament majoritàriament francòfon dins de Flandes, i agrupa el 10% de la població. Hi ha una petita comunitat de parla alemanya a la Valònia oriental.

   La monarquia i estat federal de Bèlgica són un exemple de gran actuació política, davant l’històric i permanent conflicte territorial, cultural i de llengües que tan debilita a l’Estat espanyol, la pau i a la democràcia.

La imposició de la llengua única, la imposició del partit únic, el totalitarisme, la dictadura

—————————————————————————— 

EL DEURE I LA GLÒRIA

Quina mena de pau desitgem?

¿Qué clase de paz deseamos?

What kind of peace do we want?

President John F.Kennedy, el President màrtir

<<Cap Govern o sistema social és tan malvat com per arribar a pensar que el seu poble pugui no tenir virtuts. Com a nord-americans, pensem en el comunisme com una cosa que ens repugna a tots, com una cosa que nega tota dignitat i llibertat personal. Però encara hem d’admirar el poble rus pels seus èxits en els camps de la ciència i de l’espai exterior, en el desenvolupament cultural i econòmic, en la cultura i en molts actes d’indubtable valor>>.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, D.C. 10 de juny de 1963).

<<No government or social system is so evil as to think that its people may lack virtues. As Americans, we think of communism as something repugnant to all of us, as something that denies all personal dignity and freedom. But we still have to admire the Russian people for their many achievements in the fields of science and outer space, in cultural and economic development, in culture and in many acts of undoubted value.

(President John F. Kennedy, American University, Washington, D.C., June 10, 1963).

<<Entre els molts trets comuns als nostres dos pobles, cap no és més assenyalat que el nostre horror a la guerra. Com a cas únic entre les grans potències: mai no hem guerrejat entre nosaltres. I cap nació, en la història militar, no ha patit tant com la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. Almenys, Rússia va perdre vint milions de vides. Incomptables milions de llars i granges van ser incendiats o saquejats. Un terç del territori de la nació, incloent-hi gairebé les dues terceres parts de les seves zones industrials, va quedar convertit en un veritable munt de ruïnes…, pèrdua equivalent a la devastació d’aquest país a l’est de Chicago.

(President John F.Kennedy, Universitat Americana, Washington, DC, 10 de juny de 1963).

——————————————————————————-

Quan el violí puja cap a les estrelles

   Als Estats Units d’Amèrica i en els concerts de ‘Jazz’, el violí destaca en lloc important. Manté una força especial en el conjunt del grup musical i comparteix el so, junt amb els altres instruments que no té perquè ser sempre els mateixos. Allà, el violí, aporta història, tradició i art musical. Aquí, el ‘Jazz’, aparta el violí i els violinistes. És sempre el mateix conjunt musical, els mateixos instruments i mancats de la força i  sentiment que aporta la veu del violí.

   Ho poden escoltar a l’enregistrament del concert que avui aportem dels Estats Units d’Amèrica. Allà ens hi trobem. Escoltin!

———————————————————————————————————-  

Nadals amb exiliats

   La denominació Espanya, parc temàtic i platja d’Europa, -sense aigua de pluja-, sempre vol donar exemples. La xifra de turistes estrangers a Espanya durant l’any actual és de 85 milions que visiten un país amb, fins fa poc, presos polítics catalans. Hi romanen encara els representants polítics catalans exiliats a Europa des de l’any 2017. L’exili, com a la Unió Soviètica, és un cruel i mal exemple. ‘Sempre contra Catalunya’, sempre contra la Catalunya pagadora ofegada com a conseqüència d’un insaciable espoli fiscal -22 mil milions que, cada any, surten dels impostos dels ciutadans de Catalunya i que no tenen retorn- ha portat a la situació actual. L’escandalosa situació de 13 comunitats autònomes, de les 17 existents, que reben molt més del que aporten i castiguen a les altres. Roman pendent una explicació per part d’aquestes comunitats i la voluntat de canviar l’injust sistema de finançament actual. Per Catalunya, immemorial nació catalana, i per tot el que es veu -sempre contra Catalunya-, la independència és el camí.

   La judicialització de la política iniciada per el nomenat i nefast  ‘155’ de l’expresident Mariano Rajoy (‘Partido Popular’), conseqüència de la situació actual.

———————————————————————————————————–